Mestres (4). Com aprenem?

En el passat capítol de la sèrie es va tractar el tema de com aprenen les persones, i més concretament els alumnes. Hi ha dues formes bàsiques per adquirir aprenentatges al meu parer. Una per interès i/o curiositat, que és la que et fa gaudir del fet d'aprendre. L'altre és per necessitat i/o obligació i/o coacció, que és la que es pateix i la que acaba transformant la curiositat natural innata i les ganes de saber de les persones en  quelcom negatiu, avorrit i fins i tot aliè a la nostra naturalesa humana.

L'escola moderna ha apostat per la segona modalitat d'aprenentatge prenent com a axioma fonamental que si als infants no se'ls obliga-coacciona, aquests no tindrien cap interès per aprendre i es passarien la vida jugant. No hi estic gens d'acord amb aquest pensament, i constato que ni tan sols obligant-coaccionant els infants es pot aconseguir que aprenguin allò que pretenem que aprenguin. Bé, està clar que alguna cosa acaben aprenent (després de tretze anys... només faltaria!), però on podrien arribar aquests alumnes en l'hipotètic cas que poguessin aprendre allò que realment els interessés? Cal que tothom aprengui el mateix i de la mateixa manera?

Dels testimonis de diferents mestres i "experts" en la matèria que van aparèixer al programa, m'agradaria destacar alguns comentaris que crec encertats: la classe magistral és una autèntica estafa: Algú que et repeteix el que està escrit a un llibre... Fer-se preguntes i trobar respostes, però primer t'ho has de preguntar, sinó no té sentit. No s'ha d'anar ni a poc a poc, ni ràpid, sinó amb el temps just (en l'aprenentatge). L'escola tradicional és una escola que dóna respostes, i l'hauríem de convertir en una escola de preguntes.

Fa uns anys em van convidar a fer una estada d'una setmana en una reconeguda escola anglesa amb una metodologia ben especial. Els seus alumnes no estan obligats a assistir a classes si no ho volen. Els més petits acostumen a passar-se els dies jugant, creant, aprenent a resoldre conflictes, inventant, imaginant, etc. Fins que no són una mica més grans no se'ls desperta l'interès per aprendre a llegir, escriure, sumar, restar, dibuixar triangles per construir-se trastos... vaig conèixer un vailet d'uns 10 o 11 anys que tot just havia començat a fer classes de llengua. Encara no sabia llegir ni escriure, però em va fer la visita guiada de les instal·lacions amb una seguretat i una desimboltura excepcionals per a la seva edat. La seva professora de llengua (classes quasi personalitzades, val a dir) em va comentar que en un curs aquell xicot sabria llegir i escriure igual de bé que la resta. De que serveix doncs dedicar onze anys de la vida a aprendre quelcom que es pot aprendre en un sol any?

Per què un nen pastor de la muntanya que no ha vist un llibre en la vida es capaç de treure's una carrera universitària amb èxit començant l'educació "formal" més enllà dels 14? Quin sentit té enviar als infants als 3 anys a l'escola (a part de fer d'aparcanens)? Com pot motivar a ningú el fet d'aprendre, si als cinc anys et diuen que per aprendre hauràs de seure a la cadira cinc o sis hores al dia i estar-te callat la major part del temps?? Com deia el meu amic Periquín, de l'Arboç del Penedès, ens passem els dos primers anys de la vida de les criatures estimulant-los i animant-los perquè parlin i caminin, i després els obliguen a seure i callar quan arriben a l'escola!!!

Ni bianual, ni d'un dia, ni de dos... No al Concurs de Castells.

Ahir el Patronat del Concurs de Castells de Tarragona va fer públic el nou format del Concurs per l'edició d'enguany, amb la principal novetat que l'espectacle passa d'una única jornada castellera a dues, i de les catorze colles participants a trenta. El dissabte actuarien les colles "petites" i el diumenge les "grans" i amb opcions de "guanyar".

Suposo que als del Patronat els deu interessar fer créixer això del Concurs i que Tarragona se'n beneficiï d'alguna manera: atraient visitants, més pernoctacions a la ciutat, bars i restaurants plens, discoteques a vessar de gent bevent Estrella... I de pas, moltes colles "petites" que mai han tingut l'oportunitat de participar en la "gran" trobada castellera bianual tindran, doncs, l'ocasió de fer-ho, encara que sigui com a segon plat i més aviat com un favor per les colles grans, a les que se suposa que podran ajudar el diumenge a les pinyes.

El que no tinc gaire clar és si seran capaços d'omplir la plaça de toros el dissabte (a la tarda suposo?, faran pagar? hi haurà un concert al finalitzar del Bisbal o la Chenoa?) per veure una exhibició castellera amb 18 colles intentant castells de 7 i 8 pisos. Pot haver-hi cosa més tediosa? A no ser que s'inventin una formula d'actuació amb tres o quatre rondes úniques i simultànies de totes les colles... La gent que va a veure el Concurs, va pel morbo de saber quina és la millor colla del món mundial, i per veure intents dels castells més bèsties. Per veure 4d7p, 5d7, o 2d7, tenen mil i una actuacions al llarg de l'any per veure-ho gratuïtament, i de més a prop.

Animo a totes les colles del món casteller a fer boicot al Concurs de Castells i a les competicions castelleres. És aquest el món casteller que volem vendre? Ha de ser el major espectacle una competició on es mostren les pitjors essències d'aquesta tradició? Com a Minyó, penso fer boicot actiu al Concurs, oposant-me frontalment a qualsevol intent de qualsevol membre de la meva colla (tampoc tindré massa feina) per participar en aquesta competició, i explicant a tot aquell qui ho vulgui sentir com entenc jo els castells i perquè no m'agrada la vessant hipercompetitiva. I tot i que m'encanta veure grans castells, enguany els veure per internet com a molt.

Ah, i per descomptat, qui vulgui anar-hi que hi vagi, eh! Només faltaria...

El millor pel desenvolupament cerebral del jovent: les porres i les prohibicions?

Després d'observar les manifestacions i protestes estudiantils que han causat les carregues policials a València, estic començant a pensar que la repressió i la censura són elements molt favorables al desenvolupament del cervell, o si més no del desvetllament del pensament. Els cervells acomodats i ganduls de molts joves han estat sacsejats i activats per les porres dels policies, i potser ara alguns es donaran compte de la seva situació real en aquesta societat, i en l'importància del pensament/raonament/sentit crític per no ser unes víctimes més del poder.

Penso que el jovent de fa trenta, quaranta o cinquanta anys tenien molts motius per fer servir la matèria gris de dins del coco. Hi havia tantes coses a canviar i tantes coses a parlar, pensar, discutir, llegir, rumiar... A banda que tenien moltes més hores d'avorriment sortint de l'institut o la facultat, no com els joves d'avui en dia que quan surten de l'estudi els manca temps pel facebook, la tele, la playstation, internet, l'I-Pad, l'I-Phone, etc., etc. Crec que és molt més difícil pensar en la revolució si es tenen tots aquests divertiments a prop.

Diuen que els joves d'avui en dia no estan tan compromesos com els d'abans i que no s'impliquen en res. Potser és cert que ara costa més trobar motius per implicar-se en alguna cosa, amb l'estat de benestar que han aconseguit o que han tingut fins ara, però qui sap si en un futur no molt llunya, si les coses continuen evolucionant com en els darrers anys (crisi, atur, corrupció, desnonaments...), el jovent tornarà a fer servir el cervell i despertaran d'aquest estat de letargia en que els hem deixat.

Així doncs, és cert allò de que la societat capitalista o de consum, s'encarrega de congelar els cervells? De fer-nos submissos i sotmesos? En quina mesura hi col·laborem els professionals de l'educació en aquest procés?

El "temazo" del dimecres. Brams - "Un secret que t'havia de dir"

Ahir es va fer públic aquest interessant videoclip de la cançó "Un secret que t'havia de dir" del darrer disc  del grup berguedà Brams, "Oferta de diàleg". Amb l'aparició estel·lar de l'exminyó Biel Duran, en el paper d'un pagès bosnià durant la guerra de l'antiga Iugoslàvia. Petita obra d'art dirigida pel prolífic director de Dagoll Dagom, Joan Lluís Bozzo.

Els professors reclamen policia als Instituts per controlar les aules.

Després de les mostres de gran eficàcia mostrades per la policia nacional de València en les darreres hores per controlar a una colla d'adolescents protestons, milers de professors d'institut han començat a reclamar major presència policial a les aules per tal de poder treballar amb un mínim d'ordre i disciplina. La lliçó que els policies han donat als estudiants difícilment la podran oblidar, i segur que s'ho pensaran dues vegades abans de distreure als companys a classe o de faltar al respecte a qualsevol professor. La delegada del govern a València ha declarat que cal mà ferma amb aquests esvalotadors perillosos, i que a partir d'ara els estudiants aprendran per les bones o per les dolentes.

Suposo que a partir d'avui, molts estudiants valencians hauran après com les gasta la policia, i quin tipus de feina duen a terme aquests animals. Ara ja saben que els ciutadans normals i corrents poden esdevenir l'"enemic" per les forces de repressió en qualsevol moment, i que ningú és lliure de rebre un cop de porra, una coça o una pilota de goma manifestant-se públicament, o simplement estant pel carrer en el moment inadequat. No importa l'edat (13, 14, 65, o 79), el sexe, la religió, ni l'ideologia. Cos amb potes que veuen pel mig, cop de porra va.

Seria molt interessant que l'equip directiu de l'Institut Lluís Vives convides a algun representant de la Policia Nazional a fer una xerrada a l'institut perquè la policia pugui explicar als alumnes en que consisteix aquest feina tant emocionant i adrenalínica. Segur que hi pot haver mots joves interessats en convertir-se en un altre repressor oficial amb sou públic, per repartir estopa de manera divertida i indiscriminada.

Jo em pensava que la policia dels temps de Franco havia passat a millor vida, i que amb l'arribada de la "democràcia" la cosa canviaria, però res fa pensar que això sigui així, i acció rere acció, alguns animals s'encarreguen de demostrar que els cossos policials no han canviat tant en tots aquests anys. Els del PP deuen estar contentíssims avui. Ara només cal que el R. Madrid guanyi la lliga i la copa d'Europa (ai no, que ara en diuen Champions), i que anar a l'església torni a ser obligatori... Per si de cas, anirem preparant les maletes perquè no ens agafin de sorpresa.

Mestres (3). Qui mana aquí?

Tercer capítol de la sèrie "mestres" a TV3, dedicat al tema de la disciplina i de les diverses maneres o mètodes per controlar i intentar que les criatures aprenguin alguna cosa, encara que no ho vulguin...

Ja vaig comentar en la primera entrada dedicada a aquest programa, la meva decepció per tractar-se d'un format ensucrat i benintencionat, tot i que allunyat de la realitat que es viu cada dia en moltes escoles i instituts. I en el tema de la disciplina hi hauria per sucar-hi pa si algun dia es pogués mostrar per la tele les coses que realment passen dins d'una aula. Perquè no hi ha tasca més complicada que controlar un grup de 25 o 30 alumnes, quan la gran majoria no té cap interès per aprendre el que l'obliguen a aprendre, i a sobre a les seves llars tampoc els importa gaire el que fan els seus fills fora de casa.

Molta gent es sorprèn avui en dia de la manca de disciplina de molts escolars, i de la pèrdua d'autoritat de molts mestres. Hi ha opinions de tot tipus per donar explicació a aquesta realitat cada vegada més evident. Al meu entendre hi ha una raó per sobre de totes: avui els mestres ja no podem fer servir el càstig físic ni la humiliació directa dels alumnes com es feia fins no fa tant. Aquesta ha estat fins fa poc la manera de gestionar els conflictes a l'aula, i ara estem vivint la situació inversa, amb alumnes que maltracten i humilien als mestres impunement. No defenso, ni molt menys, el càstig físic ni psicològic, és més, l'abomino, però ningú em negarà que allò que no volem a l'escola, es continua practicant a moltes llars com si es tractés de la cosa més normal del món. A les cases es continua picant als fills i/o espantant-los verbalment (vaja, cridant com animals) per fer-los entrar en raó, però aquests saben que a l'escola no els poden tocar ni un pel, i alguns se n'aprofiten d'aquesta norma.

Al nostre sistema educatiu acostuma a passar que els alumnes menys motivats pels estudis acaben sent els que mostren un comportament més disruptiu i rebel. És per això que aquests acaben sofrint l'escolaritat per partida doble, ja que fracassen a nivell de continguts, i a sobre acaben sent els més castigats i estigmatitzats. Els bons alumnes, o com a mínim els obedients, no acostumen a tenir gaires problemes. Com deia un mestre al darrer capítol, ensenyem als alumnes a ser obedients, no a pensar. I un altre es plantejava si el bon nen és el que s'ajusta al que nosaltres oferim.

L'altre dia uns quants alumnes d'origen marroquí d'uns 9 o 10 anys em comentaven que acudien a la mesquita a fer classes d'àrab i de l'Alcorà, i allà s'havien de portar bé. Si no ho feien podien rebre cops de regle, puntades de peu, o cops al cap per part del mestre. Allà, evidentment, es portaven millor que a l'escola. Mireu si és fàcil aconseguir que els nens siguin disciplinats... La violència física és molt efectiva i de resultats immediats, però deixa un pos de violència i odi difícil de mesurar. Jo mateix, encara he de controlar de tant en tant els meus impulsos d'agressivitat heretats i interioritzats al llarg de la meva educació. De fet, no fa tant que vam deixar de ser animals irracionals, no?

Per què hem de continuar martiritzant a tants alumnes que no s'adapten al sistema? I si adaptem el sistema a la individualitat? No són tots diferents? Doncs per què intentem educar-los a tots com si fossin iguals?

Nova retallada als treballadors públics. He d'estar trist o content??

El govern de la Generalitat va anunciar ahir que retallarà un 3% del sou dels treballadors públics (funcionaris, interins, substituts...), i han avisat que en el futur i poden haver noves rebaixes. La vicepresidenta, Joana Ortega, va "tranquil·litzar" al personal explicant que aquesta iniciativa és de caràcter temporal (1 any, 15 anys?) i que no quedarà consolidada. El que no ha pogut deixar clar és quan deixaria de ser temporal.

La vicepresidenta també va dir que es prenia aquesta mesura per tal d'evitar acomiadaments. Així doncs, personalment, he d'agrair al govern la seva decisió, i agrair molt especialment a tots els funcionaris amb plaça fixa, la seva solidaritat i comprensió. La vostra rebaixa salarial és la meva futura feina!

Em pregunto si arribarà el dia que s'hagi de repartir el treball. De moment no s'està fent, ja que hi ha més de 5 milions d'aturats (més de 700.000 a Catalunya) i sembla que la tendència és encara més negativa. Per què hi ha treballadors que fan jornades de fins a 10 o 12 o més hores, i n'hi ha que no troben feina? Si fa cent anys es treballaven deu hores, i fa 50 anys se'n treballaven 8, no tocaria ara treballar-ne 6 o 7? Per què anem endarrere i no endavant?

Sembla bastant inviable generar ocupació en el curt-mitjà termini per tota la massa d'aturats actuals. No seria més lògic repartir la feina? Cal que una persona que viu sola i no té hipoteques ni deutes, cobri el mateix i treballi les mateixes hores que una altra que manté a una família sencera?