Esportistes catalans als Jocs Olímpics de Londres.

Publica el diari Ara en la seva edició digital d'avui mateix, que els catalans suposen el 48% dels jugadors de les 7 seleccions (esports d'equip) classificades per Londres. Vaja, que si algú encara es pensa que Catalunya no seria una nació competitiva esportivament parlant, és que no en té ni puta idea, o que prefereix que la gent s'ho pensi això, per tal de no debilitar a la selecció espanyola. Pel que fa al general de la delegació espanyola, els esportistes catalans representen un 30% del total. Tenint en compte que els catalans representem al voltant d'un 15% de tota la població de l'estat espanyol, no està gens malament el nivell esportiu català.

Que faria l'equip de basquet ejpañiol si li traiessin als germans Gasol (Marc i Pau), a Navarro, a Serge Ibaka, Victor Sada, i Rudy Fernández? (50%)

I el d'handbol sense Victor Tomàs, Albert Rocas, Cristian Ugalde, Joan Cañellas i Viran Morros? (36%)

I el d'hoquei herba sense Àlex Fabregas, els germans Alegre (David i Ramon), Edi Tubau, Marc Sallès, Miquel Delás, Pol Amat, Pau Quemada, Roc Oliva, Santi Freixa, Sergi Enrique, Xavier Lleonart, Quico Cortès, Carles Ballbé, i Manel Terraza? (94%)

I el de futbol sense Boitia, Tello, Alba, Romeu i Montoya? (28%)

I el de waterpolo sense l'Albert Español, Blai Mallarach, Daniel López, David Martin, Felipe Perrone, Iñaki Aguilar, Javier García, Marc Minguell, Ivan Pérez, i Xavier Vallès? (77%)

I el waterpolo femení sense l'Ana Copado, Anna Espar, Jennifer Pareja, Laura Ester, Carmen García, Marta Bach, Matilde Ortíz, Ona Messeguer, i Roser Tarragó? (70%)

Sincerament, preferiria que els Jocs Olímpics, tal i com estan concebuts avui en dia, desapareguessin. El negoci està molt per sobre de l'esperit olímpic dels orígens, i les diferències econòmiques entre les diferents delegacions (països) queden paleses en el repartiment de medalles final. Com més calés, més fàcil guanyar medalles. Com millors sistemes de dopatge, més medalles. Com més professionalització dels esportistes, més medalles. Com més al límit (físic i psicològic) es posa als atletes, més medalles.

En tot cas, com que sé que els jocs no només no desapareixeran, sinó que augmentarà el negoci i l'explotació dels esportistes, com a mínim que en el futur puguem veure als explotats i remunerats esportistes catalans competint per Catalunya. Si més no, ens evitaríem unes quantes ulceres veient als esportistes catalans celebrant les victòries amb les banderes de l'enemic al darrera, i els càntics i cançons patrioteres dels aficionats i companys d'equip de costum. 

Espectacle NBA a Barcelona i humiliació espanyola.

Els passats diumenge i dimarts vaig tenir l'oportunitat de veure jugar a l'equip de basquet nordamericà, amb totes les seves figures de l'NBA, al Palau Sant Jordi de Barcelona, amb motiu d'uns partits amistosos de preparació de cara als jocs olímpics de Londres que s'inauguren avui mateix. Els rivals dels nordamericans van ser l'Argentina diumenge, i Ejpañia dimarts. A l'equip ianqui hi ha figures de l'NBA com Lebron James, Kobe Bryant, Kevin Duran, Chris Paul...

El dimarts, els nordamericans van sortir una mica relaxats a la pista i van haver de posar-se les piles a última hora perquè no se'ls escapés la victòria contra una Argentina extramotivada i que va anar de menys a més, en part per l'encert en el llançament i per la relaxació nordamericana. Els jugadors argentins es van prendre el matx com si es tractés d'un partit oficial i no es van estar de fer servir qualsevol estratègia per endur-se la victòria. Tanmateix, els nordamericans no van posar-se nerviosos amb les provocacions argentines i van acabar emportant-se el gat a l'aigua.

Pel que fa al partit del dimarts, he de dir que vaig anar al Palau predisposat a animar al conjunt nordamericà, tot i que tampoc es pot dir que els nordamericans siguin sant de la meva devoció. El que tenia clar, era que volia veure perdre a Ejpañia i no haver de sofrir les celebracions i els càntics patrioters dels espanyols. Tanmateix, vaig haver de suportar algun "yo soy ejpañiol ejpañiol ejpañiol", però que vaig poder contrarestar amb cada triple i cada esmaixada nordamericana, aixecant-me de la cadira i celebrant-ho ostensiblement.

M'hagués agradat manifestar-me politicament (ja que el fet que Ejpañia jugui al Sant Jordi també és política) de manera molt més radical, però em vaig haver de contenir. M'hauria agradat veure moltes estelades al Palau, perquè els estrangers que hi havia i els espectadors televisius sapiguessin on s'estava jugant el partit. També m'hagués agradat sentir una escridassada al Pau Gasol, el proper banderer dels esportistes espanyols a Londres. I fins i tot algun acte d'insubmissió quan sonava l'himne de la colònia (jo vaig tapar-me les orelles per evitar al màxim possible haver-lo de sentir). 

Se'm va fer estrany veure a la colla castellera dels Castellers de Vilafranca a la mitja part fent castells al mig de la pista. No sé per què es van decidir a actuar en un acte tan patriòticament espanyol com aquell. Només ho podria entendre per necessitats econòmiques greus, però tractant-se de la colla amb més recursos econòmics i amb més influències entre el sector empresarial, se'm fa difícil entendre que coi hi feien allà. No els vaig xiular, però tampoc aplaudir.

El "temazo" del dimecres. Madness - "Un paso adelante"

Avui se celebra al Parlament de Catalunya el ple extraordinari sobre el Pacte Fiscal. Els caps dels grups parlamentaris representats han fet les seves exposicions a favor i en contra del pacte. Sembla clar que el govern de CIU tirarà endavant la proposta amb els vots a favor d'ERC, ICV i Laporta, i en contra del PP. No sé que coi votaran els socialistes, perquè aquests sempre voten en funció dels interessos del PSOE, ni tampoc els de SI, ja que aquests tenen clar que sense independència no hi haurà ni concerts ni punyetes.

M'ha agradat el discurs de Puigcercós (ERC), clar i català, i sense necessitat d'anar llegint el guió (en un moment del discurs li ha demanat al President Mas "Un pas endavant" i m'he enrecordat d'aquest tema dels Madness molt popular a mitjans dels vuitanta del segle passat). Fatal la representant socialista Rocio no sé què, que ha llegit tot el discurs i d'una manera gens fluïda. A banda de deixar dubtes de si donava suport a la proposta del govern o no. Bé també l'Uriel Bertran (SI) amb la seva vehemència antipactista i per la solució (única) independentista com a bandera. I prou bé l'Herrera (ICV) per recordar a Mas que caldrà administrar i distribuir bé els ingressos que es puguin obtenir gràcies al concert econòmic, i deixar d'escanyar a les classes mitges i populars catalanes. Pobre el discurs d'Oriol Pujol, bàsicament llegit i poc intel·ligible.

20 anys d'una humiliació.

Rebollo, per què no vas apuntar a la llotja?

Demà es compleixen vint anys de l'inici dels jocs olímpics de Barcelona 92, els jocs de la vergonya i de l'humiliació catalana. Els jocs de la burgesia barcelonina més espanyolista, d'Ejpañia i dels esportistes espanyols, que ben poc van aportar a Catalunya més enllà d'un bon grapat d'independentistes empresonats i torturats, i de que una part del món inculte pogués posar en el mapa la ciutat de Barcelona, dins d'Ejpañia, evidentment. Encara que ens venguin que els jocs van servir per netejar la cara a Barcelona i modernitzar-la, aquesta modernització es podria haver fet igualment, o millor fins i tot, sense la necessitat d'humiliar-nos com a nació.

Curiosament, en aquella època jo tenia 16 anyets i encara no tenia ben definida la meva identitat pròpia, ni tenia gaire criteri per fer valoracions més enllà de les avantatges que suposaven per un enamorat de l'esport com jo, de poder gaudir al llarg d'unes setmanes dels millors esportistes del món a prop de casa. De fet, vaig poder assistir a alguns esdeveniments com a espectador, com ara a l'handbol a Granollers, l'atletisme a l'estadi olímpic, o l'hoquei herba a l'estadi municipal de la meva ciutat (quina vergonya quan recordo al Manolo el del bombo amb el Moreno dels platerets cridant aquelles consignes tan casposes i cutres), i alguna cosa més que ja no recordo.

Els meus sentiments envers les olimpíades a casa nostra van passar de l'eufòria inicial l'any de l'assignació a la candidatura de Barcelona (amb el feixista aquell de president del COE), a l'alegria per poder viure de prop el principal espectacle esportiu els dies de competició, per acabar maleint al cap d'uns anys als il·luminats que van decidir portar els jocs a Barcelona per a més glòria espanyola i humiliació catalana.

De fet, no recordo cap escena de reivindicació nacional catalana al llarg d'aquells jocs (a banda dels intents reprimits i sancionats de quatre independentistes) . No sé, m'hagués agradat veure algun esportista català amb l'estelada al podi, al igual que els atletes nordamericans alçaven el puny com els "panteres negres" l'any 1968 a Mèxic. O girar-se d'esquena a l'escoltar l'himne espanyol, o qualsevol gest a favor de la causa catalana. Entenc doncs, que tots els esportistes catalans que van participar en aquells jocs se sentien tan espanyols com la resta, o simplement es passaven els sentiments identitaris i la dignitat nacional per l'engonal. Vaja, que primer jo, després jo, i més tard jo també.

El pitjor de tot, és que els jocs de Barcelona no van servir per avançar ni una passa cap a l'alliberament nacional, i d'aquí a tres dies començaran uns nous jocs a Londres i els esportistes catalans tornaran a competir vestint la samarreta dels espanyols una vegada més. Eh!, i segurament n'hi haurà que ho faran ben cofois i orgullosos, però també és probable que n'hi hagi algun que preferiria competir defensant els colors de la seva nació, és a dir, la catalana. Els desitjo a tots ells el pitjor en aquests jocs, i que la selecció espanyola guanyi les menys medalles possibles. Afortunadament, els jocs m'agafen de vacances lluny de casa i no tindré l'oportunitat de seguir-los ni d'agafar cap úlcera d'estómac.

Els amics es fan grans.

Dissabte vaig estar celebrant els primers quaranta anys de l'Albert de Cornellà, un bon amic casteller que porta més de la meitat de la seva vida dedicada als Castellers de Cornellà, ja sigui pujant al tronc dels castells, fent pinya, o dirigint la colla com a cap de colla o en qualsevol tasca de representació. De fet, és un dels principals (per no dir el principal) ambaixadors d'aquesta colla des dels seus inicis (1991). I a banda dels castells, encara li sobra temps per fer de pare, de parella, de ciclista, d'escalador, de diable i, fins i tot, de sortir de festa algun dia (en aquesta activitat hi té la mà trencada, i acostuma a "guanyar" sempre ;-) ).

Ja ho he comentat alguna vegada, però em sembla interessant repetir-ho, que té molt mèrit el que fan castellers com l'Albert, que porten tants anys dedicats a la colla de la seva ciutat, per amor als castells i per mantenir vives les tradicions a la ciutat. És difícil aguantar molts anys en una colla castellera, però encara ho és més si la colla baixa el nivell, i costa arrossegar a la gent als assaigs i a les actuacions. Ara sembla que els Castellers de Cornellà tornen a agafar embranzida, i me n'alegro especialment per l'Albert, que sempre ha estat al peu del canó, en els moments difícils, i en els més difícils encara.

Moltes felicitats company, i ens veiem per les places!

Recull informatiu.

- Grans manifestacions arreu contra la política de retallades del govern del PP: em pregunto si serveix d'alguna cosa protestar pacíficament un cop cada quatre o cinc mesos en els temps que corren.

- Pau Gasol serà l'abanderat espanyol als jocs olímpics de Londres en absència del tenista Rafa Nadal, que ha hagut de renunciar degut a una lesió al genoll: amb catalans com Gasol, la independència arribarà quan les gallines parlin.

- L'aeroport de Castelló rep, per fi, el primer avió: llàstima que només sigui decoratiu i que s'hagin gastat més de 400.000 euros en l'aterratge.

- Un jove nordamericà irromp en un cinema d'Aurora (Colorado) armat fins a les dents i dispara als espectadors indiscriminadament, causant 14 morts i més de 50 ferits: els grups defensors de les armes als EEUU creuen que s'hauria de deixar entrar amb armes al cinema per si cal defensar-se de bojos com aquest.

- Els diputats del PSC a Madrid voten una proposta del CHA a favor de prioritzar el corredor central dels pirineus en detriment de l'eix mediterrani: així pretenen els socialistes catalans guanyar-se la confiança dels catalans? què collons foten els polítics al congrés dels diputats quan es plantegen les votacions?

- Pere Navarro declara que el concert econòmic és "arcaic" i "antiquat": esperem que en les properes eleccions nacionals catalanes, el poble català també consideri al PSC un partit arcaic i antiquat i no els voti ni déu.

- El detenen per un paquet sospitós i era el seu penis (24 centimetres en repós i 34 en erecció): per aquest motiu jo sempre miro d'anar amb pantalons amples i còmodes a l'aeroport.

Torna l'USAP.

Gran notícia pels amants del rugbi i per tots aquells que considerem els Països Catalans com alguna cosa més que un mapa que fan servir a TV3 per parlar del temps i per vendre adhesius guais. Torna l'Usap de Perpinyà a l'estadi olímpic Lluís Companys de Barcelona. Serà el dissabte 15 de setembre en un partit del Top-14 de la lliga francesa (que passa?, també el Barça juga la lliga espanyola i ningú s'escandalitza) contra l'actual campió, el Toulouse.

Vaig tenir l'oportunitat d'anar a veure el darrer partit de l'Usap a Barcelona, a l'abril de l'any passat, en un partit de competició europea on va enfrontar-se al Toulon francès, i m'ho vaig passar pipa. L'estadi es va omplir gairebé del tot, amb milers de catalans vinguts de les comarques del nord de Catalunya, i d'altres indrets dels Països Catalans, lluint els colors de la senyera a samarretes, mitjons, banderes, pantalons, bufandes, pancartes, barrets, pintures al cos... I sense deixar de cantar i animar el seu equip en cap moment.

Es tracta, sens dubte, d'una nova oportunitat pels amants d'aquest esport, de veure en directe un partit del màxim nivell. I a més a més, ha de servir perquè els catalans tinguem una jornada de reivindicació i afirmació nacional i esportiva. Som una nació malgrat a molts no els agradi, i esperem que més aviat que tard, puguem veure als esportistes catalans competir defensant els colors de la senyera en competicions internacionals.