El "temazo" del dimecres. Mesclat - "Tot explota, pel cap o per la pota"

Cançó original de l'Ovidi Montllor que aparegué al seu LP "A Alcoi" de l'any 1974, aquí interpretada pel grup Mesclat en un concert al Palau Sant Jordi. Una lletra molt adient per entendre l'actual situació d'indignació col·lectiva envers l'estat espanyol d'una (gran) part de la societat catalana.

Ja no ens alimenten molles,
ja volem el pa sencer.
Vostra raó es va desfent,
la nostra esforça, creixent.
Les molles volen al vent,
diuen: “si no et donen, pren”.
No és de lladres dir amén,
quan la suor del que fem,
no l'eixuga el que rebem.
Mullem d'hora al qui ens la pren.

És qüestió de saber clar
fins quan hem de treballar
per al sou que ens fan guanyar
per al sou que ens fan guanyar.
Llavors ja podrem jutjar
el que vol dir explotar.

Conscients de l'explotació,
no hi haurà més solució
que aprofitar l'ocasió
i, allò que es diu amb passió,
fer valer la nostra raó.

Perquè... ja no ens alimenten molles,
ja volem el pa sencer.
Vostra raó es va desfent,
la nostra esforça, creixent.
Les molles volen al vent,
les molles volen al vent,
les molles volen al vent.

Imessimessimessimessi... (i van 4).

Ahir van donar la pilota d'or al millor jugador del món de l'any 2012, l'argentí Leo Messi. I en van 4 de seguides (2009, 10, 11 i 12). És el primer jugador en la història d'aquest trofeu que en conquereix tants, i de manera consecutiva. I amb tant sols 25 anys. Li van al darrera en nombre de pilotes d'or, exjugadors de la talla de Platini, Cruyff, o Van Basten, amb tres nominacions. Però amb el nivell de joc que ha assolit el Leo en tan curta edat, és molt probable que n'acabi conquerint unes quantes més, i deixi el llistó difícilment batible o igualable.

Tot i que hi havia un sector de la premsa madrilenya que feia campanya pel jugador portuguès del Reial Madrid, Cristiano Ronaldo, i un altre sector important de la premsa madrilenya i de la resta de l'estat espanyol que apostava per Iniesta o algun altre jugador de la "roja" (Iker Casillas, bàsicament, perquè el Xavi és català i ja no mola tant) pel fet que aquest any havien guanyat l'eurocopa, la gran majoria dels votants d'aquest premi (capitans i entrenadors de seleccions de tot el món, i periodistes esportius de mig món) han tingut molt clar qui era realment el millor dels millors, per quart any consecutiu. Més d'un 41% dels vots ha estat per Leo, mentres que Cristiano s'ha quedat amb un 23%, i Iniesta amb un escàs 10%.

Crec que avui en dia, queden pocs dubtes de qui és el millor jugador de futbol del món. Ho demostra partit rere partit amb el Barça, i darrerament també a la seva selecció nacional. Per molt que es digui que en Leo té a un magnífic equip al darrera que el fa millor, és innegable que ell també fa millor a tots els que l'envolten, i que sense ell, molt probablement el Barça no hagués aconseguit tots els èxits que ha aconseguit. Quants gols decisius en partits decisius? Quantes assistències de gol mil·limètriques? Quanta atenció del rival i quants defenses atreu en Leo quan és al camp?

Amb aquest jugador s'acaben els adjectius, doncs portem més de cinc anys intentant definir-lo i intentant explicar amb paraules les seves genialitats. Un jugador que és capaç de fer 91 gols en un any natural!! Que compta els hat-tricks a cabassos!! Que és capaç de xutar bé les faltes i els penals, de driblar en cursa, de driblar estant aturat, de triangular amb els companys amb tres contraris rodejant-lo, de marcar amb la dreta i amb l'esquerra, amb el cap, amb el pit, i fins i tot, amb la mà... Quina sort que aquest paio hagi vingut al Barça, i tingui el cap prou ben moblat. Si ja és difícil arribar a guanyar un premi individual com la pilota d'or un any, fer-ho quatre i consecutivament només està a l'abast del millor jugador de futbol de tots els temps. Gràcies Leo! I no t'aturis!

Ah! I a més, ara sabem que també és humà, i que també es pot posar nerviós quan ha de fer un discurs al recollir la quarta pilota d'or.

Fi de festes estimulant, alienant, i finalment relaxant.

Aquest matí m'he llevat més tard de l'aconsellable tenint en compte que demà toca matinar de nou per anar a l'escola. Val a dir que ahir vaig anar a dormir tard, donant-me un darrer dia de plaent alienament davant la tele, abans no comenci la rutina dels horaris estrictes i el maleït despertador matinal. Sé que demà ho pagaré, però que caram! Vacances són vacances, fins al final.

 

Ahir, a banda de mirar-me els programes-brossa futbolístics que et permeten desconnectar gairebé per complert l'activitat neuronal del cervell, vaig gaudir d'un reportatge excel·lent en una de les cadenes de la TDT minoritàries, que seguia l'evolució de quatre nadons de diferents llocs del món (Japó, EEUU, Mongòlia i Namíbia), des del seu naixement fins que començaven a caminar. Magnific retrat de com es desenvolupen i aprenen quatre éssers d'entorns diferents i cultures diferents. El reportatge mostrava a uns nadons nascuts a països del primer món, sobreprotegits i sobreestimulats, en contrast amb els que havien nascut en països poc o gens desenvolupats, que podien arribar a semblar desatesos o, si més no, poc controlats. I en definitiva, tots, fossin d'on fossin, aprenien a gatejar, a caminar i a parlar, i anaven descobrint el món que els envoltava. Potser uns corrien més riscos que els altres, però també és probable que aquests desenvolupessin la capacitat de pensar (per ells mateixos) millor que els altres.

 

Bé, doncs tornant al tema del final de les vacances d'hivern, aquest migdia he gaudit d'una mica més de mitja hora de piscina en solitari. Una piscina de vint-i-cinc metres de llargada per a mi sol. Com si fos la piscina de casa. És una sensació molt agradable i relaxant, i m'ha servit per nedar plàcidament i poder parlar amb mi mateix. Parlar de la colla, de la feina que m'espera, de la vida, dels viatges pendents... Un dels avantatges (tot i que també pot convertir-se en inconvenient) de la monotonia de la natació és que et permet mantenir diàlegs interns amb tu mateix, ja que no cal pensar gaire en el que fas dins de l'aigua, més enllà d'estar pendent de girar quan arribes al final del carril. Quan es vol evitar aquestes menjades d'olla, només cal forçar una mica, i no permetre que el cervell es pugui concentrar en res més que no sigui continuar avançant i mantenint el ritme.

"Cant de la senyera" interpretat per l'Orfeó Català al Palau de la Música el dia de Sant Esteve.

Com diria aquell, "gallina de piel". Qui pot negar que som (i serem) una nació i que serem el que vulguem, i no el que ells vulguin?

Al damunt dels nostres cants
aixequem una Senyera
que els farà més triomfants.

Au, companys, enarborem-la
en senyal de germandat!
Au, germans, al vent desfem-la
en senyal de llibertat.
Que volei! Contemplem-la
en sa dolça majestat!

Oh bandera catalana!,
nostre cor t'és ben fidel:
volaràs com au galana
pel damunt del nostre anhel:
per mirar-te sobirana
alçarem els ulls al cel.

I et durem arreu enlaire,
et durem, i tu ens duràs:
voleiant al grat de l'aire,
el camí assanyalaràs.
Dóna veu al teu cantaire,
llum als ulls i força al braç.

 

Text: Joan Maragall

Música: Lluís Millet

Aquest vespre arriben els reis... d'Andalusia??

Aquesta nit és una nit molt especial per a moltes criatures arreu del planeta. A la meva família, actualment, aquesta data es viu de forma molt intensa, ja que tinc cinc nebots emocionadíssims amb l'esdeveniment. Tot i que avui en dia els infants estan, en general, excessivament estimulats pel que fa a presents i regals, el dia que arriben els reis continua essent un moment màgic i especial com cap altre. No sé si els infants d'avui en dia ho viuen d'igual manera que els d'abans, degut a la gran quantitat de regals que reben al llarg de l'any, però veient els rostres dels infants quan veuen passar els reis amb les carrosses, o l'endemà al matí quan es lleven i arriben allà on hi ha els regals, no dóna la impressió que els reis d'orient hagin perdut el seu encant.

Per cert, si es veritat que els reis venien d'Andalusia, no seria desgavellat pensar que vinguessin a buscar feina i a viure a Catalunya, i avui en dia visquin entre nosaltres. M'hi fixaré aquest any quan la comitiva reial arribi a l'ajuntament, quina llengua empren per dirigir-se als terrassencs, o si se'ls nota en la pronúncia.

"Una línia fina". Una llengua menystinguda.

Ahir a TV3 van emetre el documental francès "A fine line" (una línia fina) que segueix a l'atleta-muntanyenc-esquiador català Kilian Jornet en l'inici del seu darrer repte d'assolir vuit fites muntanyenques, d'especial significat per a ell, arreu del món. La primera d'aquestes és la travessa del Mont Blanc, en la que se centra el documental, que va acabar dramàticament amb la mort del seu company d'expedició, el francès Stephane Brosse.

 

El documental mostra uns paisatges espectaculars i s'apropa a la figura d'aquest superatleta amb entrevistes personals, així com entrevistes a personatges de l'entorn del Kilian: la mare, la germana, diferents col·legues d'afició, amics, preparadors... També fa un seguiment dels entrenaments del Kilian, així com d'alguns moments més místics d'aquest. Ens vol mostrar doncs, no tant sols la part competitiva i de superació personal del protagonista, sinó també la seva vessant mística.

 

Un detall que em va sobtar especialment, és el fet que els "actors" catalans que apareixen al documental (el propi Kilian, els seus familiars, amics...), s'expressen originalment en castellà (tot i que ells mateixos han tingut el "detall" de doblar-se per la versió catalana). Em pregunto que més li donava als francesos que els protagonistes parlessin en català o castellà si cap de les dues és la llengua pròpia dels francesos. I per què alguns catalans tenen tan poca consideració amb la seva llengua pròpia. Serà un tema de diners? Serà una qüestió d'autoflagelació? Es tracta d'una estratègia comercial?

 

N'estic ben fart de comprovar com som els mateixos catalans els qui menystenim la nostra llengua a la primera ocasió que se'ns presenta. Que un nouvingut ens parla castellà! Doncs li contestem en la llengua de l'imperi que per això l'hem après i hem de ser educats... Que un nen ens contesta en castellà! Doncs, ai pobrissó, li parlarem castellà perquè ens entengui... Que ens volen entrevistar els de la tele espanyola! Doncs renunciem a la nostra llengua perquè ens entenguin fins al Paraguai, que els espanyols això d'aprendre idiomes ho porten fatal... Que el cambrer del bar que porta quaranta anys a Catalunya ens pregunta que "qué quieren?"! Doncs ràpidament al castellà, no vagi a ser que el pobre senyor s'ofengui...

El partit de la selecció catalana de futbol, i l'adéu de l'entrenador.

Johan Cruyff acomiadant-se dels aficionats.

Ahir al vespre es va disputar al nou estadi de Cornellà-El Prat, seu del RCE Espanyol, el tradicional amistós nadalenc de la selecció catalana de futbol. En aquesta ocasió, el rival va ser una vella coneguda Nigèria amb qui ja ens havíem enfrontat l'any 1998 a l'estadi Lluís Companys amb 53.630 espectadors a les grades, pels 27.234 que van assistir al partit d'ahir. El resultat del partit d'ahir (1 a 1) també va quedar lluny de la golejada aconseguida fa 15 anys, quan la selecció catalana es va imposar per un contundent 5 a 0.

 

Sembla evident que els aficionats catalans s'han cansat d'amistosos contra combinats de segona fila, i això es fa palès en la capacitat de convocatòria, que ha anat minvant any rere any. No és gens menyspreable la xifra aconseguida, però queda lluny de les xifres aconseguides els primers anys, o en enfrontaments contra seleccions del prestigi del Brasil o l'Argentina, on es van batre records d'espectadors.

 

Un altre fet destacable del partit d'ahir, és la retirada (si es que mai va estar gaire actiu) definitiva de l'entrenador català (perdó, de l'entrenador holandès amb residència a Catalunya) Johan Cruyff. Després de dirigir al combinat català en quatre ocasions en els darrers tres anys, el simpàtic holandès, ha decidit plegar del tot, suposo, que per poder dedicar-se plenament a la seva principal afició, el golf. I potser es plantejarà apuntar-se a algun Centre de Normalització Lingüística per tal d'aprendre d'una vegada per totes la llengua pròpia del país que l'ha acollit, li ha donat feina, i l'ha idolatrat.

 

I és que comprovar com un paio que diu que és capaç de parlar cinc o sis llengües, no sigui capaç d'expressar-se ni vint segons en català, ni tant sols saludar amb un "bona nit", després de més de quaranta anys a Catalunya, evidencia una manca de sensibilitat i d'interès flagrant envers la nostra llengua i la nostra nació. És possible que el prestigi del personatge hagi donat una major notorietat internacional a la causa esportiva catalana, però alhora, és una manera de reconèixer l'esquerda social que suposa el fet que una part de la societat catalana (nouvinguts, immigrants, i de fills i nets de la immigració) no tingui cap interès per aprendre i usar la llengua pròpia del país, ni després de quaranta anys entre nosaltres. No m'estranya doncs, que ahir se sentissin xiulets a l'estadi quan el senyor Cruyff es va dirigir al públic present íntegrament en castellà.

 

Tant de bo el proper entrenador de la selecció catalana de futbol, sigui d'on sigui, i hagi nascut on hagi nascut, parli el català, o com a mínim, demostri un interès sincer per aprendre'l. Amb això em conformaria.

 

Ah! I el que dic, val tant per l'entrenador com pels jugadors, com per tots aquells que viuen entre nosaltres.