Esmorzar a la Mola, per trepitjar la neu caiguda aquesta passada matinada.

Camins cap a dalt de la Mola.

Aquest matí m'he llevat ben d'hora, ben d'hora, per anar a trepitjar neu a Sant Llorenç del Munt. Bé, potser no tan d'hora, tan d'hora, ja que quan he començat a caminar, m'he adonat que hi havia altres excursionistes que havien estat més matiners que jo. Tanmateix, crec que m'he llevat prou tard com per poder apropar-me en moto sense perill als dipòsits de Matadepera, ja que uns quants cotxes ja havien fet la feina de netejar la capa de neu que s'havia acumulat a l'asfalt, que no era molta. Tot i així, no he pogut arribar fins on jo desitjava amb la moto, ja que les darreres rampes a Matadepera, no estaven tan netes com el camí previ, i he decidit aparcar la moto uns metres abans del punt de sortida habitual. A partir d'aquell punt, he iniciat la marxa i ja m'he trobat carrers totalment coberts de neu, i difícilment practicables per un vehicle sense cadenes.

L'hipnòtic trajecte pels emblanquinats camins que m'ha dut fins a dalt de la Mola han estat un preludi magnífic per l'esmorzar de forquilla que m'he fotut al restaurant de dalt: una botifarra de bolets que se sortia per les dues bandes de les dues llescotes de pa de pagès que l'acompanyaven, i un porronet de vi negre per no ennuegar-se i fer tirar avall. Tot això a l'escalfor de la llar de foc i les tres o quatre estufes de gas que anaven a tot drap.

Avui per no variar, m'he tornat a trobar un bon grapat d'amics, coneguts i/o saludats pels camins a La Mola i al restaurant: a l'antic propietari de la llibreria "El Cau ple de lletres" que esmorzava en solitari just a la taula del davant meu; a una excompanya d'escola que treballa al restaurant; al Francesc Xavier, un excompany d'escola que treballa a la mateixa escola que jo fent extraescolars; a l'Oriol Cardús dels Minyons; i a l'Oscar González, també dels Minyons, que pujava corrent des de Terrassa! Quin crac!

Humor blanc abans de la nevada...

Els del Polònia han trobat un filó amb aquest nou personatge, clònic molt aconseguit del cap de llista de la CUP al Parlament, en David Fernández. Aquest independentista d'esquerres té al pobre Herrera, d'ICV, amb la mosca al nas, ja que ara ja no són els més progressistes, ecologistes, socialistes, i tots els "ismes" i "istes" que se'ls puguin ocórrer.

Divertidíssim aquest gag. Bon (blanc?) cap de setmana.

Nou desastre a Milà.

Ja hi tornem a ser! Aquest Barça no aprèn dels errors. Es repeteix la història viscuda l'any passat davant del Chelsea i fa tres amb l'Inter, quan el Barça va caure eliminat a les semifinals per dos equips que van saber anul·lar el joc ofensiu del Barça, amb una estructura defensiva a prova de Messis, Xavis, Iniestas i tota l'artilleria.

Ahir el Barça va tornar a mostrar la seva cara fosca davant d'un equip, que partint com a teòric perdedor, va saber jugar les seves armes i endur-se el gat a l'aigua. El Milan no va fer res de l'altre món, però va saber defensar-se i sortir un parell de cops al contraatac per deixar en evidència el sistema tàctic blaugrana, i alhora, deixar l'eliminatòria coll avall en espera del que pugui passar d'aquí a tres setmanes al Camp Nou. Però recordant els precedents abans esmentats, sembla difícil pensar en una nit d'èpica i remuntada.

No entenc com és possible que el Barça torni a ensopegar novament amb la mateixa pedra. Que no analitzen els tècnics aquesta mena de partits per cercar solucions a aquest tipus de defenses? No veuen que sovint el tiqui-taca no és gens efectiu per obrir a les defenses? No entrenen els xuts a porteria als entrenaments? I les centrades per les bandes? Per cert, quan fa que el Barça juga sense extrems? I quan aprendran que perquè puguin passar coses, cal córrer una mica per generar espais o donar sortida a la pilota? Quan es fixaran en els davanters que busquen la pilota a l'espai com Alexis, Pedro (aquest em sembla que ja s'ha cansat de provar-ho) o Villa?

El Barça viu molt ben acostumat a deixar que Messi, la majoria de les vegades, o acabés t bé Iniesta, en algunes ocasions, acabi inventant-se alguna acció de les seves per desequilibrar a les defenses. En la majoria de les ocasions, amb aquestes dues armes ofensives, ja n'hi ha prou (només cal mirar la xifra de gols que porta en Leo enguany), però en partits com el d'ahir, ni amb això no hi ha prou. Ahir, tots els jugadors del Milan van córrer com posseïts. En canvi els del Barça anaven a tran-tran, el famós tiqui-taca, i potser esperaven que en Leo s'il·luminés i acabés traient les castanyes del foc com de costum.

I que carai esperava l'entrenador (el Tito, el Roura, o qui sigui) a moure la banqueta? Davant del desastre que s'estava produint, no van tenir capacitat de reacció. Havent-hi la possibilitat de fer tres canvis (només van fer sortir a Alexis per Cesc, i a Mascherano per Puyol cap al final del partit per un trau al cap d'aquest darrer), i veient que hi havia jugadors que no se'n sortien ni trobaven la inspiració, per què no donar entrada a jugadors de refresc amb característiques diferents? I si haguessin intentat obrir el camp amb un extrem veloç com Tello? O més velocitat amb un migcampista de refresc, bon combinador, com Tiago?

Esperem que d'aqui al 12 de març, data del partit de tornada, els tècnics hagin aconseguit treballar les estratègies necessàries per combatre defenses com la del Milan ahir. Jo crec que no hauria de costar tant, tractant-se dels millors jugadors del món, no? Si cal, des d'ara mateix, em poso a disposició del Tito, o del Roura, o qui sigui, per donar alguns consells i possibilitats ofensives perquè no torni a passar mai més el que ahir vam patir.

El "temazo" del dimecres. Gatillazo - "Come libertad".

Dissabte passat vaig anar a veure als "Gatillazo", l'actual banda del mític cantant de "La Polla Récords" (1979 - 2003), Evaristo. Aquest músic-punky basc de 52 anys continua al peu del canó després de més de trenta-dos anys de carrera professional. Qui li havia de dir, quan als seus inicis reivindicava la vida a tota pastilla, i l'ús i abús de qualsevol tipus de substància estupefaent. Val a dir, que el vaig veure en plena forma, amb bona veu, i actiu a l'escenari. Físicament, em va recordar a l'actor que fa de pare del porter de la sèrie "Aquí no hay quien viva".

Afortunadament, o no, encara queden alguns vestigis d'aquell esperit punky dels anys 80 i 90. Al Faktoria, s'hi van aplegar un bon nombre d'espectadors (tenint present la gent que es mou avui en dia per anar a veure música en directe) de dues generacions com a mínim. Em va fer gràcia veure a joves de més de quaranta anys ballant "pogos" i fumant porros (per cert, no estava prohibit des del 2011?) com quan en tenien vint. I nanos de menys de vint anys pujant damunt de l'escenari per apropar-se al micro i a l'Evaristo, i fer de coristes. Això sí, poques crestes, poques xupes de pell, poques cadenes i piercings, i més birres que kalimotxos... definitivament, els temps estan canviant!

Celtarres, a Catalunya hi teniu un amic.

Salva Ballesta, un jugador més fatxa que Fraga.

Em poso dempeus per aplaudir a l'afició del Celta de Vigo, per la pressió que han exercit sobre la junta directiva d'aquest club per forçar-la a vetar a l'exjugador aragonès, i candidat a segon entrenador d'aquest equip, Salva Ballesta. Un exdavanter d'equips com el Màlaga, el València o el Llevant, que es caracteritzava, a banda dels seus gols, per les celebracions militars que els seguien, i per alguns comentaris fregant el feixisme dirigits a tot aquell que no sentís per Ejpañia el mateix que ell, com quan va insultar a l'Oleguer Presas per uns escrits contra les polítiques de dispersió dels presos bascos per part de l'estat espanyol.

Aquest paio l'últim que es mereix és poder entrenar a cap equip que defensi una cultura i una llengua pròpia més enllà de l'espanyola. Seria humiliant per a qualsevol soci o aficionat gallec, basc o català, que un personatge com aquest representés d'alguna manera al seu club. Que se'n vagi a entrenar a qualsevol club espanyol, que segur que estaran molt satisfets i orgullosos... Segur que avui, una de les persones més felices del món deu ser el bo de l'Oleguer Presas, amb la decisió de la directiva celtarra.

S'ha fet justícia!!! En alguna cosa com a mínim...

Gràcies per l'interès Carles Capdevila!

Si hi ha un periodista especialment compromès i sensible als temes educatius, aquest és el Carles Capdevila, director del diari Ara. Entre la comunitat educativa de docents, són coneguts i valorats alguns dels seus escrits en defensa de l'ensenyament públic i dels professionals d'aquest sector. El diari que ell dirigeix, a més, dedica un especial de temes educatius tots els dissabtes, el "Criatures" amb articulistes prou interessants (pares separats, pedagogs, pediatres, psicòlegs, mares que es consideren "la pitjor mare del món"...), i reportatges de tota mena relacionats amb l'educació dels infants i dels no tant menuts.

A l'edició d'avui, el Carles parla de l'etapa educativa infantil (0 a 5), i coincideixo plenament amb ell en la seva anàlisi. L'actual sistema educatiu no dóna especial rellevància a aquesta etapa educativa, i tenint en compte que, segons diuen els experts, és en aquesta etapa evolutiva que les criatures desenvolupen el 90% del seu cervell, caldria abocar molts més esforços i recursos dels que actualment s'hi dediquen. Com és possible que les aules d'infantil tinguin el mateix nombre d'alumnes per aula que les de primària, o secundària? Quina atenció poden dedicar els mestres d'aquestes etapes als seus alumnes? És més que probable que si ens ocupéssim millor del desenvolupament dels infants en l'etapa primerenca, els nivells de fracàs acadèmic posteriors baixarien en picat.

No és la primera persona que llegeixo o escolto que aposta per incrementar notablement el nivell d'inversió en l'etapa d'educació infantil. Hi estic totalment d'acord. Us copio l'escrit del Carles per si us interessa:

Ahir publicàvem un article de David Brooks, Quan les famílies fallen , sobre la nova inversió d'Obama en educació infantil, els anys previs a primària. Es basava en estudis que confirmen la influència decisiva d'aquests anys d'escolarització. Fa uns dies The Economist en feia un reportatge farcit de dades que mostraven com l'ensenyament preescolar millora la capacitat comprensora i lectora i altres habilitats. Un expert hi assenyalava la paradoxa que als Estats Units, sabent que el 90% del desenvolupament del cervell es produeix dels zero als cinc anys, inverteixen el 90% del pressupost educatiu passats els cinc anys. Hi ha estudis neurològics i pedagògics i comparacions estadístiques que donen pistes sobre la manera d'incidir en nens d'aquestes edats i d'igualar les oportunitats de les criatures amb pares que no saben o no poden encarrilar-los. Hi coincideixo al cent per cent. Fa anys que celebro la feinada que fan les mestres -són majoritàriament dones- d'escola bressol (0-3) i les d'infantil, de P-3 a P-5. Les admiro i aplaudeixo per la qualitat, vocació, il·lusió, constància i paciència (també la que tenen amb els pares). I he tingut proves evidents passades i presents (tinc un P-4 a casa) dels progressos enormes que es produeixen, de com comencen un curs i com l'acaben. Obama l'encerta quan entén que el míssil més eficient per millorar el món es diu P-3, es diu educació, es diu oportunitats per a tothom. I nosaltres podem estar orgullosos del nivell que tenim. I animar i defensar els professionals i seguir lluitant per mantenir-ho i millorar-ho.

Meteorits que cauen on no toca...

Ahir, els que acostumem a seguir l'actualitat a través dels mitjans de comunicació visuals (internet o televisió), vam quedar bocabadats davant de la caiguda a un poble rus de la zona dels Urals, d'un meteorit que va causar un cràter de prop de vuit metres de diàmetre, i que gràcies als avenços tecnològics, va poder ser seguit per centenars de gravadores de telèfons mòbils o als vehicles.

 

L'espetec provocat per l'impacte del meteorit va causar milers de ferits, degut a la trencadissa de vidres bàsicament, i més d'un esglai per la potència de l'esclat. Devia haver més d'un que va pensar que començava la tercera guerra mundial...

 

A veure si amb una mica de sort, el proper meteorit que caigui, en comptes d'anar cap a Rússia, es dirigeix cap allà a la capital del regne, on la classe política manega els nostres destins sense importar-los massa el patiment en general de la gent.