El "temazo" del dimecres. Raimon - "Jo vinc d'un silenci".

Del concert del passat mes de novembre al Liceu, de celebració del cinquantenari del primer concert del Raimon a Barcelona, aquesta peça emblemàtica, estrenada també a Barcelona al Palau d'Esports l'any 1975 mentres el dictador agonitzava.

 

Especialment dedicada a un gran casteller terrassenc, membre dels Castellers de Vilafranca, i esporàdic comentarista d'aquest bloc, l'Ignasi Trullàs, que ens ha deixat abans d'hora en un fatal accident.

Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg,
de gent va alçant-se
des del fons dels segles,
de gent que anomenem
classes subalternes,
jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg.

Jo vinc de les places
i dels carrers plens
de xiquets que juguen
i de vells que esperen,
mentre homes i dones
estan treballant
als petits tallers,
a casa o al camp.

Jo vinc d'un silenci
que no és resignat,
d'on comença l'horta
i acaba el secà,
d'esforç i blasfèmia
perquè tot va mal:
qui perd els orígens
per identitat!

Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg,
de gent sense místics
ni grans capitans,
que viuen i moren
en l'anonimat,
que en frases solemnes
no han cregut mai.

Jo vinc d'una lluita
que és sorda i constant,
jo vinc d'un silenci
que romprà la gent
que ara vol ser lliure
i estima la vida,
que exigeix les coses
que li han negat.

Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg,
jo vinc d'un silenci
que no és resignat,
jo vinc d'un silenci
que la gent romprà,
jo vinc d'una lluita
que és sorda i constant.

La Júlia porta el drac a dins seu.

La Júlia (per posar un nom) és una nena molt especial de l'escola on treballo. Fa segon de primària, és a dir, que té set o vuit anys. És una nena intel·ligent i desperta, però sovint té problemes a l'hora de gestionar les seves emocions. Avui, dia de celebració de la diada de Sant Jordi, ha tingut un dia mogudet, i m'ha fet venir ganes d'explicar-ho perquè us adoneu de com pot actuar un infant quan no pot/sap controlar les emocions ni les reaccions en calent.

Avui, a l'hora del pati he acompanyat al grup de la Júlia i a l'altre grup de segon al bosc que hi ha al costat de l'escola. Hem anat perquè els i les alumnes llegissin una estoneta en contacte amb la natura els llibres que prèviament s'havien intercanviat. La Júlia havia triat un llibre del Wally amb molts dibuixos i activitats. Després d'uns deu minutets de lectura, la seva tutora, la Muntsa els ha deixat anar a jugar pel bosc.

Quan portaven ja una estona de joc, m'he adonat que la Júlia començava a posar aquella cara d'enfadada tant dura que se li posa. M'he interessat, però sense obtindre cap resposta aclaridora. Així doncs que no he insistit, i he pensat que ja li passaria, fos el que fos. Més endavant, davant del requeriment de la Muntsa, he exercit de mestre d'educació física i he proposat als nens un nou joc: jo m'amagaria pel bosc, i ells, en grups de tres, quatre o cinc, m'haurien de buscar fins trobar-me. Dit i fet. Han comptat fins a cinquanta mentres jo fugia i cercava un bon racó on ocultar-me i esperar a que em trobessin.

Quan al cap de ben bé mitja hora un grupet ha donat amb el meu amagatall, m'han acompanyat triomfals cap al lloc de partida, però m'he adonat, veient la cara de la Júlia, que ella no estava gens contenta amb el desenllaç del joc. He volgut saber perquè tornava a fer aquells morros tan característics dels seus enuigs, i m'ha contestat que els que m'havien trobat havien fet trampes perquè havien vist com m'amagava. Jo sabia que aquesta teoria era ben complicada, ja que havia marxat per un costat però havia acabat fent una bona volta abans d'amagar-me...

Des de la fi del joc, fins a la tornada a l'escola, la Júlia ha fet tots els possibles per cridar l'atenció, emprenyar als companys, i fer perdre els estreps als mestres (a mi en aquest cas que era el més proper i el més interessat potser...). Ha començat a llençar els llibres dels companys pel terra, tot i les meves advertències i argumentacions de la gravetat dels seus actes. He amenaçat amb tornar-la a l'escola i quan m'apropava per aplacar-la començava el joc del gos i del gat. L'he tingut una estona agafada intentat fer-li comprendre que no podia permetre-li que maltractés els llibres ni les coses dels companys.

Per sort o per desgràcia la cosa no ha pogut anar a més perquè les tutores han decidit tornar a l'escola. L'he deixat anar i s'ha afegit a la comitiva de nens i nenes que enfilaven cap a l'escola. Però no havia acabat aquí la tempesta, ja que a mig camí s'ha discutit amb alguns companys i en aquest estira i arronsa ha anat a parar a terra per l'empenta d'un company (rival). Jo que ho he pogut presenciar en directe ja que anava pel darrera no gaire lluny, he arribat a temps perquè no s'hi tornés més enllà d'una puntada de peu i una empenta no tant aparatosa.

El que quedava de camí cap a l'escola ha estat un autèntic "via crucis" per a mi i per a la Júlia. Per a mi pel fet d'haver de mig arrossegar a la nena, i per ella per la ràbia, la impotència, i l'amargor que portava a sobre. M'ha dit de tot menys "maco", s'ha resistit, ha volgut escapar, m'ha picat amb els punys als braços i amb el peu també, ha plorat, ha dit que ningú no l'estimava, que preferiria morir, etc., etc.

Tanmateix, he aconseguit fer-la tornar a l'escola, i aquí he tingut el relleu de la tutora (que tampoc no sap que més fer quan li donen aquests rampells) que se l'ha endut cap al menjador.

Ben dinat, al cap ben bé de dues hores, he anat a cercar-la a la seva aula i li he demanat que sortís a parlar amb mi un moment. Curiosament, ja li havia passat l'esverament, i li he volgut fer entendre que havia fet i dit coses que no estaven bé. Aparentment (mai saps fins a quin punt hi ha arrepentiment sincer o et diuen el que vols escoltar) m'ha donat la raó. Ens hem abraçat i li he recordat que hi ha molta gent que l'estima, i jo soc un d'ells.

La història no acaba així, tot i que sembla un bon final, no? Crec que avui la Júlia haurà anat molt contenta cap a casa després de l'escola. I ho imagino per la cara que ha fet quan he pujat a la seva classe quan ja recollien, i li he regalat la rosa que m'havien regalat prèviament (a mi i a la resta dels mestres) durant la festa de la tarda. Normalment, no faig mai distincions entre alumnes, i no m'agraden els favoritismes ni els tractes diferencials si no hi ha una raó de pes, però avui aquest gest m'ha sortit de l'ànima. Potser sí que la Júlia necessita sentir-se estimada...

En Toni Soler, novament, tira amb bala.

Poders fàctics catalans.

(article d'en Toni Soler aparegut ahir al diari Ara).

LA POR. Com ja s'ha dit en diverses ocasions, a Madrid es pensen que tot el que passa a Espanya és perquè ho diu el BOE, o perquè s'ha decidit prèviament a Génova, a la Castellana o a la llotja del Bernabéu. Per això mateix pensen que la manifestació de l'11-S la va organitzar directament l'Artur Mas, i que si Mas caigués ens passaria a tots aquesta mena de trastorn mental transitori. Muerto el perro, se acabó la rabia . Aquesta consigna és explícita i la coneixen tots els ministres, el CNI, el PSOE, la patronal, la banca i la caverna mediàtica, tan cega i sorda que quan vol saber què es cou a Catalunya truca a l'Albert Rivera. Es tracta d'una operació d'estat que abraça tots els terrenys, incloent-hi la guerra bruta, que consisteix a barrejar veritats amb mentides, delictes amb conxorxes, individus amb trames, i que fa possible que s'instal·lin l'amenaça i la por en el partit del Govern. CDC no té un Bárcenas, però té el cas Palau, que petarà quan més li convingui a la Moncloa. Potser la por, doncs, és al darrere de certs arronsaments i certes crides al diàleg. 

L'OFEC. Després hi ha la qüestió financera, en què el PP i l'oposició d'esquerres es presten a formar una curiosa pinça que deixa el govern de CiU encerclat; en una posició que, sense l'inestable suport d'ERC, seria d'escac i mat. Mentre l'Estat exerceix un ofec financer "conscient, precís i sistemàtic", en paraules d'un rellevant membre del Govern, el PSC i ICV assenyalen Mas com l'únic culpable de les retallades (per la seva maldat intrínseca, suposo), com si Montoro i la UE no existissin, i passant per alt la vergonya del dèficit fiscal que ells mateixos van patir quan manaven, i que els va obligar a endeutar la Generalitat fins a límits intolerables. Però, alerta: com a Stalingrad, els assetjadors poden esdevenir assetjats. L'esquerra alternativa, que la CUP, Forcades i Oliveres estan portant decididament cap a l'independentisme, em- peny fort i demostra una gran capacitat de penetració en àmbits ben assortits, com el dels nous votants i el dels exvotants. CiU ho observa amb neguit... però el vell tripartit també. 

LA PRESSIÓ. Molt de soroll, molt de moviment, poca política. El cor del país no batega al Parlament, que el PP i Ciutadans intenten convertir en un circ. El g overn dels millors és un guirigall pitjor que el tripartit. La base sobiranista s'agita -molta gent s'està sentint enganyada, i ho farà saber a crits- però mentrestant les elits conspiren. La feina discreta que estan fent Joan Rosell, Isidre Fainé, Lara, Godó i d'altres és realment notòria. Parlen amb tothom, i a tothom diuen: "No es pot fer, seria un desastre". En un esforç coordinat amb el govern espanyol i les seves ramificacions, pretenen alterar el rumb de la situació passant per sobre del mandat democràtic. Si fóssim un estat, en diríem cop d'estat. Com que no ho som, direm només que estan intentant fer fracassar un moviment que -repetim-ho- no surt del cap de l'Artur Mas, sinó del carrer. Si més no, el viratge actual ens permetrà a tots saber distingir entre el sobiranisme oportunista -el que només buscava vots, lectors o clients- i el sobiranisme de veritat. I ara, que guanyi el millor.

Els Castellers de Vilafranca es passen el món casteller pel forro dels ous.

Nova "gesta" dels verds: primera colla a lluir publicitat a la camisa!!!

Aquesta setmana els Castellers de Vilafranca han estat convidats per la Generalitat de Catalunya i l'empresa Damm a promocionar a l'una i a l'altre a Londres, amb motiu de la festivitat de Sant Jordi, patró compartit per catalans i anglesos.

 

Aquest acte ha servit, a més a més de perquè els verds sumin una nova sortida a l'estranger (és la colla que més viatja amb diferència i la que més subvencions rep per aquest motiu), per clavar una nova punyalada "trapera" al món casteller en forma de publicitat a la camisa. Bé, de fet no es pot parlar estrictament de publicitat a la camisa ja que es van posar unes samarretes propagandístiques de la casa Damm, però queda tan ben dissimulat que ningú diria que no és a la camisa on llueix la publicitat de la poderosa cervesera. (Per cert, no quedàvem que Damm era la patrocinadora de tot el món casteller? I no quedava ben clar en els compromisos adquirits amb la junta de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya que en cap cas les colles lluirien publicitat d'aquesta empresa a les camises?).

 

Novament doncs, els Castellers de Vilafranca actuen al marge dels pactes i acords generals de tot el món casteller, per interessos particulars. Ja tenen el seu viatget a Londres, i probablement unes quantes noves incorporacions de gent a la colla gràcies a aquest tipus d'esquers. Tanmateix, amb aquestes actituds s'allunyen encara més (si cap) de la resta del món casteller que no entén, ni accepta, aquestes accions que embruten la imatge del món casteller en general. Per molt que actualment siguin els dominadors pel que fa al nivell de castells aconseguits, caldria que recordessin que els castells fa molts anys que es van inventar, i que si hem aguantat més de dos-cents anys sense embrutar la nostra activitat amb publicitat empresarial, la immensa majoria dels castellers (per no dir tots menys ells) continuem amb la ferma voluntat de que tot continuï igual en aquest sentit. Ja us val!

 

Sou molt bons fent castells, però així no aconseguiu res més que el despreci general del món casteller.

Aquest paio està molt flipat!!!

Impressionant, impactant, apustuflant, increïble, espectacular, "gallinadepiel", brutal, sensacional, magnífic, esborronador, emocionant... no hi ha paraules per descriure el vol del saltador noruec, Alexander Polli, travessant la Roca Foradada de la muntanya de Montserrat a més de 250 km/h. Val la pena mirar-s'ho. Esgarrifa!!

Bye bye daughter of a bitch.

Funeral de Margaret Thatcher a Londres.

El passat dia 8 d'aquest mes moria a Londres l'exprimera ministra anglesa, Margaret Thatcher, als 87 anys. Ahir l'enterraven amb honors d'estat, enmig d'una gran controversia, entre lloances dels seguidors i crítiques dels detractors.

(Aquest interessant article de Sergi Masó publicat a la revista l'Accent, ens apropa a la figura de la dama de ferro, i ens explica l'important impacte de les seves polítiques fins a dia d'avui).

Durant tres mandats que s’estengueren des de 1979 fins al 1990 Margaret Thatcher fou qui inicià el desplegament de les receptes que avui impacten sense embelliment possible contra les classes populars. Les conquestes socials que s’aconseguiren durant el regnat d’or de l’Estat del benestar s’esvaïren una rere altra davant el seu “No hi ha alternativa”. Curiós que a dia d’avui aquest sigui el discurs oficial de la realpolitik. Els seus plantejaments, anant de la mà a l’altra banda de l’Atlàntic amb Ronald Reagan, foren la recepta que s’aplicà per a sortir de la crisi econòmica dels anys 70 i, dit sigui de pas, la causa del que ens ha portat a la crisi actual. Cal recordar i fer recordar el seu llegat. Sí, ella transformà la política, i de quina manera. El seu “capitalisme popular” fou l’eufemisme emprat per a aplicar retallades en els serveis públics, disminuir el parc d’habitatge públic de lloguer social, tancar hospitals, disparar l’atur juvenil fins a cotes mai vistes, atacar als drets sindicals, desindustrialitzar àmplies zones de les illes i un llarg etcètera de mesures antisocials. És potser per això que arribà a declarar que no existia tal cosa que fos la societat. L’onada de privatitzacions que protagonitzà exemplificada en la seva lluita contra els miners que aguantaren estoicament un any de vaga davant la traïció dels líders sindicals el 1985 és per molts el més clar exponent de la sort que regnà contra qualsevol dissentiment. Desprès de Thatcher, el moviment sindical als territoris sota el domini de Westminster caigué en la desfeta. Si els miners no podien ningú podia. Però el seu llegat no es limita en exclusiva als afers socioeconòmics, la Baronessa Thatcher tingué mà de ferro també contra les lluites d’alliberament nacional. El 1972 era membre del govern durant el Bloody Sunday que deixà 30 morts als carrers de Derry durant una manifestació pels drets civils d’Irlanda del Nord. Uns anys més tard, ja com a Primera Ministra, l’incompliment dels acords presos davant la vaga de fam dels presoners polítics nordirlandesos comportà la mort de 10 d’ells l’estiu de 1981. Si, Bobby Sands entre ells. De fet, en el pla internacional, tot i que normalment se l’associem a l’espectacularització de la Guerra de les Malvines com a rerefons d’exaltació patriòtica, tal i com el govern d’Aznar reproduí en versió espanyola anys més tard amb la illa de Perejil, hauríem no obstant de deixar un lloc privilegiat a la capdavantera que agafà en la defensa de l’Apartheid a Sud-Àfrica titllant a Mandela de terrorista o quan afirmà que fou Pinochet qui portà la democràcia a Xile. Ella, no ho dubtem, serà recordada com una de les grans lluitadores per la llibertat i la democràcia.

Afortunadament tot té un límit i el seu fou la Poll Tax, un impost directe que com a tal pretenia gravar no en funció de la renda sinó que era fixe per a tothom, sense distincions, la seva traducció particular del concepte d’igualtat. No obstant, el moviment que es bastí en contra mostrà que l’alternativa existia. Davant la pèrdua de popularitat dels tories, aquests decidiren apartar-la a ella i a la seva Poll Tax i aconseguiren romandre en el poder fins el 1997, any en què els substituïren uns laboristes cada vegada més tories amb Tony Blair al capdavant. I és que l’herència de Thatcher ha estat ben viva des de que aparegué en escena. Com a curiositat, quan els laboristes Tony Blair i Gordon Brown foren nomenats Primers Ministres, la dona de ferro va ser en ambdós casos la primera persona que es convida al número 10 de Downing Street. Avui, els principis de les seves polítiques són els mateixos que guien el govern de coalició encapçalat per David Cameron.

Per les xarxes socials han corregut com la pólvora les convocatòries per a festejar la mort de la que fou durant onze llargs anys la Primera Ministra britànica. La pregunta necessària és però si aquestes no haurien de traduir-se en la celebració de la mort del neoliberalisme. La mort d’una vella decrepita només pot tenir sentit si del que es tracta és de festejar la mort de la recepta política del gran capital que ens ha portat on som ara. I és en aquest terreny on hauria de prendre simbolisme la mort de Margaret Thatcher. La seva mort com a mort del neoliberalisme. Això és en el que hauria de convertir-se la seva mort, la mort del veritable mite que governa la misèria de les nostres vides i substituir-lo per l’esperança del socialisme. És a les nostres que Thatcher mori.

El "temazo" del dimecres. In·Genious - "Mientras nos quede un aliento"

Nou tema del grup del meu germà gran Carles, "In·genious". Un tema de denúncia del sistema i a favor de la democràcia real, i en suport de la lluita de tots els indignats. Bones bases roqueres amb riffs reggaeros, i algun solo de guitarra de la millor escola. Gaudi-lo i passeu-lo!!

Mentres ens quedi un bri d'alè, cal lluitar!!