Terrassa, posa't malva!

Literatura catalana amb majúscules. "Camí de Sirga"

Acabo d'enllestir la lectura d'un dels clàssics de les lletres catalanes (lapaoenques per alguns aragonesos catalanòfobs), "Camí de sirga", obra mestra de l'autor de la comarca del Baix Cinca, Jesús Moncada (Mequinensa 1941 - Barcelona 2005), i us vull recomanar vivament la seva lectura.

Es tracta d'una novel·la ambientada a l'antic poble de Mequinensa, actualment enfonsat sota l'aigua de l'embassament de Riba-roja d'Ebre, i les vivències (amors i odis, revoltes obreres, guerres) que s'estableixen entre alguns dels seus habitants, i visitants, al llarg d'un període que abasta des de principis del segle XX fins als darrers anys de la dictadura franquista. Tot això ambientat en un món de conques mineres, llaüts, navegants, i sirgants del riu Ebre.

El llibre et va enganxat paulatinament, i tot i que als inicis costa una mica seguir el fil dels fets històrics pels constants salts en el temps, i identificar a tots els personatges que van apareixent, a mesura que s'avança en la lectura, es va passant de les anècdotes personals inconnexes, a l'encaix de les històries i de les trames entre els diversos personatges.

El "temazo" del dimecres. Mala Rodríguez - "33"

Avui vull fer un homenatge a totes aquelles famílies que tot i tenir els recursos econòmics necessaris per permetre's dur als seus fills a escoles privades, continuen apostant per la pública. És curiós com poden canviar els principis morals de les persones quan s'han acumulat uns quants diners i s'ha pujat algun graó en l'escala social... Si algun dia es fes una enquesta i es preguntés on porten els seus fills la majoria de mestres i professors d'escoles públiques, potser ens portaríem alguna sorpresa.

Avui el "temazo" està protagonitzat per una mare de la meva escola, bastant coneguda per la seva faceta professional (cantant de rap), i que tot i que segurament es podria permetre el luxe de pagar una privada pels seus fills, ha preferit confiar en la pública.

Ah, per cert, que la Mala ha tret un nou disc després de més de tres anys del darrer treball. És diu "Bruja".

El TDAH, un invent per vendre fàrmacs.

Una de les pitjors xacres que han de patir molts infants des de finals del segle 20 és la dels diagnosticats del TDAH (Transtorn per Dèficit d'Atenció amb Hiperactivitat), que segons acabem de conèixer, es tracta d'una invenció del psicòleg nord-americà ja mort, Leon Eisemberg, que abans de morir va reconèixer que s'havia inventat aquesta malaltia per tal de vendre el fàrmac que l'havia de controlar o mitigar.

Malgrat haver-se conegut aquesta farsa, encara hi ha un munt de psicòlegs i especialistes en educació que continuen diagnosticant casos de TDAH, i infants a les escoles més drogats que l'Amy Winehouse i el Michael Jackson junts. Jo encara em sorprenc tot sovint escoltant a companys de professió quan diagnostiquen-especulen sense estudi psicològic previ, ni res per l'estil, que tal o qual alumne poden patir el malauradament famós TDAH.

Acaba de sortir a la llum un estudi comparatiu dels percentatges d'infants diagnosticats amb TDAH als Estats Units i a França. Resulta que entre els menors nord-americans, un 9% dels escolars ha estat diagnosticat amb TDAH, mentres que a França la xifra no passa del 0'5%. Aquesta important diferència s'explica segons alguns entesos, pel fet que als Estats Units els psiquiatres consideren el TDAH com un trastorn biològic amb causes biològiques, i la seva solució passa per un tractament també biològic (farmacològic), mentres que els francesos veuen el TDAH des d'una òptica psicosocial i situacional, i busquen les solucions als problemes de comportament a través de les teràpies familiars i la psicoteràpia.

Alguns professionals del ram de l'educació es meravellen dels bons resultats que provoquen els medicaments en els alumnes dictaminats amb TDAH. A tots ells els desitjo altes dosis d’estrès i un metge que els recomani algun medicament d'aquests "heavies" (Prozac, Citalopram, Seroxat...), que els deixi més inútils del que estan ara.

És curiós, però en els set anys que porto treballant de mestre d'Educació Física, mai m'he trobat amb alumnes prou moguts com per creure que una bona dosi de medicació els ajudaria. És més, sempre he cregut que el que aquests necessitaven, més que medicació, era activitat física per un "tub". Però, és clar, si pretenem tenir assegudets i calladets a 30 alumnes durant cinc hores diàries, el més probable és que comencem a veure TDAHs per totes bandes. Això abans no passava, ja que tot i que dins d'una aula es podien arribar a ajuntar fins a 40 alumnes, si n'hi havia algun de "mogudet", el mestre tenia "mecanismes de control" tan o més eficaços que les drogues (els coneixeu, oi?). Tanmateix, els pares d'avui en dia prefereixen drogar als seus fills abans que el mestre li cridi o li toqui un pèl. I no sé que és pitjor...

Aconseguirem algun dia adaptar el sistema educatiu als infants, i no que els infants s'hagin d'adaptar al sistema educatiu?

Quadern de bitàcola: cap de setmana molt gratificant.

Jo a la piscina de Matadepera (la dels "pobres"), per Berta Marcet.

Aquest cap de setmana ha estat carregat d'activitats gratificants. Els caps de setmana poden ser tranquils, moguts, tranquils i relaxants, tranquils i avorrits, moguts i gratificants, moguts i aclaparants, i moltes més variants.

Aquest, ha estat un d'aquells caps de setmana molt moguts i molt estimulants. Us faré cinc cèntims perquè us en feu una idea: 

Divendres vaig plegar d'hora de la feina, ja que la setmana passada vam començar la jornada intensiva (alguna cosa bona ha de tenir això de fer de mestre, no?), i vaig retrobar-me amb el Txals que ha tornat del seu enèsim periple asiàtic que l'ha tingut més d'un any fent tombs per diversos països del sud-est asiàtic. Vam quedar amb ell i el Depor i vam anar plegats a dinar a Sant Feliu del Racó, al restaurant del Casino, un lloc molt casolà i amb una terrasseta que ens té enamorats. A banda de que fan uns menjars per llepar-s'hi els dits. Allà va aparèixer, ben dinat, el Guillem, i plegats vam sortir a fer la copa, i tertúlia, a la terrassa. Idíl·lic.

Per la tarda vaig tenir temps de cremar l'alcohol a la sang a la piscina, abans d'anar a assaig de castells. Després d'assaig vaig rebre convidats al meu pis. Un grupet de la Jove que venien per la cursa de muntanya dels Minyons de l'endemà.

Dissabte vaig deixar dormint (o no, perquè a un dels tres li va començar a sonar el mòbil a les 6:00 i no va tenir collons d'aixecar-se a parar-lo) als de la Jove i ben d'hora vaig anar cap a l'Euncet a donar un cop de ma amb els preparatius de la cursa. Em van ubicar a l'arribada cantant els números dels atletes a mesura que anaven creuant la línia de meta. I en acabat, amb el megàfon d'algun sindicat, l'entrega de premis. Un cop tot recollit vam anar uns quants minyons i de la jove a la piscina de Matadepera a fer el primer banyet de la temporada. I d'aquí a dinar a les instal·lacions del club Bonaire, a Cal Suso. Carnaca i algunes birres per apaivagar la calorada...

Un cop acomiadats els de la Jove, que tenien castells per la tarda a Vilanova, ens vam quedar uns quants irreductibles amb ganes d'allargar la tertúlia i la ingesta alcohòlica, i vam passar de la terrassa de Cal Suso a la terrassa de la casa Bauman. Tot molt estival com podeu comprovar. Allà, a l'ombra dels arbres, vam gaudir d'una animada i per moments enrauxada conversa a sis amb l'Albert, la Jessica, el Rubèn, el Timi, i el Guillem. Pensava que el sopar posterior a un "kebab" de l'avinguda del 22 de Juiol seria el darrer dels actes socials de la jornada, però res més lluny de la realitat. Encara ens quedava la festa de celebració del Xè aniversari de la companyia teatral "Qollunaca", que feien a la pista del Casal de Sant Pere i que devia sentir-se fins al Bonaire, on vaig retrobar un parell d'amics més d'aquells que el temps i l'atzar han anat distanciant de la meva vida: el Reixach i el Marc Farré.

Diumenge tocava castells a Barcelona. Era el 44è aniversari dels Castellers de Barcelona, colla amb la que als Minyons ens uneix un sentiment especial. Sense anar més lluny són padrins nostres, i des de fan un munt d'anys coincidim a moltes places. Especialment a la plaça Sant Jaume de Barcelona per La Mercè, i al Raval de Montserrat de Terrassa a la nostra Diada de la colla. Ahir, els de la camisa vermella s'hi van lluir com no ho feien de fa temps (4d8ac, 3d9f, 5d8c), i nosaltres també vam demostrar que anem pel bon camí (4d8a, 3d9f, 2d8f, pd7fc). La tercera colla, Sabadell també va mostrar el seu potencial creixent (3d8, 2d8f, 4d8).

El cap de setmana el vaig acabar amb la família. Dinant a casa dels pares, amb germans, cunyades i nebots. Un bon dinar amb gent estimada. I d'aquí cap a casa, a descansar una mica i encarar la recta final del curs que ja s'acaba...

Crònica de la 2a Cursa de muntanya dels Minyons de Terrassa.

Dissabte es va celebrar la segona edició de la Cursa de muntanya dels Minyons de Terrassa en col·laboració amb el centre universitari de l’Euncet, en l’entorn del parc natural de Sant Llorenç del Munt. Prop de 300 participants van prendre part en la cita, repartits entre la cursa llarga (11’56 km.) i la curta (5 km.).

Els vencedors de la cursa llarga van ser Àlex Martínez Núñez, en categoria masculina, i Diana Carrasco Carrero, en l’apartat femení. Pel que fa a la cursa curta, Dani Gallart Gámez es va imposar en categoria masculina, i Anna Palmero Molina pel que fa a les fèmines.

Enguany els atletes també van prendre la sortida al so de les gralles dels Minyons, tocant per sengles pilars. L’aleta de l’enxaneta va substituir l’habitual tret de sortida.

El president de la colla malva, Enric Cardús, va ser l’encarregat d’entregar els premis a tots els guanyadors. Al final de l’acte de l’entrega de premis es va fer entrega d’una samarreta commemorativa de la cursa a la directora de l’Euncet, Dolors Puig.

Enguany els organitzadors van encertar-la a l’avançar els horaris de sortida de les dues curses, ja que les altes temperatures van protagonitzar la jornada. Alguns participants van poder refrescar-se un cop acabada la cursa a la piscina municipal de Matadepera, que justament dissabte inaugurava la temporada de bany.

Els Minyons, una des les atraccions més destacades del món pels d'Emirates.

En aquest vídeo promocional de la companyia aèria Emirates, cap als 45 segons apareixen unes breus imatges castelleres amb els Minyons de protagonistes, en una exhibició de la Festa Major de la nostra ciutat. No sé quants milions de persones hauran vist aquest anunci, però com a Minyó és un orgull representar la nostra cultura i identitat arreu del planeta. Llàstima que els de l'Ajuntament de la nostra ciutat mai ens hagin tingut tan ben considerats com a altres indrets del món...