Ona Carbonell: una altra esportista catalana digna.

Ona Carbonell, la medallista catalana de natació sincronitzada.

La nedadora catalana de sincro Ona Carbonell, en una entrevista concedida al programa de ràdio 4 "Directe 4.0", va assegurar que si pogués triar entre competir per la selecció espanyola o la catalana, triaria la segona. Aquesta sincera declaració pot condicionar-li a l'Ona el seu futur professional com a esportista d'elit, ja que les autoritats esportives espanyoles acostumen a castigar als esportistes catalans que reconeixen obertament els seus sentiments catalanistes.

Es de lloar doncs que l'Ona hagi volgut donar aquesta passa endavant per reivindicar-se com a esportista catalana que ha de competir per Espanya per pura necessitat i perquè no hi ha un altre remei si es vol aspirar a competir internacionalment. En aquesta situació hi ha un bon grapat d'esportistes catalans, però no tots són tant valents (dignes!) per donar una passa endavant com ha fet l'Ona. I si els costa fer-ho a esportistes que no tenen grans interessos econòmics a protegir, imaginem-nos que passa amb els que si que els tenen, com els futbolistes o medallistes d'altres disciplines esportives més mediàtiques... el dia que un jugador català de la selecció espanyola s'atreveixi a dir el mateix que ha dit l'Ona, creuré que estem molt més a prop de l'objectiu de l'alliberament nacional.

En tot cas, gràcies Ona per la teva valentia i dignitat!!!

Els docents de les Balears comencen la vaga indefinida.

Els docents illencs en plena protesta.

Avui, 4.594 mestres (91%) dels 5.055 que tenien dret a fer-ho (ja que 2.355 havien de cobrir els serveis mínims imposats pel govern balear), han iniciat una vaga indefinida contra la política educativa del govern Bauzá. Contra les retallades, el decret de llengües, l'empitjorament de les condicions laborals dels docents...

D'això en dic jo plantar cara al govern i anar a totes. A Catalunya ja fa més de cinc anys que el govern castiga l'educació pública, però aquí anem muntant vaguetes i manifestacions d'un dia que l'únic que aconsegueixen és fer estalviar uns quants calerons a l'administració, i que res no canviï. Em puc imaginar a la senyora Consellera Rigau fregant-se les mans davant el proper anunci de vaga dels docents. Ei, i si la convoquessin els pares la propera? Com a mínim no perdríem els calés per no res...

No tinc ni idea de quant de temps estan disposats a aguantar aquesta vaga els docents de les illes. Suposo que la majoria d'ells, com la resta de mortals en aquest país, pateixen la crisi d'una o altra manera, i no deu haver estat fàcil prendre una decisió tan valenta com aquesta. Des d'aquí vagi tota la meva admiració i solidaritat amb tots i totes ells/elles.

Endavant companys/es!!! 

Humor amb autocrítica del Polònia.

Una mica d'humor per rebaixar la tensió acumulada en les darreres hores després d'escoltar alguns comentaris des de l'Espanya cavernària i antidemocràtica. Els del Polònia ens recorden la passió pels negocis i els diners d'alguns catalans, que renunciarien a la llibertat del país pel seu propi interès econòmic (em venen uns quants noms al cap...).

 

Inicialment havia pensat a penjar el vídeo, tan comentat a les xarxes, del periodista Iñaki Gabilondo sobre la via, les aspiracions de tants catalans, i la posició dels polítics espanyols en general, però m'ha semblat tan fastigosament unionista i tan poc solidari amb els anhels de llibertat dels catalans, que passo.

La minoria cridanera: 1.600.000 catalans per la independència!!!

Els Minyons també vam fer via.

Ahir, molts i molts catalans, de setzena o segona generació, nouvinguts d'aquí i d'allà, i algun que altre visitant, ens vam unir al llarg de 400 km. per fer entendre a qui ha d'entendre, que volem ser un país lliure, i que quan abans millor.

S'ha de felicitar molt especialment a tota la gent de l'ANC que han fet possible aquesta fita (com a minyó i terrassenc em vull recordar de l'Artur, la Margarida, el Pep, la Pepi...). La feina feta al llarg de molts mesos va rebre ahir la recompensa d'una mobilització històrica com mai s'havia vist, i com difícilment es torni a veure. 

Escoltava la ràdio pel mati abans de marxar cap al tram on m'havia apuntat i sentia a gent d'arreu del territori que es desplaçava amb emoció, amb la família sencera, o en grups nombrosos, fins a l'altre punta del país, i tot per assegurar l'èxit de l'acte. Avis, pares, fills, nets, veïns, amics, companys de feina... 

Al meu tram, el 364, hi havia bàsicament gent de Terrassa, dels grups de cultura popular i demés, i érem tants i tants, que podríem haver unit tres o quatre fileres. I fins que no va ser l'hora d'unir les nostres mans, vam tenir temps per exhibir i gaudir de la nostra cultura popular: castells, bastons, Serrallonga, grallers...

Aquest vespre, sentint les declaracions de la vicepresidenta del govern, la Pegui Soraya Saez de Santamaría, que ha comentat que el govern no podia cedir davant les demandes dels 1'6 milions de catalans que havien sortit al carrer, ja que també havia de tenir en compte a la majoria silenciosa de catalans que no s'havia manifestat. No sé si la Soraya aquesta inclou en aquesta majoria silenciosa als hospitalitzats, als avis i àvies majors de 90 anys, i als que estaven obligats a treballar tot i ser la Diada... En tot cas, estaria bé que algú respongués públicament a la vicepresidenta el proper 12 d'octubre quan a Barcelona els unionistes i espanyolistes es manifestin a Barcelona a favor de la unitat d'Ejpañia, i apleguin a uns milers, o tirant llarg unes desenes de milers de persones (entre catalans i espanyols vinguts d'arreu d'Ejpañia com quan torejava el José Tomàs a la Monumental).

Que pensaria el bo del Martin Luter King si aixequés el cap i li expliquessin el que aquesta senyora ha manifestat? Ell que davant de 200.000 nord-americans va proclamar que tenia un somni. Segurament si la presidenta dels EEUU d'aquella època hagués estat la Soraya, els negres encara no anirien a la universitat, ni podrien pujar als busos dels blancs. Total, que són 200.000 manifestants en un país de 100 milions? Que n'opinava aleshores la majoria silenciosa???

El "temazo" del dimecres. Gerard Sesé, Narcis Perich i Gonçal "Mà en mà"

Avui, 11 de Setembre, Diada Nacional de Catalunya, centenars, milers, milers de milers de catalans sortirem al carrer a unir les nostres mans per commemorar l'efemèride, i per reclamar als nostres governants i a la resta dels representants polítics catalans que no facin marxa enrere, ens escoltin, i convoquin una consulta per la independència l'any 2014. Avui doncs, serà un dia que entrarà a la història del nostre país amb lletres d'or, igual que la gran manifestació de la Diada de l'any passat.

"No et limites a contemplar aquestes hores que ara venen. Baixa al carrer i participa. No podran res davant d'un poble unit, alegre i combatiu". (Vicent Estellés).

El Departament d'Ensenyament maltracta als mestres substituts.

Detall d'una llista de nomenaments de substituts de mestres.

Avui m'han donat per fi una substitució a una escola de Polinyà. Com ja va passar l'any passat, el Departament ens retalla als substituts un percentatge de jornada i de salari, per estalviar-se quatre duros. Cap substitut ni treballa ni cobra les estones d'esbarjo dels infants, i té 2 hores i mitja menys de feina retribuïda a casa. És a dir, unes distincions respecte als professors amb plaça fixa i/o amb vacant, que poden generar tensions innecessàries a moltes escoles. A mi, per exemple, que no em busquin a l'hora del pati per una feineta o per una baralla entre nens, que a mi no em paguen i no és responsabilitat meva, m'enteneu?

A sobre, el Departament té la barra de fer incorporar als substituts als centres el mateix dia que comencen les classes els nens, amb la qual cosa, no podem preparar-nos el curs com caldria, i ni tan sols tenim cap coneixement de l'escola on anem a parar. Evidentment, el Departament confia en la bona predisposició dels mestres substituts per fer un esforç extra d'acoblament ràpid al centre, i si pot ser una incorporació prèvia "voluntària" perquè els centres puguin donar alguna instrucció abans del primer dia de classes. Podeu comprovar en la imatge que adjunto, com a les llistes dels nomenaments de substituts posen la data d'incorporació del dia 12/09, igual que els nens, però demanen en una línia inferior que el mestre substitut es deixi caure per l'escola per no anar sense cap mena d'informació, amb els problemes evidents que això implica.

Res, un any més el Departament es cobreix de glòria amb aquesta iniciativa que suposo que no deu estalviar ni un 0'00001% dels pressupostos generals. Dijous quan arribi al centre, que encara no sé ni on para, em posaré a la filera com els alumnes i a veure si em diuen a quina classe em toca...

Les vacances no ens han sentat bé...

2n 5d8 de la temporada ahir a Sabadell.

Ahir a Sabadell els Minyons vam signar un dels pitjors inicis del segon tram de temporada, després de la parada vacacional, com a mínim que jo recordi. Amb les dues caigudes d'ahir, hem acumulat un total de sis en tan sols tres actuacions: dos 4d8p a Sitges, un 2d9fm i un 4d9f a Vilafranca, i el 4d8a i el 2d8f d'ahir a Sabadell. Què ens està passant? us preguntareu. Tan bons érem després de Santes i tan dolents som ara? Home, doncs potser ni una cosa ni l'altra.

Crec que les dues caigudes de Sitges eren francament evitables (decisions tècniques equivocades). Les de Sant Fèlix, no per doloroses deixen de ser comprensibles (inexperiència, precipitació, cansament). En canvi, les d'ahir no tenen cap mena d'explicació lògica, més enllà d'un canvi al tronc del dos, que en principi no hauria ni de notar-se ja que la substituta té els ovaris més que pelats de fer aquest castell. És a dir, que jo computaria les dues caigudes d'ahir a: a) la mala sort. b) l'estat de negativitat general. c) la malastrugança a la festa major de Sabadell. d) hem trepitjat merda.

El despenjament de la canalla d'ahir és un accident que pot passar, i més tractant-se de canalla nova. Seria criticable si comencessin a despenjar-se habitualment com ens va passar fa unes temporades, però en els castells no tot és controlable al cent per cent, i encara menys amb la canalla.

La caiguda de la torre només me l'explico per la vessant psicològica. Tècnicament hem demostrat al llarg de la temporada a bastament que tenim el 2d8f controlat (què en portem? uns 8 o 10 comptant els de l'assaig?). És evident que no és un dos de postal, i que suem sang i llàgrimes per pujar-lo a unes manilles, però d'aquí a que et caigui el que fa onze... Arribo a la conclusió que com més estret és el tronc d'un castell, més influència té la part psicològica en l'execució d'aquest, i darrerament, la qüestió psicològica a la nostra colla està d'un negatiu que tomba. Que tomba fins i tot els castells que no haurien de caure.

És possible que calgui reforçar els troncs dels castells dels Minyons perquè guanyin seguretat i estabilitat. Que falti una mica de força o de consistència. Però això no pot explicar l'ensopegada d'ahir amb uns castells que ja havíem portat a plaça un bon grapat d'ocasions amb èxit. Així que deixeu de llepar-vos les ferides a casa, i veniu a l'assaig que "no estamos tan mal" cony!

Ah! I per cert, no ens oblidem que ahir vam tornar a fer un 5d8 com unes cuixes, que ja tocava! No tot són notícies dolentes doncs... Un pis més, un pis més!