Una nova taca al món del futbol.

(Avís: les imatges poden ferir sensibilitats)

Ahir vaig poder veure a través de diversos canals televisius les imatges de la batalla campal entre aficionats del Paraenense i del Vasco de Gama en un partit de futbol de la lliga brasilera, amb el resultat d'un mort i diversos ferits. Les imatges són esfereïdores i tornen a mostrar el pitjor costat (que no únic) del món del futbol. 

Segur que més d'un aficionat a aquest esport es pensarà ara dues vegades si val la pena gastar-se els calés per anar a veure algun partit del proper mundial de futbol que se celebrarà en aquest país el proper estiu. Jo ja no hi pensava anar (ja que cap equip em representa), però després de contemplar aquestes esgarrifoses imatges, recomanaria a qui s'ho estigués plantejant que es compri una tele ben maca i gaudeixi tranquil·lament de l'espectacle des del sofà de casa.

James Spillane: "Els mestres són conservadors. No els agrada la incertesa que ve amb els canvis"

James Spillane (foto: diari Ara)

(Entrevista de Carles Capdevila pel diari Ara al professor en desenvolupament humà i polítiques socials, James Spillane).

L'educació canvia tant com caldria?

Moltes coses estan canviant en l'educació. Hi ha un moviment bastant fort pel que fa a les avaluacions basades en el rendiment, un concepte que hem agafat del món empresarial. Hi veig coses bones i dolentes. Els professors han d'avaluar, i l'escola ha d'avaluar, però els aspectes que s'avaluen comporten una visió molt estreta sobre què és l'aprenentatge. S'avaluen les matemàtiques, s'avalua la lectura, l'escriptura... però l'educació és molt més que això. No ateny només les habilitats cognitives; l'educació també és el desenvolupament humà, la bona voluntat, crear ciutadans que aportin alguna cosa a la societat. ¿Es pot fer un test per a tot això? No ho crec. Així que hem d'anar amb compte. Quan fem de l'avaluació l'aspecte més important correm el risc de limitar què entenem per educació. Als Estats Units i en altres països ja hi ha evidències que els professors només se centren a millorar el que es pot avaluar. I al final el que mesures és el que obtens. És preocupant.

Què cal vigilar, doncs?

Un gran problema és l'educació dels nens que viuen en la pobresa. Tradicionalment, han estat privats dels seus drets a l'escola, i alguns professors tenen baixes expectatives en ells, de manera que la desigualtat es va repetint d'una generació a l'altra. Diuen coses com "Oh, aquest nen no pot aprendre", o "Només pot aprendre fins a un cert nivell". I el sistema d'avaluació no és suficient per fer front a aquest repte.

Què opina de l'educació que millora resultats a l'Àsia?

El problema de fer comparatives entre països és que són molt simplistes. Tothom vol ser com Finlàndia. Però cada sistema educatiu està emmarcat en una determinada societat i cultura. Alguns dels estudis més interessants que comparen l'Àsia i els Estats Units mostren com d'important és la cultura o la idea que els pares, en especial les mares, tenen sobre la intel·ligència o l'èxit. I així com els americans pensen que és una cosa que o tens o no tens, els japonesos i els xinesos, per contra, pensen que és una qüestió d'esforç. Aquestes dues maneres d'entendre la intel·ligència tenen resultats molt diferents. Si creus que és un do, no faràs res, però si creus que és una qüestió d'esforç, posaràs els teus nens a treballar. Que també té la seva part negativa. Al Japó, per exemple, tenen excés d'activitats i deures extraescolars.

¿La clau és posar altes expectatives en cada alumne?

Sí. I ho sabem des de fa 50 o 60 anys, és l'anomenat efecte Pigmalió . Si els professors o els pares no creuen que els seus fills siguin capaços de fer una determinada cosa, no la podran fer.

Vostè no creu en l'heroi, el director que canvia tota una escola i surt a les pel·lícules. Defensa tot el contrari: el lideratge distribuït.

El model dominant del lideratge és el model de l'heroi; també l'hem tret de la cultura empresarial. És un model amb molts defectes. Al president Lincoln el pinten com un heroi, però la clau de l'èxit i el seu lideratge va ser la gent de qui es va envoltar, gent amb qui no estava necessàriament d'acord; alguns potser no volien que tingués èxit. No hem d'oblidar els alts càrrecs, els directius, però tampoc centrar-nos només en això. Hi ha altres persones que són essencials pel que fa a la innovació en el lideratge.

Posi-me'n exemples.

Hi ha persones que no tenen cap càrrec oficial però tenen moltainfluència. Els líders informals són molt importants. També m'agrada molt parlar del lideratge dut a la pràctica. El que de debò importa és què passa d'un dia per l'altre dins l'organització. Què passa de soterrat. Jo penso en la pràctica del lideratge no en accions individuals, sinó en termes d'interacció.

Com podem aplicar això a les escoles?

Cal un gran esforç perquè els professors reflexionin sobre la pràctica docent. Encoratjo els líders de les escoles a fer-ho. I ho poden practicar cada dia, en una assemblea, en una reunió d'equip docent. Poden gravar, per exemple, com fan les classes. Fa 50 anys Donald Schön, un professor de Harvard, ho va posar en pràctica amb directius d'una empresa. En començar, els directius deien que eren molt democràtics, que incorporaven el que deien els altres en la presa de decisions. Després ho gravaven, ho veien plegats i s'adonaven de tot el que havien fet malament. Això els permetia reflexionar sobre com treballaven. Deien: "Com puc haver fet això?"

¿I els mestres estan disposats a fer-ho, això?

No som gaire bons a l'hora de fer autocrítica. Potser amb el temps es pot aconseguir tenir un grup de gent i de líders a l'escola que es preguntin: "Per què fem això així?", "¿És això el que realment volem fer?" Però la majoria tendeixen a ser bastant conservadors, almenys això diuen les proves als Estats Units. No ens agrada la incertesa que ve amb els canvis. S'han de crear condicions perquè no hi hagi aquesta incertesa i inseguretat respecte al canvi, perquè es vegi que canviar està bé. El sistema d'avaluacions també mina la possibilitat de canvi: quan l'important són les avaluacions, no volem prendre gaires riscos. L'escola tendeix a ser una institució conservadora. En part perquè el seu propòsit clau és transmetre d'una generació a l'altra com es fan les coses.

¿La tecnologia ens està ajudant o ens està distraient?

Totes dues coses. Pots crear xarxes de professors, pots veure més fàcilment exemples rics i vívids de com pots ensenyar les coses d'una manera diferent. Però els nens estan tan acostumats als videojocs que van a una classe i no s'hi troben tan implicats, s'hi avorreixen. És una qüestió generacional; si no et mantens al dia amb ells, els perds.

Potser parlem més de pissarres digitals que de com transformar l'educació.

Sí, ens centrem en les menudeses en comptes de pensar en com redefinir la manera com fem les coses. Un professor d'àlgebra, per exemple, pot impartir la lliçó simplement passant un vídeo tutorial als alumnes. Però tenim por de quedar-nos sense feina... Tinc col·legues que han escrit llibres en què diuen que amb la tecnologia en vint anys ens quedarem sense escoles. Jo dic que no! Qui cuidarà els nostres nens? En comptes de veure la tecnologia com un repte o una amenaça, que la utilitzin en benefici seu. Els bons professors ja ho fan.

Als EUA, on treballa, la bretxa de desigualtat educativa es fa més gran.

La bretxa de pobresa s'ha incrementat. Als Estats Units, com que l'educació s'organitza localment, per districtes escolars, hi ha segregació pel fet de viure en un lloc o un altre. És un gran problema. No tinc clar que la gent estigui intentant fer-hi res. Les escoles podrien fer més. Implicaria donar molts més diners a les escoles amb els reptes més difícils. Sovint culpem o bé el nen o bé els pares, perquè no s'involucren prou. Alguns d'aquests pares tenen dues o tres feines diferents per arribar a final de mes. Si per mantenir els seus fills han d'estar treballant en dues feines, ¿pots esperar que aquest pare vagi a les reunions escolars? Esclar que els pares els haurien de llegir llibres als fills, però, si treballen 16 hores al dia, amb sort podran fer el sopar. Als EUA la cosa està molt pitjor que a Europa.

¿I això ho poden canviar les polítiques educatives?

Hi ha d'haver també altres polítiques per garantir la igualtat. Molts nens pobres es queden enrere durant les vacances d'estiu. Els fills de cases més benestants fan activitats, repàs... però els pobres no tenen aquesta oportunitat. La bretxa s'incrementa durant les vacances, així que no és un tema que impliqui només l'escola. ¿Hi ha voluntat política per fer-ho? No. L'administració Obama ho intenta però el seu poder és limitat.

No és optimista.

Almenys no pel que fa a la voluntat política dels Estats Units. Encara es demana menys govern. I jo penso que les desigualtats només es podrien arreglar des del govern. No crec que la gent per si sola pugui fer-ho.

¿D'aquí deu anys les escoles seran molt diferents?

Em temo que seran més o menys com ara. L'escola té un llenguatge, i una gramàtica, que s'ha mantingut durant anys i anys. Suposo que en els últims cent anys a les escoles espanyoles hi ha hagut canvis, però, com més coses canvien, més es queden igual. Tenim ordinadors, televisors, però l'estructura segueix sent més o menys la mateixa.

I tindrem PISA i rànquings.

Sí, i de fet crec que aquests controls contribueixen a no canviar les coses. És a dir, què canviarà que ensenyem matemàtiques d'una manera o d'una altra?

Com haurien de ser les escoles d'aquí deu anys?

Crearia entorns més enriquidors per als nens. ¿Vols ensenyar-los la fotosíntesi? Com a escola, com a comunitat, ¿com podem crear les oportunitats d'aprendre això? ¿Ho podem aprendre a la classe o és millor sortir pel barri? Així és com intentaria crear centres d'innovació. Hi ha certs llocs on ja estan deixant de banda tanta mètrica i tanta avaluació i s'estan arriscant. Als barris rics dels EUA n'hi ha alguns. I també en aquells que són tan pobres que el fracàs és gran i, si han de crear alguna cosa nova, la creen totalment diferent. Veiem innovació als extrems del sistema, mai al mig.

Bon article del Xavier Bosch al voltant de l'Informe PISA.

(article del Xavier Bosch al diari Ara d'ahir divendres).

L'informe PISA és un indicador de resultats. Un més, però arriba a fer riure que, tots plegats, l'interpretem com si fos paraula de Déu. Què té PISA que el fa tan llaminer per als mitjans de comunicació? El mateix que el medaller olímpic: que pots comparar el teu país amb seixanta-cinc més i veure on et situes a partir de tres paràmetres amb molt nom (matemàtiques, ciències i comprensió lectora) però avaluats amb un rigor qüestionable. Quina validesa té un examen que el nano respon sabent que no se'l puntua a ell? Creieu que s'hi mata prou? Tant se val. Quan surt l'informe PISA, quina pressa… Tots en fem portades i omplim hores de Telenotícies, aquí i arreu. Amb els resultats encara calents, la política, la comunitat educativa i l'opinió pública hi va a remolc, adotzenadament, durant tres dies. Tots tendim a dir el mateix, a fer les mateixes anàlisis i estirar-nos els cabells amb una mà o amb l'altra. La conclusió immediata després de veure els resultats, aquí, és sempre la mateixa: la solució passa per millorar la qualitat dels professors. Tot és perfectible, esclar que sí, però potser un 80% dels nostres professors -i tinc por de quedar-me curt- penquen, s'ho preparen, estan ben formats i saben transmetre els coneixements a la diversitat d'alumnes que tenen al davant. De professionals que s'arrepengen i es desmotiven sols n'hi ha a les aules, a les redaccions, als supermercats i a tot arreu. I aleshores ens surten amb l'exemple finlandès. Què té a veure un nen de Finlàndia amb un de Romania? I un català de quinze anys amb un barbamec coreà? De fet, es pot comparar el bagatge cultural d'un català, un romanès o un coreà de cinquanta anys? I el nivell de felicitat? I el pèndol entre disciplina i llibertat, és el mateix en tots aquests països? Per a personalitats i contextos tan diferents, serveix el mateix examen? A mi em sembla que no.

 

En contra de PISA

Cada país que participa a PISA aporta uns diners a l'OCDE. Cada estat, per decidir qui organitza les proves -qui les prepara, qui les fa, qui les corregeix i qui tabula els resultats-, s'organitza com vol. A Espanya, paradigma de la transparència, es fa un concurs públic. Per a les proves del 2012 s'hi van presentar quatre empreses i va guanyar Quota Research SA, una consultoria d'investigacions de mercat de Madrid. No cal entretenir-se a buscar qui en són els amos perquè la principal virtut de la seva oferta va ser una altra: dir que ells muntarien les proves per menys diners del que tocaria fer-ho. És el que se'n diu "una baixa temerària". Va ser la manera d'endur-se el concurs, però les conseqüències van ser molt clares. Als aplicadors, que són la gent que van als centres a fer els exàmens, i als correctors se'ls pagava pela amb deu. A canvi d'una misèria, esclar, ha baixat la qualitat i la motivació de les persones triades. Farien la prova a 21.500 alumnes de més de 700 centres de secundària diferents d'Espanya. A Catalunya tocaria fer-la a una trentena de centres. Però, com en altres comunitats, aquí es decideix ampliar la mostra i, pagant-ho el departament d'Ensenyament, s'ha arribat a fer la prova en 50 centres -públics i privats- de diferents indrets del país. Les proves, doncs, arriben a Madrid via OCDE, aquí es tradueixen, es tornen a enviar a Madrid perquè s'imprimeixin i, un cop fets els exàmens, es tornen a enviar a Madrid perquè es corregeixin. (En principi, s'ha vetllat perquè els correctors sabessin català.) Això sí, quan surten els resultats, el Instituto Nacional de Evaluación Educativa del Ministerio del Wert hi posa el segell i tot agafa una pàtina de rigor, seriositat i veneració que, amb tots els respectes, em sembla que tota aquesta martingala no es mereix.

Ha mort Nelson Mandela.

Nelson Mandela, símbol universal de la lluita pels drets civils.

Si l'any 94 els negres de Sud-àfrica no haguessin pogut votar en unes eleccions, allà encara hi hauria apartheid. ¿Podrem votar mai els catalans per decidir què volem ser, o haurem de suportar encara uns quants anys més de repressió espanyola, amb empresonaments i afusellaments a l'estil franquista?

 (Gozategi: Pakia Beyau)

Nelson Mandela
kartzelan zela
zenbat negar, zenbat osti, zenbat urte
orain zandari
beroiek beroien bihurtu dute
bera gidari
aintzakotzat hartu izan balute.

Reggae, punk ska ta fandango
pakea jokoz kanpo dago.

Alkate, pakete alkakahuete
zaindari, kantari, lendakakari
polizi, zorritsu, txanogorritxu
ministro, ze kristo, ministro fistro.
Histori, kontari, parlamentari
begira, mendira, parlamentira
Pepitok, zer diok, Pelipitori
Galindo, Galindo, gatito lindo.

Elkar irentsi gabe ta
elkarri lotuta
hitzak tokirik ez du
behin mingaina kenduta.

Euskal herri euskaldun bat
zazpiak batuta
lortuko degu baina
danok alkartuta.

 Nelson Mandela
estando en la cárcel
cuantos lloros, cuantas ostias, cuantos años
ahora carcelero
ellos teniendole en cuenta
lo han convertido en guia.

Reggae, punk ska y fandago
la paz está fuera de juego

Alcalde, paquete alcacahuete
carcelero, cantante, "presidedente"
policia, piojoso, caperucita roja
ministro, qué cristo, ministro "fistro"
contador de historias, parlamentario
mira al monte, parlamentira
Pepito, que le dice a Felipito
Galindo, galindo, gatito lindo

Mutuamente sin tragarnos
y atados,
una vez quitada la lengua
la palabra no tiene sitio

Pero todos unidos conseguiremos
una Euskal Herria euskaldun
las siete (provincias) unidas.

Enemics públics.

1,2,3, botiflers a tort i a dret!!!

Els constitucionalistes-unionistes-espanyolistes s'han reunit avui amb un grapat de policies, militars, i feixistes varis per commemorar els 35 anys de la Conjtitución Ejpañiola. Entre els convidats hi havia un terrassenc il·lustre, per tots conegut pel seu botiflerisme i llepaculisme. Es tracta de l'exalcalde terrassenc i actual secretari general dels socialistos catalans, Pere Cagarro. Quin paperot!

Aquest gest d'en Navarro deixa, per qui no ho tingués encara, ben clar, quin és el bàndol triat pels dirigents socialistos catalans en el debat pel Dret a Decidir i davant la possibilitat d'esdevenir un país independent i sobirà. Res tu, que s'agafaran a la Conjtitución franquista del 78 amb dents i ungles per tal de justificar la negació de la democràcia, i la indivisivilitat infinita de la pàtria ejpañiola.

Em pregunto que deu haver pensat el pobre pare d'en Navarro al veure al seu fill rodejat d'aquesta gentussa i de tantes males companyies. En què he fallat és deu haver preguntat?

El "temazo" del dimecres. Lax'n'Busto - "Trepitja Fort"

Acaben de fer-se públics els resultats de l'Informe Trepitja (Joana Maria Camps díxit) 2012, i tots els mitjans d'"incomunicació" sense excepció, s'han llençat a fer les seves anàlisis més o menys encertades, i a donar solucions per acabar amb els baixos resultats que es desprenen d'aquest informe.

Com deia el Quixot al seu escuder Sancho Panza: "Que parlin de mi, encara que sigui malament". Si el maleït Informe Pisa ha de servir perquè, de tant en tant, es parli d'educació als mitjans, benvingut sigui aquest horrible i inútil informe. 

Malauradament, la majoria de les propostes de millora que es realitzen (per no dir s'excreten) un cop coneguts els resultats, se centren, bàsicament, en la feina dels docents, en la seva formació i en la seva capacitació. Poc parlen de la tasca dels pares, de la dels polítics, o de la societat en general. Alguns, fins i tot, es pensen que els millors alumnes de l'institut (quan es parla dels millors s'acostuma a posar especial èmfasi en les qualificacions acadèmiques) serien els millors mestres i professors... Il·lusos. Com si fer de mestre tingués alguna relació amb l'institut!!!

No entenc per què se li dóna tanta importància i credibilitat a l'informe aquest dels collons. Però, qui necessita informes PISA amb la realitat que vivim? Què no és prou evident, que el nivell de patetisme que ens envolta condiciona el nivell dels nostres alumnes? Com volem alumnes excel·lents si la nostra realitat (societat) és mediocre? 

El nivell educatiu no deixa de ser un reflex del nivell general de la societat en que vivim: Dirigents polítics, banquers i empresaris corruptes; justícia de merda; votants que voten als mateixos xoriços i ineptes de sempre; mitjans d'incomunicació patètics i alienants; models d'èxit del nivell de Belén Esteban i científics de nivell que marxen del país; 25% d'atur; 50% d'atur dels joves; consum cultural baix; consum de drogues (de tot tipus) elevat; etc., etc.

Crec que la millor i més acurada avaluació que es pot fer dels alumnes, ve quan aquests arriben a la seva edat adulta. Si són capaços de fer-se valer a la vida, i de viure amb un mínim de dignitat i felicitat. Si són adults crítics, solidaris, compromesos, responsables, autònoms, col·laboradors, feliços, resilients, assertius, respectuosos, treballadors, bons veïns, bons amics, bons pares, etc., aleshores podrem parlar d'alumnes ben educats. Si només ens fixem en les seves notes acadèmiques, no avançarem gaire.

Avui fas anys, tu no ens enganyes!

Et felicito per haver complert un any més en plena forma.

Et felicito per la nova feina.

Et felicito pels dos nebots tan macos que m'has donat.

Et felicito per una parella tan treballadora i trempada.

Et felicito pel teu compromís amb els Minyons i amb el món casteller.

Et felicito per haver-me dut a Escòcia, a Hongria, a Israel, a Andorra...

Et felicito per ser el més "manillero" dels Minyons.

Et felicito pel bon humor i la capacitat per transmetre'l.

Et felicito per les bones amistats que has sabut cultivar.

I per molts anys!