50 anys de "Els altres catalans" de Francesc Candel.

L'any 1964, Francesc Candel (Casas Altas, País Valencià, 31 de maig del 1925 - Barcelona, 23 de novembre del 2007), escrivia un dels llibres més influents, sociològicament parlant, de la història moderna del nostre país. "Els altres catalans" oferia una mirada crítica des dels ulls d'un immigrant com era el propi Candel. Defensava la integració dels nouvinguts com la única sortida viable per capgirar la marginació socioeconòmica en que es trobaven. 

Però aquesta integració no depenia únicament i exclusiva dels propis nouvinguts, sinó que també hi tenien una gran part de responsabilitat els catalans autòctons que vivien allunyats de la realitat social de molts dels nouvinguts que s'amuntegaven en barris perifèrics de les grans ciutats en condicions paupèrrimes i, sovint, insalubres.

Sé del que parlava el bo del Francesc Candel, ja que he estat testimoni (indirecte) d'aquest procés d'integració per part de la família paterna. Andalusos arribats a Catalunya a principis dels 50, que han aconseguit integrar-se plenament en la societat catalana, no sense sacrificis i penúries, passant del barraquisme de la perifèria barcelonina a l'assentament digne al barri de Can Anglada de Terrassa, i una posterior dispersió familiar per diferents barris de la ciutat en condicions de ple benestar. El cert és que no ho van tenir fàcil, però està clar que la misèria és el millor estimulant per voler tirar endavant...

I, curiosament, uns dels principals (que no únic) esquers que van facilitar la integració plena de la meva família paterna a Catalunya va venir de la unió en matrimoni del meu pare, el gran de cinc germans (andalús de Cabra, Córdoba), amb la meva mare (catalana de Viladecavalls). Aquest fet va augmentar l'interès de la família del meu pare per conèixer la idiosincràsia pròpia dels natius, així com la llengua catalana, i els costums i tradicions propis dels catalans. Ja que no havien pogut estudiar el català a l'escola, van poder practicar-lo sense vergonya amb els nebots i es van animar a millorar-lo en cursos per adults com el que s'oferia a l'escola pública on vaig rebre la formació acadèmica en horaris de tarda-vespre.

Encara que avui en dia hi hagi un grapadet de conciutadans que desitjarien una Catalunya socialment dividida, vull creure que la gran majoria dels catalans, mantenim l'esperit candelià i no ho permetrem.

El "temazo" del dimecres. Oques Grasses - "Cavall estable".

Aquesta banda d'Osona, de Roda de Ter per ser més exactes, està fent-se un espai dins l'escena festivalera i de festes majors arreu dels Països Catalans. Amb un directe molt "bailongu" i "catxondu" estan aconseguint un bon gruix de seguidors fidels per allà on van. A veure si els veiem aviat per Terrassa. 

Aquest tema és del seu primer i únic llarga durada anomenat "Un dia no sé com".

Yaakov Hecht: "Cada nen és un geni en alguna cosa si l'ajudem a ser-ho".

1,2,3, botifarra de pagès!!! 40 anys del 0 a 5 al Bernabéu.

Avui es compleixen 40 anys de la històrica victòria culé al Santiago Bernabéu per 0 a 5. Asensi (2), Cruyff, Sotil i Juan Carlos van ser els artífexs d'aquella gesta blaugrana, en una època en que el Barça vivia a l'ombra dels blancs, l'equip del govern franquista. És per això mateix que per a molts catalans aquella victòria va suposar molt més que una gesta esportiva. Suposava fer-li una simbòlica "botifarra de pagès" a la classe dirigent espanyola, com bé van interpretar els de La Trinca amb aquest tema llençat en format single el mateix any 74 i inclòs després l'any 1976 al disc "Opus".

Ben mirat, les coses tampoc han canviat tant en aquests darrers 40 anys... bé, a banda de que ara el Barça guanya més títols que no pas el Reial Madrid...

Catorze anys de passar gana,

catorze anys d'anar fent figa,

potser si que eren molt anys

catorze anys sense una lliga.

Això deien emprenyats

els afeccionats culés

i ara diuen: Potser haurem

d'esperar catorze anys més.

Un, dos, tres, botifarra de pagès!

Quan la cosa no funciona

no ens ve pas de cent milions,

i com que la bossa sona

hem portat a Barcelona

les millors cuixes del món.

Si tot va millor que abans,

gastar duros no ens espanta,

ja ho diem els catalans

que pagant Sant Pere canta,

amb permís dels capellans.

La senyera ja voleia

amb gran eufòria,

la tenora llença al vent son cant joiós,

recordant un gran moment

de nostra història

celebrant un cinc a zero gloriós.

Sonaren cinc campanades

allà a la porta del sol

cinc cops plorà la Cibeles

Madrid estava de dol

pels carrers es comentava:

En Flandes se ha puesto el sol.

Un, dos, tres, botifarra de pagès!

I als culés de veritat

ja ens han fet gastar els bitllets,

comprant llibres, ninotets

pòsters, discos dedicats,

pintures i calçotets.

Mentre ragi la mamella

ens voldran fer fer el titella

i arribaran a inventar-se

desodorant per l'aixella

que porti els colors del Barça.

I ara cantaires, ve lo principal.

Au, prepareu-vos pel "coro" final

Cruyff,

Cruyff, Cruyff, Cruyff... -x3-

Qual vulgar cor de granotes,

“ensalcem” les teves potes,

i cridem plens de moral:

L'any que ve no farem riure

Visca Catalunya, LLIURE!

Visca el Barça i en Montal.

Catalanistes desfoguem-nos

que ara es pot gràcies al futbol,

cridar ben fort fins escanyar-se

som i serem ... socis del Barça

tant si es vol com si no es vol!

Al voltant d'això de la felicitat.

El diari El Punt/Avui dedica un espai en la seva edició d'avui diumenge a la cerca de la felicitat, i entrevista a un grapat de personatges de diverses professions relacionades amb les humanitats: un professor, un pallasso, una monja, un psicòleg, un escriptor... Interessants reflexions al voltant d'aquest estat anímic tan necessari com volàtil. 

Us deixo algunes dites cèlebres al voltant de la felicitat:

- La felicitat consisteix a resignar-te a la teva sort, a voler ser el que ets.

Erasme de Rotterdam

Humanista holandès

- Qualsevol home pot arribar a ser feliç amb una dona, mentre no l'estimi.

Òscar Wilde

Dramaturg irlandès

- Per ser feliç, només cal tenir bona salut i mala memòria.

Ingrid Bergman

Actriu

- La felicitat general d'un poble descansa en la independència individual dels seus habitants.

José Martí

Polític i escriptor cubà

- Volem ser més feliços que els altres i això és difícil perquè els imaginem més feliços del què son.

Montesquieu

Escriptor i polític francès

.

- La felicitat està feta de petites coses: un petit iot, una petita mansió, una petita fortuna.

Grouxo Marx 

Actor

- La felicitat no brolla de la raó si no de la imaginació.

Immanuel Kant

Filòsof alemany

Foto guanyadora del World Press Photo 2014.

El fotògraf nord-americà John Stanmayer va guanyar aquest divendres el World Press Photo, la màxima distinció del fotoperiodisme mundial amb la instantània 'Senyal', en què un grup d'immigrants africans busca cobertura per als seus telèfons mòbils a la frontera de Djibouti, país de la Banya d'Àfrica.

El paradigma de família va canviant malgrat li pesi a alguns intolerants.

Tres pares per a aquesta nena del Canadà.

(Notícia apareguda a El Periódico d'avui. No sé com els haurà caigut la notícia als del Vaticà, o a molts religiosos ultres i intolerants, d'aquells que els agrada dir com ha de viure la gent i, sobretot, tot allò que no ha de fer per no comdemnar-se a l'infern etern, si no a la presó terrenal...).

Les autoritats de la ciutat de Vancouver (Canadà) han autoritzat a incloure en el certificat de naixement d'una nena el nom de tres progenitors; concretament de dues mares i un pare. És el primer cas que es dóna a la Colúmbia Britànica després que l'any passat es va aprovar una nova llei de política familiar. La nena, Della, que ara té tres mesos, és filla d'una parella de lesbianes i d'un amic de totes dues que va fer la donació de semen per a la concepció.

La setmana passada, Danielle Wiley, Anna Richards i Shawn Kangro van completar el procés d'inscripció de la criatura, després de diverses setmanes de tràmits, segons han informat diversos mitjans canadencs, com el National Post.

Repartiment de funcions

El procés ha estat facilitat per la legislació, però també per la relació de Wiley, Richards i Kangro. Aquest era amic de la segona a la universitat. Quan la parella va decidir tenir un fill, van voler que tingués una figura paterna, no un donant anònim. Per això, després d'analitzar la situació, van recórrer a Kangro, que, després de consultar-ho amb la seva família, va acceptar.

El trio va firmar un document que establia el marc de la seva relació. Wiley i Richards tenen la custòdia de la nena i són responsables de cuidar-la, mentre que Kangro, que té dret a visites, exerceix un paper de tutor o guardià i participarà en decisions importants en la vida de la petita, com la seva escolarització o qüestions relatives a la seva salut.