Recomanacions per Sant Jordi.

M'apunto a la moda d'intentar influir als meus lectors amb recomanacions literàries de cara a Sant Jordi. No crec que les meves recomanacions tinguin cap incidència en el resultat final de les obres més venudes de demà, diada de Sant Jordi, però és la meva (innocent) manera de lluitar contra la tirania dels mercats i dels "mass media". N'estic una mica fins als ous de rànquings de llibres, d'autors mediàtics, de premis literaris mediàtics, i de la sobreproducció de llibres que mai seran llegits.

Ah! I com a mestre, sóc totalment contrari a obligar els nens a llegir a l'escola. La lectura no s'obliga. S'encomana, s'estimula, s'aproxima... S'ha de gaudir, no patir!

- "Les desventures d'Arquímedes Cadavall". (Andreu Grau. Terrassa. 203 pàgines).

- "Wilt". (Tom Sharpe. Londres. 252 pàgines).

- "El prisionero del cielo". (Carlos Ruiz Zafón. Barcelona. 379 pàgines).

- "L'Auca del senyor Esteve". (Santiago Rusiñol. Barcelona. 154 pàgines).

- "Riña de gatos". (Eduardo Mendoza. Barcelona. 427 pàgines).

- "El jugador". (Fiódor Dostoyevski. Moscou. 252 pàgines).

- "L'Illa del tresor". (Robert L. Stevenson. Edimburg. 269 pàgines).

- "Fahrenheit 541". (Ray Bradbury. Illinois. 175 pàgines).

- "El carrer estret". (Josep Pla. Palafrugell. 241 pàgines).

- "La casa cantonera". (Sílvia Alcàntara. Puig-reig. 140 pàgines).

(És molt probable que en el passat ja hagués proposat algun llistat de lectures, i fins i tot que m'hagi repetit, però un dels avantatges de l'alzeheimer és que tornes a fer les coses amb la mateixa il·lusió que el primer cop...).

Està clar qui talla el bacallà a la CCCC...

Article aparegut al Diari de Tarragona (mira que hi ha colles a Tarragona i han hagut de posar als Minyons).

Aquesta nova temporada castellera es preveu especialment animada, i no tan sols pel fet que enguany és any de Biennal/Concurs/Mundial i tot el món, casteller inclòs, viu pendent d'aquest esdeveniment. Aquest 2014 continua l'expansió de la nostra activitat arreu del territori, i si continua la dinàmica actual de formació de noves colles, arribarem al centenar d'agrupacions (ai, si Isidre de Rabassó aixequés el cap...) en un obrir i tancar d'ulls.

Però més enllà de concursos, colles noves, Sant Fèlixs, i mandangues vàries, si hi ha un fet que hagi revolucionat realment la ja de per si prou animada temporada castellera, aquest és, sens dubte, la nova normativa de la CCCC. Destaquen un parell de punts relatius a la seguretat-sinistralitat dels castells que es fan a les actuacions: per una banda, una penalització/multa de 10 euros per castell caigut, i per altra, un increment de la quota d'afiliació a la CCCC, variable en funció del tant per cent de caigudes superior a la mitjana de caigudes de totes les colles l'any 2013 (3%). Ole tu!!

Vaja, que si els Castellers de Vilafranca, amb un pressupost de més de mig milió d'euros, i amb una massa social que en ocasions pot arribar al miler de castellers, caiguessin (Déu no ho vulgui) 4 o 5 vegades enguany sobre 150 castells realitzats, això li podria suposar una penalització total d'uns 40 o 50 euros. Per tant, un 0'01% del seu pressupost, si arriba.

En canvi, si els bons dels Carallots, que tot just comencen, amb un pressupost estimat (per mi) de 20.000 euros, i una massa social de cent castellers aprox., caiguessin 8 o 9 vegades sobre 80 castells realitzats (Déu no ho desitgi, però ja se sap, els inicis són difícils), això li podria suposar una penalització d'uns 80 o 90 euros, més un variable de, posem, 165 euros (20 euros x 8'25% més de caigudes). Total, uns 250 euros en penalitzacions. D'un pressupost de 20.000, això suposa gairebé un 1'25%. Comparat amb el 0'01% dels verds. Un xic desproporcionat em sembla a mi...

En tot cas, suposo que cap colla haurà de pagar finalment ni un euro en concepte de variable, ja que és fàcil reduir el tan per cent de caigudes a base de fer molts castells "fàcils" a les actuacions. O també hi ha alguna norma escrita que defineixi el nombre de castells que pot fer una colla? Si a final de temporada una colla se n'adona que està per sobre del 3% de caigudes, simplement ha de començar a fer pilarets de 4 fins que el percentatge baixi al llindar establert pels de la CCCC.

I pel que fa a la TxC ("taxa x caiguda" o "taxa x la Coordinadora"), ja m'imagino l'escena al proper Concurs de Tarragona, quan una colla es plantegi un castell inèdit o de difícil execució per a aquesta, el tresorer amb la barretina recollint calés entre la parròquia per fer front a les possibles despeses si el castell fa llenya. Una ajudeta!! Jo crec que a partir d'ara, els contractes de les actuacions hauran de contemplar una clausula per la qual el contractant assumirà les despeses adicionals per possibles caigudes...

Crec que aquesta nova normativa, com ja ve sent habitual amb la CCCC, penalitza principalment a les colles "petites" i a les que comencen (menys massa social, menys pressupost, menys suports...). Potser va sent hora de replantejar això del repartiment de les quotes de poder dins de la CCCC, per evitar que set o vuit colles tinguin més poder que quaranta o cinquanta. La CCCC cada vegada em recorda més al G-8, en tota la negativitat del terme.

I que ells (alguns espanyols) ens diguin nazis...!!

On tu hi veus una esvàstica, alguns hi veuen una estelada.

Rafel Martin, l'aficionat culé apallissat pels nazionals a València.

El passat dimecres, a la final de la copa del rei de futbol a València, a banda de jugar-se un partit de futbol entre dos clubs que representen (ens agradi o no) a dues nacions ben diferents (només calia escoltar com rebien l'himne espanyol una i altra afició), alguns es van dedicar a "jugar" al perillós joc del totalitarisme i de l'abús de poder.

Mentre el Barça queia, justament, al terreny de joc enfront del Madrid, un seguidor culé era, injustament i impune, apallissat per un grup de policies nazionals a l'interior de l'estadi de Mestalla, quan es dirigia al lavabo, pel sol fet de lluir una senyera estelada. Us imagineu la mateixa història a l'inrevés, amb mossos i un seguidor blanc? Ja tindríem a l'exercit espanyol a l'entrada de la Diagonal.

I l'altra anècdota (per no dir escàndol) de la jornada es va produir a la zona d'esbarjo dels aficionats blancs a València, on uns seguidors madridistes van penjar una bandera esvàstica a la mateixa entrada al recinte, sense que ningú, ni policia, ni directiva blanca, ni autoritats valencianes, moguessin ni un sol dit per fer treure tan vergonyosa i denigrant ensenya. Spain is different! No diu res d'això Europa?

I encara es va viure un altre fet lamentable, quan uns seguidors blancs amb més alcohol a la sang que neurones al cervell, van insultar, amenaçar, i finalment impedir fer la seva feina a un periodista de TV3 quan aquest realitzava una entrevista a un aficionat que lluïa la samarreta de l'altre equip de la capital del regne, a la zona dels aficionats blancs.

I encara s'estranyen que volguem marxar???

Dijous (Sant) paella.

Dijous de passió (gastronòmica) a Vacarisses, a "Ca La Sònia", en set talls fotogràfics...

Es sofregeix la ceba i el pebrot i s'hi aboquen les petxines.

 

S'hi aboca la sèpia tallada a daus.

S'hi aboquen els mariscs diversos.

L'arròs i aigua.

 

I que vagi fent xup-xup.

 

Anar remenant perquè no s'enganxi i llest.

Ara sí, fi de cicle.

Ahir a València el Barça va tancar la seva particular "setmana tràgica" amb la derrota a la final de la copa del rei davant de l'etern rival, el Reial Madrid. Aquest nou pal ve a sumar-se a l'eliminació als quarts de final de la Champions davant l'Atletico del passat dimecres, i la derrota de dissabte a Granada que ha deixat a l'equip gairebé sense opcions a la lliga. O sigui, ni copa, ni lliga, ni champions...

La pel·lícula del partit d'ahir a Mestalla va tenir un argument força previsible abans de començar i tot. Res que no coneguéssim o poguéssim imaginar. Futbol de possessió del Barça i un rival tancat al darrera sortint a la contra amb força perill i efectivitat. El Madrid va plantar una muralla defensiva amb dues línies de quatre homes ben juntetes per on es feia pràcticament impossible circular i trobar espais, i dos homes al davant, Bale i Benzema, portant de corcoll a la desvalguda defensa blaugrana (l'únic que se salvava, Alba, va marxar lesionat...). 

El Barça es va encegar, com de costum, a penetrar la defensa rival pel centre, amb passades curtes i laterals inofensives, sense profunditat, i amb el risc constant de perdre la pilota i permetre la contra dels blancs. Sense idees per combatre la teranyina blanca. Sense xutadors de mitja distància que poguessin sorprendre la tancada defensa i al porter. Sense les figures d'uns extrems purs que obrissin el camp i poguessin penetrar per les bandes, ni tampoc amb cap rematador d'àrea clar a qui posar una pilota centrada (en les ocasions en que un jugador culé arribava a la línia de fons i aconseguia centrar a l'àrea, no trobava mai rematador). Casualment, o miraculosament, el gol del Barça va venir d'una rematada de cap de Bartra en un servei de cantonada. Insòlit!

Com, malauradament, ve sent habitual en els darrers temps, i en cites clau per major frustració, el Barça va sortir a guanyar i va acabar perdent, i el rival va sortir a no perdre i va acabar guanyant. Li va passar contra l'Atlético, contra el Granada dissabte i ahir contra el Madrid. Potser que algú s'ho plantegi això, no?

Al meu entendre, dues són les claus pel canvi: cal un replantejament de l'estil de joc, ja que la previsibilitat actual és un gran avantatge pels rivals; i també una renovació important de la plantilla. A final de temporada caldria donar unes quantes baixes. Proposo: Alves, Adriano, Xavi, Cesc, Alexis, Song, Puyol... I s'ha de fitxar, indefectiblement, un defensa central alt i ràpid (tipus Pepe però amb cervell); un migcampista poderós però tècnic alhora (tipus Swensteiger del Bayern però més jove); i un davanter, un 9, amb alçada i potència (tipus Lewandowsky del Borussia).

El "temazo" del dimecres. Nino Bravo - "Libre".

Avui es compleixen 41 anys de la mort, en accident de cotxe, del cantant valencià Nino Bravo. El tema "Libre" inclòs a l'àlbum "Mi Tierra" publicat l'any 1972, fou compost per Jose Luís Armenteros, cantant del grup Los Relámpagos. M'imagino que quan es va escriure la cançó, suposadament dedicada a un soldat de l'Alemanya Democràtica que va fugir cap a la Federal, no es devia contemplar la possibilitat que algun dia els catalans ens hi veiéssim tan identificats. L'any 1999 el compositor i cantant català Marc Parrot, va reinterpretar amb gran èxit mediàtic aquest tema, sota l'alter ego d'"El Chaval de la Peca".

Tiene casi veinte años y ya está
cansado de soñar,
pero tras la cementera está su hogar,
su mundo, su ciudad.
Piensa que la alambrada sólo es
un trozo de metal,
algo que nunca puede detener
sus ansias de volar.

Libre,
como el sol cuando amanece,
yo soy libre como el mar...
...como el ave que escapó de su prisión
y puede, al fin, volar...
...como el viento que recoge mi lamento
y mi pesar,
camino sin cesar
detrás de la verdad
y sabré lo que es al fin, la libertad.

Con su amor por montera se marchó
cantando una canción,
marchaba tan feliz que escuchó
la voz que le llamó,
y tendido en el suelo se quedó
sonriendo y sin hablar,
sobre su pecho flores carmesí,
brotaban sin cesar...

Libre,
como el sol cuando amanece,
yo soy libre como el mar...
...como el ave que escapó de su prisión
y puede, al fin, volar...
...como el viento que recoge mi lamento
y mi pesar,
camino sin cesar
detrás de la verdad
y sabré lo que es al fin, la libertad.

De Sant Fèlix i altres hist(è)ries...

Sant Fèlix a Vilafranca del Penedès: Aquest any no!!!

Finalment, els administradors de Vilafranca després de marejar la perdiu durant uns quants mesos més dels necessaris per una qüestió de pur màrqueting (amb els greuges que aquest fet ha comportat a la nostra colla i que espero ens puguin "compensar" en el futur), han acabat anunciant el que gairebé tothom s'esperava, és a dir, que enguany la colla Jove dels Xiquets de Tarragona ocuparà una de les quatre places de l'actuació de Sant Fèlix en detriment de la nostra colla, els Minyons, que després de 29 anys ininterromputs de presència a la festa major vilafranquina caiem del cartell (vaja home! un any que queia en dissabte...). 

Decisió justa? Si ens agafem a l'argument de que a Sant Fèlix hi han d'anar les quatre millors colles de l'any anterior, i per definir millors colles ens agafem als rànquings castellers dels diferents mitjans, la decisió és més que justa. Decisió correcta? Només el temps i els castells que les grans colles assolim d'aquí a final de temporada ens donaran resposta a aquesta pregunta. Espero, pel bé de la nostra colla, que la resposta a la pregunta esdevingui negativa. Això voldrà dir que els Minyons haurem demostrat que el nostre nivell és superior al que es va veure l'any passat i que ens mereixíem estar a Sant Fèlix.

La pregunta que em faig després de saber que enguany no hi haurà actuació el 30 d'agost és: suposarà aquest fet un estímul per a la colla per tal de demostrar a aquells que no han confiat en nosaltres que l'han espifiat de totes totes? Serem capaços de gestionar aquesta decepció, o "emprenyamenta", per tal de créixer i de millorar els nostres resultats tal i com va fer la colla Joves després de caure del cartell l'any 2012? Està clar que no ho aconseguirem simplement emprenyant-nos i cagant-nos en tots els sants. Caldrà, a més, que això vagi acompanyat d'una major implicació de tots plegats. Que aquells que fa temps que no venen tornin a venir de tant en tant. Que aquells que venen de tant en tant vinguin més sovint. Que aquells que venen sovint vinguin gairebé sempre. I que aquells que venen gairebé sempre vinguin sempre sempre. I que alguns més que encara ni ens coneixen ens descobreixin i s'afegeixin (crec que això s'està aconseguint força bé).

I com ha de canviar la dinàmica de la temporada sense aquesta gran actuació al calendari? Doncs la veritat, els tècnics sabran. Jo, personalment, opino que enguany la diada de la nostra Festa Major és més clau que mai, i pot condicionar la resta de la temporada. Crec que amb el ritme amb que hem iniciat la temporada, no seria descabellat treballar amb la idea de portar més d'un "papinu" per Festa Major (6 de juliol), i mantenir el ritme alt per arribar a Les Santes de Mataró (amb Capgrossos i Verds el 20 del mateix mes), amb el mateix cartell de castells que a la nostra Festa Major, si no més. I tornar a agafar embranzida a finals d'agost, després de vacances, per arribar a la Festa Major de Sabadell (7 de setembre) en bona forma i tornar a oferir a aquella plaça el nivell que es mereix i que fa uns anys que li neguem. Ja toca! Ha de ser la nostra zona preferent, no ho oblidem! Al igual que Mataró, Barcelona, Cornellà, Manresa, Granollers, etc. O us penseu que vindran les colles del sud a fer gran i "tradicional" aquesta àrea? O que la ZT (Zona Tradicional) ens pot garantir fidelitat i regularitat al nostre calendari amb la competència existent?

I una altra plaça que hem de continuar mimant i estimant és Girona. Amb els amics Marrecs que van amunt. I a poc que els Capgrossos es recuperin i s'animin a portar a Girona els seus millors castells, podem continuar fent d'aquesta plaça de fora de l'àmbit de la ZT una de les principals en l'agenda del món casteller. I per què no fer-ho en el futur amb totes les places que he anomenat anteriorment?