(Interessants reflexions d'aquesta professora de secundària i presidenta de l'organització Innovation Unit, que assessora a diferents governs del món en aspectes relacionats amb la renovació-reforma del sistema educatiu).
HANNON HAVIA SIGUT PROFESSORA de secundària i
assessora del govern britànic en educació, i ara és una consultora
experta en innovació. Va ser a Barcelona la setmana passada per
participar en els Debats d’Educació promoguts per la Fundació Bofill i
la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), i va abordar el tema de com
construir una comunitat educativa implicada i com combatre la desafecció
escolar.
Hem de transformar les escoles amb urgència, diu vostè.
Exacte. La millora a les escoles no és negociable. Les oportunitats de
molts joves que ara són a l’escola en depenen. Hem de desplegar tots
els coneixements per millorar l’aprenentatge a les escoles. Ens agrada
pensar en això com en una pantalla partida. D’una banda, hem de millorar
el vell sistema de la millor manera, però reconeixent amb franquesa que
els dies que li queden són limitats; i de l’altra, hi ha experiments
fantàstics i molt significatius, canvis en l’enfocament de
l’aprenentatge. Ja sigui implementant noves tecnologies, involucrant-hi
altres persones, noves maneres que fan que l’aprenentatge sigui sobre la
vida.
Diu que el que fem és inacceptable.
No vull dir que el que fa la gent sigui inacceptable, sinó que els
resultats del nostre sistema són inacceptables. És inacceptable que les
bretxes de desigualtat a la societat estiguin creixent en comptes de
disminuir, i això es reflecteix en el sistema educatiu, que alhora
empitjora la situació en determinats contextos. En comptes de facilitar
la mobilitat social i oferir oportunitats, el sistema educatiu ratifica
les desigualtats. I per què no ho hauria de fer, si va ser inventat amb
aquest objectiu? Però ja no ho és. D’altra banda, no està dissenyat per
crear joves amb sentit de l’autosuficiència, de poder i de confiança,
que poden ser creatius, que resolen els problemes de manera
col·laborativa, que confien en les seves habilitats o que tenen una ment
emprenedora.
Si als joves no els dónes l’oportunitat d’experimentar-ho,
com ho aprendran?
Posi-me’n un exemple.
Hem estudiat instituts on els joves de secundària fan tres dies
setmanals de classe i els altres dos fan pràctiques en empreses, en
hospitals, diaris, serveis públics, etc. Els alumnes poden triar on
anar, i ho fan durant tot l’any. No són experiències laborals, es tracta
d’aprendre en aquests espais, i de traslladar l’aprenentatge a
l’escola, combinant-lo amb les assignatures convencionals. Aquests joves
tenen una actitud totalment diferent envers la seva vida laboral. Tenen
un propòsit, un objectiu. El nombre de joves que surten de les escoles
sense propòsit és tràgic. Això és el que els que treballem en aquest món
trobem inacceptable com a resultat. La transformació és vital.
Parla de falta de compromís...
Sí, i ho matisaré. Perquè quan parles de falta de compromís la imatge
que ve al cap a molta gent són els nois a qui fan fora de classe, que
falten a l’escola, o aquell nen que és a l’última fila dormint o
somiant. Però molts estudiants amb desafecció no ho semblen. Sembla que
estiguin concentrats, fan la feina, són complaents, però no hi posen cap
tipus de passió, no hi posen energia, no senten l’aprenentatge com a
seu, fan el que toca només perquè ho han de fer. Això també és falta de
compromís. Hem llançat un nou programa a Austràlia, Learning Frontiers, i
ens hem quedat sorpresos del nombre d’escoles de gran nivell que sembla
que estiguin tenint èxit, que envien a la universitat el 100% dels seus
estudiants, que són escoles cares i que vénen i demanen entrar a
Learning Fronteirs perquè saben que els seus alumnes no estan realment
compromesos, que són alumnes que fan el que han de fer però són
aprenents fràgils.
Els professors estan preparats per canviar?
Per al canvi principal no. Se’ls ha transmès la cultura que han de
valorar l’estabilitat i l’ordre. Ho diuen els grans sociòlegs. Però el
que jo dic és que ara ja comencem a veure bastants funcionaris que es
miren el sistema amb ull crític i es diuen: “És inacceptable”. I estan
trobant noves maneres d’experimentar, per crear les condicions que els
permetin prosperar. S’està creant una espècie de xarxa arreu del món.
Perquè és una empresa global. Res d’això afecta una simple jurisdicció.
Qui mana en el sistema?
I què és el sistema? No hauríem de pensar en el sistema només com un
conjunt d’institucions dirigides pels governs, sinó en alguna cosa molt
més difusa, amb molts més jugadors, que també fan contribucions enormes
al sistema. I no ens han de donar permís, el canvi passarà igualment.
Parla d’un híbrid públic i privat.
Les evidències proven que és on es produeixen les innovacions més
profundes. Quan això s’aplica a serveis públics essencials, com ara
l’educació, provoca grans preguntes sobre el control democràtic. No tinc
la resposta a aquestes preguntes. El context és molt important. A
Escandinàvia i els països nòrdics estan molt guiats pel govern, hi ha
molt poques escoles privades, per exemple. No volen que el sector privat
prosperi, especialment. Però el sector privat sempre s’ha involucrat en
l’educació, ja sigui proveint llibres de text o en un altre seguit de
contribucions. No és res nou, simplement estan començant a tenir rols
diferents. Estan començant a crear escoles, a formar part d’un
ecosistema de proveïdors, és un altre enfocament. No tots són
innovadors, només ho són alguns.
Com s’innova?
Els emprenedors en educació, els que anomenem edupreneurs,
són una raça completament nova. Estan creant tot tipus de models
diferents, i els que estan més emocionats i interessats encara no han
fet 30 anys i no senten que han d’anar a la classe a ensenyar de manera
convencional. Troben altres maneres, altres plataformes d’aprenentatge
potents. Per mi aquest canvi en l’ecosistema és una evolució fascinant.
Però fa falta alguna regulació i algun control, per evitar que serveixin segons quins interessos.
Esclar que em preocupen qüestions com quin paper hi juga la
democràcia. La majoria de gent diria que no vol que el sistema sigui
totalment lliure, i qüestionen com realment reten compte les democràcies
que s’autodenominen com a tals. En alguns països del món, simplement,
no es fa el que és necessari. Són temes molt complicats, no és qüestió
de dir sí o no. En tot cas, passarà igualment.
Què en pensa dels rànquings tipus PISA? Estan ajudant?
No estan ajudant gens. Hi ha un bloguer magnífic, un escriptor i
erudit xinès, Yong Zhao, que assenyala que els resultats als països
asiàtics estan molt bé si vols tornar als models del segle XX. Però la
realitat és que els pares de tots aquests nens si poguessin enviar els
seus fills a estudiar als Estats Units i al Canadà ho farien en un tres i
no res. Volen el millor dels models diferents, no dels antics. Si vols
alumnes complaents i que superin els exàmens amb èxit, mira el PISA per
saber quin tipus de sistemes els crea. Però per a estudiants que siguin
innovadors, creatius, segurs d’ells mateixos i amb iniciativa, has
d’inventar el sistema.
Quin és el país més innovador en el camp de l’educació?
Jo crec que tot i els seus mals resultats al PISA, als Estats Units hi
ha un dinamisme extraordinari pel que fa a la innovació. Estan sortint
models fantàstics, i alguns amb la participació del govern. A Nova York,
per exemple, treballem amb la iZone, que acull 300 escoles que estan
reinventant l’ensenyament. No intenten millorar el sistema que hi ha,
sinó reinventar-lo. Els Estats Units sempre s’avancen. Diane Ravitch té
un blog magnífic, on parlava sobre els resultats del PISA, i deia que no
ens hauria de preocupar que els Estats Units siguessin a la cua de la
taula, perquè mai han sigut especialment bons en els tests d’aquest
tipus.
I en què ens hem de fixar?
En el nombre de patents que tenen, per exemple! Van crear internet!
Així que no ens hem de preocupar. Dit això, països com Finlàndia, que
tenen molt pocs recursos naturals, han creat una societat
extraordinàriament innovadora. Quan fem un mapejat d’escoles
innovadores, Finlàndia n’està plena! Finlàndia convida a la innovació
dins del seu sistema amb mètodes molt interessants. Només són dos
exemples, però hi ha moviment arreu del món. El que està passant als
països en procés de desenvolupament també és molt interessant. No es
poden permetre recrear els vells models. L’altre dia vaig llegir que es
preveu que l’aprenentatge mòbil a l’Àfrica es dobli el 2020, exactament
igual que la banca mòbil. Kènia també s’està convertint en un lloc molt
fèrtil en emprenedors de l’educació, i s’hi experimenta amb models molt
diferents. La majoria relacionats amb les tecnologies, però també amb
altres enfocaments. Sortiran moltes coses noves de l’Àfrica.
A vegades ens fixem només en la part tècnica de la tecnologia, però l’important és el com.
Exacte. I en com esdevé una extensió del teu cervell i de la teva
capacitat per comunicar-te. L’important és la dimensió comunicativa i
col·laborativa, que ha convertit els joves en creadors de coneixement.
Poden crear els seus vídeos, publicar-los i cocrear-los amb altres
estudiants d’arreu del món. I després a la classe els esperen amb un
ordinador, i per a ells és com una broma.
La cocreació és un aspecte clau. Els professors també han d’aprendre.
I és inacceptable que al sistema li sembli bé generar individus que no
tinguin cap voluntat pròpia, cap propòsit i cap confiança a poder-se
guanyar la vida. Quan m’estava preparant com a professora era gairebé un
valor que ens veiéssim nosaltres mateixos com una part del món laboral.
No era una preparació per a la vocació, es tractava de l’educació,
d’alguna espècie d’autorealització, aquest tipus de valors. Entenc de
què anava, no érem allà per satisfer les necessitats corporatives de
l’economia. Però ara ha arribat un punt que la gent és indiferent
respecte al que està ensenyant i aprenent. I els empresaris no troben
les habilitats que necessiten. Hi ha atur, però hi ha vacants, perquè no
troben les habilitats que necessiten.
Proposa que l’ensenyament i l’empresa col·laborin més.
Les innovacions que sorgeixen arreu del món són tan gratificants per
als joves -la manera com floreixen com a persones, la manera com
adquireixen coneixements per ells mateixos- precisament perquè confien
en les seves habilitats. Vaig visitar la Facultat de Medicina de
Providence, a Rhode Island, una facultat que forma part d’una xarxa
d’escoles on es fan pràctiques, i on han establert un centre d’innovació
per a l’emprenedoria als instituts. Allà els joves tenen accés a
programes que els permeten crear les seves pròpies empreses. Empreses
amb fins de lucre. I mentre ho fan han d’aprendre tot tipus
d’habilitats: comunicatives, matemàtiques… Un gran ventall d’habilitats.
I el grau de creativitat és altíssim. D’allà han sortit companyies
fantàstiques. Alguns, quan n’obtenen benefici, el reinverteixen a
l’escola, en un fons anomenat Dollars for Scholars, per ajudar els
estudiants que volen anar a la universitat però que no poden. Altres
s’ho queden i ho reinverteixen en la seva pròpia empresa. Penso que
l’enfocament emprenedor està tenint èxit a molts llocs del món. A
Casablanca, al Marroc i a Tànger ja ho estan fent. Crec que revisar la
connexió entre l’educació i la feina és clau.
L’eslògan de la seva organització Innovation Unit és “Diferent, millor i de baix cost”. És factible?
Esclar. No només és possible, és essencial. El que està passant a
Espanya, Portugal, Itàlia i Grècia demostra que retallar pressupostos no
és la solució, que només empitjora la situació. Però la nostra feina és
fixar-nos en exemples tangibles de gent que es diu “Hem de pensar això
de manera diferent” i que realment creen models diferents. La nostra
feina i el nostre mètode és observar els diferents models d’innovació
social que existeixen arreu del món i intentar distingir quines són les
característiques de les innovacions que incorporen. Al Regne Unit, per
exemple, un dels objectius de les retallades va ser en l’atenció als
nens de 3 i 4 anys. Després amb el Partit Laborista hi va haver una gran
inversió en això, però va venir la crisi mundial i l’era d’austeritat.
El primer en què es retallarà ara són els centres més nous, perquè no
són estructurals. I nosaltres sabem que marquen una gran diferència
perquè els joves puguin començar bé i adquirir habilitats aviat. Ara
saben que no podrien seguir amb l’anterior model, així que treballem amb
sis districtes que tenen models d’eficiència radicalment diferents per
veure com poden repensar el seu servei i transformar-lo. S’estan
obtenint resultats molt bons, en alguns casos es redueixen un 30%, un
40% o un 50% els costos, i s’està creant un servei de més valor, que és
del que es tracta.
Vostè té la millor feina del món en el millor moment, just quan toca reinventar l’educació.
És un gran privilegi. De veritat.
I és optimista?
Ho sóc, perquè la gent innovadora amb què em trobo em deixa sense paraules. Són fantàstics.
¿Hauran canviat gaire les escoles catalanes d’aquí 10 anys?
És la meva esperança, però això ja depèn dels catalans.
.jpg)
