(Article dedicat als avis i les àvies de bon cor, del pediatre Carlos González, aparegut a l'especial Criatures del diari Ara d'avui dissabte).
L’escriptor i polític Victor Hugo va conèixer
repetidament un dels més grans dolors que l’home pot patir: haver
d’enterrar els seus fills. Només un dels seus cinc fills el va
sobreviure.
El Léopold no va arribar a l’any. La
Léopoldine es va ofegar amb dinou anys, i el seu jove espòs va morir
també intentant salvar-la. Quan el Charles va morir als 44 anys, el
1871, Victor Hugo, ja vidu, es va fer càrrec de la criança dels seus dos
néts, Georges i Jeanne, de tres i poc més d’un any (un primer nét també
havia mort). Dos anys més tard, amb 45, va morir el quart fill,
François-Victor, de tuberculosi.
Sovint s’acusa els
avis de malcriar i consentir massa els néts, de no imposar disciplina,
de deixar-se governar... Probablement l’experiència ja els ha obert els
ulls, ja han entès que les rígides normes dels experts que van
intentar amb els fills eren innecesàries i sovint contraproduents.
Imagineu que tou que havia de ser Victor Hugo, havent comprovat
repetidament que la vida és fràgil i la infància a vegades massa curta,
que el dolor present no garanteix la felicitat futura i que el que no es
gaudeix ara potser no es gaudirà mai.
El 1877 Hugo va publicar un llibre de poemes, L’art de ser avi.
Repetidament fa burla de la disciplina i les normes del seu temps, i
defensa un afecte sense límits. “Ah!, els fills dels nostres fills ens
encanten, són joves veus matinals que canten; amb ells tornen a la
nostra lúgubre llar les roses, la primavera, la vida i el dia”. “Jo, a
qui un nen petit ha tornat boig del tot, en tinc dos, Georges i Jeanne, i
prenc l’un per guia i l’altre per llum, i corro a les seves veus”.
Algú, potser la mainadera, ha castigat la Jeanne a pa sec “a la cambra
fosca per un crim qualsevol, i mancant al deure vaig visitar la
proscrita, abusant d’autoritat, i vaig desar dins l’ombra un pot de
confitura”.
La mainadera s’indigna, amb els arguments
que els pares han sentit tants cops: “La nena us coneix, sap com sou de
feble [...], no hi ha manera de controlar-la [...], cada cop trenqueu
les ordres, l’autoritat es relaxa, no hi ha normes”. L’avi poeta es
fingeix penedit, i al mateix temps ens fa reflexionar: ¿i si tractem els
adults de la mateixa manera? “He fet mal. Sí, són aquestes indulgències
les que porten els pobles a la ruïna, que em posin a pa sec. «Ho
mereixeu, sí, us hi posarem». La Jeanne, aleshores, del seu racó fosc
m’ha dit fluixet, alçant aquells ulls tan bonics, plens de l’autoritat
de les dolces criatures: «Doncs jo vindré a portar-te confitures»”. I és
que els nens aprenen a castigar quan els castiguen, i aprenen a
perdonar quan els perdonen.
