Acció contra la comissaria de la policia nacional espanyola.

Foto: Nacio Digital.

Aquesta nit, la comissaria de la policia nacional espanyola a Terrassa ha estat decorada amb pintura groga, el color que reivindica l'alliberament dels presos polítics catalans. Operaris de la brigada de l'ajuntament s'han esmerçat a esborrar les pintades pel matí, i des de l'ajuntament sociata s'ha emès un comunicat condemnant l'acció considerant-lo un "atac a la convivència"... personalment crec que un atac a la convivència va ser les càrregues i pallisses de la policia espanyola als pacífics catalans que vam anar a votar l'1O, o empresonar a polítics innocents per les seves idees. Això sí que genera tensió social i odi.

Visca els CDR terrassencs i Visca la República Catalana!!

Llibertat Presos Polítics!!

Foto: Diari de Terrassa.

Foto: Terrassa Digital.

Tenim tant per apredre dels finlandesos (en matèria educativa).

Foto: Sandra Vicente.

(Entrevista al mestre finlandès Pekka Tukonen per al Diari de l'Educació).

Finlàndia és coneguda i reconeguda com un referent en innovació i qualitat educativa: la formació dels seus mestres, els seus programes exportats arreu per a combatre l’assetjament i el compromís social de les seves administracions l’han convertida en un exemple per aquells centres que cerquen una renovació pedagògica. Però “tota aquesta fama contrasta amb uns resultats a PISA que van baixant”, explica Pekka Tukonen. És mestre i director de l’escola Saunakallio, a la localitat finlandesa de Järvenpää. Aquest docent, que parla perfectament català degut a la seva experiència de set anys en una escola de Sant Cugat del Vallès, diu no estar preocupat per aquesta prova: “cada cop ens concentrem menys en els continguts tradicionals que se’ns pregunta en aquests exàmens i ens focalitzem en aspectes emocionals que també formen part de l’entorn dels infants”.

Tukonen visita Barcelona arran del Prem Docent, una jornada de reflexió celebrada a l’escola gracienca El Nou Patufet sobre innovació educativa, que va comptar amb la veu d’experts i referents com el mestre finlandès per a abordar els reptes de la nova pedagogia. En una entrevista en la que se’ns uneix el director del centre, Francesc Granada, parlem sobre els aspectes que fan de Finlàndia un referent educatiu.

Fa tres anys vas concedir una entrevista al Diari de l’Educació en què parlaves del gran compromís i formació dels mestres com a clau de l’èxit de l’educació Finlandesa. Ara, a Catalunya, tenim manca de mestres a secundària i, en conseqüència, el proper curs la borsa d’interins estarà oberta també per aquells que no tinguin el màster en formació del professorat

La formació inicial dels mestres és molt important a Finlàndia: tots els docents tenen una llicenciatura i, després, estudien magisteri. Aquesta és la base de l’èxit que hem tingut. Sense formació, la confiança que es deposita en els mestres no existiria i aquesta és clau pel sistema educatiu. No tenim inspeccions d’educació des de fa moltíssims anys, perquè confiem en la tasca dels mestres i ens controlem entre nosaltres: fem avaluacions a nivell municipal i estadístiques a nivell estatal.

Un dels problemes que té l’educació catalana i espanyola, a banda que és una professió que no compta amb un gran reconeixement social, és que no té un camí clar. Renoveu massa sovint el currículum: cada cop que hi ha canvis polítics es canvia la llei d’educació i no pot ser que la política afecti tant el que passa dins l’aula. I, a més, cada canvi de llei no defineix una direcció clara, sinó que la difumina i hi ha un rumb massa variant.

Vas estar set anys treballant de mestre a una escola privada de Sant Cugat i ara fa 10 anys que ets director d’un centre en una zona d’un nivell socioeconòmic baix.

M’agradava bastant el centre, tot i ser totalment privada, que és un model d’escola que divergeix completament del centre en el que treballo a Finlàndia. Però s’ha de dir que les diferències entre centres en funció de la renda de la zona a Finlàndia no són tan grans com les que hi ha a Catalunya. Des de fa 3 anys comptem amb un projecte nacional que dóna més recursos a les escoles que estan en zones marginades.

Però, compte, perquè quan jo dic ‘marginades’ no té el mateix significat que si ho digués en context català: vosaltres teniu uns extrems molt separats. L’escola on jo estic és de les que rep més ajudes estatals i això es tradueix en que, per exemple, en lloc de tenir dos assistents d’aula, que seria el normal, nosaltres en tenim sis.

Es tracta d’un projecte que ens ha anat molt bé, perquè tenim més recursos personals i materials que ens ajuden a pagar la formació continuada dels mestres. Però encara que tinguem aquest suport, les diferències socials a Finlàndia van augmentant: tot i que l’economia finesa va molt bé i l’atur en general baixa, el nostre barri té una taxa d’atur que triplica la mitjana. Tenim moltes famílies en risc d’exclusió i aquesta situació afecta els nanos.

Com és l’escola pública finlandesa en comparació a la catalana?

Totes les escoles compten amb un nivell alt, fet que fa que normalment les famílies decideixin portar els fills a les escoles públiques més properes a casa seva. Independentment de la zona en la que visquis. Això és una mostra de confiança cap a la pública brutal.

Un dels aspectes que fa de Finlàndia un referent és la seva lluita contra el bullying. Com ha evolucionat des del programa KiVa?

Moltes escoles d’arreu del món estan implementant KiVa, que és un programa (també traduït al castellà) que va molt bé per a solucionar el bullying, però que té un problema: no té en compte que l’assetjament no és només cosa dels alumnes que estan enfrontats de manera activa, sinó que tota l’aula, tot el centre té un problema. Per això estem treballant en un programa més avançat que ens permet treballar des de la prevenció, amb tot el grup, a través de la psicologia positiva per a evitar que s’arribi a aquestes situacions greus.

Per fer això, la cooperació i participació de tota la comunitat del centre és imprescindible: tenim uns mestres i unes famílies molt implicades que lluiten per a la bona convivència en les aules. Tot aquest treball fa que l’atenció cap els alumnes millori i que estar a l’escola no sigui només un tràmit.

Això nota en aspectes com l’abandonament escolar, per exemple?

Efectivament. Per començar, cal entendre que quan es parla d’abandonament escolar aquí s’entén l’abandonament de l’ESO. Per nosaltres abandonament escolar es dóna a la formació professional, perquè el 99,7% d’alumnes acaben la secundària. Si no la finalitzen passats nou anys, tenen un desè curs, en el que poden recuperar les assignatures suspeses des d’un ensenyament molt més pràctic: es fan tallers i projectes que els ajuden a superar matèries com llengua o ciències mentre s’especialitzen en allò que els interessi: art, música, educació física, mecànica…

L’aprenentatge per projectes s’aplica només a aquest ‘desè curs’ o és per a totes les etapes educatives?

Treballem bastant per projectes des d’una perspectiva transversal. En el nostre cas, tota l’escola treballa una o dues setmanes un tema en concret a través d’entrevistes, presentacions a Internet, dibuixos o projectes artístics. Això és fa així, gràcies a que tenim un currículum amb menys continguts però per ser estudiats amb més profunditat. Aquesta és una mesura que, en teoria va bé si els alumnes estan motivats i ho fan bé.

S’ha donat més llibertat als alumnes i se’ls exigeix més autonomia, però aquesta llibertat no és igualment bona per a tots: donar un full en blanc a certs alumnes per a que pensin què volen fer, que facin els plànols, pensin els materials… Hi ha alumnes, sobretot els d’educació especial, que necessiten que els estiguis molt a sobre i que sí requereixen un currículum més marcat.

Consideres que aquest currículum flexible no és adequat pels alumnes amb necessitats educatives especials?

En el nostre cas, com que tenim molts assistents d’aula, poden treballar amb calma per a guiar els nanos amb necessitats especials. Intentem tenir sempre un enfocament inclusiu: tenim dues aules específiques d’educació especial però la major part del temps els nens i nenes estan integrats amb la resta d’alumnes. Per cada nano d’educació especial tracem un camí específic per a les coses que no pot fer amb el grup gran, sempre intentant que no hi hagi massa canvis de grup ni de mestres. Els pensem individualment i això fa que s’aconsegueixi la integració. Per exemple, si els observes durant l’educació física, una assignatura en la que acostumen a estar tots junts, no sabries diferenciar quins són els nanos amb necessitats especials.

Totes les escoles tenen aquesta política d’inclusió?

Es fa a tot arreu: encara es conserven escoles d’educació especial, però cada cop n’hi ha menys. El nostre municipi,  Järvenpää, té 42.000 habitants i 12 escoles, de les quals una és d’educació especial amb només 70 alumnes. Han de ser casos molt complicats per a que estiguin en aquests centres, la nostra política és la de la integració total.

Per això donem molta importància a l’educació emocional. Jo, com a director, estic molt pels passadissos, parlant amb els alumnes i, amb el suport de l’equip psicopedagògic, intentem analitzar i ajudar aquells qui necessiten més suport. És una tasca que demana molta constància perquè pensa que el caràcter del nord no té res a veure amb el mediterrani: som molt introvertits i tenim molts nanos que no expressen el que pensen i senten.

L’educació emocional a Finlàndia ha millorat molt des que jo era petit: abans ens centraven més a aprendre temaris tradicionals, però avio en dia ens concentrem més en tractar les emocions i els aspectes socials que també són part de l’entorn dels nens. Ja no ens concentrem tant en el que ens pregunten a PISA; de fet, els nostres resultats estan baixant. Hi ha molts mestres que no es fixen en els resultats, però sí que n’hi ha d’altres als que els preocupa que deixem de banda els coneixements més tradicionals.

[En aquest moment de l’entrevista, s’uneix a la conversa el director del centre El Nou Patufet, Francesc Granada] De fet, aquesta renovació pedagògica era el centre de la jornada Prem Docent

P. Tukonen: Hem d’aconseguir que els mestres tinguin motivació per a fer la seva feina de manera positiva i amb energia. No caure en la rutina, perquè els nanos se n’adonen de seguida. La frase que més odio és la d’un mestre que diu “Jo només treballo en aquest centre”. Aquest ‘només’ em posa negre, és com si diguessis que treballes en una fàbrica.

Què fa falta per a aconseguir la motivació dels mestres?

F. Granada: Necessitem més formació continuada pels docents, així com un període de descans que es pugui usar per a fer recerca, conèixer altres mestres, centres i experiències. Hem de mantenir fresc el mite original i reconnectar amb el per què ens van fer mestres. Això és indispensable per a continuar al peu del canó. La rutina desgasta aquesta certesa, però quan es recupera, els ulls ens brillen diferent. Això faria que l’educació tingués també més prestigi social.

P. Tukonen: Aquest és un dels temes que em va sorprendre més treballant a Catalunya: que als mestres no se’ls tingui en consideració. A Finlàndia l’educació compta amb molt prestigi, de fet les carreres amb més nota per entrar a la universitat són les de medecina, dret i després la de magisteri.

Coses de canalla.

He vist aquest vídeo al programa de TV3 Zona Zapping i em pixava de riure tot sol a casa. La canalla sempre té sortides que et treuen un somriure, per molt estressat o enfadat que un estigui.

Un espanyol de dretes és el que més s'asembla a un espanyol d'ultradreta.

S'ha fet públic el nou govern del "socialista" Pedro Sánchez. Si algú s'havia fet algun tipus d'il·lusió que es produís un canvi de rumb respecte al govern sortint, ha quedat clar amb la tria de ministres que això serà pràcticament impossible. Hi ha noms que fan venir basques només de sentir-los i que no auguren res de bo pel que fa a la resolució del conflicte català. Això sí, carteres ministerials per un tub, que la casa és gran!

El "temazo" del dimecres. Inadaptats - "Presos".

Els Inadaptats, de Vilafranca del Penedès, van ser uns dels grups de música metal-oi-hardcore més reconeguts de l'escena catalana de finals del segle 20 i principis del 21. Van debutar amb l'àlbum "Crítica Social" l'any 1992, i de seguida es van prodigar en concerts i festivals per mil i una causes: independentisme, comunisme, okupes, antimilitars, antiracistes... Aquest tema era una clara picada d'ullet als presos polítics bascos, tot i que la lletra pren actualitat amb la situació actual. Avui seria més correcte cridar "presos al carrer, justícia i llibertat!".

David Bueno: "El que no s’aprèn a primer, s’aprendrà a segon: anar amb calma no és perdre temps, és respectar el ritme del cervell".

David Bueno, genetista i divulgador sobre neurociència i educació.

Li enviaré aquesta entrevista al nou Conseller d'Ensenyament, a veure si anem canviant una mica aquest model educatiu desfasat i ancorat en models anacrònics basats en omplir els caps dels infants de coneixements inútils que acaben oblidant-se.

Tothom ha sentit o pronunciat alguna vegada la frase “els nens són com esponges”, però fins a quin punt és correcta aquesta afirmació? Que les criatures en la primera infància assimilen millor certs estímuls és cert, però podem concórrer en el risc de sobreestimular-los? Els nens més menuts també s’estressen i els adults han de saber adaptar-se al seu ritme; perquè cada cervell és únic i únic serà també el pas de cadascú per l’aprenentatge. I del paper -protagònic- del cervell en aquest periple per l’educació en parlem amb el genetista David Bueno, abans de la seva xerrada al 28è Forum Local d’Educació: El valor de l’educació 0-3. 

Què fa que els nens siguin tan absorbents als coneixements i costums?

En aquestes edats, el que fa el cervell és adaptar-se a l’ambient extern, sobretot a l’ambient social. És una etapa en la que es fan connexions que canvien físicament l’estructura del cervell per tal d’adaptar el comportament a l’ambient en el què es viu. Aquesta és una de les fites més importants del cervell perquè allà on es viu de petit, tradicionalment, era on es vivia tota la vida. Ara viatgem i ens traslladem, però com a espècie, durant centenars de milers d’anys, moríem on naixíem i, per tant, el que més ràpid s’adaptava al seu ambient, era el que més possibilitats de sobreviure, biològicament, tenia.

En aquesta etapa condiciona l’estructura del cervell i, per tant, el comportament que tindrà la persona durant tota la seva vida. Un infant que neix en un ambient d’alta conflictivitat serà més impulsiu, ja que en un ambient en el que hi ha amenaces, s’ha de respondre sense pensar, perquè si no, no sobrevius. Encara que tot és reconduïble, perquè el cervell sempre és plàstic, el que s’aprèn instintivament en les primeres etapes de la vida en una tarda, pot requerir d’anys amb el suport de psicòlegs per a ser canviat.

I quin paper juga la bressol en aquesta etapa?

La petita infància és el moment en que es basteixen les bases dels aprenentatges posteriors i, per tant, ens cal generar un ambient enriquidor. I dic això, perquè tot i que és una etapa en la que s’aprenen moltes coses importants, mai no seran coneixements que es podran enumerar en un futur. I és que ningú no recorda res abans dels tres anys, per tant, no cal atapeir-los d’ensenyances sinó proporcionar-los un espai en el que puguin explorar lliurement, on tinguin jocs, accés a la natura, contes…i relacions socials amb els companys. I aquí ve la gràcia de l’escola bressol.

L’escolarització és clau en aquesta etapa per a posar-los en contacte amb nens i nenes de la seva edat, en un ambient en el que tinguin llibres, cançons i art a l’abast. Que puguin explorar què és la pintura, el fang o la música. Que toquin un instrument o repiquin contra el terra encara que no segueixin cap ritme perquè encara que ens pugui semblar un entreteniment, aquestes descobertes estan augmentant les connexions del cervell. I com més connexions tingui, més adaptables seran en un futur i més coneixements podran atresorar quan arribi el moment.

Es pot arribar a una sobreestimulació?

És clar, i s’ha d’evitar perquè porta a l’estrès, que és la resposta que dóna el cervell quan li demanem més del que pot fer, ja que ho percep com una amenaça. Si una criatura s’estressa ho manifestarà, segurament, de manera diferent a la d’un adult: estarà més irascible i més apàtic, tant que es tancarà en sí mateix.

Per tant, de tant voler ensenyar-los, acabem generant un rebuig: no és el moment de farcir-los, sinó de donar-los elements per a que siguin ells mateixos els qui ho explorin. Pensa que quan descobreixes per tu mateix mai et sobreestimules, perquè quan arribes al teu límit ho deixes estar.

Com afecta al desenvolupament neuronal la socialització en aquesta primera infància?

Si et quedes tancat tota la infància en una família amb una cultura concreta després et costarà molt més assimilar la diversitat amb la que, segur, hauràs de conviure. Si t’eduques amb ella, per contra, la barreja és completament assumible. Però això no vol dir que calgui estar vuit hores a la bressol, no hauria de ser un aparcament pels nens. Sé que de vegades no hi ha massa remei, degut a la feina dels pares i mares…i és precisament per la manca d’estímuls que hi ha sovint a la llar (no per falta de voluntat, sinó per qüestions de conciliació), que la bressol és insubstituïble.

I els qui decideixen escolaritzar els seus fills a casa en aquesta etapa, què haurien de tenir en compte?

Que no deixin mai de banda l’exploració: no cal explicar-los grans coses ni estar a sobre tota l’estona. Sovint els elements més quotidians poden ser una gran font d’estímul, ja que per a ells els objectes mundans ja són nous i especials. També cal donar molta importància a sortir, perquè estar a casa no vol dir quedar-se a casa. S’ha d’anar un parell d’hores cada dia a passar una estona amb nens de la seva edat, encara que no interactuïn massa en aquestes edats estan junts i aprenen els uns dels altres perquè s’observen.

La bressol i l’educació infantil són etapes molt manipulatives i lliures. Com és el salt a la Primària en la que, de cop, ja hi ha uns coneixements estipulats per a aprendre?

El que s’ha de solucionar, clarament, són els canvis d’etapa. Són massa bruscos i el cervell no fa un canvi tan gran en un estiu com el que suposa passar de P5 a Primària, sinó que ho fa de manera progressiva. Estaria bé que els últims mesos d’Infantil i els primers de Primària comencessin a canviar la dinàmica de paulatinament. Amb calma, que la vida és molt llarga i hi ha molt de temps per aprendre: el que no s’aprèn a primer, s’aprendrà a segon. I si no, a tercer.

L’aprenentatge a la infància s’ha de prendre amb calma, perquè d’altra manera només s’entorpeix el cervell. Adaptar-nos al ritme de cada infant no suposa perdre temps, al contrari, és guanyar-lo.

Costa respectar aquests ritmes amb currículums que complir…

Som cartesians per naturalesa: ens agrada classificar les coses, però l’educació hauria de ser més flexible. Tota la llibertat que es té fins a P5, quan cada alumne avança al seu ritme s’hauria de mantenir fins al batxillerat. Si no s’aprèn a llegir amb cinc anys, ho faran amb sis i no passa res. Precisament, fent les transicions més harmòniques donem temps als alumnes que encara no hagin madurat per a que ho facin. I als que ja han assolit aquests coneixements, els donem espai per a que els assentin.

Es considera que l’etapa clau per als aprenentatges com llegir o començar a entendre conceptes més abstractes és la dels 4 als 7 anys. És així?

Sí, és una etapa clau, però també és àmplia. El currículum preveu començar a llegir als cinc anys perquè quan s’arribi a Primària ja es pugui seguir una mica el ritme. Però llegir és molt exigent pel cervell, perquè necessites tenir les zones lingüístiques prou madures. La major part d’infants a aquestes edats ja les tenen, però no tots. Hem de tenir en compte que el cervell madura per imitació i assaig i error. Els qui venen de famílies on es parla entre els membres i s’escolta la criatura, ja han madurat. Però hi ha llars en les que la comunicació es fa a partir de paraules aïllades: “seu”, “menja”, “calla”, “dorm”… En aquests casos, més que no pas forçar a aprendre a llegir, és molt més útil dedicar un any a parlar: que els menuts s’expressin, que escoltin els adults parlar.

A més, per llegir també cal haver madurat les zones d’abstracció, perquè el llenguatge és abstracte: d’un palet vertical amb tres pals horitzontals en diem E, però aquesta grafia per si mateixa no vol dir res. I el 40% de nens de cinc anys no ha començat a madurar això encara i, fins que això no passi, no val la pena ensenyar a llegir.

No importa l’edat a la que es comenci a llegir -bé, potser si als set anys encara no n’ha aprés hauríem de controlar-ho. L’important és que quan comencin ho facin perquè el seu cervell els ho demana, perquè ho fan per gust. Si no, sentiran que llegir és una obligació i quan siguin adolescents voldrem que es llegeixin els grans clàssics de la literatura i que, a més, facin cara de passar-s’ho bé.

A nivell neurològic, què passa quan imposem un coneixement?

Si imposem quelcom, la persona no ho veurà com un coneixement útil i el més normal és que no ho aprengui. Podrà reproduir-ho durant uns dies, fins que superi una prova, però després ho oblidarà absolutament. I això és una llàstima perquè es poden deixar enrere coses que poden ser útils. Però el pitjor és que s’acaba relacionant l’aprendre a moments d’incomoditat, de temor. De por a que si no ho aprenc em renyaran, a suspendre o a, si s’és més petit, que els reis et portin carbó.

Això és molt perillós perquè estem formant persones que associaran el canvi, la transformació i l’aprenentatge a sensacions incòmodes. I amb això els estem restant qualitat de vida perquè sempre hauran d’aprendre coses noves per a poder adaptar-se a la vida i al canvi social.

I doncs, com s’incentiva l’aprenentatge?

A través del plaer. L’incentiu més gran que tenim és sentir plaer: qualsevol actitud biològicament associada a la supervivència ens és recompensada pel cervell en forma de plaer, com quan mengem o ens reproduïm. I quan aprenem coses també podem notar plaer, ja que és un incentiu pel progrés, que també és necessari per l’espècie humana. Això no només s’aconsegueix respectant els ritmes del seu aprenentatge, sinó proposant-los reptes.

Aprendre no ha de ser una imposició, sinó fruit d’una circumstància interessant en la que s’hagin de buscar elements nous per a resoldre una situació. Així, deixar de jugar per a posar-se a treballar no serà tan difícil, no dic que sigui divertit, però…

Així, què en penses dels deures?

Suposant que se n’hagin de posar (no entraré en la disquisició de si calen o no), han de ser activitats absolutament diferents de les que es fan a l’escola, perquè d’altra manera seria portar l’escola a casa. Llar i aula han de ser espais diferents, per tant, les tasques que es manen fer a casa han de ser absolutament diferents de les de l’escola. I han de ser lúdiques: si no són jocs, més val no fer-ho. Tornem a l’aprenentatge per imposició: quan surten del centre volen divertir-se i és normal. Així que els hem de proposar un esbargiment que, a més, els enriqueixi.

Un dijous de Patum.

Aquest dijous vaig pujar a La Patum com ja és tradició. Hi vaig trobar a uns quants vells amics, coneguts i saludats, com de costum. Enguany m'ho vaig prendre amb calma i no vaig entrar a la plaça de Sant Pere fins la tercera ronda de balls, just quan arrencava l'àliga. La veritat és que no recordava haver estat mai tan tranquil i a gust. Potser és perquè em falla la memòria, però també pot ser que hagi passat una mica la fal·lera post nominació de festa Patrimoni Immaterial de la Humanitat, i la cosa s'ha relaxat una mica. Vaig estar tan genial que em vaig decidir a entrar a dins la plaça amb el segon salt de plens que va anar de meravella, i vaig poder acompanyar a un novell, l'Adrià, sense patiments. Després dels tirabolts vam tornar a Terrassa, i enguany, per primera vegada que jo recordi, els mossos no em van parar per bufar. Vaig parar on tenien el control, vaig saludar amb un bona nit i em va dir que continués. Suposo que no hagués donat, però algunes cerveses m'havia begut al llarg de la nit. No crec que suficients com per donar positiu després d'haver deixat de beure'n un parell d'hores abans de marxar i haver-me menjat un parell de Donuts de xocolata per fer base.