Bohemina Rhapsody

El passat dijous vaig anar al cinema municipal de Terrassa, el Catalunya, a veure la pel·lícula biòpic dels Queen, o més aviat del Freddie Mercury. De nom real Farrokh Bulsara, i nascut a l'illa de Zanzíbar (Tanzània), el cantant va ser l'ànima i líder indiscutible de la banda britànica fins al dia de la seva mort. La pel·lícula no evita la vida promíscua i esbojarrada del Freddie, les crisis de la banda, i la seva malaltia (la sida), tot i que sí que s'estalvia mostrar els darrers anys de l'artista.

Personalment, les 2 hores i 15 minuts de metratge se'm van fer curtes, i vaig tornar a emocionar-me amb les cançons d'aquesta mítica banda de rock and roll, una de les més reconegudes i seguides de tota la història. Penso que és una d'aquelles pel·lícules que cal veure al cinema per gaudir plenament de tots els detalls, i sobretot, de la banda sonora. Brutal. Els actors que interpreten als diferents membres de la banda tenen gran similitud amb els originals, i això fa que per moments, sembli que estiguis veient un videoclip original dels Queen.

Si us agraden els Queen no us ho penseu dues vegades. Aneu a veure Bohemian Rhapsody que no us defraudarà.

Terrassa, una caixa de sorpreses.

Avui s'ha sabut a través dels mitjans de la detenció i empresonament del terrassenc Manuel Murillo Sánchez, un guarda de seguretat de 63 anys que, presumptament, volia atemptar contra el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, a causa de la voluntat del govern que aquest presideix d'exhumar les restes de Franco del "Valle de los Caídos". El paio és un franquista reconegut i fill d'exalcalde franquista (de Rubí, del 1962 al 77). Quines perles tenim per veïns!

Es veu que l'Audiencia Nazional no ha volgut jutjar aquest cas, malgrat que l'home estava en possessió d'un arsenal d'armes a casa seva, i haver comunicat per diversos canals socials les seves intencions. A la Tamara Vila, la noia del CDR de Viladecans, l'acusen de terrorisme per possessió d'un xiulet i d'una careta de Jordi Sánchez i la tenen reclosa a la seva ciutat sense poder sortir-ne. I al raper mallorquí Valtonyc també el volien empaperar per les lletres de les seves cançons... Un festival de la democràcia espanyola.

El "temazo" del dimecres. La Flor del Otro - "No darás nunca la talla".

Un dels grups més actius a Terrassa els darrers cinc anys, La Flor del Otro, faran el proper dissabte el seu darrer concert, a la ciutat que els ha vist néixer. Serà a la Plaça Vella, a les 22:00 de la nit, amb motiu de la diada de La Pajara de Terrassa. Una bona oportunitat per acomiadar-los i ballar una mica al ritme de les seves cançons mestisses plenes d'energia.

Sempre lluitar. Mai defallir.

Joia en forma de vídeo d'un cadell d'ós en una travessa amb la mare (o el pare) per una vessant molt vertical d'una muntanya nevada. Es pot observar les dificultats per al cadell per grimpar fins a la cresta i com malgrat els esforços, perd metres una vegada i una altra, però tot i així no defalleix i no deixa de lluitar fins a aconseguir-ho, davant de l'atenta mirada del/de la progenitor/a. Magnífica moralitat per als independentistes catalans.

Insults masclistes al trio arbitral femení a un camp terrassenc.

La Ylenia, l'Ainara i la Matilde al camp del Sant Cristòfor.

El passat cap de setmana es va disputar a l'estadi del Sant Cristòfor de Terrassa, un partit del grup català de la tercera divisió, amb la particularitat que per primera vegada a la història del futbol a l'estat espanyol, la tripleta arbitral estava formada íntegrament per dones. L'efemèride, tanmateix, no va tenir un final feliç a causa d'uns quants energumens mal educats que es van dedicar a dirigir insults masclistes a les col·legiades.

Realment, el món del futbol mou a un bon grapat d'indesitjables sense autocontrol que no deuen tenir res millor a fer amb les seves vides que anar al camp de futbol a insultar, cridar, i criticar tot allò que no els agrada. I el més greu de tot és que aquestes actituds no són exclusives dels camps de futbol on es juguen competicions de cert nivell, sinó que et pots trobar aquests especímens a qualsevol camp i en qualsevol categoria i edat. Ni quan hi ha infants pel mig es tallen.

Potser és molt complicat perseguir aquestes actituds quan els implicats estan envoltats per milers d'espectadors en camps de futbol de primera o de segona divisió, però penso que molts clubs petits amb estadis de poca capacitat, haurien de tenir un major control i, fins i tot, prendre mesures disciplinàries amb aquells que no se sàpiguen comportar. D'igual manera que es pot sancionar a un jugador per una acció violenta o de manca de respecte a un rival o a l'àrbitre, cal poder sancionar i expulsar, fins i tot, als aficionats que no saben comportar-se.

A veure si es posen les piles els clubs locals com a mínim després d'aquests fets vergonyants.

Carlos González: "Ara que sóc avi".

Article del pediatre Carlos González per al Criatures del diari Ara. Molt recomanable per a pares estressats i patidors.

Ara que soc avi i que, per tant, estic fora de l’abast de la responsabilitat i la crítica, us puc dir, a aquells que no sou més que pares, que a vegades feu una mica de pena. 

No parlo, esclar, dels que teniu problemes de veritat, nens amb malalties greus. Sou, per fortuna, relativament pocs, i el que desperteu és més aviat compassió (com-passió, patir amb algú, compartir el patiment). 

Parlo dels que trobeu problemes on no n’hi ha. De vegades com si els anéssiu buscant; de vegades, aparentment incapaços de plantar cara a les amenaces apocalíptiques d’amics, familiars o experts. Us passeu els millors anys de la vostra vida preocupats per coses absurdament intranscendents: que no es desperta a mitjanit ( Tranqui, ja es despertarà); que es desperta molt sovint a la nit (Veus? Ja s’ha arreglat!); que demana pit abans de les tres hores (Dona-l’hi i ja està!); que s’ha engreixat 195 grams en lloc de 200 (De veritat va de cinc grams?); que no s’acaba el bibe (esclar, no se l’ha d’acabar, està calculat perquè en sobri); que no vol fruita (Ja en voldrà més endavant... I, si no en vol mai, pitjor seria que fumés); que no li surten les dents (Li sortiran!); que no fa el rotet; que té gasos (¿No deu ser que no té gasos i per això no feia el rotet?); que sempre vol anar a coll (Un nadó, anar a coll? Increïble!); que no caminarà mai (Segur, per això veiem pel carrer tantes mares portant a coll els seus fills adolescents); que no para quiet (“Carn que creix, es mou”, diu la meva sogra); que no parla; que parla massa; que es mama el dit (Deu ser l’únic nen que ho fa!); que no es relaciona amb altres nens; que es baralla amb altres nens; que fa rebequeries (Segur que els altres nens de dos anys no protesten plorant, sinó que negocien exposant ordenadament els seus arguments); que sempre té mocs; que es fa pipí al llit (Jo també me’n feia, hi teniu res a dir?); que s’enfada quan no li donen el que vol (I els adults, quan no ens donen el que volem, estem feliços i agraïts?); que no té rutines; que no vol peix...

Passeu els millors anys de les vostres vides donant voltes i més voltes a problemes que d’aquí cinc anys (en alguns casos d’aquí cinc mesos) seran només anècdotes i que, d’aquí vint anys, si no estan completament oblidats, potser seran els vostres records més preuats. 

Tens un fill. Creixerà molt ràpid. Calla i gaudeix-ne.

Sopar a La Mola.

Ahir vaig pujar a sopar a La Mola. No ho feia des del gener del 2015. Aquell dia vam pujar un grup nombrós d'amics dels Minyons i el restaurant estava bastant ple de gent. Ahir en canvi, vam ser nosaltres (4) solament, i tres treballadors. Casualment, quan pujàvem ens vam trobar una col·lega que baixava, la Lídia, que ens va dir que els cambrers ens esperaven tan sols a nosaltres, ja que ella i el seu col·lega també havien reservat però finalment s'havien fet enrere. Suposo que al ser un divendres enmig d'un pont, va fer que molts excursionistes aprofitessin per anar a llocs més remots o llunyans...

La vetllada va ser animada, potser més del normal gràcies al porró de vi, i el menjar fantàstic. Vam demanar canelons, gírgoles, i carxofes a la brasa, per compartir de primers, i de segons xai uns i conill els altres. Per tancar la vetllada, un xarrupet de Chartreuse que vaig treure de la motxilla, i cap avall alegres i contents.