 |
| Foto: Joan Sánchez, El País. |
(Article sobre segregació escolar del professor de sociologia de l'UAB, Xavier Bonal, per a l'edició catalana de El País).
Una de les conseqüències dels efectes de la crisi econòmica en
l'educació és l'augment de demanda d'escola pública per part d'una
classe mitjana que veu com minven les seves possibilitats econòmiques de
recórrer a l'educació privada per escolaritzar els seus fills. No
parlem, per descomptat, d'una classe per la qual l'educació pública no
és ni tan sols una de les possibles opcions d'escolarització, sinó
d'aquelles fraccions socials de demanda molt elàstica, que solen moure's
entre el mercat i la provisió pública en funció de variables com la
renda familiar disponible, la qualitat educativa o la percepció del risc
entre les diferents opcions d'escolarització.
Són
aquestes fraccions de classe les que són més actives en l'elecció
escolar. Utilitzen estratègies molt calculades per maximitzar la
inversió educativa, conscients que es juguen les possibilitats de
reproducció de la posició social en aquesta inversió. Abans de prendre
la decisió sobre on escolaritzaran els fills, visiten nombroses escoles,
participen en reunions de portes obertes o s'entrevisten amb les
direccions escolars. Comparteixen grups de WhatsApp amb altres famílies
per intercanviar informació i, sobretot, per saber quines estratègies
utilitzen altres famílies afins en estils de socialització. En el càlcul
de l'elecció escolar hi intervenen moltes variables: el projecte
educatiu del centre, les aportacions econòmiques, la quantitat i
qualitat d'activitats complementàries i, sobretot, la composició social
de l'escola.
És en aquest context en què ha crescut la demanda d'un tipus
d'escola pública molt determinada, caracteritzada per una oferta
escolar que es presenta com una educació diferent i pedagògicament
alternativa. Són escoles d'aparença molt innovadora, en les quals el
llenguatge s'adapta als reptes de l'educació del segle XXI: centrada en
competències més que en coneixements, no memorística, alternativa en
l'organització escolar o flexible en les estratègies d'avaluació.
Aquesta oferta escolar reforça el seu missatge com més accedeix a una
clientela d'un perfil social que, de manera explícita o implícita, li
reclama anar de la mà en les estratègies de clausura social. D'aquesta
manera, el projecte educatiu pot garantir la qualitat si, i només si,
s'assegura que les famílies que accedeixen al centre escolar estan
convençudes del mateix (s'ho creuen i ho defensen). L'escola obté a
canvi una imatge de prestigi educatiu i social i ser un focus d'atracció
per a famílies de classe mitjana, sempre més fàcils d'educar que les
famílies pobres.
Els actuals processos de segregació social en els entorns urbans no
fan més que incentivar aquestes estratègies de diferenciació i recerca
d'exclusivitat en l'elecció. Alguns autors han anomenat aquest fenomen
“colonització o gentrificació escolar”. L'arribada de sectors de classe
mitjana a algunes escoles públiques “de barri” produeix un fenomen de
desplaçament (voluntari o no) d'algunes famílies i sobretot genera
mecanismes d'exclusivitat i exclusió que converteixen l'escola en
especialment atractiva per als seus nous ocupants i sovint estranya per a
part de la comunitat en la qual se situa. És comú que les famílies de
classe mitjana “acaparin” l'associació de pares, col·laborin activament
amb el professorat del centre o fixin noves quotes per cobrir activitats
complementàries.
Sens dubte, la cobertura i la qualitat de l'Estat del benestar depèn
del fet que les classes mitjanes creguin en els serveis públics com a
alternativa al mercat i exigeixin una educació o sanitat públiques i de
qualitat. No obstant això, si aquesta reivindicació suposa la recerca
d'exclusivitat i clausura social, es corre el risc de construir serveis
de diferent velocitat i qualitat. Si aprofundim en la jerarquització de
l'escola pública, ens juguem una cosa tan important com són les seves
virtuts com a institució igualadora d'oportunitats. Impedir-ho depèn de
la política educativa.
