dimarts, 3 de setembre del 2019
Parelleta de "iuns"... a treballar el dimarts!
dilluns, 2 de setembre del 2019
Terrassa, ciutat de les rotondes.
 |
| Rotonda del monument de la dona treballadora. |
M'acabo d'assabentar, gràcies a aquest reportatge del programa Manual de Supervivència, que Terrassa és la ciutat catalana amb major nombre de rotondes, i pel que sembla, ens agrada decorar-les amb una bona escultura al mig. Ara mateix em venen al cap unes quantes de la meva ciutat, i amb noms "populars" com la rotonda del cony (per què cony és això), la de la "dona treballadora", la de la biblioteca on hi han col·locat l'homenatge al ciclista, la de l'entrada a Terrassa per la Rambla, la del drac de Roc Alabern a l'entrada per la nacional des de Sabadell, etc., etc.
Rotondes per donar i vendre! Serà que als terrassencs ens agrada fer voltes...
dissabte, 31 d’agost del 2019
Sant Fèlix "extraordinari"...
Ahir es va celebrar a Vilafranca del Penedès la tradicional diada de Sant Fèlix. Enguany els Minyons no hi erem convidats, així que vaig tenir l'oportunitat de veure la diada còmodament des del sofà, rodejat d'amics castellers tot esmorzant fort i, fins i tot, dinant. La diada es va allargar pràcticament 5 hores, de 12 a 17.
A banda dels grans castells les quatre colles protagonistes van oferir-nos, volia destacar un fet que mai fins ara, personalment, havia vist en una plaça. A la tercera ronda, les quatre colles van realitzar intents desmuntats dels seus respectius castells. Començant per la Jove de Tarragona, que va desmuntar el 3d10fm quan entraven els dosos, seguint per la Colla Vella i el seu intent desmuntat de 5d9f entrant aixecadors, la Joves de Valls i el seu intent desmuntat de 3d9 (l'únic dels castells inèdits intentats en la jornada), i per tancar la inèdita ronda, l'intent desmuntat de 4d9 dels Castellers de Vilafranca. Diria que en tots els casos va ser la canalla la que va tirar avall, però no s'estic del tot segur. També podria ser que en algun dels castells el cap de colla cridés que avall... En tot cas, una nova dada per a la història d'aquesta diada.
divendres, 30 d’agost del 2019
Xavier Bonal: "Quan la classe mitjana pren l’escola pública".
 |
| Foto: Joan Sánchez, El País. |
(Article sobre segregació escolar del professor de sociologia de l'UAB, Xavier Bonal, per a l'edició catalana de El País).
Una de les conseqüències dels efectes de la crisi econòmica en
l'educació és l'augment de demanda d'escola pública per part d'una
classe mitjana que veu com minven les seves possibilitats econòmiques de
recórrer a l'educació privada per escolaritzar els seus fills. No
parlem, per descomptat, d'una classe per la qual l'educació pública no
és ni tan sols una de les possibles opcions d'escolarització, sinó
d'aquelles fraccions socials de demanda molt elàstica, que solen moure's
entre el mercat i la provisió pública en funció de variables com la
renda familiar disponible, la qualitat educativa o la percepció del risc
entre les diferents opcions d'escolarització.
Són
aquestes fraccions de classe les que són més actives en l'elecció
escolar. Utilitzen estratègies molt calculades per maximitzar la
inversió educativa, conscients que es juguen les possibilitats de
reproducció de la posició social en aquesta inversió. Abans de prendre
la decisió sobre on escolaritzaran els fills, visiten nombroses escoles,
participen en reunions de portes obertes o s'entrevisten amb les
direccions escolars. Comparteixen grups de WhatsApp amb altres famílies
per intercanviar informació i, sobretot, per saber quines estratègies
utilitzen altres famílies afins en estils de socialització. En el càlcul
de l'elecció escolar hi intervenen moltes variables: el projecte
educatiu del centre, les aportacions econòmiques, la quantitat i
qualitat d'activitats complementàries i, sobretot, la composició social
de l'escola.
És en aquest context en què ha crescut la demanda d'un tipus
d'escola pública molt determinada, caracteritzada per una oferta
escolar que es presenta com una educació diferent i pedagògicament
alternativa. Són escoles d'aparença molt innovadora, en les quals el
llenguatge s'adapta als reptes de l'educació del segle XXI: centrada en
competències més que en coneixements, no memorística, alternativa en
l'organització escolar o flexible en les estratègies d'avaluació.
Aquesta oferta escolar reforça el seu missatge com més accedeix a una
clientela d'un perfil social que, de manera explícita o implícita, li
reclama anar de la mà en les estratègies de clausura social. D'aquesta
manera, el projecte educatiu pot garantir la qualitat si, i només si,
s'assegura que les famílies que accedeixen al centre escolar estan
convençudes del mateix (s'ho creuen i ho defensen). L'escola obté a
canvi una imatge de prestigi educatiu i social i ser un focus d'atracció
per a famílies de classe mitjana, sempre més fàcils d'educar que les
famílies pobres.
Els actuals processos de segregació social en els entorns urbans no
fan més que incentivar aquestes estratègies de diferenciació i recerca
d'exclusivitat en l'elecció. Alguns autors han anomenat aquest fenomen
“colonització o gentrificació escolar”. L'arribada de sectors de classe
mitjana a algunes escoles públiques “de barri” produeix un fenomen de
desplaçament (voluntari o no) d'algunes famílies i sobretot genera
mecanismes d'exclusivitat i exclusió que converteixen l'escola en
especialment atractiva per als seus nous ocupants i sovint estranya per a
part de la comunitat en la qual se situa. És comú que les famílies de
classe mitjana “acaparin” l'associació de pares, col·laborin activament
amb el professorat del centre o fixin noves quotes per cobrir activitats
complementàries.
Sens dubte, la cobertura i la qualitat de l'Estat del benestar depèn
del fet que les classes mitjanes creguin en els serveis públics com a
alternativa al mercat i exigeixin una educació o sanitat públiques i de
qualitat. No obstant això, si aquesta reivindicació suposa la recerca
d'exclusivitat i clausura social, es corre el risc de construir serveis
de diferent velocitat i qualitat. Si aprofundim en la jerarquització de
l'escola pública, ens juguem una cosa tan important com són les seves
virtuts com a institució igualadora d'oportunitats. Impedir-ho depèn de
la política educativa.
dijous, 29 d’agost del 2019
Estic a tope!
Aquest agost m'he motivat amb la bici i he sortit més de l'habitual. Tampoc he fet sortides súper llargues, però ho he fet amb més freqüència i alguna sortida més enllà dels 50 km, que pel meu gust és una distància més que suficient. Els meus recorreguts habituals són per les carreteres del Parc Natural de Sant LLorenç del Munt i l'Obac, i La Mata o els Caus són zones preferents d'entrenament.
Precisament avui he fet una sortida habitual que em porta del coll dels Caus fins a Vacarisses, i d'aquí a Viladecavalls per la carretera que porta a Olesa de Montserrat. Uns 32 i escaig km. que es fan en aproximadament hora i mitja. Avui, tanmateix, he mirat el cronometre de la bici a l'arribar al coll dels Caus i m'he sorprès al comprovar que hi he arribat en poc més de 33 minuts des de la porta de casa meva. Si normalment trigava 35', 36' o fins i tot 37', avui he rebentat el marcador.
Suposo que els quilòmetres a les cames, algun quilet de menys i la capacitat pulmonar en augment, han fet possible la gesta. Tampoc sóc dels que s'obsessiona amb aquestes qüestions. De fet, mai em poso la fita de baixar temps a cada sortida, però avui em trobava bé i he decidit provar-me una mica, sense anar al límit tanmateix. Però he de reconèixer que m'agrada estar en forma i veure que, malgrat l'edat, encara puc progressar. Tanmateix, aviat comença el nou curs i no penso que pugui sortir tant com fins ara, ni amb les mateixes ganes...
dimecres, 28 d’agost del 2019
El "temazo" del dimecres. Double Jabs - "Time for a dinner".
El dissabte vaig tenir el gran plaer de descobrir una nova banda catalana d'ska-reggae a les festes de Ripollet. Els Double Jabs, del Maresme, són una banda de recent formació que aposta per un estil musical que va de l'ska més clàssic al reggae, el rocksteady... El seu primer, i únic, àlbum de 8 temes es titula "Milion Dolar Reggae" i va sortir el setembre del 2018.
A destacar la qualitat musical de la banda, integrada per músics veterans de l'escena ska-reggae catalana, i amb una veu femenina jove que et transporta a les veus de les grans cantants jamaicanes de finals dels 50 i principis dels 60. Ho peten molt.
Teniu l'oportunitat de veure'ls en directe demà dijous a la Festa Major Alternativa de Manresa. Valen la pena. De debò.
PS: El títol del tema me l'he inventat ja que em penso que és una versió no inclosa al disc i no vaig acabar d'entendre la cantant quan va dir el títol de la cançó al final. Si algú la coneix o l'entén, que m'ho faci saber.
dimarts, 27 d’agost del 2019
Ismael Palacín: "Debat sobre els canvis educatius".
(Bona anàlisi de l'Ismael Palacín, director de la Fundació Jaume Bofill, per al diari El Punt-Avui de la situació educativa a casa nostra. Per anar obrint boca de cara al nou curs...)
A mesura que l’educació guanya centralitat es multipliquen els debats
sobre quins són els reptes prioritaris a Catalunya. Un país amb un
model educatiu que ofereix oportunitats a tothom genera adhesió i
cohesió. Afortunadament, les aspiracions educatives d’alumnes i famílies
incrementen i és el moment de demostrar que l’educació de qualitat ja
no serà un privilegi sinó un dret efectiu per a cada alumne de la nostra
societat. La pitjor educació és la que no tindràs. El pitjor fracàs
escolar és deixar d’estudiar. L’indicador més alarmant és el que ens diu
que un 17% dels nostres joves abandonen prematurament els estudis
després de l’etapa obligatòria, molt per sobre de la mitjana europea.
Sabem que aquest abandonament està incentivat pel nostre mercat de
treball, que ofereix als joves una fugida vers feines precàries i
desqualificades. De fet, durant la crisi econòmica la manca de feines ha
fet baixar l’abandonament del 33% al 17%. Hem de combatre aquest
mercat, però l’abandonament també és el símptoma d’un sistema educatiu
que hem de repensar.
Quins canvis necessita l’educació al nostre país? Veurem que la
majoria de les apostes per afrontar l’abandonament són les que aporten
qualitat a tots els alumnes. Ja disposem de moltes evidències que ens
indiquen cap on hem d’anar. La recerca mostra que és efectiu garantir
una escola bressol de qualitat i gratuïta, especialment per als alumnes
amb més necessitats socials.
Ens caldrà revertir la vergonyosa segregació escolar i sobreinvertir
en les escoles amb més alumnes en desavantatge social, valorant
estudiant polítiques de suport als alumnes de famílies immigrades.
L’escola ha de ser gratuïta, sense copagaments de cap tipus. Per tots
aquests motius es fa urgent revisar el model d’educació concertada.
També haurem de bastir un sistema de beques que no siguin una política
simplement assistencial. Una escola amb qualitat i equitat és la que
ofereix un aprenentatge personalitzat i tutoritzat que desenvolupa el
potencial de cada alumne. Necessitem una escola inclusiva, i millorar
les ràtios al servei de pedagogies més efectives i avançades que activen
l’esforç i la motivació per l’aprenentatge. Això demana una reforma
profunda del model d’educació secundària.
El model d’orientació i l’acompanyament tutorial haurà de ser la clau
de qualitat i prevenció educativa. Fa anys que necessitem també una
gran empenta al model de formació professional com una alternativa
prestigiada i de qualitat.
Integrar i connectar els aprenentatges escolars amb la riquesa dels
aprenentatges extraescolars i comunitaris al barri o a la ciutat és el
nou horitzó de qualitat educativa. I també és l’oportunitat de crear un
ecosistema que ofereixi suports educatius que compensin desigualtats
familiars. Tot plegat necessita governs que apostin per l’autonomia dels
centres i docents, reforcin el lideratge de les xarxes i dels
municipis, inverteixin més en formació i selecció de mestres i promoguin
unes polítiques i pràctiques més basades en l’avaluació i l’evidència
científica. Es pot qüestionar que amb la baixa inversió actual això no
es podrà afrontar, i és ben cert. Això ens obliga a reclamar més
inversió i ens retorna a les propostes de l’article: què serà
prioritari?
És un error contraposar la qualitat educativa al suport als alumnes
més necessitats. Es tracta d’un debat ja superat: els països de
referència que destaquen en excel·lència també destaquen en equitat.
Sovint sentireu que la principal responsabilitat la tenen les famílies.
També és cert: el potencial de la família per fomentar la lectura o
transmetre valors i hàbits és decisiva. Però això no pot servir per
tancar un debat, sinó precisament per obrir-lo. Com aprenen les famílies
a fer-ho? Qui els pot donar suport? Quina escola i quina comunitat
oferirà als seus fills i filles allò que aquestes no saben o no poden
fer?
Pot semblar una agenda massa ambiciosa, però no tenim alternatives de
futur que no passin per la millora de l’educació. Potser algunes
d’aquestes fites semblen d’un futur llunyà, però les bastides del futur
es construeixen amb canvis del present. A Catalunya tenim algunes
polítiques que han començat aquest camí, i una gran quantitat de
docents, centres, xarxes i municipis que són els nostres pioners.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)