Espanya, país franquista 44 anys després.

Familiars del dictador Franco traient el fèretre a les espatlles.

Avui han exhumat les restes del dictador colpista Francisco Franco, mort el 20 de novembre del 1975 (dies després del meu naixement) i enterrat al monumental mausoleu de El Valle de los Caídos, per traslladar-les a un nou emplaçament al cementiri madrileny de Mingorrubio, proper a El Pardo, l'antiga residencia del dictador. A l'acte, emès en directe per diversos canals espanyols, s'ha pogut veure com diversos familiars traslladaven les restes de Franco dins el fèretre amb tota solemnitat i honors. Un escàndol per a qualsevol demòcrata, però un fet la mar de normal en l'estat feixista espanyol. S'ha de ser molt nacionalista espanyol per no sentir fàstic del teu propi país...

El "temazo" del dimecres. Albert Pla - "El lado más bestia de la vida".

Aquest octubre s'han celebrat els 30 anys de la publicació de l'àlbum "Ho sento molt" de l'artista sabadellenc Albert Pla. Aquell àlbum el va donar a conèixer gràcies a l'èxit comercial del tema "Papa jo vull ser torero". Anys després, el 1995, publicava l'àlbum "Supone Fonollosa" on incloïa aquesta divertida cançó on començava a barrejar amb la música flamenca. Un dels grans artistes catalans, no apte per a tots els públics.

Les filadores.

Les Filadores (Diego Velázquez, 1658).

- Mira nena, jo et prometo que si toquen un pèl a ma filla, sortiré d'aquí amb la falç del meu Manel i començaré a tallar colls d'aquests policies malparits.

- Dona, la violència només porta més violència.

- El què tu diguis, però com s'atreveixin amb la meva Filomena, em coneixeran.

- I què hi fa la teva filla amb tota aquella gent encaputxada i que només cerca brega?

- Escolta, que no ho has sentit que han empresonat els nostres representants legítims?

- Si dona, però tu creus que amb violència aconseguirem res? Ells tenen la força d'un estat i milers de policies amb moltes ganes d'obrir caps. Ja saps com ens estimen aquells animals.

- Doncs que se'n cuidin de tocar un pèl a la meva Filomena, perquè no responc dels meus actes. Si fos per mi, ara mateix me n'anava a la Via Laietana a ajudar tot aquell jovent valerós i combatiu.

- Què vols que t'estomaquin i et deixin baldada?

- Si tothom penses com tu, avui encara estaríem treballant al taller catorze hores, i els marits encara ens escalfarien el cul amb el cinturó.

- Ai, que exagerada que ets Joana. Jo el que no trobo bé és que cremin coses i que llencin pedres. Ja no es pot ni caminar tranquil pel carrer.

- Doncs ja veuràs el dia que empresonin a un dels teus, si caminarà tranquil per la presó!

- Quines coses de dir!

- Doncs no em burxis, coi! Va, i a treballar una mica que no estic per més discussions.

I aquesta és la meva humil participació als Relats Conjunts del mes d'octubre.

Dempeus amb els dignes treballadors de l'Hospital de Sant Pau.

Avui ha vingut a Barcelona el president en funcions de l'estat espanyol ocupant, per visitar la seva policia colonial i per deixar clar a tots els catalans que Catalunya els pertany i que ell mana sobre tots nosaltres, i que no té cap intenció de dialogar ni negociar res, perquè Catalunya és d'Espanya i no hi ha res que parlar.

I molts catalans dignes han sortit al carrer a rebre com es mereixia el carceller espanyol, que no s'ha atrevit a accedir a la delegació del govern espanyol a Barcelona per la gran quantitat de gent que l'esperava, i que ha hagut de veure a més a més, com un grup de treballadors i treballadores de l'Hospital de Sant Pau, on havia anat a visitar a alguns policies nacionals espanyols ferits, l'escridassava amb crits de "llibertat presos polítics". Quanta dignitat la d'aquests treballadors. Dempeus i ovació.

La fi del llirisme.

Aquests darrers dies des de la sentència condemnatòria de la (in)justícia espanyola als líders polítics i als activistes socials catalans, i l'empresonament d'activistes dels CDR, milers de catalans, joves majoritàriament, han sortit als carrers a protestar i a mostrar la seva ràbia. 

Si fins a dia d'avui les mobilitzacions s'havien caracteritzat pel seu pacifisme extrem (allò de ni un paper a terra), des de dilluns es pot dir que hi ha un sector de l'independentisme que ja en té prou de llirisme i pensa que cal passar a una acció més directa per forçar les autoritats espanyoles, i també al govern català, a prendre mesures per solucionar el conflicte, és a dir,  garantir el dret a l'autodeterminació del poble català i l'alliberament de totes les persones preses.

Hi ha molta gent que es posa les mans al cap davant de les imatges televisives d'encaputxats cremant contenidors o llençant llaunes buides o pedres al cossos de repressió de l'estat (incloc els Mossos), i potser els sembla normal la brutalitat d'aquests cossos i la seva impunitat. 

Personalment, sóc partidari de resoldre els conflictes polítics per vies democràtiques. Sempre que es pugui.

Tot un poble en moviment.

Foto: xarxes.

Brutal, bestial, impressionant, pell de gallina... no hi ha paraules per descriure el que es va viure i veure ahir als carrers (les autopistes i carreteres) de Catalunya. Una allau de gent mobilitzada anant cap a la capital del país per reclamar l'alliberament dels ostatges polítics i la independència. Una riuada de gent que s'anava fent més i més gran a mesura que ens apropàvem al centre de la capital, i que va aguantar fins la manifestació unitària al Passeig de Gràcia a les 17 h. de la tarda. 

Això no hi ha qui ho aturi! Som Tsunami!!

Sortida del pàrquing de l'Alcampo a Sant Quirze del Vallès.

La capçalera entrant a Barcelona.

La marxa passant per sota del pont a l'alçada de Nou Barris.

Per primer cop vaig caminar per la C58 i pel carril VAO...

Començant l'ascens al carril VAO.

VAGA GENERAL!!!