Salut i bon any.

Doncs això, que vull desitjar-vos un bon any 2020 a tots els que passeu més o menys sovint per aquest bloc.

Jo per la meva part espero anar fent si fa no fa com fins ara. Amb això ja estaré content. Viatjant, anant a concerts, fent castells, menjant i bevent bé, sortint amb bici o a caminar, anant a la piscina, trobant-me amb la família amb regularitat i en salut, treballant amb la canalla, i per descomptat, reclamant la llibertat del meu país i de tota la gent presa, exiliada o represaliada per l'estat espanyol.

60 anys de l'assassinat del maqui català Quico Sabaté.

 

El 5 de gener del 1960 moria assassinat a trets pel sometent de Sant Celoni, Quico Sabaté Llopart, un dels darrers maquis catalans, guerriller anarquista antifeixista. Militant de la CNT des dels 17 anys, aquest veí de l'Hospitalet de Llobregat va mostrar la seva personalitat llibertària i antiautoritària des de ben jove. Amb 10 anys ja va deixar d'anar a l'escola de capellans on assistia. A partir de l'adolescència va començar la seva lluita contra les injustícies socials i a favor dels més desfavorits, fent accions com sabotatges i robatoris.

Va participar com a combatent a la Guerra Civil a les ordres de la CNT-FAI, i a la columna Durruti. Va passar per la presó, i l'exili, i finalment es va dedicar a fer de maqui entrant des del Vallespir (Catalunya Nord) on residia. En una de les incursions, en l'intent d'alliberar un pres amic a Barcelona, va ser interceptat, i ferit, per la Guàrdia Civil, juntament amb els seus companys d'acció, i finalment va ser abatut pel sometent de Sant Celoni on s'havia refugiat cercant algun sanitari que pogués curar les seves ferides.

Glòria i honor pels combatents catalans contra el feixisme!!!

Grècia (9): Atenes.

La porta d'Adrià.

Avui, si tot va tal i com està previst, estaré volant cap a Barcelona de tornada als volts de les 22. Així doncs, avui ha estat el meu darrer dia a Grècia, i l'he aprofitat per fer el darrer passeig per Atenes, i per exorcitar algun esperit maligne que encara em rondava...

Pel matí he anat a fer el volt per la zona del temple de Zeus i la porta d'Adrià, i he pujat al cim de la muntanya de Filopapo des d'on es veuen unes magnífiques vistes de l'Acròpolis i de tota la ciutat d'Atenes. 

Per la tarda tenia intenció d'anar a veure el partit de futbol de l'AEK d'Atenes contra el Ponionios, però resulta que m'he equivocat de dia, ja que era l'endemà. Així que m'he quedat amb les ganes d'entrar a l'estadi on milers de culés van ser torturats cruelment el 1994, quan el Barça va perdre una final que s'havia de guanyar sense baixar de l'autobús al AC Milan (0-4).

He dinat en un centre comercial d'aquells amb botigues de les marques internacionals que trobes a tots els països, i he agafat el metro de tornada al centre per anar a recollir les coses al hostel del cotat de la plaça Sintagma. He descansat una estona, i he anat a pel bus que m'havia de dur cap a l'aeroport.

El temple de Zeus.

Un deixeble de Sòcrates trencant branques de l'olivera per fer no sé què.

L'entrada al teatre de l'Acròpolis.

Presó de Sócrates.

El Partenón des del cim de la muntanya de Filopapo.

Vista de l'Acropolis des del cim del Filopapo.

Entorn de la zona olímpica.

Estadi olímpic d'Atenes.

Grècia (8): Atenes.

Basílica de Sant Dionís.

Avui, penúltim dia per Grècia, m'he dedicat a passejar i descobrir nous llocs. Pel matí he voltat a prop del centre, de la Plaça Sintagma, i he passat pel mercat central. Hagués parat a menjar allà perquè hi havia un restaurant a l'interior que tenia molt bona pinta, però no hi havia lloc. Potser demà... El què sí que he pogut fer ha estat tastar el raki, el famós aiguardent grec, en un bar petit també a l'interior del mercat, d'aquell on s'ajunten treballadors i algun client per fer el got. Pel que he vist, deu ser una beguda força casolana, ja que l'ha tret d'una ampolla de plàstic sense etiqueta força sospitosa...

Per la tarda he anat en metro fins al barri del Pireu, barri marítim, on se m'ha fet de nit passejant pels carrers, sempre il·luminats (els encanten els llums de nadal als grecs). He tornat amb el bus per canviar una mica el sistema de transport i per veure una mica més la ciutat, tot i que de nit...

Acadèmia d'Atenes.

Biblioteca nacional.

Sector de la carn al mercat central.

Peixateria al mercat central.

Tenda d'espècies a l'exterior del mercat central.

La dona que ven alls.

Interior de la catedral ortodoxa de El Pireu.

Catedral ortodoxa de El Pireu.

Teatre de El Pieru.

Interior d'una església ortodoxa a El Pireu.

Fent un raki a un bar de l'interior del mercat.

Grècia (7): Gastronomia.

Pastissets de tota mena i per tot arreu.

Una de les coses que més gaudeixo quan viatjo són els àpats que hi faig. A Grècia es pot menjar força bé, doncs tenen una gran varietat de productes que els dóna la terra i el mar, i per altra banda tenen moltes aportacions de les diferents cultures que han passat per la zona. Els plats més típics són la mussaca (una mena de lasanya amb patata, trinxat, beixamel i tomàquet), el formatge feta i el tzatziki (una aperitiu a base de iogurt amb cogombre, herbes, all, oli i vinagre), el suvlaki (o broqueta de carn), o el giros (una mena de pita amb carn i verdures a dins).

I evidentment, una gran varietat de dolços i pastissos que trobareu en una gran quantitat de pastisseries o cafès que hi ha per tot arreu.

Mussaca.

Uns espaguetis al forn amb bacon i formatge.

Mussaca i albergínies fregides amb salsa.

El tradicional iogurt, amb mel.

Potes de pop a la brasa.

El formatge Feta a l'esquerra i una mena de mussaca feta amb barreja de pasta i trinxat.

Grècia (6). Nàuplia.

Casc antic de Nàuplia.

Avui, primer dia de l'any, els nens grecs es despertaran i trobaran els regals que el rei Basili els ha deixat a sota d'un vaixell. La tradició ortodoxa diu que Sant Basili, un personatge de la zona de Turquia que va viure al segle IV, portava regals als grecs en les seves visites per aquestes terres. I avui, dia de Sant Basili en el calendari ortodox, també es menja el tortell de Basili, un pastís rodó on també hi amaguen una moneda, que qui la troba tindrà sort la resta de l'any.

Part d'aquesta història me l'ha explicat el propietari de l'hotel on m'allotjo a Nàuplia, que m'ha estat explicant unes quantes coses del país aquesta tarda.

Pel matí, he pujat fins la fortalesa de Palamadi, pels 913 graons. Malauradament, avui dia 1, la fortalesa era tancada. Ohhh!! Però ha valgut la pena la pujada per les vistes panoràmiques de la ciutat i de la costa i les muntanyes que he vist.

De baixada a la vila, m'he topat amb la celebració oficial de l'any nou a la plaça de l'església principal de la ciutat, amb les autoritats (administratives, polítiques, policials, militars...) assistint a una missa, que segons m'ha explicat el de l'hotel, podia durar més de tres hores. Jo hi he estat poc més de 10 minuts però ja ha valgut la pena per fer-me una idea i flipar una mica amb la posada en escena, l'estètica i la solemnitat.

Pel vespre, abans de tornar a l'habitació he anat a un bar entre carrerons no cèntrics per menjar alguna cosa (molts eren tancats avui) i he tingut prou dificultats per demanar alguna cosa per menjar. La noia de la barra no sabia anglès, però per sort amb el mòbil m'ha ensenyat el que m'oferia, que era alguna cosa de porc, i he dit que endavant. Es tractava d'un pintxo de talls de porc a la planxa ben tendre i gustós. Encara he passat per una de les moltes pastisseries que hi ha al poble per fer un talladet amb un parell de pastissets amb xocolata ben bons.

Badia de Nàuplia.

Un dels murs de la fortalesa de Palamidi, amb les escales d'accés i la ciutat de fons.

Celebracions oficials de l'any nou.

Un fidel besant la figura d'un sant a l'entrada a l'església.

Grècia (5); Epidaure.

Teatre d'Epidaure.

Avui, darrer dia del 2019, he fet una excursioneta de matí a Epidaure on s'hi troba un dels teatres clàssics més ben conservats de tota Grècia. Edificat en honor al déu Dionís (déu del vi de la gresca) el segle IV a.C., té una capacitat per uns 15.000 espectadors. Fou model per a molts altres teatres a l'antiga Grècia.

A escassos metres s'hi troba també el jaciment arqueològic de l'antiga ciutat d'Epidaure, que conserva alguna columna original i la base d'algunes de les principals edificacions.

He sortit amb temps per agafar l'autobús que m'havia de tornar a Nàuplia, allà on havia quedat amb el conductor que ens havia portat. I anar esperant, estranyament no apareixia l'autobús i m'ha començat a pujar la mosca al nas, fins que m'he fet conscient que segurament l'autobús de línia que ens havia de tornar devia ser un altre vehicle, i que l'he confós amb l'autocar d'alguns dels grups organitzats que esperaven també a la sortida. I la idea d'haver-me d'esperar més de tres hores fins el següent autobús, m'estava posant dels nervis, així que he decidit fer autoestop per tornar a Nàuplia. I la veritat és que no he hagut d'esperar gaire ni veure passar gaires cotxes. Si han passat deu per davant meu, el penúltim ha parat i m'ha dit que no anava cap a Nàuplia, i el darrer, era una parella d'italians més a prop dels 60 que dels 50, que sí que hi anaven. I pim pam. Problema resolt. No recordo la darrera vegada que havia fet autoetop (potser amb 20 anys), i tampoc recordo si mai havia fet autoestop tot sol...

Arribat a Nàuplia he anat a dinar. Avui, darrer dia de l'any, i potser durant les festes, els restaurants conviden a un postre, que en aquesta ocasió ha estat una mena de brownie de xocolata, tirant a torró, força bo.

Avui també, a tota Grècia, es celebra una tradició que consisteix en que els infants surten al carrer a demanar diners a la gent, a canvi de recitar-los o cantar-los alguns versos. No sé si aquí a Nàuplia es deu celebrar gaire el canvi d'any. Demà us explico.

Restes arqueològiques a Epidaure.

Nenes celebrant la tradició grega de demanar diners pels carrers i comerços el darrer dia de l'any.

Postre al que m'han convidat al restaurant de Nàuplia on he parat a dinar.

Una banda de músics precedits d'una jove que anava demanant diners a tothom.