AQUESTA CRISI NO LA PAGAREM LA GENT TREBALLADORA
El
1r de Maig, com totes les diades, té la funció de fer-nos recordar fets
històrics que per la seva significança han permès que la humanitat
reivindiquem drets col·lectius i avancem en benestar per tothom.
Enguany
tenim la oportunitat de mirar-nos al mirall i copsar, davant una
pandèmia sanitària, si donem respostes per a les majories socials o per a
certes elits. Si les persones som la raó principal per creure en el
futur del planeta o ho és el capital.
Al
nostre país hem après que només col·lectivament podem avançar en drets
per a tothom. Ho vam començar a aprendre el 1714, ho vam viure amb la
vaga de la Canadenca per les 8 hores i en vam ser testimonis directes
l’1 d’octubre de 2017.
Per
això sabem que l’organització de la gent treballadora, la majoria de
persones d’aquest país, és cabdal per fer front al repte de transformar
una societat desigual en una República Catalana feminista i sostenible
de drets socials.
Podem
veure, davant la crisi sanitària de la Covid-19, com la contradicció
entre els interessos de les oligarquies del Regne d’Espanya i les
classes treballadores dels Països Catalans s’evidencia amb més cruesa.
Amb una gestió espanyolista en lloc de científica, economicista en lloc
de social i centralitzadora en lloc de racional.
Aquest
criteri ha determinat les decisions de l’Estat espanyol en un context
de precarietat social i laboral agreujat per les lesives reformes
laborals, que ni el mateix govern ‘progressista’ ha estat capaç de
derogar ni el model sindical de concertació ha pogut aturar. Un context,
a més, que és conseqüència també de les externalitzacions i
privatitzacions dels serveis públics, de les retallades del sistema de
sanitat pública per part del govern autonòmic de Catalunya o de
polítiques fiscals conservadores i extractives.
Les
decisions del govern espanyol han estat marcades pel blindat de
privilegis de bancs i grans fortunes de l’IBEX35 -rescatades amb fons
públics i principals responsables del frau fiscal- o el de la indústria
militar -que s’endú 10.000 milions d’euros anuals per mitjà del
Ministeri de Defensa-, en lloc d’establir polítiques públiques i
possibles encaminades a garantir els 100% dels ingressos de treballadors
i treballadores, tant assalariades com autònomes, o l’exempció de
pagament d’hipoteques, lloguers, serveis bàsics o una renda bàsica
garantida per tothom.
Els
damnats de la gestió d’aquesta crisi som les majories socials i
especialment els sectors que ja arrosseguen una acumulat de precarietat i
desigualtat, com les dones, el col·lectiu trans en totes les seves
derivades, les persones migrades i els treballadors i treballadores
invisibles o centenars de milers de persones autònomes producte de la
desregulació del mercat laboral. No podem deixar de fer esment al
conjunt de treballadors i treballadores de la sanitat, serveis socials o
essencials per la seva dedicació i esforç, i que sovint han hagut de
fer servir més la imaginació que no pas els escassos recursos públics.
L’Estat
espanyol ha fet palès, de nou, en aquesta crisi social la incapacitat
de garantir els drets de les majories socials dels Països Catalans.
Disposar d’un sistema públic de protecció social fort en la República
Catalana esdevé vital si volem respondre als reptes globals que se’ns
plantegen. Per fer-ho cal que esdevinguem útils i bastim aliances
àmplies sent conscients que només lluitant avançarem. Perquè sí què és
possible si ens organitzem als centres de treball -i arreu- fer avançar
els nostres drets de manera col·lectiva.
VISCA LA TERRA. VISCA LA CLASSE TREBALLADORA.
