"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

diumenge, 3 de maig del 2020

Recuperant vida.


Ahir, primer dia després de 51 dies de confinament que es podia sortir al carrer a practicar esport, vaig fer el sacrifici de dormir menys hores de les habituals per sortir amb la bici a les 8:30 del matí, per pujar el coll de l'Obac. Les sensacions van ser diverses. Per una banda la felicitat de tornar a pedalar en un dia assolellat, amb molt poc transit, i un bon grapat de malalts de la bici com jo que van decidir fer la mateixa ruta. Segurament, mai més a la vida, a no ser que organitzin una marxa o pedalada popular, em tornaré a trobar tants ciclistes en aquesta ruta. Per altra banda, he de reconèixer que 51 dies d'inactivitat ciclista han passat factura, i un recorregut que havia arribat a fer en 33'30 minuts darrerament, el vaig fer ahir en 40'. 

Ah, i no em vull deixar de comentar que hi ha alguns irresponsables que es passen la norma de sortir a practicar esport "individualment" pel forro. Vaig poder veure alguns duets i fins i tot trios i quartets. Tant costa practicar esport en solitari?

dissabte, 2 de maig del 2020

Carlos González: "No en el meu nom".


(Com de costum, el pediatre Carlos González removent les consciències i fent-me veure les coses des de la perspectiva dels infants. I com de costum, trobo que té molta raó).


Tinc seixanta anys. L’edat en què comença a augmentar (una miqueta) el risc del maleït virus. I tinc un net de tres anys. Si fa dos mesos algú m’hagués demanat: “¿Vols mantenir el teu net tancat durant mes i mig, i a canvi viure tu vint anys més?”, hauria dit que no, esclar que no, de cap manera. 

Jo mai ho hauria fet, però un altre ho va fer per mi, i reconec amb vergonya que he trigat més d’un mes en adonar-me que és injust. Jo, i altres com jo, que se suposa que correm un risc, podem sortir al súper, a comprar el pa, a la farmàcia o a passejar el gos, podem sortir quatre o cinc cops al dia entre unes coses i altres, sense cap problema, i parlar amb la gent si volem. El meu net, i altres com ell, que no corren (gairebé) cap risc, han d’estar tancats dia i nit, teòricament per protegir-me, perquè jo pugui anar a comprar el pa. Ara, com a favor molt especial, el deixen sortir, només un cop al dia, i si troba un amic pel carrer ha de canviar de vorera. 

Perdona, fill meu, jo no volia. Però ho he acceptat. He acceptat la infàmia, com si fos justa i necessària; he trigat més d’un mes a obrir els ulls i protestar. I ara, aquests vint anys més que he de viure els viuré recordant que he sacrificat la llibertat per la seguretat. La llibertat del meu net per la meva seguretat.

“Això és postureig -pot pensar algú-. Parla així perquè sap que amb seixanta anys encara no corre gaire risc. Si tingués vuitanta anys, diabetis i una cardiopatia, no seria tan valent”. És cert, encara tinc poc risc. Però és que a mesura que el risc augmenta, disminueix el suposat benefici. Si tingués vuitanta anys, i diabetis, i cardiopatia, no voldria empresonar el meu net per viure només un altre any. És més, no m’interessaria viure un altre any si no pogués emprar aquest temps per explicar contes al meu net.

I a sobre descobrim que, a més d’injust, tot això és inútil; que països on els nens encara poden sortir al carrer tenen resultats molt millors que el nostre, on s’han pres mesures molt dures per dissimular que no s’havien pres a temps les mesures realment eficaces. 

Si això torna a passar (i probablement tornarà), si us plau, fem-ho al revés. Tanquem els avis i alliberem els nets. Som els avis els que se suposa que ens beneficiem del confinament. Així doncs, crec que hauríem de ser nosaltres els que en paguem el preu.

divendres, 1 de maig del 2020

ALCEM-NOS!!! 1r de maig.





















AQUESTA CRISI NO LA PAGAREM LA GENT TREBALLADORA

El 1r de Maig, com totes les diades, té la funció de fer-nos recordar fets històrics que per la seva significança han permès que la humanitat reivindiquem drets col·lectius i avancem en benestar per tothom.  
Enguany tenim la oportunitat de mirar-nos al mirall i copsar, davant una pandèmia sanitària, si donem respostes per a les majories socials o per a certes elits. Si les persones som la raó principal per creure en el futur del planeta o ho és el capital. 
Al nostre país hem après que només col·lectivament podem avançar en drets per a tothom. Ho vam començar a aprendre el 1714, ho vam viure amb la vaga de la Canadenca per les 8 hores i en vam ser testimonis directes l’1 d’octubre de 2017.  
Per això sabem que l’organització de la gent treballadora, la majoria de persones d’aquest país, és cabdal per fer front al repte de transformar una societat desigual en una República Catalana feminista i sostenible de drets socials.   
Podem veure, davant la crisi sanitària de la Covid-19, com la contradicció entre els interessos de les oligarquies del Regne d’Espanya i les classes treballadores dels Països Catalans s’evidencia amb més cruesa. Amb una gestió espanyolista en lloc de científica, economicista en lloc de social i centralitzadora en lloc de racional.   
Aquest criteri ha determinat les decisions de l’Estat espanyol en un context de precarietat social i laboral agreujat per les lesives reformes laborals, que ni el mateix govern ‘progressista’ ha estat capaç de derogar ni el model sindical de concertació ha pogut aturar. Un context, a més, que és conseqüència també de les externalitzacions i privatitzacions dels serveis públics, de les retallades del sistema de sanitat pública per part del govern autonòmic de Catalunya o de polítiques fiscals conservadores i extractives. 
Les decisions del govern espanyol han estat marcades pel blindat de privilegis de bancs i grans fortunes de l’IBEX35 -rescatades amb fons públics i principals responsables del frau fiscal- o el de la indústria militar -que s’endú 10.000 milions d’euros anuals per mitjà del Ministeri de Defensa-, en lloc d’establir polítiques públiques i possibles encaminades a garantir els 100% dels ingressos de treballadors i treballadores, tant assalariades com autònomes, o l’exempció de pagament d’hipoteques, lloguers, serveis bàsics o una renda bàsica garantida per tothom. 
Els damnats de la gestió d’aquesta crisi som les majories socials i especialment els sectors que ja arrosseguen una acumulat de precarietat i desigualtat, com les dones, el col·lectiu trans en totes les seves derivades, les persones migrades i els treballadors i treballadores invisibles o centenars de milers de persones autònomes producte de la desregulació del mercat laboral. No podem deixar de fer esment al conjunt de treballadors i treballadores de la sanitat, serveis socials o essencials per la seva dedicació i esforç, i que sovint han hagut de fer servir més la imaginació que no pas els escassos recursos públics. 
L’Estat espanyol ha fet palès, de nou, en aquesta crisi social la incapacitat de garantir els drets de les majories socials dels Països Catalans. Disposar d’un sistema públic de protecció social fort en la República Catalana esdevé vital si volem respondre als reptes globals que se’ns plantegen. Per fer-ho cal que esdevinguem útils i bastim aliances àmplies sent conscients que només lluitant avançarem. Perquè sí què és possible si ens organitzem als centres de treball -i arreu- fer avançar els nostres drets de manera col·lectiva.  
VISCA LA TERRA.  VISCA LA CLASSE TREBALLADORA.

dimecres, 29 d’abril del 2020

El "temazo" del dimecres. Obrint Pas amb Pep Gimeno i Miquel Gil - "Malaguenya de Barxeta".


En el concert de comiat que van fer a la seva ciutat, València, el maig del 2014, els Obrint Pas van interpretar aquest clàssic de la música popular del País Valencià, acompanyats del grup de vents de l'ESMUC, i de les veus dels cantaors valencians Pep Gimeno i Miquel Gil. Un moment d'èxtasi col·lectiu al Teatre Principal de València, que va bé recordar en aquestes dates, que s'ha celebrat, de manera confinada, la Diada del País Valencià (25 d'abril).

dimarts, 28 d’abril del 2020

Mor Michael Robinson.
























Una putada això del Michael. Ha mort víctima d'un càncer als 61 anys. D'aquells personatges que cauen bé per la seva peculiar forma d'expressar-se i el seu etern somriure. El coneixia com a jugador de l'Osasuna, i el vaig redescobrir i admirar, sobretot, com a locutor de futbol per la tele, primer al Canal +, a principis dels 90, i després en altres plataformes televisives de pagament. Aconseguia semblar neutral, tot un mèrit, i el cert és que analitzava el futbol amb passió i coneixement de causa. DEP.

dissabte, 25 d’abril del 2020

Dia 44 de confinament.

La meva bicicleta d'estar per casa.

Doncs com qui no vol la cosa ja he arribat al 44è dia confinat a casa... passen els dies volant i no ens n'adonem. Jo, de moment, ho porto força bé. Les rutines diàries de la feina, els escacs, la lectura (menys del que fóra desitjable), la cuina, l'activitat física diària, l'internet, alguna sèrie, les videoconferències, etc., em mantenen entretingut i ben actiu. Trobo molt a faltar poder sortir amb la bicicleta o a la muntanya, anar a casa dels pares, o trobar-me amb els amics al local de la colla, quedant per fer un àpat o fent un beure a qualsevol bar. Però, com us deia, ho porto prou bé i encara puc resistir un bon temps... La qüestió és pensar com quedarà tot un cop aixequin el confinament i puguem tornar a sortir al carrer. Quin tipus de vida ens espera i com seran les relacions socials o la vida d'oci a les que tan acostumats estem.


dijous, 23 d’abril del 2020

Cia De_paper: Sant Jordi, el drac, la corona i el virus!


La companyia terrassenca De_paper ens presenta aquesta animació de la llegenda de Sant Jordi adaptada als temps que vivim. Una diada de Sant Jordi del tot atípica que les autoritats han decidit traslladar al 23 de juliol per intentar pal·liar la dramàtica baixada dels ingressos de llibreters, principalment tot i que no única, com a conseqüència de la no celebració amb normalitat de la diada. 

Jo ja he triat el meu llibre a la web de llibreriesobertes.cat: es tracta del llibre del professor Joan Buades "Educar, per a què?"