La vacarissana.

 

Avui he anat fins al poble veí de Vacarisses per la carretera de Rellinars, pujant el coll de l'Obac per baixar tot seguit cap al poble Vacarisses per la urbanització dels Caus. Baixant cap al centre històric del poble m'he trobat amb aquest espectacle de la naturalesa tan conegut per la gent de la zona, la vacarissana. He sabut del nom que donen a aquest fenomen meteorològic quan he explicat a casa dels pares que l'havia vist, i la meva mare m'ha dit que a casa seva, a Viladecavalls, quan la veien des d'algun turó o punt elevat podien preveure algun canvi meteorològic i ja l'anomenaven així.

Cercant una mica per internet he comprovat com el nom és força popular i que el fenomen es dóna més habitualment en els mesos freds, quan el sòl és fred i l'escalfor del sol fa que sorgeixi aquesta boira per la condensació de l'aigua en l'aire. Un espectacle al costat de casa.

Antoni Font Pedrosa.

Me la sua.

 

Portem un mes esmorzant, dinant, berenant i sopant eleccions nord-americanes. Afortunamdament, avui dia tenim moltes plataformes televisives més enllà dels canals habituals, i sempre pots refugiar-te en les pel·lícules o en un munt de sèries molt interessants i entretingudes (com ara Narcos, una sèrie sobre narcotraficants que reflexa fidelment les relacions entre política i crim organitzat).

Em sap greu que la televisió pública catalana dediqui tants minuts, diners i esforços, per informar-nos de les eleccions nord-americanes, i en canvi no ens informi del que passa, per exemple, als veïns de la Catalunya nord, o a Armènia, o al Kurdistan. Nord-americanisme per la vena. 

De fet, a mi me la sua qui guanyi les eleccions dels EEUU. M'és indiferent ja que sé que la meva vida no canviarà perquè hi hagi un president republicà o un de demòcrata. De fet, em penso que ni la vida dels nord-americans canviarà gaire. Pura façana, i pur màrqueting. No hi ha res més semblant a un president nord-americà republicà que un president nord-americà demòcrata.

Jornades de finestres obertes.

 

 

El Departament d'Educació ha donat una sèrie d'indicacions a les escoles i instituts de cara a l'arribada del fred per tal de mantenir a ratlla la Covid_19. A manca de recursos com ara aparells de renovació de l'aire, recomanen als docents mantenir les finestres de les aules obertes... i als alumnes abrigats. Si no és ja prou complicat mantenir la concentració i l'ordre a l'aula en condicions "normals", no em vull imaginar quan comencin les queixes pel fred, l'aire o els sorolls. En fi, els mestres podem amb tot (o això diuen).

El "temazo" del dimecres. Kortatu - "La familia Iskariote".

 

Fa un parell de dies se celebrava el 35è aniversari de la publicació del primer llarga durada dels irundarres Kortatu, de nom homònim al de la banda. Un disc amb 13 temes on barrejaven estils com l'ska, el punk i l'oi, cantats en castellà i euskera. Un dels millors àlbums de la història de l'ska-punk que va popularitzar al grup basc internacionalment, fent-los tocar en directe arreu d'Europa i d'Amèrica del sud.

Com m'hagués agradat veure aquesta banda en directe. Vaig sentir alguns dels seus temes tocats en directe per la banda que va continuar a Kortatu, Negu Gorriak, però m'hagués agradat viure un concert de finals dels 80's amb tot el repertori ska-punk dels Kortatu.

Un castell ben dalinià a Les Fonts de Terrassa.

 

Fa un parell de dissabtes vaig anar a fer un volt amb la bici de muntanya des de Terrassa cap a Rubí i de tornada vaig fer un tram seguint la llera de la riera que travessa les dues ciutats vallesanes, la riera del Vallès, passant pel davant d'un castell força misteriós i curiós. Es troba al barri de Les Fonts de Terrassa, i fa més de 50 anys que està en construcció. El seu propietari, que fins fa poc vivia dins del castell, és Jacint Garcia, un col·leccionista a qui se li va ocórrer la idea de fer un habitatge diferent per guardar les seves peces d'art i va anar aixecant un castell d'aire medieval, però amb una barreja d'estils força daliniana.

De fet, cercant per internet no he vist notícies recents al voltant del propietari del castell. Pel que vaig poder veure en passar pel costat, sembla com si encara s'hi estigués treballant, però no us sabria dir. En tot cas, si mai passeu a prop de Les Fonts, o conduïu per la nacional que uneix Terrassa i Rubí, feu una ullada a la vostra dreta que el veure-ho. I diria que anant de Rubí a Terrassa en el tren dels FGC, el podreu veure a la vostra dreta. De fet, queda molt proper a l'estació de Les Fonts.

Un altre dia dels morts viu.

 

Doncs això, que ja sóc un any més gran, i com qui no vol la cosa ja he arribat als 45. I mira si en va de ràpid el temps... El rellotge del temps va cada any més ràpid. Una mica com els rellotges de sorra aquells que a mesura que queda poca sorra a la part de dalt sembla que baixi més ràpidament. En fi, que no ser si alegrar-me o posar-me a plorar. Bé, com diria el Peret, sempre millor "reir que llorar"...

Fidel a les tradicions.

 

Us ho he dit algun cop que cada dia m'agraden més les castanyes? És probable que ja n'hagi fet algun post en aquest bloc, però gràcies a la meva desmemòria doncs en torno a parlar com si no us ho hagués explicat mai. M'agrada aquesta època de l'any, especialment pel fet que puc coure castanyes i menjar-me-les de postres amb un xarrup de moscatell. Un plaer pels sentits. I no només pel gust, sinó per l'olor quan les cous i l'olor del moscatell, el tacte i l'escalforeta quan les peles, i no em direu que no és una obra d'art veure-les al plat amb la seva forma única.

Visca la castanyada i visca les castanyes! Amb moscatell, evidentment!!