Aquest migdia he rebut una d'aquelles notícies que mai voldries rebre, la mort d'un ésser estimat, apreciat, admirat... L'Esther Guijarro (58) era una bona minyona (dels Minyons i com a persona) que va arribar a la colla amb el seu marit (Carles) i la seva filla (Marta) cap al 2003 o 2004 arrel d'un taller que jo mateix vaig realitzar a l'escola de la filla (casualitats de la vida, és l'escola on treballo actualment), que aleshores devia tenir 9 o 10 anys i mida de dosos.
La família es va integrar a la colla ràpidament i tots tres van participar de seguida dels assaigs, i a les actuacions, ocupant posicions rellevants als castells ben aviat: crossa l'Esther, primeres el Carles, i dosos la Marta. I des d'aleshores, he conviscut amb ells als assaigs, a les actuacions, i en molts altres esdeveniments al voltant de la colla. Una família que s'ha fet estimar per la seva simpatia, la seva amabilitat, la seva passió pels castells... i sempre sense aixecar la veu. Sumant. Mai restant. Mai fent soroll innecessari. Sempre al peu del canó.
Sempre fins aquesta temporada que els he trobat a faltar. Certament ha estat una temporada atípica i breu, però he de reconèixer que m'havia estranyat no veure'ls pel pati o a plaça alguna de les escasses actuacions. Em vaig trobar la Marta per Diada i em va fer molta il·lusió perquè feia força temps que no la veia. No sé si li vaig preguntar pels pares. No ho recordo. Potser sí. O potser no. Ara no puc deixar de pensar en la seva mare, l'Esther, que ens acaba de deixar, i que sempre recordaré pel seu somriure, el seu bon humor, el cigarro a la mà, i l'orgull de lluir la camisa malva.
Bon viatge Esther.
