El caganer.

 

En un pessebre ha d'haver-hi
Un nen Jesús i el Sant Josep
També la Verge Maria,
Una vaca i una mula 

I mal penjat un angelet.

 

Però sobretot hi ha d'haver-hi,
Hi ha d'haver-hi un caganer.

 

Hi ha d'haver-hi escorça i molsa
I un poblet ben nevadet
I un riu de paper de plata,
Pastorets i pastoretes
Al voltant d'un foc rogent.

 

En un pessebre hi ha d'haver-hi
Tres gallines i un ferrer,
Un ramat de cabres sueltes
I una iaia castanyera
I un dimoni dins l'infern.

 

Agafeu la cartolina
Retalleu un cel immens
I afegiu-li unes estrelles.
Els que no tinguin llumetes
Hi podran posar gomets.

 

També hi ha d'haver tres reis
Amb tres patges, tres camells,
Que vénen des de l'Orient,
Carregats, porten presents.
Què bé que ens ho passarem!

 

Al pessebre hi ha d'haver,
Hi ha d'haver-hi un tamboret
Perquè hi segui Sant Josep.
I si no hi ha tamboret,
Que el pobret s'estigui dret.

 

No us en oblideu mai més
En un pessebre hi ha d'haver
En un pessebre hi ha d'haver-hi
Hi ha d'haver-hi un caganer.

Un tros del Trencanous.

 

Aquest matí he acompanyat els alumnes de 3r i 4t de l'escola al Centre Cultural (segon cop en quatre dies) per veure una petita representació del Trencanous que es representarà en la versió completa aquest cap de setmana. Amb joves ballarins d'arreu d'Europa que han fet una estada d'uns mesos a Terrassa per perfeccionar el seu art, i que posen el punt i final a aquesta estada amb aquestes funcions.

Avui ens han ofert al voltant de 50 minuts d'espectacle (dels 105 totals de durada), i els infants, de diversos centres escolars de la ciutat que omplien l'auditori del Centre Cultural, han gaudit i aplaudit de valent en acabar. Sembla que s'ho han passat bé.

Personalment, l'art de la dansa clàssica o ballet, mai m'ha despertat gran entusiasme. Més aviat em costa bastant aguantar gaire estona mirant aquest tipus de ball. Tanmateix, he de reconèixer que l'escenografia, el vestuari, i la posada en escena de l'obra, han ajudat a fer-lo més digerible i entretingut, tot i que he de reconèixer que per moments em venia una soneta...

El temassu del dimecres. Bad Manners - "Just a feeling".

 

Divendres vaig tornar a veure els Bad Manners, tretze mesos després de la darrera vegada, però aquest cop al seu país, a Anglaterra, concretament a la ciutat de Sheffield. L'any 1999 els vaig veure per primera vegada (diria) a Dublin, on vivia i treballava aleshores. Un dels meus grups favorits, sobretot en directe, que porta 45 anys als escenaris. Bé, el cantant i ànima de la banda, "Fatty" Buster Bloodvessel (nom artístic de Douglas Trendle) de 65 anys continua mantenint viu el nom i l'esperit d'aquella banda nascuda al Londres de 1978.

Aquest tema, un dels meus preferits, s'incloïa en el segon àlbum de la banda, el "Loonee Tunes", de l'any 1981. Divendres passat també el van tocar a la sala Leadmill de Sheffield.

Concert de Nadal.

 

Aquesta tarda hem fet el concert de Nadal de la meva escola a l'auditori de la Factoria Cultural. Un marc incomparable per posar en escena un espectacle, "Mil raons per cantar", on han aparegut en escena tots els alumnes del centre (amb especial protagonisme dels alumnes de 6è), els mestres, i un grup de famílies de l'AFA. La sala de butaques (733 en total) era gairebé plena entre alumnes (que anaven i venien) i familiars, que han aguantat les gairebé dues hores de concert.

Moments únics i extraordinaris que les famílies gaudeixen especialment i que a ben segur els alumnes no oblidaran. I amb una gran feina al darrera, d'assaigs (cant, música, coreografia...), atrezzo, etc.

Un pont molt skatal·lític i cerveser a Anglaterra.

 

Inoblidable viatge llampec a Anglaterra amb la Carol i el Miqui per veure dos clàssics de l'ska britànic, els Madness (Londres, 1979) i els Bad Manners (Londres, 1978). Per tal motiu hem viatjat fins a Manchester on ahir vam veure els Madness al pavelló AO Arena amb prop de 20.000 espectadors. Divendres vam visitar Sheffield on tocaven els Bad Manners a la sala The Leadmill. Entre concert i concert hem pogut recórrer alguns carrers de les dues ciutats i de pas, alguns bars i cerveseries per fer passar la set.

M'ha agradat comprovar que les dues històriques bandes angleses continuen arrossegant un nombrós i fidel públic (sobretot els Madness que fan una gira de grans recintes per les illes). Era emocionant veure veterans skinheads fans de les dues bandes, amb les seves vestimentes tribals que han lluit des de fa més de 40 anys (les sabates Dr Marteens, les camises i polos Ben Sherman o Fred Perry, les sabatilles Adidas, les jaquetes tipus bómber...) M'ha traslladat a l'Anglaterra dels anys 80, tot i que amb una mica menys d'energia. :-)

Concert de Madness a l'AO Arena de Manchester.

Nadales instrumentades a l'estació de trens de Sheffield.

El mític cantant dels Bad Manners, Buster Bloodvessel.

Manchester

El temassu del dimecres. The Pogues - "Fiesta".

 

El passat dijous 30 de novembre moria a Dublin Shane MacGowan, qui va ser fundador i líder del grup punk-folk irlandès The Pogues (1982-1991) fins que va ser expulsat pels altres membres de la banda degut al seu mal comportament a causa de l'addicció a les drogues i l'alcohol. El 1992 va formar un nou grup sota el nom de Shane MacGowan and The Popes, que va durar fins al 2005. Tanmateix, a partir del 2001 el cantant va tornar a col·laborar amb The Pogues en diferents gires, i ja de forma permanent l'any 2005, fent algunes gires fins a finals de la darrera dècada.

El tema Fiesta és un dels més populars de la banda i milers de vegades punxat en mil i un saraus. El tema era inclòs a l'àlbum "If I Should Fall from Grace with God" de l'any 1988, any en què van visitar Barcelona per gravar el vídeoclip, aprofitant una actuació a la sala Zeleste (actual Razzmatazz).

10 anys sense Mandela.

 

Avui fa 10 anys moria a Johannesburg, als 95 anys Nelson Mandela, líder de la revolta antiapartheid a Sud-àfrica, que va arribar a ser President (1994-99) després de guanyar les primeres eleccions no segregades l'any 1994, convertint-se en el primer president negre del país. 

Mandela va passar 27 anys a la presó per la seva lluita contra el sistema d'apartheid dins de l'ANC (Congrés Nacional Africà). Va ser alliberat l'any 1990 gràcies a la pressió internacional, i el fet de convertir-se en un símbol de la lluita antiapartheid. 

Va obtenir el premi Nobel de la pau per la gran tasca per a la reconciliació nacional i l'establiment d'una democràcia no racial al país.