El títol d'aquesta entrada, copiat de l'edició digital del diari Avui/El Punt, explica en poques paraules la sensació que m'han deixat les eleccions generals celebrades ahir, que han tornat a donar el poder, set anys després, i novament per majoria absoluta, al Partit Popular (PP) encapçalat per don Mariano Rajoy Brey, àlies "El de los hilillos". Com diria aquell, que Déu ens agafi confessats!
Personalment, el principal punt d'interès en aquestes eleccions era saber el que passaria a Catalunya: Cap a on anirien els vots que perdria el PSC; quants vots perdria, i sobretot, fins on podia arribar a créixer el PP a Catalunya... Semblava clar que a la resta d'Espanya el PP havia de créixer notablement a costa del desgast del PSOE i del càstig que havien de rebre aquests per la nefasta gestió de la crisi que han dut a terme, però a Catalunya hi havia el gran dubte de fins on podia arribar el PP.
Aquestes eleccions ens mostren que a Catalunya, els que se senten més espanyols que catalans (o únicament espanyols), els que no els importaria que desaparegués la nostra llengua, els que ja els està bé que Espanya ens continuï robant, etc., és a dir, els votants del PP, no passen del 20%, que sembla ja un topall infranquejable. Pot créixer més el PP a Catalunya? Em sembla molt difícil. El PP només pot créixer esgarrapant vots de les files socialistes (bé, més algun convergent esgarriat potser), o bé aconseguint que la població "fatxa" a Catalunya augmenti per la via de la natalitat (però se'm fa difícil imaginar, que es pugui convèncer a algú a que es posi a procrear, amb finalitats electorals).
La jornada electoral deixa una notícia bastant encoratjadora. Els propers quatre anys, al parlament espanyol hi haurà vuit diputats més defensant els interessos dels catalans (millor o pitjor, però com a mínim seran interessos catalans), ja que es passa de 14 (10 de CIU + 3 d'ERC + 1 d'ICV) a 22 (16 de CIU + 3 d'ERC + 3 d'ICV). Evidentment, els diputats socialistes catalans (PSC) no compten, ja que estan allà defensant els interessos de partit, i aquests no tenen res a veure amb els interessos dels catalans.
Una altra bona notícia, és comprovar que el discurs nacionalista dels líders de CIU es cada vegada més marcat i reivindicatiu, i que molts dels seus votants i militants, són independentistes, com ho demostra els càntics d'ahir al vespre en els discursos dels líders, i les senyeres estelades que es mostren cada vegada més desacomplexadament. Esperem que aquesta tendència radicalitzadora no es quedi en els discursos i en el posat, i apostin decididament per la ruptura amb Espanya. Clar que, amb Duran i Lleida al capdavant, aquest darrer propòsit sembla una utopia.
Ja per acabar, m'agradaria destacar la força amb la que ha entrat en el joc polític l'esquerra abertzale des que la justícia els ho ha permès, i la banda terrorista ETA els ho ha facilitat. Elecció a elecció, els abertzales han anat conquerint un espai molt considerable en les diverses institucions públiques, i ahir van ser capaços de superar la força nacionalista tradicionalment majoritària a Euskadi en nombre de diputats (7 d'Amaiur contra 5 del PNB). M'agradaria que a Catalunya passes el mateix i que alguna força nacionalista/independentista d'esquerres pogués estar al capdavant. Sembla clar que si hi ha alguna força política a Catalunya que pugui aspirar a ser l'Amaiur catalana actualment, és ERC, però molt hauran de canviar les coses.
Per cert, d'Amaiur m'agrada fins i tot la seva forma de vestir. Veient als seus liders apareixent a escena un cop sabuts els resultats, com la gent del poble normal i corrent, vaig pensar que gent així sí que em representa, i no pas els que volen vendre imatge i surten "trajats" amb les millors gales.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada