Impressionant!!! històric!!! Apoteòsic!!!

Me'n vaig a fer castells dels grossos a la meva plaça més estimada, és a dir, el Raval de Montserrat de Terrassa, i és per aquest motiu que no tinc gaire temps per allargar-me en escrits. Però sí que he volgut deixar-vos aquesta impressionant imatge del concert per la llibertat celebrat ahir al Camp Nou de Barcelona, amb prop de 90.000 independentistes clamant per l'estat propi. Gallina de piel!, com diria aquell...

Concert històric al Camp Nou per la llibertat.

Aquest vespre es celebra a Barcelona un concert molt especial, sobretot per a tots aquells que desitgem la independència de Catalunya. El "concert per la llibertat" organitzat per Omnium i l'ANC, aplegarà a l'escenari del Camp Nou a tot un seguit d'artistes compromesos amb els valors democràtics i amb el poble de Catalunya. Tot i que no hi podré assistir per raons de "feina" (castells de vigília de la Festa Major), hi seré present d'esperit. 

El programa del concert és el següent:

1a PART
ARTISTES	TEMES
Cobla de Cambra de Catalunya	Juny
Cobla de Cambra de Catalunya + Pascal Comelade + Enric Casasses	Sense el ressò del dring
Pere Jou (Quart Primera) + Andreu Rifé + Joan Dausà + Jofre Bardagí	Qualsevol nit pot sortir el sol
Joana Serrat + Xavier Baró	Aquesta terra
Sopa de Cabra	Camins
Projecte Mut	Jo tenc una enamorada
Pep Sala + Dyango	Boig per tu
Sabor de Gràcia	Ningú no compren ningú
Yacine Belahcene + Yannis Papaioannou	La mala reputació
Paco Ibáñez	Como tú
Peret	L’emigrant / Ella tiene poder
Grup de Folk (Eduard Estivill, Jaume Arnella, Oriol Tramvia, Isidor Marí…)	Vull ser lliure
Mercedes Peón	Ben linda
Joan Isaac + Joan Amèric	A Margalida
Amadeu Casas + Jordi Batiste + Meritxell Gené	Escota-ho en el vent
Theo	Catalonia (Lousiana)
Fermín Muguruza	Gora Herria
Pau Alabajos + Cesk Freixas	Al vent
Brams	Vull per a demà
Maria del Mar Bonet + Cia. Elèctrica Dharma	Què volen aquesta gent?
Cia. Elèctrica Dharma + Cobla de Cambra de Catalunya	La presó del rei de França
Muriel Casals	Parlament
Orfeó Català + Cobla de Cambra de Catalunya	Els Segadors + Mosaic
Carles Santos + Cobla per la Independència	Fanfàrria
Castellers de Vilafranca	3 de 9 amb folre
2a PART
ARTISTES	TEMES
Lluís Llach	Venim del nord, venim del sud
Pastora	Tinc un clavell per a tu
Gwen Perry + Gisele Jackson	Que tinguem sort
Gossos	Bressol de tots els blaus
Lídia Pujol + Pau Figueres	País petit
Miquel Gil	El jorn dels miserables
Franca Massu	Maremar
Nena Venetsanou	Vaixell de Grècia
Marina Rossell	Que feliç era, mare
Alessio Lega	Abril 74
David Alegret	Amor particular
Carles Cases	Un núvol blanc
Orfeó Català	Campanades a morts
Joan Isaac + Ferran Piqué / Joan Enric Barceló / Eduard Costa (Els Amics de les Arts) + Pere Jou (Quart Primera) + Andreu Rifé + Joan Dausà + Jofre Bardagí + Xavier Baró + Orfeó Català	No és això companys, no és això
Gerard Quintana + Pascal Comelade + Xarim Aresté	I si canto trist
Cris Juanico	Viatge a Ítaca (I)
Gorka Knörr	Viatge a Ítaca (II)
Mercedes Peón	Com un arbre nu
Beth + Ivette Nadal + Bikimel	Laura
Maria del Mar Bonet	Alè
Manel Camp + Ramoncín + Nabil Mansour + Massyl Aita + Ronza Ismael + Jordi Camp + Cor per la integració	L’estaca
Lluís Llach + Tothom	Tossudament alçats

Alegria, que és festa major i estic de vacances!!!

Avui m'he acomiadat definitivament de l'escola on he estat treballant des del mes de setembre de l'any passat, amb un dinar amb els companys de feina en un espai amb barbacoes a mig camí entre Molins de Rei i Vallvidriera.

I així he posat punt i final al curs 2012-13 al Ceip La Floresta, i ja encaro la millor part de l'any, és a dir, l'estiu. que significa vacances, festes majors, excursions, viatges, i molt de temps per avorrir-me i gaudir del temps.

Començant per la festa major de Terrassa que arrenca aquesta tarda, i que tot i que no puc dir que sigui una de les millors festes majors que hagi viscut, és la de la meva ciutat, i penso gaudir-la el màxim possible. Us deixo uns quants esdeveniments on és probable, o segur, que m'hi pugueu trobar:

Divendres 28:

20:30 descoberta del Capgròs de l'any. / 22:30 Raval Infernal. / 23:00 Tribut als Gipsy Kings a la plaça Didó / 0:00 La Tribu de Santi Arisa a la plaça vella. / 1:00 Pirat's Sound Sistema al Jove.

Dissabte 29:

12:30 Concert-vermut al local dels Minyons amb la banda de Toni Marbà. / 20:30 Castells de vigília a la plaça Vella. / 0:00 La Salseta del Poble Sec a la plaça Vella. / 2:30 Rumb al Bar al Jove.

Diumenge 30:

12:30 Castells al Raval de Montserrat / 18:30 Ball de gralles al local dels Minyons amb les Gralles Grillades. / 22:30 Hot Carajillo's Happy Band a la plaça Vella. / 2:30 Orxata Xound System al Jove

Dilluns 1:

12:30 Concert-Vermut al local dels Minyons amb Happy Hour. / 19:45 Ball del Serrallonga a la plaça Vella.

Apa, bona festa major i ens veiem pels carrers i les places!!!

El "temazo" del dimecres. CPV (El Club de los Poetas Violentos) - "Demasiado"

Avui, seguint la línia de la setmana passada, us presento el darrer treball del grup d'un altre pare d'una alumna de la meva escola (fins d'aquí a un parell de dies...), del qual no en tenia ni idea de les seves aficions, fins avui mateix, quan l'he descobert veient un material dels alumnes de cinquè al claustre de mestres. 

El pare és un popular raper, Kamikaze, MC (cantant) del grup madrileny CPV, un dels grups pioners en la popularització de la cultura i la música rap a l'estat espanyol per allà als anys 90's. Vaig tenir l'oportunitat de veure'ls en directe fa molts anys a la casa okupa del carrer Salmeron, si no recordo malament, en un concert amb molta gent, molt fum, i molta gorra de beisbol.

Aquest tema pertany al LP "Siempre" de l'any 2012. Crítica social i missatges sense pèls a la llengua. M'agraden els versos del MC Kamikaze, cap al  minut 2, un punt crítics amb el sistema educatiu i amb la cultura de la imatge.

Fi de curs a La Floresta.

El passat divendres va ser el darrer dia del curs escolar per a molts nens i nenes. També pels alumnes de l'escola on treballo, que van gaudir d'una jornada especial, amb activitats lúdiques, i estones pel record i els comiats.

Personalment, aquesta jornada sempre em neguiteja una mica. Tot i que el meu rol de mestre d'Educació Física fa que el contacte i el vincle amb els alumnes sigui de menor intensitat que la dels tutors, que passen la major part de la jornada escolar amb ells, no deixa d'entristir-me la idea de no tornar a veure'ls mai més a la gran majoria. Especialment amb aquells amb qui he mantingut una relació afectiva més estreta. I dic més estreta, perquè no tots els alumnes són iguals, i no tots cerquen o volen establir vincles afectius amb els seus mestres, o amb tots els mestres. N'hi ha que no et dirigeixen la paraula en tot el curs. N'hi ha que directament et miren i et tracten amb menysteniment o indiferència. I n'hi ha que se't llencen a sobre, t'abracen i et donen petons.

Aquest curs, com tots els que porto de mestre, n'he tingut de tots els tipus, tot i que afortunadament per la meva autoestima, i la meva salut mental, dels darrers n'hi ha hagut sempre un bon grapat. N'hi ha, fins i tot, que poden canviar de situació amb el pas de les setmanes, passant de l'indiferència a l'amor, o de l'amor a la indiferència, per causes sovint no comprensibles, no controlables, o inexplicables. I això és degut a que als infants els costa encara més que als adults, ja que tot just n'estan aprenent, gestionar les seves emocions: les frustracions, l'enuig, l'enveja, la decepció...

El divendres vaig marxar a casa després d'haver rebut i donat un munt d'abraçades i petons. Sobretot amb els alumnes més petits de primària, que són menys vergonyosos i menys pudorosos, i els costa menys mostrar afecte en públic. També vaig marxar, però, amb un lleuger cop de puny a la panxa, i un intent d'escopinada que va sortir mal projectada i va acabar quasi en la seva totalitat a la samarreta de la nena de segon que me la va llençar. No és que fos la seva manera d'acomiadar-se, si no que s'havia enfadat per alguna raó i no va saber gestionar aquesta emprenyamenta.

Sovint em pregunto de què haurà servit la meva aportació educativa als meus alumnes. Aquesta és una pregunta de difícil, per no dir impossible resposta. Espero, com a mínim, haver despertat o incrementat el gust per l'activitat física entre els alumnes, haver estat un bon model de comportament i de valors, haver col·laborat en millorar la seva autoestima, haver-los ajudat a aprendre a relacionar-se, a resoldre els conflictes, a ser més autònoms, a respectar molt, a estimar i ser estimats, etc., etc.

Terrassa, posa't malva!

Literatura catalana amb majúscules. "Camí de Sirga"

Acabo d'enllestir la lectura d'un dels clàssics de les lletres catalanes (lapaoenques per alguns aragonesos catalanòfobs), "Camí de sirga", obra mestra de l'autor de la comarca del Baix Cinca, Jesús Moncada (Mequinensa 1941 - Barcelona 2005), i us vull recomanar vivament la seva lectura.

Es tracta d'una novel·la ambientada a l'antic poble de Mequinensa, actualment enfonsat sota l'aigua de l'embassament de Riba-roja d'Ebre, i les vivències (amors i odis, revoltes obreres, guerres) que s'estableixen entre alguns dels seus habitants, i visitants, al llarg d'un període que abasta des de principis del segle XX fins als darrers anys de la dictadura franquista. Tot això ambientat en un món de conques mineres, llaüts, navegants, i sirgants del riu Ebre.

El llibre et va enganxat paulatinament, i tot i que als inicis costa una mica seguir el fil dels fets històrics pels constants salts en el temps, i identificar a tots els personatges que van apareixent, a mesura que s'avança en la lectura, es va passant de les anècdotes personals inconnexes, a l'encaix de les històries i de les trames entre els diversos personatges.

El "temazo" del dimecres. Mala Rodríguez - "33"

Avui vull fer un homenatge a totes aquelles famílies que tot i tenir els recursos econòmics necessaris per permetre's dur als seus fills a escoles privades, continuen apostant per la pública. És curiós com poden canviar els principis morals de les persones quan s'han acumulat uns quants diners i s'ha pujat algun graó en l'escala social... Si algun dia es fes una enquesta i es preguntés on porten els seus fills la majoria de mestres i professors d'escoles públiques, potser ens portaríem alguna sorpresa.

Avui el "temazo" està protagonitzat per una mare de la meva escola, bastant coneguda per la seva faceta professional (cantant de rap), i que tot i que segurament es podria permetre el luxe de pagar una privada pels seus fills, ha preferit confiar en la pública.

Ah, per cert, que la Mala ha tret un nou disc després de més de tres anys del darrer treball. És diu "Bruja".

El TDAH, un invent per vendre fàrmacs.

Una de les pitjors xacres que han de patir molts infants des de finals del segle 20 és la dels diagnosticats del TDAH (Transtorn per Dèficit d'Atenció amb Hiperactivitat), que segons acabem de conèixer, es tracta d'una invenció del psicòleg nord-americà ja mort, Leon Eisemberg, que abans de morir va reconèixer que s'havia inventat aquesta malaltia per tal de vendre el fàrmac que l'havia de controlar o mitigar.

Malgrat haver-se conegut aquesta farsa, encara hi ha un munt de psicòlegs i especialistes en educació que continuen diagnosticant casos de TDAH, i infants a les escoles més drogats que l'Amy Winehouse i el Michael Jackson junts. Jo encara em sorprenc tot sovint escoltant a companys de professió quan diagnostiquen-especulen sense estudi psicològic previ, ni res per l'estil, que tal o qual alumne poden patir el malauradament famós TDAH.

Acaba de sortir a la llum un estudi comparatiu dels percentatges d'infants diagnosticats amb TDAH als Estats Units i a França. Resulta que entre els menors nord-americans, un 9% dels escolars ha estat diagnosticat amb TDAH, mentres que a França la xifra no passa del 0'5%. Aquesta important diferència s'explica segons alguns entesos, pel fet que als Estats Units els psiquiatres consideren el TDAH com un trastorn biològic amb causes biològiques, i la seva solució passa per un tractament també biològic (farmacològic), mentres que els francesos veuen el TDAH des d'una òptica psicosocial i situacional, i busquen les solucions als problemes de comportament a través de les teràpies familiars i la psicoteràpia.

Alguns professionals del ram de l'educació es meravellen dels bons resultats que provoquen els medicaments en els alumnes dictaminats amb TDAH. A tots ells els desitjo altes dosis d’estrès i un metge que els recomani algun medicament d'aquests "heavies" (Prozac, Citalopram, Seroxat...), que els deixi més inútils del que estan ara.

És curiós, però en els set anys que porto treballant de mestre d'Educació Física, mai m'he trobat amb alumnes prou moguts com per creure que una bona dosi de medicació els ajudaria. És més, sempre he cregut que el que aquests necessitaven, més que medicació, era activitat física per un "tub". Però, és clar, si pretenem tenir assegudets i calladets a 30 alumnes durant cinc hores diàries, el més probable és que comencem a veure TDAHs per totes bandes. Això abans no passava, ja que tot i que dins d'una aula es podien arribar a ajuntar fins a 40 alumnes, si n'hi havia algun de "mogudet", el mestre tenia "mecanismes de control" tan o més eficaços que les drogues (els coneixeu, oi?). Tanmateix, els pares d'avui en dia prefereixen drogar als seus fills abans que el mestre li cridi o li toqui un pèl. I no sé que és pitjor...

Aconseguirem algun dia adaptar el sistema educatiu als infants, i no que els infants s'hagin d'adaptar al sistema educatiu?

Quadern de bitàcola: cap de setmana molt gratificant.

Jo a la piscina de Matadepera (la dels "pobres"), per Berta Marcet.

Aquest cap de setmana ha estat carregat d'activitats gratificants. Els caps de setmana poden ser tranquils, moguts, tranquils i relaxants, tranquils i avorrits, moguts i gratificants, moguts i aclaparants, i moltes més variants.

Aquest, ha estat un d'aquells caps de setmana molt moguts i molt estimulants. Us faré cinc cèntims perquè us en feu una idea: 

Divendres vaig plegar d'hora de la feina, ja que la setmana passada vam començar la jornada intensiva (alguna cosa bona ha de tenir això de fer de mestre, no?), i vaig retrobar-me amb el Txals que ha tornat del seu enèsim periple asiàtic que l'ha tingut més d'un any fent tombs per diversos països del sud-est asiàtic. Vam quedar amb ell i el Depor i vam anar plegats a dinar a Sant Feliu del Racó, al restaurant del Casino, un lloc molt casolà i amb una terrasseta que ens té enamorats. A banda de que fan uns menjars per llepar-s'hi els dits. Allà va aparèixer, ben dinat, el Guillem, i plegats vam sortir a fer la copa, i tertúlia, a la terrassa. Idíl·lic.

Per la tarda vaig tenir temps de cremar l'alcohol a la sang a la piscina, abans d'anar a assaig de castells. Després d'assaig vaig rebre convidats al meu pis. Un grupet de la Jove que venien per la cursa de muntanya dels Minyons de l'endemà.

Dissabte vaig deixar dormint (o no, perquè a un dels tres li va començar a sonar el mòbil a les 6:00 i no va tenir collons d'aixecar-se a parar-lo) als de la Jove i ben d'hora vaig anar cap a l'Euncet a donar un cop de ma amb els preparatius de la cursa. Em van ubicar a l'arribada cantant els números dels atletes a mesura que anaven creuant la línia de meta. I en acabat, amb el megàfon d'algun sindicat, l'entrega de premis. Un cop tot recollit vam anar uns quants minyons i de la jove a la piscina de Matadepera a fer el primer banyet de la temporada. I d'aquí a dinar a les instal·lacions del club Bonaire, a Cal Suso. Carnaca i algunes birres per apaivagar la calorada...

Un cop acomiadats els de la Jove, que tenien castells per la tarda a Vilanova, ens vam quedar uns quants irreductibles amb ganes d'allargar la tertúlia i la ingesta alcohòlica, i vam passar de la terrassa de Cal Suso a la terrassa de la casa Bauman. Tot molt estival com podeu comprovar. Allà, a l'ombra dels arbres, vam gaudir d'una animada i per moments enrauxada conversa a sis amb l'Albert, la Jessica, el Rubèn, el Timi, i el Guillem. Pensava que el sopar posterior a un "kebab" de l'avinguda del 22 de Juiol seria el darrer dels actes socials de la jornada, però res més lluny de la realitat. Encara ens quedava la festa de celebració del Xè aniversari de la companyia teatral "Qollunaca", que feien a la pista del Casal de Sant Pere i que devia sentir-se fins al Bonaire, on vaig retrobar un parell d'amics més d'aquells que el temps i l'atzar han anat distanciant de la meva vida: el Reixach i el Marc Farré.

Diumenge tocava castells a Barcelona. Era el 44è aniversari dels Castellers de Barcelona, colla amb la que als Minyons ens uneix un sentiment especial. Sense anar més lluny són padrins nostres, i des de fan un munt d'anys coincidim a moltes places. Especialment a la plaça Sant Jaume de Barcelona per La Mercè, i al Raval de Montserrat de Terrassa a la nostra Diada de la colla. Ahir, els de la camisa vermella s'hi van lluir com no ho feien de fa temps (4d8ac, 3d9f, 5d8c), i nosaltres també vam demostrar que anem pel bon camí (4d8a, 3d9f, 2d8f, pd7fc). La tercera colla, Sabadell també va mostrar el seu potencial creixent (3d8, 2d8f, 4d8).

El cap de setmana el vaig acabar amb la família. Dinant a casa dels pares, amb germans, cunyades i nebots. Un bon dinar amb gent estimada. I d'aquí cap a casa, a descansar una mica i encarar la recta final del curs que ja s'acaba...

Crònica de la 2a Cursa de muntanya dels Minyons de Terrassa.

Dissabte es va celebrar la segona edició de la Cursa de muntanya dels Minyons de Terrassa en col·laboració amb el centre universitari de l’Euncet, en l’entorn del parc natural de Sant Llorenç del Munt. Prop de 300 participants van prendre part en la cita, repartits entre la cursa llarga (11’56 km.) i la curta (5 km.).

Els vencedors de la cursa llarga van ser Àlex Martínez Núñez, en categoria masculina, i Diana Carrasco Carrero, en l’apartat femení. Pel que fa a la cursa curta, Dani Gallart Gámez es va imposar en categoria masculina, i Anna Palmero Molina pel que fa a les fèmines.

Enguany els atletes també van prendre la sortida al so de les gralles dels Minyons, tocant per sengles pilars. L’aleta de l’enxaneta va substituir l’habitual tret de sortida.

El president de la colla malva, Enric Cardús, va ser l’encarregat d’entregar els premis a tots els guanyadors. Al final de l’acte de l’entrega de premis es va fer entrega d’una samarreta commemorativa de la cursa a la directora de l’Euncet, Dolors Puig.

Enguany els organitzadors van encertar-la a l’avançar els horaris de sortida de les dues curses, ja que les altes temperatures van protagonitzar la jornada. Alguns participants van poder refrescar-se un cop acabada la cursa a la piscina municipal de Matadepera, que justament dissabte inaugurava la temporada de bany.

Els Minyons, una des les atraccions més destacades del món pels d'Emirates.

En aquest vídeo promocional de la companyia aèria Emirates, cap als 45 segons apareixen unes breus imatges castelleres amb els Minyons de protagonistes, en una exhibició de la Festa Major de la nostra ciutat. No sé quants milions de persones hauran vist aquest anunci, però com a Minyó és un orgull representar la nostra cultura i identitat arreu del planeta. Llàstima que els de l'Ajuntament de la nostra ciutat mai ens hagin tingut tan ben considerats com a altres indrets del món...

Carta a El Periódico d'un mestre interí.

(carta de Jordi Tomàs, mestre interí, publicada a la secció "cartes dels lectors" del diari El Periódico).

Sóc un esclau del segle XXI, és a dir, un professor interí substitut del Departament d'Ensenyament. Encara que no treballem per a aquest departament, els interins i substituts estem obligats a dedicar dos dies a la setmana, de forma gratuïta, a les adjudicacions de llocs de treball, amb l'amenaça real de treure'ns de les llistes d'Ensenyament si no estem atents a les adjudicacions. Després de no haver treballat en tot el curs, el 30 de maig m'adjudiquen una plaça del 40% de la jornada. El centre em demana una incorporació ràpida ja que el professor que he de substituir fa 15 dies que està de baixa. Deixo una feina que tenia per complir amb Ensenyament i la meva sorpresa va ser majúscula quan vaig arribar al centre: el professor ja havia demanat l'alta mèdica. No cal ser doctor en economia per saber que el que cobraré no cobrirà les meves despeses de transport, dietes, gestions i pèrdua de l'antiga feina. I això no és nou: vaig patir la mateixa experiència el curs 2010-2011, quan governaven altres. Una vegada denunciada aquesta esclavitud postmoderna, m'agradaria demanar que aquells que enfonsen les nostres vides amb polítiques immorals, se les apliquin a ells mateixos, així podran demostrar que estimen com nosaltres la feina que fan. L'escola catalana hauria de ser una de les estructures d'Estat més importants, perquè el valor més gran que tenim són les persones que viuen i treballen per una Catalunya pròspera, culta, justa i lliure. Encara que sigui amb condicions inhumanes, els esclaus del segle XXI continuarem lluitant per un ensenyament català, públic i de qualitat.

El "temazo" del dimecres. Obrint Pas i Shamán d'Área 23 - "Somnis de lluna"

Un altre gran cançó de la millor banda dels Països Catalans dels darrers vint anys, Obrint Pas. Videoclip enregistrat entre València i Veneçuela, amb la col·laboració del raper veneçolà Shamán. Boniques paraules i boniques imatges per obrir ments i despertant consciències.

40 anys de la recuperació de la Muixeranga al País Valencià.

Torretes de la Nova Muixeranga i la Muixeranga d'Algemesí.

(notícia extreta del portal digital "Llibertat.cat")

Dissabte passat es va celebrar a Algemesí la XIV Trobada de Muixerangues que enguany commemora la recuperació de la Muixeranga al poble de la Ribera Alta. Centenars de persones es van acostar a la plaça Major per gaudir d'aquest espectacle que aquest any comptava amb la participació de La Muixeranga i La Nova Muixeranga d'Algemesí, La Moixiganga de Tarragona i els xicots de Vilafranca, segons informa La Veu del País Valencià.

En aquest ambient festiu, on es podia respirar tradició i cultura a cada racó, els assistents han pogut gaudir de la grandesa d'un espectacle que reclama els seu espai al Paìs Valencià. Amb una plaça plena de gom a gom, castellers i muixeranguers s'han agermanat per mostrar part del seu immens repertori. En paraules dels mestres de la Nova Muixeranga i La Muixeranga, Mariano Frein i Juan Beltran, "ha de servir per acostar els dos territoris i gaudir de la unió mitjançant la nostra festa".

L’evolució definitiva del ball de valencians cap als castellers.

La trobada va permetre veure en directe un ball de valencians en estat inicial, les muixerangues d’Algemesí, la transformació del ball de valencians en representació religiosa en sentit estricte, la moixiganga catalana de Tarragona. Mentre les muixerangues s’alcen en honor a la Mare de Deú, les moxigangues fan referència a la mort de Crist i amb les seues característiques figures que escenifiquen els misteris de la Passió de Crist.

I l’evolució definitiva del ball de valencians cap als castellers ja desprovistos de simbologia cristiana –els Xicots de Vilafranca-. La Moixiganga de Tarragona té la consideració d’element pertanyent a les Festes de Santa Tecla, d’interès turístic estatal i alhora patrimonials d’interès nacional. Els Xicots de Vilafranca participen de la Festa Major de Sant Fèlix de Vilafranca del Penedès, també festa patrimonial d’interès nacional, puntualitza RiberaExpress.es.

La Muixeranga d’Algemesí compleix quaranta anys

Enguany la colla històrica de la Muixeranga d’Algemesí compleix quaranta anys de la seva recuperació. De fet, l’any 1973 només va deixar de sortir la vespra de la seva festa que se celebra a principis de setembre. La ràpida reacció de la població va fer que en 24 hores es constituís una nova agrupació que ha perpetuat la tradició fins als nostres dies

La dictadura de les notes.

Aquests dies més de 30.000 estudiants catalans de batxillerat realitzen les proves de selectivitat, on es definiran en gran mesura les seves possibilitats professionals pel futur. Depenent de les qualificacions que obtinguin en aquestes proves i juntament amb les qualificacions obtingudes al llarg de l'etapa a l'institut (4 cursos de l'ESO i 2 de Batxillerat), podran accedir als estudis que volen cursar, o hauran d'optar per estudiar qualsevol altra cosa, encara que no els interessi (fins i tot si no els interessa un rave).

Abomino aquest sistema de selecció basat en el rendiment acadèmic, en l'assimilació de coneixements, i en el talent memorístic. Abomino les notes. Abomino el maltracte escolatr continuat (les qualificacions arbitràries, les humiliacions als inadaptats acadèmics, els càstigs als que no s'interessen per allò que nosaltres considerem interessant...) que pateixen els nostres estudiants al llarg de la seva escolaritat obligatòria (i obligada).

Aquests dies d'avaluacions escolars, ho estic portant amb resignada indiferència, tot i que intento evitar que se'm noti massa. Tinc la gran sort de ser el mestre d'una assignatura que no té gran "valor" acadèmic, tot i que jo la considero tant o més important que les altres. I afortunadament, jo no he d'avaluar seguint els criteris d'avaluació de la gran majoria de les matèries: ho sap/no ho sap; ho ha après/no ho ha après; ha treballat/no li ha donat la gana treballar; assoleix els objectius curriculars/no assoleix els objectius curriculars; ha aprovat els controls/no ha aprovat els controls; ha fet els deures/no ha fet els deures; sap fer la "o" amb un "canut"/no sap fer-la...

És curiós com els mestres podem arribar a classificar a un alumne segons els seus resultats acadèmics: mandrós, justet, desinteressat, passota, incapaç, TDHA, no autònom, difícil, etc. Molts d'aquests adjectius que es fan servir per definir a alguns alumnes a nivell acadèmic, no són de cap manera aplicables en altres àmbits. Jo tinc alumnes a les sessions d'Educació Física que s'esforcen, s'impliquen, estan motivats, són autònoms i responsables, etc., però que per a altres mestres són tot el contrari. Com és això possible? Hi ha molts mestres que confonen el desinterès amb la manca d'autonomia, la manca d'autoexigència, o la manca d'esforç. 

Per altra banda, em sembla antipedagògic que avaluem amb el mateix raser als alumnes segons l'edat. És a dir, que si un alumne té un ritme més lent en els aprenentatges, tindrà aquest estigma al llarg de la seva escolaritat. O sigui, que d'allò de respectar els ritmes d'aprenentatge dels alumnes i tal, queda molt bé als llibres, però a l'hora de la veritat, "el que sabe sabe" i qui no que repeteixi. O que s'esforci! I que es vagi conscienciant de la seva incapacitat davant de tothom cada cop que rebi les notes dels controls o de les diverses avaluacions.

Pot un "mal" alumne ser un futur bon professional? Evidentment. Potser molt millor que el "bon" alumne. El problema radica en si el mal alumne tindrà la possibilitat futura d'accedir als estudis que desitgi. Les seves qualificacions al llarg de l'educació obligatòria són decisives en aquest sentit, i "mals" alumnes molt intel·ligents (creatius, talentosos, originals, responsables, curiosos...) es poden quedar pel camí. En canvi, molts "bons" alumnes amb bons expedients acadèmics poden arribar a ser uns professionals mediocres. Aquesta és una de les perversions del sistema. O t'hi adaptes o estàs mig perdut (per sort hi ha casos de gent que se n'ha sortir tot i el sistema: Einstein, Edison, Graham Bell...). A les universitats no sempre arriben els més intel·ligents, sinó els que millor s'adapten al sistema educatiu vigent. I si a més a més van a la concertada, millor.

Els Minyons hem fet història a Valls.

Primer 3d9f d'una colla no vallenca a Valls.

Ahir a la tarda, els espectadors assistents a la diada castellera del Pati, organitzada per la colla local Joves Xiquets de Valls, van presenciar el primer castell de nou pisos mai fet per una colla forastera al bressol dels castells. I vam ser els Minyons de Terrassa els encarregats d'assolir aquesta històrica gesta al descarregar en segona ronda un renovadíssim 3d9f, que a banda de ser el primer que es veu a Valls d'una colla no vallenca, és el primer castell de nou pisos de la temporada pels Minyons, i va ser la cirereta a una magnífica actuació completada amb l'inicial 4d8p, el 2d8f i el pd6. Una gran actuació en dissabte tarda que s'explica en part per la gran il·lusió de la colla pel fet d'actuar en un lloc tan especial i simbòlic com aquest per a qualsevol casteller o aficionat als castells.

 

Potser hi haurà minyons als qui haver fet el primer castell de nou de la temporada a Valls no els produeix cap sensació especial més enllà de l'èxit de l'estrena i del pas endavant en la temporada. Personalment, valoro moltíssim el simbolisme de la gesta assolida ahir, degut a la meva vinculació de llarga durada amb els castells i amb Valls. Tinc la gran fortuna d'haver fet bones amistats amb castellers vallencs i la meva cunyada és de la Vella. He viscut de prop la rivalitat Joves-Vella, i m'he emocionat escoltant històries castelleres explicades pels seus protagonistes o per familiars directes dels que les van protagonitzar. Ahir vam ser els Minyons els qui vam escriure un bocí més d'aquesta historia a la plaça del Pati de Valls, i segurament, algun dia algú explicarà a algú altre, que un dissabte de juny del 2013, una colla sorgida lluny de la zona tradicional va aconseguir fer el primer castell de nou pisos al lloc on van néixer els castells, més de dos-cents anys després de l'inici d'aquesta activitat.

Enhorabona Minyons!!

Avui "fes-te malva" al Raval de Montserrat.

Els Minyons no ens prodiguem gaire en això de fer assaigs públics. En els anys que porto a la colla solament podria recordar l'assaig de fa un parell d'anys amb motiu dels assaigs de diada, quan vam fer algun tempteig al monstruós 4d10fm. No tinc en compte els assaigs a la plaça del Vapor Ventalló o a Can Anglada amb motiu de pluja.

Mai he acabat d'entendre el perquè hem estat sempre tan tancats a la ciutat. Potser no cal anar organitzant mogudes i assaigs en públic cada dos per tres, però un cop a l'any... no crec que faci mal, ni li trobo gaires inconvenients, més enllà de no tenir les habituals comoditats del nostre local. Crec que és una bona manera d'obrir-nos a la ciutat i que ens vegin molts ciutadans que normalment no s'atrevirien a entrar al nostre local, i que si ens troben al mig del Raval pot ser que s'apropin i s'animin. O potser no, però segur que pel fet de fer un assaig fora del local a l'any, no ens marxarà ningú dels que ja som.

Apa, tots al Raval, a veure si la fem grossa!!

El "temazo" del dimecres. Mali Vanili - "Espanya carinyo, lo nostre no funciona"

He descobert aquest duet de joves "cantactors" a través d'aquest videoclip que ha tingut una gran repercussió a les xarxes socials. Em recorden una mica a La Trinca per la seva peculiar barreja de música, teatre i humor satíric, a banda de barrejar diferents estils musicals a les seves cançons. No crec que arribin als nivells d'èxit del mític grup canetenc, però amb aquest tema ja s'han guanyat la meva felicitació...

Em sembla que ens divertirem...

Presentació oficial de Neymar al Camp Nou.

Ahir es va presentar públicament el nou fitxatge culé per a la propera temporada, el jove brasiler Neymar da Silva, en un acte massiu a l'estadi blaugrana, amb prop de 56.000 espectadors a les grades per rebre al nou astre mundial.

 

Tot i que els merengons diguin ara que aquest no era el jugador que els interessava i/o convenia, el cert és que més d'un es deu estar morint d'enveja si no de ràbia en aquests moments pel fet que el Barça s'hagi pogut fer amb els serveis del jugador més prometedor del món, amb tan sols 21 anys.

 

La veritat és que de moment només hem pogut veure unes quantes accions extraordinàries del jove talent a través de resums televisius i talls escollits, però tenint en compte el que diuen d'ell al Brasil, i la seva progressió en els darrers anys fan pensar que al voltant de les figures blaugranes, el jove Neymar pot explotar encara més les seves prodigioses habilitats.

 

Ja m'estic imaginant la dupla que poden arribar a fer ell i Messi a la davantera blaugrana, i els estrips que poden fer a les defenses rivals. Si Messi sol ja era capaç de guanyar partits i lligues, que no podran fer els dos plegats? Em sembla que amb aquest fitxatge el cicle victoriós culé es pot allargar uns quants anyets més...

D'estrena a Cornellà.

Primer 7d8 de la nostra història, ahir a Cornellà.

Ahir els Minyons vam tornar a actuar per la festa major de Cornellà, acompanyats dels amfitrions i de la colla Jove dels Xiquets de Tarragona. Tot i que en anteriors temporades a Cornellà es veien els nostres primers castells de nou de l'any, enguany la manca de camises a plaça va posposar aquesta possibilitat i ens vam haver de conformar amb l'alegria de l'estrena d'una nova estructura de vuit pisos, el 7d8. Al primer intent, tot i cert patiment a la baixada per l'excessiva separació dels pisos superiors del tres respecte del quatre. Tot i així, va quedar palès que aquest castell no té ni de bon tros la dificultat tècnica d'altres estructures (per fer-vos una idea de la dificultat real del castell, només heu de comprovar quantes colles l'han descarregat al primer intent i quants intents totals han acabat amb llenya).

A l'alegria per l'estrena del nou castell cal sumar-hi les bones sensacions amb la resta dels castells que vam dur a plaça: 4d8a, 2d8f i pd6. Si continuem amb la progressió duta fins ara, se'ns presenten unes actuacions de festa major i de Santes molt engrescadores... A dia d'avui, l'únic problema el tenim en el gruix de gent que mobilitzem a les actuacions, que ens condiciona els castells que podem portar. Ahir ens vam quedar sense castell de nou per aquest motiu. Una llàstima. Esperem que la gent es vagi apropant més i més a mesura que s'apropin les grans diades. La llàstima és que per poder-se plantejar, per exemple, un castell com el 4d9fa per festa major, cal haver fet abans alguns 4d9f, però si la gent espera a fer els "papinus" sense la feina prèvia, poca cosa farem...

I dissabte vinent a la tarda tenim una cita molt interessant a Valls, a la diada del Pati. Crec que serà la primera vegada (com a mínim la meva primera) que els Minyons actuem al bressol casteller més enllà dels anys de trobada castellera per la Candela. No sé si en el futur tindrem gaires oportunitats més de fer castells al km 0 casteller, i seria una llàstima no aprofitar l'oportunitat que ens ofereixen els de la colla Joves de mostrar el nostre potencial als aficionats vallencs i de la zona tradicional en general.

Grisha for Capgròs de l'any!!!

Foto: Rubèn Barba

Ahir dissabte es va celebrar a la Plaça Vella de Terrassa la festa de presentació dels capdidats per Capgròs de l'any. Enguany els dotze nominats eren (informació extreta de la web de l'entitat organitzadora, el Casinet de l'Espardenya):

MARGARIDA BOADA: Puntal de Terrassa per la Independència-ANC. En reconeixement als esforços de pedagogia que fa aquesta entitat per explicar la viabilitat d’una Catalunya independent.  

JAUME CABRÉ: Escriptor en majúscules. Les seves últimes obres “Les veus del Pamano” i “Jo confesso” ja són referents literaris al nostre país i han estat traduïdes a mig món.  

ERNEST CASTAÑÉ: Actor aficionat dels Amics de les Arts. Per la seva contribució al teatre de la nostra ciutat i per la seva traça a l’hora de dissenyar i muntar decorats i escenografies sempre desinteressadament.  

PEDRO GARCÍA AGUADO: Waterpolista olímpic, terrassenc d’adopció, ara triomfa a la televisió “educant” adolescents rebels amb mà de ferro i molt sentit comú. 

SARAI GASCÓN: Nedadora medallista paralímpica i millor esportista de Terrassa d’aquest any. Per la seva capacitat d’esforç, per l’exemple de superació i per representar Terrassa a les piscines de tot el món. 

CARME GRACIA: Mestressa del Rex, ha venut la coberteria i les paelles de mig Terrassa. La seva botiga és una garantia on trobar estris de cuina que no es troben enlloc més. Tot un referent en el comerç local. 

GRICHA: Va arribar a Terrassa formant part d’un circ, es va lesionar fent acrobàcies i es va quedar. D’origen ucraïnès, és més conegut com “el russu”. Ciclista urbà, professor de gimnàstica i amic dels bars de la ciutat. 

CARLES MASSÓ: Director de la coral de gospel Tons & Sons. Ha aconseguit que cantants amateurs semblin professionals. Ningú salta i es mou com ell dalt de l’escenari. Ara celebren el 10è aniversari amb la mateixa il.lusió que el primer dia.  

CESC MORERA: Realitzador de Canal Terrassa Vallès i cineasta. És tota una institució dins de la televisió local. No hi ha res ni ningú que s’hagi mogut a la ciutat que ell no l’hagi enregistrat amb la seva càmera.   

MIQUEL NIETO: Ha sigut cap de colla dels Castellers de Terrassa i en continua sent una de les seves ànimes, un puntal, una vaca sagrada. Tota una vida carregant i descarregant emocions.  

 PILAR PUIGMARTÍ: Gerent del Gremi d’Hostaleria de Terrassa. És el motor del Gremi, una treballadora incansable, respectada i estimada per tots els agremiats. 

CARLES TEJEDOR. Xef del Via Veneto de Barcelona. Un autèntic mestre de la cuina i un gran especialista en oli d’oliva. Per les seves mans passen els plats que menja l’alta societat catalana.  

Tot el meu suport al col·lega Grisha, company de farres vàries, i de tertúlies al mig de qualsevol carrer de Terrassa. Monitor de gimnàstica d'un parell de tietes, i coneixedor de mitja família meva i de mitja Terrassa. Petonejador, gran bevedor, i l'artista de les verticals amb llufes.

Rigau i Wert, dues cares de la mateixa moneda.

Es fa ressò el diari El País de la queixa de l'ajuntament de l'Hospitalet de Llobregat per la pèrdua de places escolars públiques. Resulta que el Departament d'Ensenyament es dedica a tancar aules de les escoles públiques per mantenir-ne a les escoles concertades, tot i la voluntat majoritària de les famílies afectades d'escolaritzar els seus fills a la pública. I no és una qüestió de manca d'espai a les escoles públiques, si no de la voluntat del Departament de continuar donant vida a les concertades.

Trobo indignant que el Departament tanqui grups d'escoles públiques per mantenir el negoci de les concertades, a costa dels perjudicis que aquest fet comporta per a moltes famílies que tot i no desitjar portar als fills a la concertada, veuen com el Departament no els ofereix cap altra alternativa. Amb l'agreujant que haver de portar els fills a la concertada suposa unes despeses extres en forma de quotes diverses que no existeixen a la pública. I tenint en compte les dificultats econòmiques de moltes famílies en els temps que vivim, l'estratègia dels responsables educatius del govern, em sembla roí i fins i tot denunciable. No es deure de les administracions públiques el fet de garantir una educació pública (i de qualitat) a tots els ciutadans?

Em fa molta ràbia comprovar com la Consellera Rigau aprofita els atacs a la immersió lingüística i les picabaralles competencials amb el ministeri espanyol per desviar l'atenció d'altres temes tant o més importants que aquests, i dels quals a penes se'n parla, es debat o s'opina. En el fons, l'ideari educatiu dels partits que representen la consellera Rigau i el ministre Wert tenen més en comú del que ens volen fer creure. I m'atreviria a dir que la Rigau i el Wert són les dues cares d'una mateixa moneda, amb l'única diferència dels seus sentiments nacionals (conservadors, catòlics, elitistes, i classistes).