Dia 8: Tour en barca per les illes de Nha Trang.

Permeteu-me abans de començar amb la crònica del viatge que us comuniqui que avui el meu bloc ha arribat a la rodona xifra de 50.000 visites. I això en un parell d'anys i mig que el vaig començar. El cert és que no sé exactament quantes persones diferents deuen haver passat pel meu bloc, ni tan sols si n'hi ha que repetiu habitualment (algun/a si que m'ho ha comentat en persona), si l'acabeu de descobrir o si n'hi ha que amb un cop ja han tingut més que suficient. Està clar que el bloc és un entreteniment personal, i que no tinc cap interès especial en donar lliçons, pontificar, ni tan sols molestar (en el major dels casos). Però sí crec que tinc el dret d'opinar, d'expressar-me i també d'equivocar-me (molt fins i tot), ja que estem en un país lliure, no? Llibertat d'expressió li diuen. En tot cas, estic convençut que no serà gràcies al meu bloc que començarà la revolució, ni res per l'estil. Ah! I a més a més, practico el català escrit, que no és "moc de pab" :-)

Els que em visiteu de tant en tant, els que ho feu habitualment, els que ho heu fet alguna vegada, els que és el primer cop que em llegiu... a tots, moltes gràcies per l'interès!!! 

El campionat del món de natació a BCN ha arribat massa aviat per a mi.

Avui he tingut una d'aquelles jornades plàcides i entretingudes amb el tour que vaig contractar per una agència. M'han vingut a buscar a l'hotel a les 8:30 súper puntuals, i hem recollit amb una furgo a 14 clients més (vietnamites, anglesos el que més, holandeses, i sud-coreans). Curiós, cap rus al grup. O ho fan tot junts, o solament venen a Nha Trang per la festa i per la platja...

Illa de Ho Mum, a Nha Trang.

La veritat, he de reconèixer que abans de començar la jornada no les tenia totes que pel preu que havia pagat (150.000 dong, que equival a 5 euros) no hi hagués gat amagat. Digueu-me desconfiat (que ho sóc bastant, sobretot quan viatjo), però normalment aquestes gangues tenen alguna sorpresa amagada. I no, no, m'ha sortit una excursioneta la mar d'entretinguda, i sense cap molèstia del tipus "encerrona" a un comerç tradicional de l'illa, o tastet de no sé què perquè compris el producte, o visita a no sé on amb entrada no inclosa... Res de tot això.

Quantes coses per explicar als alumnes...

Hem visitat llocs relativament turístics, però sense aglomeracions. No hem hagut de patir esperes d'aquelles que no saps ben bé perquè no arrenca el vaixell, o a qui coi s'està esperant. Els preus a tot arreu eren com a tot arreu si fa no fa, és a dir, que no et feien la pirula aprofitant l'escassetat d'oferta. De fet, també hi havia bastants vietnamites entre els visitants, i potser quedaria lleig cobrar preus diferents als uns i als altres.

A la taula i al llit, el primer crit!

La barca que ens ha dut al llarg del tour tenia una capacitat d'unes trenta persones, tot i que no s'ha acabat d'omplir. Al grup inicial de 15 a la furgo, s'han sumat alguns grupets més al moll d'inici. El vaixell a més era realment polivalent, ja que ens ha servit per dinar, per escoltar un concert amb "bateria", guitarra elèctrica i pandereta (sé que no es deu dir així, però no recordo com es diu aquests instrument típic que fan servir els cantants quan no saben que fer amb les mans), i per saltar des de la terrassa a l'aigua (suposo que heu vist el salt de l'àngel que m'he clavat davant l'astorament general).

Val a dir, que solament amb el dinar, ja m'hagués gastat més de la meitat del preu del tour en qualsevol restaurant o antre vietnamita, ja que hi havia de tot i en abundància. També ens ha convidat a fruita per berenar (síndria i pinya, les meves preferides!), i a barra lliure d'un còctel alcohòlic que no estava gens malament, i que havies d'anar a buscar a l'aigua saltant del vaixell si el volies tastar. He saltat prop de deu vegades, però solament m'he begut un parell de gotets...

Durant el trajecte he pogut relacionar-me una mica amb gent diversa. Sobretot amb una xinesa que durant el dinar m'ha dit que feia servir molt bé els pals de menjar (aquesta devia voler alguna cosa segur ;-)), i amb un trio d'adolescents britànics (19 anyets i ja pel Vietnam) de Reading, que eren molt simpàtics, però que com la majoria de britànics es feien entendre més aviat poc. La mare que els va parir. Es pensen que tothom parla l'anglès al seu nivell? Quants cops he hagut de repetir el "sorry?"?

Un dels moments més divertits de la jornada ha estat quan el grup de guies han tret els estris per posar-se a tocar una estona, i convidar al públic forani a cantar alguna cançó popular del seu país. Per sort no en devien conèixer cap espanyola, perquè si no em nego a sortir... bé, de fet, tenia pensat fer un discurs patriòtic en cas que m'haguessin cridat a l'escenari. Sí que han fet sortir a un italià a cantar un tros del "Bella Ciao", que em sembla que no acabava de saber-se.

Per cert, per si algú de vosaltres estigués patint excessivament per la salut del meu peu ferit, el tranquil·litzaré dient-li que al vaixell portaven farmaciola i ja m'han aplicat un iode o antisèptic, o alguna cosa similar.

Com diríem els Kurtits... "Vaya Buhooooooo"!!

Per acabar us deixo aquest parell de preciositats locals, que treballaven al bar on he anat a sopar. He pogut parlar una estoneta amb la de la dreta i m'ha dit que parlava rus i anglès, i que tenia 31 anys. Això de les edats, és un tema que em té bastant intrigat aquí al Vietnam. Quan veig a una dona, no sé si posar-li 20, 30 o 40 de vegades. El cert és que la majoria es mantenen molt bé, i no s'engreixen i comencen a fer cel·lulitis com les occidentals. Qüestió d'alimentació o de metabolisme? En tot cas, he de reconèixer que quan vaig pel carrer, i sobretot amb la moto, he de controlar molt de mirar cap al davant i no despistar-me amb les belleses nacionals. Qualsevol dia me'n porto un esglai per aquest motiu...