Enquesta de l'Ara per les eleccions del 20-N.

Avui s'ha fet pública al diari Ara, una enquesta dels possibles resultats de les eleccions del 20 de novembre a Catalunya, i pel que sembla continua la tendència de les darreres eleccions d'un increment clar de convergents i populars a costa de la pèrdua de vots dels socialistes. Aquest retrocés socialista a Catalunya és una conseqüència llògica de la seva dependència dels òrgans de poder de Madrid, i la seva desastrosa gestió de la crisi a nivell estatal.

L'enquesta indica un clar traspàs de vots de socialistes a populars i convergents. El votant socialista més espanyolista passarà a votar al PP, mentres que el votant socialista més catalanista (o no prou espanyolista), passarà a votar a CIU. Algun antic votant socialista podria passar a votar a ICV, però aquests seran els menys, ja que el votant socialista acostuma a votar a "cavall guanyador" i no a partits minoritaris. Fins i tot és possible que algun votant socialista es passi als independentistes, però aquesta possibilitat és bastant excepcional.

Un dels aspectes positius de la devallada socialista i de l'alça de PP i CIU, és la clarificació que se'n desprèn d'un bon grapat de votants que anteriorment quedaven una mica difuminats entre els votants socialistes. Ara, per fi, sabrem quin percentatge d'aquests votants se senten més espanyols que catalans (o simplement espanyols), i quins el contrari. I també quin percentatge de votants socialistes són realment d'esquerres i quins votaven socialista perquè era el partit del Felipe González, i això de les esquerres i les dretes no va amb ells.

Un aspecte que no acaba de fer-se visible, com a mínim del que es desprén de l'enquesta publicada, és l'increment del sentiment independentista que tant ens venen alguns mitjans de comunicació darrerament. Pel que sembla, el vot independentista no ha d'incrementar gens ni mica. Si de cas, decrèixer. Així doncs, no acaba de quadrar el que ens diuen els mitjans i el que voten els electors. Més aviat sembla que el que realment creix, és el sentiment espanyolista a Catalunya, si tenim en compte l'increment espectacular de vots que tindria el PP.

Els mestres també serem autoritat pública. (oé oé oé)

Ahir la Consellera d'Ensenyament, Irene Rigau, va anunciar que tots els docents catalans tindran en el futur rang d'autoritat pública, la qual cosa vol dir que a partir d'ara quan ens insultin, agredeixin o assassinin, la cosa no quedarà en una simple amonestació o tibada d'orelles, sinó que l'agressor s'exposarà, fins i tot, a anar a la presó. La notícia suposa un autèntic alleujament pel cos de docents, ja que sabem que qualsevol dia ve un pare o una mare a fotre'ns una pallissa, i no li sortirà gratuït, ja que haurà de fer front a les conseqüències. Què protegits ens sentirem ara els mestres!!!

No li va servir de gaire a la directora de l'escola Sant Jordi de Maçanet de la Selva el rang d'autoritat pública quan el passat dia 23 de setembre, l'àvia i la mare d'una alumna de sis anys van amenaçar-la i agredir-la juntament amb la tutora de la nena. Ni a la professora del Ceip Centcelles de Constantí el passat 5 d'octubre, ni al mestre d'un centre de primària del Vallès Occidental (que no ha transcendit) fa uns dies, que també van patir les ires d'algun familiar exaltat i amb escasa capacitat de diàleg, i menys respecte.

No sé si a França els mestres són autoritat pública o no, però en tot cas, no li devia servir de gaire a la professora d'un institut de Montpeller que va decidir cremar-se a l'estil bonze al pati de l'institut on treballava, degut als problemes que tenia amb els seus alumnes. Una manera força curiosa de denunciar una situació que, no ens enganyem, també es dona a molts instituts de les nostres contrades. Segurament aquesta dona hagués preferit que en comptes de declarar-la autoritat pública, li haguessin posat un policia a l'aula per controlar (reprimir, castigar, empresonar) al seu alumnat.

Crec que fa temps que hem entrat en una espiral perillosa de mestres incapacitats (desautoritzats) per posar ordre a l'aula (no ens enganyem, malauradament, hi ha llocs on l'ordre sense repressió, crits i amenaces, és impossible), per la por de topar amb algun familiar descerebrat que faci més cas al fill que al mestre i acabi confonent entre víctima i botxí. "A mi hijo sólo le pego yo!"

Els Minyons no descansem el 12 d'octubre.

Ahir mentre els espanyols celebraven el dia del Pilar, els Minyons vam anar a fer castells a la localitat de Caldes de Montbui, que celebrava la seva Festa Major coincidint amb el quinzè aniversari de la colla local. Ens acompanyaven els Saballuts, els Castellers de la Vila de Gràcia i la colla local. La jornada va resultar tot un èxit no només pels grans castells que es van poder veure, sinó també per la climatologia esplèndida que vam tenir, la germanor entre totes les colles, i el bon ambient de públic a plaça.

Pel que fa a la nostra actuació, crec que vam donar un pas important afermant el 5d8 i el 3d8p, i mostrant novament una gran seguretat i domini del 3d9f. Llàstima del pd6 final que va caure instants després de la carregada, però aquesta ensopegada no desllueix la bona feina feta a la resta de castells. El pas endavant aconseguit amb el 5 i el 3p és força il·lusionador, i obre grans esperances de fer un tram final de temporada apoteòsic, com fa anys que no vivim.

Pel que fa al pilar, crec que li convé un descans i un canvi de mentalitat, ja que en aquests moments sembla que se'ns ha travessat. Sabem com fer-lo, a assaig està de puta mare, però l'estem perdent a marxes forçades. Així doncs, crec el millor que podem fer és concentrar els esforços en els nous objectius que se'ns obren al davant (3d10fm, 5d9f, 3d9fp) i continuar treballant per resoldre els problemes d'encaix del pilar i les mans, sense metes a curt termini. De pilar en tenim, no en dubtem, però ja sabem que en aquest castell el "coco" és molt més important que en cap altra estructura, així que cal recuperar la confiança, sense presses.

Queden prop de quinze dies per la gran cita de Sant Narcís a Girona i la colla aspira a presentar-se allà amb un programa de castells espectacular. Dependrà en gran mesura del grau de compromís de tots nosaltres i de tots els que puguem arreplegar perquè ens donin un cop de mà, tant a plaça com als assaigs. I la feina continua aquest diumenge a Sants, on hauríem de tornar a demostrar que el 3, el 5 i el 3p són estructures susceptibles de pujar un pis més amunt ja sigui a Girona o per la Diada de la colla. 

Cítica teatral: "Pel davant i pel darrera"

El passat diumenge vaig anar al nou teatre Principal a veure la funció de "Pel davant i pel darrera", una comèdia d'èxit que porta un munt de representacions per tot Catalunya i que ha batut rècords d'espectadors en els diversos muntatges que se n'han fet. Es tracta d'una obra de l'autor Michael Frayn, amb versió de Paco Mir (Tricicle) i direcció d'Alexander Herold.

La veritat és que a mi personalment se'm van fer molt llargues les dues hores i mitja de funció (amb una pausa d'un quart d'hora que vaig aprofitar per anar a fer un quinto salvador al local de Minyons), plenes de trompades, crits histèrics, obrir i tancar de portes, bufetades, i gags d'una gràcia ben limitadeta. Si bé és cert que els actors fan un treball tècnic de primera, el fil argumental de l'obra no permet grans concessions més enllà de les caigudes, els xocs contra qualsevol trasto dels que apareixen entre el decorat, els crits, o els insults, que això sí, van fer molta gràcia a la major part del públic si tenim en compte els riures que se sentien a la platea. Són sempre així els vodevils?

Per acabar d'arrodonir l'espectacle, em va tocar seure al costat d'una dona que semblava més aviat una lloca per la forma que tenia de riure (i ho feia molt sovint), que em posava una mica dels nervis. I la cirereta del pastís dels despropòsits va ser la barana que tenia al meu davant, a la primera fila de l'amfiteatre, que no em permetia veure l'escena completament. Cap dels arquitectes del teatre va provar de seure a la primera fila de l'amfiteatre abans de donar el vist-i-plau a l'obra?

Su s'ho valia.

Aquest cap de setmana he estat a la nova residència del Lluís i l'Andrea a Su, un poblet petit petit a la comarca del Solsonès, d'aquells que des de dalt d'un campanar es pot veure el campanar del poble veí, a mig camí de Cardona i Solsona. Un d'aquells pobles als que només s'hi va si hi tens algú a visitar o un àpat al restaurant del poble, "El Forn", on curiosament hi treballa una altra terrassenca coneguda, des de fa uns anyets, la Maria Cardús.

A Su hi vaig arribar el dissabte al migdia amb solet i caloreta, tot i que allà a dalt, a l'ombra i quan bufa el vent, de caloreta poca. Ja hi havia un grapat d'amics fent feina a la casa que ens acollia. Que si pintar parets, que si passar uns cables, que si arreglar una porta... la feina no te l'acabes. Jo vaig començar amb la tasca d'immortalitzar el moment amb la meva càmera digital, tot i que per la tarda no em vaig lliurar de pintar alguna porta.

Vaig conèixer els dos únics nens que viuen al poble (no crec que hi visquin més de vint persones a Su), uns germans búlgars (segons em van dir) que parlaven el català amb més accent que el Jordi Pujol, i que rondaven per la plaça cercant algú amb qui xerrar o jugar. El nen acabava de complir onze anys i encara feia cinquè de primària, i la nena en tenia sis i ja estava a primer. Em van fer una mica de pena, ja que no tenien més nens amb qui jugar i tampoc tenien gaires coses amb que entretenir-se. Suposo que hauran de despertar la imaginació per ocupar el seu temps lliure.

El diumenge pel matí el Lluís ens va oferir un esmorzar de poble a base de pa amb tomàquet i embotits (catalana, formatge, llonganissa), que va anar a comprar fins al mercat de Cardona (!), i després vam anar a fer una excursioneta fins a la presa i el pantà de la Llosa del Cavall, i també feia un dia espectacular. Vam gaudir del paisatge meravellós, i observant els jocs dels gossos del Lluís i el seu germà Quimi, la Mel i el Max, corrent amunt i avall, i remullant-se a la vora del pantà per agafar una pilota o un pal. Van ser valents, perquè la veritat sigui dita, no venia gaire de gust mullar-se amb lo freda que devia estar l'aigua.

És una sort tenir amics com el Lluís i l'Andrea, que viuen allunyats de la civilització més caòtica i estressada, i poder visitar-los de tant en tant per respirar aire net i relaxar-se. Els que no tenim segones ni terceres residències al camp, a la platja, o a la montanya, ho agraïm sincerament.

Cap al Solsonés que falta gent.

 Record de Solsona.

Fa una lluna clara i una nit serena.
Jo m'estic a la Plaça de Sant Joan;
damunt les finestres cau la lluna plena,
cau damunt la pica que la fa brillant.
Aquesta plaça és tota recollida,
tan aquietadora i tan suau,
que sembla un replanet d'una altra vida
on s'anés a abeurar-hi un glop de pau.
Jo no sé pas per què jo aquí voldria
estar-hi llarga estona quietament,
amb una noia sols per companyia
sens besar-la ni dir-li cap lament.
Veure el tresor que d'aquí estant s'albira
sens esflorar-li el seu cabell gentil,
sols sentir-la a la vora com respira...
I respirar aquest aire tan tranquil.

(Josep Maria de Sagarra)

Nova agressió, a una docent de Constantí.

El passat dimecres la mare d'una alumna de P4 d'una escola de Constantí va atacar violentament a la mestra de la seva filla amb l'única excusa, sembla ser, de que la mestra havia mirat malament a la nena. No crec que hi hagi cap justificació possible perquè un pare o una mare hagin de pegar a una mestra, però si a sobre no ha passat res de res a l'aula, encara ho trobo més flipant.

Sembla ser que això d'agredir als mestres s'està convertint en una activitat bastant habitual i gratuïta, i que els agressors surten impunes dels seus actes violents (verbalment o física) la majoria de les vegades. Hem de tenir present que la majoria d'agressions no arriben a l'opinió pública per la por de molts mestres a les represalies dels agressors. Escoltar insults i rebre amenaces s'ha convertit en quelcom normal i part de l'ofici.

Cal tenir en compte que avui en dia la gran majoria dels docents van amb peus de plom a l'hora de tractar als alumnes, perquè qualsevol incident amb un infant pot portar greus conseqüències pel mestre. No és com abans que el mestre podia donar una bona bufa a l'alumne i després els pares remataven la feina a casa. Avui en dia si se t'acut cridar més del compte a un infant o agafar-li el braç amb excessiva energia, pots rebre les amenaces de la criatura d'explicar-ho a casa, o fins i tot, de denunciar-te.

Molts pares que eduquen als seus fills a cops de sabata i/o clatellots, s'indignen i es converteixen en els principals defensors dels seus fills quan aquests surten plorant de l'escola perquè el mestre l'ha renyat o l'ha castigat. Aleshores van a demanar explicacions al mestre i creuen tot el que els seus fills els expliquen. Posen pel davant la paraula del fill a qualsevol argumentació del docent. Així qui controla una classe de vint-i-set alumnes? No podem cridar, no podem tocar, no podem renyar, no podem castigar... doncs, evidentment, les criatures fan el que els dóna la gana.

No vull defensar la vella tradició del càstig físic a l'escola, ni de l'autoritarisme desproporcionat, però s'ha d'entendre que els mestres d'avui en dia ho tenim més difícil que fa uns anys, ja que els antics sistemes de control han desaparegut (afortunadament penso) i cal molta paciència i autocontrol per no perdre els estreps davant de tanta criatura amb moltes ganes de passar-ho bé i poques ganes de treballar. I que a més, saben que per molt que toquin els nassos, mai seran tractats pitjor que a casa, on encara hi ha molts pares i mares que sí que fan servir el càstic físic per impossar la seva autoritat. Ah, però després que ningú toqui al meu fillet!!!