Debat electoral o espectacle televisiu?

Ahir al vespre es va celebrar un acte de campanya electoral de dos dels partits que es presenten a les eleccions generals de l'estat espanyol. L'acte consistia en un "cara a cara" televisat entre els candidats socialista Rubalcava, i popular Rajoy. La pantomima estava moderada per un periodista català d'acollida, de llarga trajectòria en els mitjans espanyols com és Manuel Campo Vidal, actual president de l'Acadèmia de les Arts i de les Ciències de la Televisió, que a posteriori ha comentat que estaria bé que a Catalunya s'imités aquest model de debat entre els principals aspirants a presidir la Generalitat. Qui paga mana, oi Nacho Vidal?

Aquest acte de campanya bicolor, ens va costar a tots els habitants d'aquest estat anomenat España, al voltant de 540.000 euros. Calés que es podrien molt bé haver estalviat, o invertit en quelcom més interessant (un combat de boxa, una "corrida", un partit de futbol, una peli de l'Stallone...), que no pas en sentir els mítings televisats de dos dels candidats a la presidència del govern. Més que un cara a cara, es tractava d'un míting, ja que tenien el guió més après que l'actor principal de la Passió.

Per Rajoy era una possibilitat magnífica d'esgarrapar alguns vots de les masses de votants socialistes desenganyades amb Zapatero, o com a mínim, d'esperar que el bo de Rubalcaba la cagués prou com per condemnar-se definitivament abans de les eleccions. Està clar que per molt malament que ho fes don Mariano, el votant de dretes espanyolista és prou fidel com per no dependre de les tonteries que es puguin dir en directe en un debat cara a cara.

Un dels aspectes que més interès va despertar la prèvia del debat, va ser el color de la corbata que lluirien els dos implicats. Que si vermella, que si blava... mig país va estar amb l'ai al cor pendent d'aquest detall de vital importància en els temps que corren. A posteriori han aparegut enquestes, valoracions, avaluacions, de qui va "guanyar" el combat (perdó, debat). Uns quants diaris aposten clarament per Rajoy. D'altres es decanten per Rubalcaba. Uns amb una diferència abrumadora. D'altres pels pèls. Coi, quins són els criteris per valorar la victòria/derrota dels participants? La vestimenta? Els aplaudiments del públic? Les reaccions del moderador? Les promeses electorals?

Malauradament, aquests debats cara a cara televisius fomenten que les masses votants acrítiques, i molt influenciables, acabin creient que solament hi ha dues opcions el dia 20 de novembre i que els dos únics candidats són els senyors Rubalcava i Rajoy. Hi ha un gran interès per part dels dos partits majoritaris per perpetuar aquesta situació de bipartidisme que tant bé els funciona. Cada vegada ens assemblem més a democràcies de pa sucat amb oli com la dels EEUU.

Crítica teatral: "Pedra de Tartera"

Ahir vaig anar a veure l'obra de teatre "Pedra de Tartera", una producció del TNC d'una obra de l'escriptora Maria Barbal. El fil argumental gira al voltant de la vida d'una dona que s'anomena Conxa, des de la seva infància fins al final dels seus dies. En un ambient rural, al Pallars, la vida de la Conxa està marcada pels esdeveniments històrics de l'època (la República, la guerra, la dictadura), per l'entorn que l'envolta (vida rural, família pobra, dependència familiar...), i pels canvis sobtats que ha de fer front (marxar de casa dels pares per viure a casa dels oncles de ben jove, perdre al marit a la guerra, marxar del Pallars a Barcelona...).

Tot i que l'obra comença a un ritme més aviat lent (i que jo tenia son acumulada) i més poètic que narratiu, a mesura que el text avança i amb l'aparició de nous personatges a escena, la cosa es posa més interessant i entretinguda. Tot i que el pes principal de l'obra el suporta l'actriu que interpreta a la protagonista principal, la Conxa, hi ha una sèrie de personatges que l'envolten molt interessants: el marit idealista, la tieta conservadora, la filla rebel, el mossèn reaccionari bevedor de conyac, l'amiga a qui explicar les penes i alegries...

Pel que fa al muntatge escènic, em va agradar bastant. Sobretot les imatges projectades a la paret de la casa, i l'escassetat d'elements innecessaris. Aquest fet ajuda a concentrar l'atenció en els personatges, i no en l'escenografia. Pel que fa als actors, crec que fan un treball molt digne, tot i que no em va acabar d'agradar el to que feia servir l'actriu principal en el paper de la Conxa. Em recordava massa l'escena de l'Scarlett O'Hara a "Allò que el vent s'endugué" quan proclama davant de Déu que mai més tornarà a passar gana. Massa melodramàtica pel meu gust. 

És d'agrair que es produeixin obres de teatre de durada no superior a les dues hores, i sense intermitjos. A més, el fet que el teatre Principal estigui al costat del local dels Minyons, em va permetre sortir de pressa i corrent del teatre per arribar a l'inici d'un altre gran espectacle (televisiu) que no em volia perdre, el partit entre l'Athletic de Bilbao i el Barça. I aquest espectacle mai decep les emocions (guanyin o perdin).

De com no educar als fills.

Esgarrifosa escena a una llar nordamericana, gravada per la filla adolescent d'un jutge (o bèstia, animal, criminal) que la maltracta a cops de cinturó pel fet d'haver-se piratejat algunes cançons per internet. Vaja, per donar aquestes fuetades a l'Afganistan, com a mínim, has d'haver comès adulteri. Després critiquem...

Em sembla que per les nostres contrades aquesta tècnica educativa s'està perdent, afortunadament. Tanmateix, estic convençut que encara queden llars on es continua maltractant a les criatures d'aquesta manera. Quan un pare ha d'arribar a aquests extrems, deixa ben clar la seva inutilitat, impotència i descontrol. Donen ganes de fer el mateix al pare i per partida doble.

Europa fa llenya?

Aquests dies estem assistint a la fallida econòmica de Grècia, escenificada pel seu president Papandreu convocant un referèndum de cara al mes de desembre perquè els grecs decideixin si volen acceptar el pla de rescat ofert per l'UE i el BCE (a canvi d'un control gairebé total de la seva sobirania econòmica), i continuar pagant l'immens deute acumulat amb les entitats financeres europees, o bé deixar de pagar i sortir de l'euro.

Davant de l'anunci del president Papandreu, s'han encès totes les alarmes a Europa,  i ja han aparegut notícies i rumors que amenacen amb la possibilitat d'un cop d'Estat militar a Grècia per "redreçar el desgovern". Si més no, sembla que al executiu de Papandreu, no tothom està a favor de consultar a la població que en pensa. Fins i tot els seus ministre i viceministre de finances han sortit a escena reprovant el seu cap.

Sembla ser doncs que a Europa hi ha massa interessos econòmics en joc com per permetre que algun país se'ls salti. El deute és el deute, i que podria passar si algun dels països endeutats fins les orelles decidís plantar-se i deixar de pagar? Doncs que tots els grans bancs i els estats capdavanters que han prestat diners a cabassos a aquests països, tindrien molt complicat recuperar allò prestat (més els interessos, és clar) com a mínim en un curt-mitjà termini, ja que la recuperació econòmica d'aquests països va per llarg, molt llarg.

Vaja, si això d'Europa només ha de servir perquè els països rics de la UE puguin prestar diners als pobres a canvi de uns bons interessos... Ja és casualitat que els països que estan patint pitjor la crisi econòmica (major atur, més pobresa, menys benestar social, menor creixement) siguin els històricament pobres (Portugal, Grècia, Irlanda, Itàlia, Espanya...), mentre que no es pateix de la mateixa manera als països més rics (França, Alemanya, Finlàndia, Àustria, Holanda...).

El "temazo" del dimecres. Lluis Llach - "Ítaca"

Fa 36 anys, en Lluis Llach editava l'àlbum "Viatge a Ítaca" que incloïa cinc cançons, entre elles "Ítaca", d'uns textos del poeta grec Kavafis, amb traducció de Carles Riba.

36 anys després, la popular peça del cantautor català ja retirat em serveix per continuar mirant endavant amb il·lusió, i amb ganes de continuar aprenent, sense necessitat d'haver de forçar gens la travessia.

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.
Tingues sempre al cor la idea d'Ítaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses.
Ítaca t'ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca
t'hagi enganyat. Savi, com bé t'has fet,
sabràs el que volen dir les Ítaques.


Més lluny, heu d'anar més lluny
dels arbres caiguts que ara us empresonen,
i quan els haureu guanyat
tingueu ben present no aturar-vos.
Més lluny, sempre aneu més lluny,
més lluny de l'avui que ara us encadena.
I quan sereu deslliurats
torneu a començar els nous passos.
Més lluny, sempre molt més lluny,
més lluny del demà que ara ja s'acosta.
I quan creieu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes.

Bon viatge per als guerrers
que al seu poble són fidels,
afavoreixi el Déu dels vents
el velam del seu vaixell,
i malgrat llur vell combat
tinguin plaer dels cossos més amants.
Omplin xarxes de volguts estels
plens de ventures, plens de coneixences.
Bon viatge per als guerrers
si al seu poble són fidels,
el velam del seu vaixell
afavoreixi el Déu dels vents,
i malgrat llur vell combat
l'amor ompli el seu cos generós,
trobin els camins dels vells anhels,
plens de ventures, plens de coneixences.

Per Tots Sants "Castanyes".

Per Tots Sants castanyes,

per Nadal torrons,

per la Pasqua mona,

i tot l'any MINYONS!!!

Avui he passat un agradable migdia-tarda (potser que s'ho facin mirar això d'una actuació de prop de 4 hores i mitja) tot seguint la diada castellera de Tots Sants a través de la retransmissió en directe via internet de TV3. Haig de reconèixer que m'ha impressionat força la capacitat dels verds per lluitar fins a l'últim moment, tot i les adversitats. No és fàcil repetir un castellàs com el 3d10fm quan t'acaba de caure al primer intent sense arribar a col·locar dosos. També té molt de mèrit atacar un altre senyor castell com el 2d9f després de dues patacades de consideració, però encara m'ha sorprès més la rauxa que han mostrat a tercera ronda apostant per una altre "papinarro" com el 5d9f amb alguna substitució rellevant al tronc. I passades les 16:00 de la tarda, després de més de quatre hores a plaça!

Tot i l'extraordinària actuació dels vilafranquins, crec que no hauran sortit del tot contents de plaça, ja que fa ja molts anys que el seu principal objectiu és descarregar el castell de 10 pisos, i després de prop de 30 intents, encara no se n'han sortit. I aquest any semblava que ho tenien tot de cara per aconseguir-ho (una soca amb fitxatges de pes que garantia aguantar qualsevol castell que se'ls poses a sobre, un munt de castells de 9 i gammes extres al llarg de la temporada, canalla ràpida i lleugera, motivació extra pel fet de rivalitzar amb els Minyons per aquest castell...), però una vegada més, no han pogut vèncer al monstre. Potser és el coco, però potser també haurien de començar a pensar que un castell tan pesat es fa difícil d'aguantar molta estona.

Els que han sortit més contents de plaça han estat els Xiquets de Tarragona que, qui ho havia de dir, han estat capaços de dur la "tripleta màgica" fins a Vilafranca, en unes èpoques on normalment els Xiquets ja estarien descansant. Molt meritòria l'actuació dels Xiquets que a més han executat uns castells prou macos, i han pogut arrossegar a un gran nombre de camises. Pel que fa als Capgrossos, han repetit l'actuació de Girona amb el 4d9f, el 3d9f, i el 2d8f. Segur que surten satisfets a mitges, ja que tot i que sembla que remunten una mica el vol després d'un agost i setembre molt durs, haguessin volgut portar el 2d9fm com l'any anterior. I els Borinots han donat un pas endavant carregant el 3d9f en segona ronda, que segur que encara es podran plantejar descarregar enguany en les actuacions de nivell que els queden. Han completat l'actuació amb el 5d8 d'inici i un 4d8 final.

Ara doncs, torna a ser el torn dels Minyons en aquest "duel" amb els verds per assolir el més gran dels castells, el 3d10 amb folre i manilles. I espero que si a la nostra Diada hi ha algun contratemps com els que han tingut avui els verds a la seva diada, puguem aixecar-nos de la mateixa manera que ho han fet ells, i no haguem de renunciar de bones a primeres a tot el que s'ha treballat durant molts assajos.

Girona: Tensió - Ràbia - Patiment - Calma.

Aquest diumenge els Minyons actuàvem a la plaça més castellera del nord de Catalunya, la nostra segona plaça, la Plaça del Vi de Girona, en motiu de les Festes de Sant Narcís. Enguany les expectatives eren màximes ja que havíem anunciat el monstre dels monstres, el 3d10 amb folre i manilles, a primera ronda, i si la cosa anava bé teníem en cartera el 5d9 amb folre, i qui sap si el 2d9 amb folre i manilles, i fins i tot el pd8 amb folre i manilles, que tots sabem que per Girona no cal ni assajar. ;-)

El diumenge em vaig aixecar amb un nus a l'estomac que va anar desapareixent a mesura que s'apropava l'hora d'enlairar el monstre. L'hi tenia total confiança, sabia que l'havíem assajat bé (potser millor impossible), que la gent del tronc estava molt confiada amb aquesta estructura, que el folre i les manilles no fallaríem, i que la soca seria de les millors de sempre amb molts minyons i terrassencs vinguts per fer la gesta, i bona col·laboració de gent d'altres colles i dels Marrecs i els Capgrossos. Només faltava confiar que la canalla no dubtés i tot havia de sortir bé. Però si hi ha alguna cosa difícil de controlar per molt que s'assagi, és l'estat anímic de la canalla, i quan ja havíem col·locat els dosos a l'estructura i semblava que la cosa tenia molt bona pinta, l'anxeneta i l'aixecadora no ho van veure clar i van decidir no pujar més enllà dels sisens. Incredulitat, sorpresa i molt de sacrifici a la desmuntada del castell, i crits de la gent que baixava reclamant la repetició del castell. Però, malauradament, no es va poder convèncer a l'anxeneta titular, i es va decidir rebaixar pretensions i fer el 3d9f amb folre per agafar confiança i encarar nous reptes. Gran decepció!

En segona ronda, després d'un 3d9f més treballat de l'habitual degut als canvis de posicions als pisos superiors, vam encarar l'altre gran repte de la jornada, el 5d9f, amb ganes, però amb un punt de frustració evident i perjudicial. I va passar el pitjor que ens podia passar. Ens va tornar a caure el castell maleït just abans de la segona aleta. Massa feina al tronc des de bon principi per un castell que es fa molt llarg. Probablement ens haurem de replantejar reforçar algunes posicions clau del tronc del castell que no acaben de funcionar i que es fa evident. Tant per a dalt com per a baix. Bàsicament a la rengla. Crec.

De la caiguda del cinc resulta que el meu germà Albert va rebre un fort cop, i em va venir a buscar l'Ogro per avisar-me que el tenien a dins l'ajuntament. Era la primera vegada en dinou anys fent castells que em passava i la veritat, no li desitjo ni al pitjor dels meus enemics. A l'entrar a la sala dels "ferits" em vaig trobar al meu germà estirat a una llitera agonitzant pel dolor a l'esquena, i a un canell, tot i que em va alleugerir una mica comprovar que movia els braços i les cames amb normalitat, tot i el dolor. Van ser uns moments d'angoixa que vam passar fins que va acabar l'actuació i una ambulància va recollir a l'Albert. Per sort, els metges dels Marrecs i el Rosset de Minyons van estar en tot moment al costat del meu germà i van ajudar a passar una mica millor tota l'angoixa. I no em puc oblidar de la Gemma "pipes", que va estar en tot moment al costat del meu germà i el va acompanyar fina a l'hospital, i del seu marit, el Carles Argelagós, que em va acompanyar a mi a l'hospital i després ens van tornar cap a Terrassa, ja amb la tranquilitat que el meu germà no tenia cap lesió greu.

Així doncs, per a mi la tornada no va resultar tan trista com per a molts dels meus companys de colla. Segur que la majoria d'ells devien baixar amb una frustració immensa i amb una mala llet considerable per l'ocasió perduda. Jo, en canvi, ja havia passat els moments d'indignació i els patiments per la salut del meu germà, i tornava content per la notícia que no havia estat res. Ja ho veieu, com pot canviar l'estat d'ànim en uns instants.

Espero que el meu germà estigui recuperat aviat i que no es perdi la Diada de la colla del diumenge 27 de novembre (crec que és l'únic minyó que ha pujat a totes les manilles des del 2d9fm carregat del 1993). Allà els Minyons hauríem de completar la feina feta amb el 3d10fm, i encarar també altres grans castells que tenim molt a l'abast. Ens queda un mes de feina per polir aquests castells i per demostrar qui som, que ja toca. No estem tenint sort darrerament. Esperem que enguany, per la Diada, canviï la nostra sort.