Hem guanyat? Hem perdut? El TSJC i la immersió lingüística.

El bilingüisme fa mal?

Fa unes hores, el TSJC ha resolt avalar el model d'immersió català amb "concessions". O sigui, que us deixem que continueu ensenyant als infants interessats en aquest dialecte regional que enriqueix culturalment i lingüística al regne d'Españia, però que sapigueu que les criatures españioles que ho requereixin, tenen el dret a ser escolaritzades en la llengua de l'imperi. A veure si s'enteren aquests catalans que això és Españia i aquí tothom té dret a ser escolaritzat en la llengua que triï. Perdó, té el dret a ser escolaritzat en la llengua de l'imperi, perquè si tria l'àrab, el mandarí, el rus o el wolof, l'enviaran a prendre pel cul, si no és que el deporten directament al seu país d'origen.

Ens trobem davant d'un problema polític-ideològic i no pas lingüístic. Està comprovat empíricament que a Catalunya el domini (i l'us) del castellà és superior al del català, i que un dels pocs àmbits on es pot intentar igualar aquesta diferència és en l'educatiu. Està demostrat que els estudiants catalans acaben la seva escolarització obligatòria sabent les dues llengües (català i castellà), tot i que tretze anys d'escolarització vehiculada en català, no sempre assegura el domini d'aquesta llengua, sobretot entre els estudiants de famílies castellanoparlants o d'altres llengües. Només cal escoltar a molts estudiants de l'ESO parlant el català. Què passaria si el català no fos la llengua vehicular?? Només cal mirar el model educatiu basc que permet tres models d'escolarització (euskera - mixte - castellà), i que genera una societat fragmentada i dividida, a part d'un país que pot acabar perdent la seva llengua pròpia, o relegant-la a l'àmbit domèstic.

Avui ha quedat clar quina era la preocupació real de les famílies que reclamaven l'escolarització dels seus fills en castellà. Després de la sentència del TSJC donant-los la raó en la seva reclamació i obligant a la Generalitat a oferir-los classes particulars en castellà, ara resulta que no es conformen amb que als seus fills se'ls ensenyi en castellà, sinó que volen imposar que a tots els alumnes de Catalunya se'ls ensenyi en aquesta "noble" llengua. Ah caram! Així doncs era això, oi? No volen la llibertat d'elecció lingüística, el que volen és poder imposar la llengua de l'imperi a la resta dels catalans.

Espero que no hi hagi gaires famílies tan imbècils com aquestes que han muntat aquest sarau, i que aquestes, que ara s'han sortit amb la seva, acabin marxant de Catalunya el més aviat possible. Suposo que quan comprovin que amb la seva demanda han aconseguit estigmatitzar als seus fills i marginar-los de la resta, potser es plantejaran la conveniència de marxar cap a Españia, on tots els nens seran igual que els seus, és a dir, españioles.

El bilingüisme d'entrada està molt bé, però ja començo a estar-ne fins als collons d'imposicions. Quan siguem independents proposaré l'anglès com a segona llengua. O el mandarí.

El "temazo" del dimecres. Pau Albalajos - "Utòpics, idealistes, ingenus"

Tot i que ahir vaig escriure que sembla que el jovent (fins als 40) està dormit i resta inactiu davant les injustícies socials i la situació general (sotmetiment a l'estat espanyol, corrupció, crisi econòmica, retallades, atur, escàndols polítics i econòmics, etc.), a València s'ha encès una espurna d'esperança amb les darreres mobilitzacions estudiantils anomenada "Primavera Valenciana", que s'ha extès a d'altres ciutats com Barcelona o Madrid. No sé que més cal perquè sortim tots al carrer a cremar bancs i ETTs, seus de sindicats i patronals, de partits polítics i cambres de comerç... A molts llocs ja s'ha fet (només cal repasar la història) i avui encara s'explica com un èxit de la democràcia... Quan arribarà aquí la revolució necessària? En gran part depèn del jovent. O hem d'esperar que aquesta guerra ens la guanyin el "iaioflautes"?

Presentació de l'Assemblea Nacional Catalana de Terrassa.

Ahir vaig assistir a la presentació pública de l'ANC de Terrassa a la sala gran del Centre Cultural d'Unnim. Tot i que en un principi l'acte s'havia de fer a la sala petita, ja que els organitzadors no preveien una resposta tan àmplia dels terrassencs per la causa (tot i que el Maeso ja ho havia anunciat, i pel fet de ser menor d'edat ningú li va fer cas... potser també per aquest motiu hi havia tan poc jovent a la sala :-) ), finalment l'èxit inesperat va fer que ens traslladessim de sala. Tot i el caos inicial pel desbordament de les previsions d'assistència, la cosa es va poder solventar amb agilitat i l'organització ens va fer moure amb seny i ordre de la sala petita a la gran en pocs minuts.

La veritat, feia patxoca veure la sala gran del Centre Cultural pràcticament plena de simpatitzants independentistes, per escoltar les ponències de la Patrícia Gabantxo, l'Àngels Folch i el Salvador Cardús. Aquest darrer, va realitzar el discurs més llarg i amè de l'acte, i va deixar sentències d'una contundència aclaparant, com per exemple, la de que hi ha qui té por a la frustració que podria deixar en la gent la derrota de l'independència en un hipotètic referèndum, però no s'adona que ja vivim en plena frustració pel fet de no ser-ho (independents), o no poder-ho plantejar com a mínim (un referèndum).

La ponència de la Patricia Gabantxo va estar carregada de dades històriques, injustícies i maltractes varis de l'estat espanyol envers Catalunya, i de referències a polítics i goverrnants, i va saber encendre els ànims del respectable amb algunes mostres de l'anticatalanisme que es respira a Espanya. Va posar èmfasi en la rellevància que té pel país la cultura i la llengua, i els constants atacs que venen de l'estat espanyol en aquestes matèries.

El discurs de l'Àngels Folch no el vaig seguir gaire bé, ja que vaig estar més preocupat d'entretenir a la filla de l'amic Jordi Villena, que d'escoltar a aquesta terrassenca establerta a Sabadell (no diu gaire a favor d'aquesta senyora :-) ). Sé que és una de les caps visibles de l'ANC i el to del seu discurs va anar pujant d'intensitat a mesura que avançava. Va voler animar a la gent a participar i donar suport a aquest projecte, i va mostrar la seva esperança per l'èxit del projecte.

Un dels aspectes que vaig comentar amb l'amic Jordi, va ser l'escassa presència de jovent a l'acte. Crec que vaig tenir al meu costat a les dues persones més joves de tota la sala. A una banda una de 3 i a l'altre una de 15. Vaig calcular un promig d'edat de 50 anys, i la franja d'edat compresa entre els 15 i els 40 era molt minoritària per no dir anecdòtica. Que se'n pot despendre d'aquest evidència? Que al jovent no li interessa la independència? Ni la política? Ni l'ANC? Res? No havent-hi l'excusa del Barça, ni que es tractés d'un acte de cap partit polític, ni res per l'estil, em va sobtar trobar-me amb l'evidència que el jovent ha delegat el seu futur en mans de les generacions que els precedeixen.

Aquest fet em fa pensar que la generació al voltant dels 60 anys (cinc amunt o avall) són els que es van acostumar (per necessitat o per ideologia) a reivindicar, protestar i mobilitzar per la fi de la dictadura, i les generacions posteriors ja no han tingut motius tan evidents pels quals "lluitar". Ens hem (han) acostumat al benestar i a veure al poder sempre als mateixos, per la qual cosa no ens hem preocupat pel futur. "Ells sabran el que és el millor per nosaltres..." Perquè ens havíem de preocupar si ho teníem tot i res no ens faltava? Jo esperava que l'actual crisi, amb l'atur desbordat, els desnonaments, les retallades, etc., podia servir com a despertador de consciències, però ahir vaig comprovar que estava ben equivocat.

Potser la independència no serà la solució, però com a mínim intentem-ho i sortim de dubtes, coi!

Mestres (5). Família i escola.

En el darrer episodi de la sèrie "mestres" de TV3 van tractar el tema de les relacions entre l'escola i les famílies, i dels diversos agents educatius que estan involucrats en la tasca educadora de les criatures. Una de les paraules més repetides al llarg del capítol va ser la de "tribu" per referir-se a tot l'entorn educatiu de la canalla, donant a entendre que educar és una tasca de tota la tribu. Aquesta tribu engloba a la família (pares, mares, avis, tiets, cosins, germans...), als mestres, al personal no docent de l'escola, als mitjans de comunicació (sobretot la tele que és el que més acostumen a seguir les criatures), als veins, l'entrenador d'extraescolars, els monitors dels Casals d'estiu, etc., etc.

Sembla lògic pensar que l'evolució natural de la vida, comporta algunes modificacions i canvis en les formes d'educar dels diferents agents educatius de la tribu. Per exemple, els mestres d'avui en dia no peguen ni maltracten als alumnes com fa uns anys (amb la conseqüent pèrdua d'autoritat). De la mateixa manera, els pares i mares d'avui en dia tampoc maltracten a les criatures com abans, tot i que la violència, física o psicològica, no ha desaparegut del tot de moltes llars familiars. Tanmateix, és evident que les estructures familiars han canviat força respecte a fa uns anys (divorcis, separacions, famílies monoparentals, canvis de pare-mare, nous familiars...), i també han canviat les formes d'educació a la llar, ja que sovint ni el pare ni la mare poden dedicar gaire temps als seus fills degut a la feina, o a les "necessitats" d'oci pròpies, i deleguen aquesta tasca a l'escola o a altres familiars. També ha canviat força l'educació que reben les criatures a través de la tele. Hem passat dels valors de "Heidi" i "Marco" als del "Sálvame", "El diario de Patricia", "Els Simpson" i "Shin Chan" (uns nanos indisciplinats i desobedients força simpàtics).

Al llarg del capítol de Mestres, apareixien un bon grapat de professionals de l'educació que es planyien pel fet que dóna la impressió que moltes famílies no s'interessen prou per l'educació formal (escolar) dels seus fills. Ja sigui per manca d'expectatives, o per expectatives frustrades, sembla com si el que faci o deixi de fer el fill a l'escola no els importi el més mínim. Ni a nivell de rendiment acadèmic com de comportament. Davant d'aquest desinterès parental, poca cosa pot fer l'escola, tot i que posi els màxims esforços possibles.

Un altre dels planys que es repeteixen entre el col·lectiu de mestres és el de sentir-se constantment qüestionats per les famílies (a banda de la mala imatge general que estan transmeten molts mitjans de comunicació i alguns polítics irresponsables). Aquest fet, impensable fa uns anys, s'ha convertit en la cosa més natural del món, i provoca un estat d'inseguretat permanent entre molts mestres, per por d'haver-se d'enfrontar a les crítiques i reclamacions (agressions fins i tot) constants d'alguns familiars molt exigents (amb els mestres sobretot). Una de les conseqüències evidents de l'universalització de l'educació escolar, ha estat el progressiu equilibri de coneixements entre mestres i pares, amb la qual cosa, qualsevol mindundi s'atreveix a qüestionar la feina d'un mestre. Us imagineu fa quaranta anys un pare analfabet que anés a recriminar qualsevol tema al mestre del seu fill?

Avui en dia molts mestres s'ho pensen dues vegades a l'hora d'actuar davant d'una conducta inapropiada o un comportament disruptiu d'un alumne. Ja no es tracta simplement de no tocar a un alumne per no tenir problemes amb la justícia, sinó que has de vigilar la intensitat d'un retret, o el tipus de càstig aplicat, ja que pots tenir problemes grossos si topes amb algun familiar sobreprotector i crèdul en excés amb la seva criatura. Quantes vegades he sentit allò de que "si a mi em castigaven a l'escola, quan arribava a casa el càstig era doble". En canvi, avui en dia si renyes a un nen, el més probable es que a l'endemà tinguis al pare o a la mare a l'escola a recriminar-t'ho, perquè "el meu fill m'ha dit que ell no ha fet res".

Em pregunto si arribarà el dia que es demanarà passar oposicions per fer de pare. Per fer de mestre ja fa molts anys que és necessari.

Les contradiccions del sistema.

En els darrers dies hem pogut seguir als mitjans de comunicació la polèmica oberta pels casos "Eurovegas" i "Rasquera". Per una banda, la possible arribada d'un parc temàtic de l'oci (vici) a Barcelona que podria donar feina a més de 150.000 persones (diuen uns, altres ho neguen), i per altra, la cessió de terrenys de conreu al poble de Rasquera (Tarragona) per a plantar-hi marihuana per a un col·lectiu de fumadors barcelonins.

És curiós comprovar com alguns dels principals defensors de l'idoneïtat i la necessitat d'acollir el principal centre del joc i el vici d'Europa, siguin els primers a criticar el negoci de l'herba a Rasquera. Tot i que a alguns no els importaria haver-se de saltar algunes lleis autonòmiques o estatals per tal d'acollir amb els braços oberts a les màfies de tot el món, a aquests mateixos els sembla detestable i summament perjudicial permetre que uns quants pagesos de Tarragona puguin viure millor gràcies al hobby (que no el negoci) d'un bon grapat de barcelonins.

O sigui, que a alguns no els importa si l'Eurovegas comporta més ludopaties, més explotació sexual, més explotació laboral, més turisme de farra i borratxera, més criminalitat, més merda en definitiva, però no poden permetre que uns quants fumetes de Barcelona donin feina a un bon grapat de pagesos per satisfer les seves necessitats personals que no afecten a ningú més que a ells mateixos. On anirem a parar? Plantar l'herba del dimoni de manera legal!!! Això no es pot "permitir" (com diria el bo de Núñez)!!!

En què quedem? Cal incentivar l'ocupació o no? On posem els límits de lo ètic i lo immoral? En tot aquest tema hi ha molt d'hipocresia i de manipulació. Quan als governants els interessa convèncer a la ciutadania de la idoneïtat o els beneficis d'alguna cosa, s'encarreguen de posar en marxa la maquinària propagandística (mitjans de comunicació, economistes afins, entesos en la matèria, comentaristes que saben de tot, etc.), i quan els interessa convèncer del contrari fan el mateix, però donant la pitjor visió possible de l'assumpte.

Personalment, estic a favor de la plantació de marihuana, i en contra de l'Eurovegas. És molt pitjor la ludopatia, l'explotació sexual, l'explotació laboral, etc., que fumar-se un porro d'herba.

L'educació alimentària.

Aquesta piràmide pot canviar en el futur...

Un dels principals maldecaps per moltes famílies és el de l'alimentació dels fills. Es produeixen autèntiques batalles i coaccions diverses per tal d'aconseguir que els fills (infants, púbers, adolescents i fins i tot adults) s'acostumin a menjar de tot, i a les hores oportunes. Hi ha fills que s'acostumen a tot ràpidament i que no donen gaires problemes, però n'hi ha molts que passen autèntiques tortures (físiques i psicològiques) per acabar menjant allò que han decidit els pares.

Malgrat no tenir criatures, crec que molts dels maldecaps per aquest tema podrien evitar-se amb una mica de sentit comú. Els nens han de menjar de tot, però no és imprescindible que mengin tot el que a nosaltres ens agrada. Està clar que no podem fer un menú al gust de cada criatura, però sempre podem triar entre diferents possibilitats la que més els agradi. De llegums n'hi ha de molts tipus, i no cal que mengin llenties si no les suporten. Amb la carn tres quarts del mateix, amb la fruita, amb la verdura, i etc., etc.

Amb el tema dels horaris, hem de tenir en compte que la "gana" no arriba a tothom a la mateixa hora i que cal certa flexibilitat amb els horaris. Quan un nen insisteix que no vol menjar, no cal arribar a l'amenaça per aconseguir que s'introdueixi el menjar a la boca. Ni obligar-lo a seure a taula fins que s'ho hagi acabat tot. Si no té gana en aquell moment, se li guarda el menjar que hi ha fins que en tingui. El fet de menjar es pot viure com un plaer o com un suplici. Crec que hi ha massa criatures que ho viuen de la segona manera.

Un dels errors de moltes famílies és el fet de cedir als desitjos alimenticis dels nens quan ells volen. I tenir l'armari ple de porqueries de les que encanten als nens. Si els donem allò que volen, quan volen, com pretenem que tinguin gana quan arriba l'hora de dinar o sopar? Els adults els hem d'anar acostumant als horaris de la resta, però aquest procés és lent i con cal posar-se com una moto cada vegada que els nens decideixen no menjar quan tocaria.

Recordo quan era petit haver-me quedat alguna vegada a dinar al menjador de l'escola. Afortunadament, jo era un nen amb poques manies, i m'adaptava bastant bé a quasi tot (no suportava les bledes, les faves, el tomàquet, les cols de Brussel·les, el fetge, el peix amb espines...), però aquells que eren més delicats amb el menjar podien passar-ho molt malament. Recordo a algun mestre agafant la cullera o la forquilla del nen i entaforant-la a la boca com si es tractés d'un animal de granja. Se't feia un nus a l'estómac. També recordo que hi havia nens que llençaven el menjar al terra al costat d'algun altre company perquè semblés que ja s'ho havien menjat, o que s'ho posaven a les butxaques per poder sortir al pati i llençar-ho a la brossa.

Crec que la naturalesa humana ens impulsa a menjar. No podem viure sense. Anys enrere es vivia bàsicament com una necessitat, i avui en dia ho hem arribat a convertir en un plaer, a més de la necessitat. Crec que no cal que els infants ho visquin de forma traumàtica, i que hi ha maneres de educar en l'alimentació més humanes i senzilles, sense tants maldecaps. Sense capricis exagerats, però sense coaccions inhumanes. Hi ha un punt mig que cal cercar, tot i que ens pugui semblar que ens estiguin prenent el pel, que no.

A mesura que m'he anat fent gran, he anat incorporant molts aliments que fins fa un temps. mai hauria volgut. Això és degut a que el meu paladar ha anat assimilant i acceptant sabors i gustos que abans no tolerava. El fet que de petits no vulguin alguna cosa, no vol dir que mai mengin aquella cosa. S'ha de deixar que vagin incorporant productes a poc a poc, i de forma natural. Qui m'havia de dir a mi fa un bon grapat d'anys que acabaria adorant el formatge, les cremes de verdures, el peix blau, l'escudella, el gin-tònic... Ara, les cols de Brusel·les, les faves, el fetge, i les bledes, encara no els suporto.

El "temazo" del dimecres. Goran Bregovic - "Jeremija"

El passat divendres vaig tornar a veure al Palau de la Música Catalana, després de tres anys de la primera i darrera vegada, al músic serbi Goran Bregovic, amb la seva orquestra de bodes i funerals, formada per un quartet de cordes, un quintet de vents, un quintet de veus masculines, un duet de veus femenines, un percusionista-cantant, i ell mateix dirigint la banda amb la guitarra i el sàmpler.

Un autèntic espectacle de prop de 2 i 1/2 h. de durada amb moments d'eufòria col·lectiva quan sonen els temes més populars i ballables. Tanmateix, les peces lentes et deixen clavat a la butaca per la seva bellesa i sensibilitat, i per l'alt nivell dels músics a l'escenari.

Casualment, al Palau van coincidir dos genis de diferents àmbits. Un serbi, el Goran, a l'escenari. L'altre, bosni, el porter d'handbol del Barça, Daniel Saric, a qui només vaig tenir temps de saludar amb un espontani "Visca el Barça", que va ser contestat amb un no menys espontani "Visca".