Primera agressió soferta fent de mestre.

Avui he viscut en pell pròpia l'ira d'un alumne de vuit anys, que m'ha atacat amb un llapis a la panxa, després d'insultar-me amb expressions del tipus "cuatro ojos" o "hijo de puta". Afortunadament, la dessuadora i la samarreta interior han evitat un mal major, però la punta del llapis ha quedat marcada en vermell a la meva pell. Tot s'ha anat torçant després que el nano pugés del pati una mica alterat per algun conflicte amb uns companys, i jo he acabat pagant els plats trencats a la classe, ja que el nen no ha parat d'emprenyar i provocar-me des que hem entrat a l'aula, on feia un reforç amb solament tres alumnes.

És ben cert que aquest nen té problemes d'autocontrol, d'autoestima i d'hiperactivitat (vaja, o simplement no li interessa un pito aprendre allò que li fem aprendre), i s'ha d'anar sempre amb molt de compte perquè no se li giri i et vulgui fer la punyeta. Està clar que de nens així n'hi ha hagut tota la vida, però la diferència és que abans els problemes se solucionaven d'una altra manera, i difícilment un alumne s'atrevia a atacar a un mestre. No vull dir que si a la primera tonteria que hagués fet el nen li clavo un clatellot, el nen hagués parat amb les tonteries, però està clar que avui en dia molts nens se saben intocables i abusen d'aquesta impunitat. Si a més a més, saben que a casa sempre els recolzen... doncs tenim un gran problema. Però ben gros.

Tanmateix, els meus sentiments envers l'alumne, un cop passat l'incident i vist que no era res greu (al moment se t'accelera el cor i es fa difícil raonar), no són pas d'odi i venjança (que passa més sovint del que fora professional) per l'agressió soferta, sinó de comprensió i pena per la situació general del nen: situació familiar, fracàs acadèmic, desequilibri emocional, baixa autoestima... Evidentment, l'acció lamentable del nen tindrà la seva conseqüència (està per decidir) i no passarà a l'oblit, ja que el nen ha de ser ben conscient de que ha fet una cosa terrible i que no està gens bé anar insultant i atacant als mestres. També crec que és important que el nen se n'adoni que no tothom utilitza la violència per resoldre els problemes (com segurament deu haver vist al seu entorn proper massa sovint). Si jo hagués respost amb violència a la seva violència, quin exemple li hagués donat? No estem parlant d'un energumen de trenta anys que si no ha après abans a resoldre els problemes d'una altra manera, ja no hi ha res a fer, sinó d'un infant de vuit anys que encara està a temps de canviar la seva forma de reaccionar als problemes i frustracions.

Ja sabem com s'arreglaven aquests problemes fa vint o trenta anys. Tots hem tingut algun mestre energumen de mà llarga. Molts de nosaltres encara portem (i m'incloc) incrustat al subconscient un punt d'agressivitat transmesa per la família o els mestres (qui sap si heretada també de generacions passades). Jo intentaré controlar-me com he fet avui en el futur si em trobo davant de situacions similars. Pel bé dels infants i per un futur amb menys violència. La violència crida violència. La calma crida a la calma. Podem aconseguir que els nens no facin tot el que els vingui de gust sense haver de recórrer a la violència? Jo crec que sí.

Mestres (10). Educar o ensenyar?

El darrer capítol de Mestres ha estat si fa no fa igual d'ensucrat que la resta dels capítols emesos, però això no significa que no hi hagi quelcom destacable o comentable.

Per exemple, m'agradaria destacar novament que la convidada "estrella" del capítol, l'Ariadna Gil, havia estat escolaritzada en una escola privada, com la majoria dels convidats que han anat passant pel programa (Mag Lari, Manel Esteller, Teresa Forcades, Dolo Beltran, Josep Baselga, Raquel Sans, Xavier Beltran). Solament dos (Jordi Évole i Empar Moliné) han estudiat a la pública. Casualitat? Tenint en compte que a partir del 1970 comencen a sorgir un bon grapat d'escoles públiques estatals, sembla com si costés molt trobar personatges rellevants formats a la pública. Seria molt interessant poder fer un estudi sociològic per esbrinar els orígens acadèmics de diferents personalitats públiques i privades. Seria interessant saber on van estudiar els principals líders polítics, banquers, empresaris, advocats, alcaldes, líders sindicals, taxistes, paletes o metges. Potser en trauríem algunes conclusions interessants al voltant del sistema educatiu de doble/triple xarxa...

Un altre fet destacable va ser escoltar el testimoni d'una professora d'institut d'edat propera a la jubilació que afirmava que els darrers anys de feina havien estat els més feliços de la seva vida professional, degut a que l'havien posat en una aula oberta amb un nombre reduït d'alumnes (una quinzena), als quals podia dedicar una atenció molt més individualitzada i propera. Ho devia dir en contrast amb els ratis de 30 o més alumnes per aula que es donen a la secundària als instituts públics on molts professors acaben perdent els estreps i alguna cosa més. Està clar que pretendre una atenció personalitzada i atendre a la diversitat amb vint-i-cinc o més alumnes és del tot inviable.

Novament es va tocar el tema del que cal o no ensenyar i del que cal o no educar. Em va interessar un comentari d'un entrevistat que deia que l'escola ha d'aconseguir donar uns coneixements que ens ajudin a tenir ganes de tenir més coneixements. Jo més aviat considero que l'escola aconsegueix amb el seu sistema, avorrir al personal i treure en gran mesura les ganes de conèixer i aprendre. Si aprendre significa seure a una cadira i escoltar al mestre, i memoritzar la lliçó, molt alumnes no li troben cap interès. I si permetéssim als alumnes aprendre allò que realment els motivi? I al seu ritme.

I com es pot educar a través de les matemàtiques, el coneixement del medi, o de la llengua si l'únic que se'ls demana és que escoltin, callin, facin les feines com se'ls demana, memoritzin, i responguin les preguntes de l'examen? Quines competències s'eduquen així? L'obediència? La submissió? L'esperit acrític? L'aprendre a memoritzar i oblidar (memòria a curt termini)? La dependència? Jo que considero que s'educa més a través de l'exemple que del sermó i el discurs, considero que sovint l'exemple educatiu que es transmet als alumnes a l'escola és força negatiu: mestres que criden i es desesperen, mestres que estimulen la competitivitat humiliant entre alumnes, mestres poc dialogants, mestres autoritaris, mestres de l'"això ara no toca"...

És probable que existeixin escoles que treballin per centres d'interès, per projectes, amb autoaprenentatge, treball en equip, autonomia i iniciativa personal, i totes aquestes coses que sonen tant bé, però de moment jo no he tingut la sort de trepitjar-ne cap. Continuo veient molts llibres de text, molta transmissió de coneixements del mestre als alumnes, excés de matèries, excés de continguts o, com a mínim, inutilitat de molts continguts, excés d'hores asseguts a la cadira...

Males notícies: el rei d'Ejpañia evoluciona favorablement.

La veritat és que me la porta bastant fluixa si als espanyols els agrada tenir un rei o no. Jo només crec en la República Catalana. Tanmateix, mentres continuem sotmesos a l'estat espanyol, indigna molt comprovar com aquesta colla de vividors viuen a cos de rei a costa dels contribuents.

Tot i que avui un destacat militant socialista s'ha atrevit a fer servir el terme "abdicar" en roda de premsa, referint-se a la darrera polèmica en que s'ha vist embolicada la casa reial (la famosa cacera d'elefants del rei a Botswana), la veritat és que no sembla gens probable que els dos principals partits polítics espanyols vulguin obrir aquest debat a curt termini. I mentrestant, l'estat espanyol gastant una quantitat aberrant de calés per costejar els capricis d'aquesta colla de paràsits i catets que si no fos pel cognom que tenen estarien fent cua permanent a les portes de l'INEM.

Com s'entén que el rei d'un país que està vivint una de les pitjors crisis econòmiques que es recorden, s'atreveixi a prendre's unes vacancetes de cacera a Botswana? No dic que el rei no es mereixi fer vacances (de fet, porta de vacances prop de quaranta anys), però potser es podria plantejar passar uns dies a qualsevol de les seves residències dins l'estat espanyol. I si el que vol és caçar, que se'n vagi al Delta de l'Ebre a caçar caragols poma d'aquells que fan malbé els camps d'arròs.

No si entre lladres, yonkis, adolescents armats, i borderlines, estem ben arreglats...

14 d'abril: Visca la República... catalana!!!

Avui es compleixen 81 anys de la proclamació de la república catalana per part del president de la Generalitat del moment, Francesc Macià. 81 anys després d'aquella fita pensar avui en dia en alguna cosa semblant, sembla més aviat utòpic, tenint en compte la realitat demogràfica catalana, i els dirigents polítics que tenim. Tot i així, com que sommiar no encara no està prohibit, continuaré confiant que arribi el dia que la majoria del poble català pensi com en Macià o Companys i consideri que sotmesos a Espanya, no tenim cap futur com a nació. 

Com diria aquell: no hi ha res més semblant a un espanyol de dretes, que un espanyol d'esquerres. Què poc que han trigat els socialistes espanyols a acceptar la bandera "rogigualda" dels vencedors feixistes. Quant ciutadà català espanyolista disfressat de republicà llueix la bandera tricolor amb orgull, tot i saber que l'estat català dins d'una Espanya federal és quelcom inviable. No se'n poden anar a lluir les seves banderes més enllà de l'Ebre? A mi m'ofenen.

Sols l'ideal pot dur-nos al triomf

La pitjor desgràcia que pot sofrir col·lectivament un poble és la manca de l’ideal; i si aquest poble es troba com el nostre sotmès a l’esclavatge i amb el seu esperit ofegat i malmès pels dogals de l’opressor, sols amarant-se en la puresa dels ideals més enlairats, pot mantenir la confiança d’assolir l’esforç necessari per a trencar els grillons i fruir amb dignitat la vida independent i lliure que son esperit col·lectiu reclama.

Per això ens esborrona pensar en el pervenir de la nostra Pàtria catalana, si en ella haguessin de perdurar i créixer els vents de materialisme embrutidor i eixorc que avui la descomponen, degut al fals i viciós concepte del patriotisme propalat per tots aquells que combreguen en la doctrina suara públicament defensada que redueix i limita totes les aspiracions col·lectives a la prosperitat material i que arriba a definir el catalanisme, com el moviment que es proposa aconseguir que els catalans s’ho passin bé.

La traducció d’aquest sofisme en la vida pràctica i en l’actuació política de nostres prohoms i de nostres partits, és la que ens ha dut a la gran crisi política que sofreix la causa nacional de Catalunya, és la que ha fet possible que es malaguanyés durant un quart de segle l’esforç de tota una generació de patriotes, per a que sense produir-se un avenç sensible en la causa nacional, es portés el desengany al cor del poble, mentre s’agabellaven fortunes fortunes personals fabuloses o s’asseguraven posicions econòmiques, financeres, o senzillament professionals, de les que cap profit sensible podia arribar a la Pàtria oblidada...

Cercant aquest benestar material, sacrificant-ho tot a la conveniència, a l’oportunitat del moment s’ha anat colgant amb llot la veritable ànima de la Pàtria.

Mes fou la joventut aquesta, joventut suara també públicament acusada de perillosa per a la Pàtria, la que tingué esment del veritable perill, la que llençà el crit de rebel·lia girant els ulls i aixecant el cor vers la puresa de l’ideal, abominant de l’oportunisme suïcida, la que marcarà el camí del menyspreu al materialisme embrutidor, al benestar enervant, la que assenyalarà el sacrifici com a únic mitjà de salvació...

I és per tot això que nostres cors s’eixamplen de goig i d’esperança en celebrar anyalment la festa nacional de l’esperit i de l’ideal, en la diada del Gloriós Sant Jordi triomfador de l’obscur drac, alliberador de la gentil donzella; en la diada del cel enlluernador i de les sagnants roses vermelles, quan la terra tota es desvetlla amb l’esclat primaveral de nova vida, de nova saba, de fermança nova.

I és per això, encara, que havem trobat avui, en tractar de resumir nostres afanys i inquietuds, la cristal·lització de nostre pensar i sentir, en uns versos de l’etern jove de la Pàtria, de l’altíssim poeta en Joan Maragall, que avui ens han sigut recordats per un bon amic, i que volem dir-los devotament amb frisança d’oració, bo i encomanant-los a la inspiració de nostres músics perquè puguin esdevenir l’himne nacional de nostres joventuts...

Cant dels joves

L’hora nostra és arribada,
tots ens hem desensonyat
amb el front il·luminat
per la llum d’una altra albada.
I esperem que surti el sol
per cantar-ne l’alegria;
quan veurem que s’alça el dia
alçarem, cantant, el vol.

Com aucells ens alçarem
movent l’aire amb la volada;
com a núvols creixerem
amb remors de pedregada.
I en les serres avials
remourem la gran tempesta
fins que el sol, veient-nos alts,
ens vesteixi amb llums de testa.

I per l’aire, llavors pur,
de la Pàtria rabejada,
baixarem amb vol segur
a repòs de migdiada.

Joan Maragall

¡Tant de bo que nostre Patró gloriós ens concedeixi la gràcia de purificar l’aire de nostra Pàtria, després de la tempesta que ja és prop, i que amb el triomf d’aquest nostre ideal pur, puguem fruir les resplendors d’aquella alba enyorada de nostra independència!

Manuel Carrasco i Formiguera

L’Estevet, núm. 68 del 20 d’abril de 1923

Segona entrega de les aventures i desventures de l'economia Ejpañiola.

Del creador del vídeo d'animació "Españistan" que va causar furor a la xarxa fa un anyet, ara apareix aquest "Simiocracia" que ve a explicar quin tipus de personatges ens han dut fins on estem ara. Des dels polítics corruptes, fins a economistes sense escrúpols, empresaris ineptes, futbolistes espavilats, etc., etc.

Està clar que tenim allò que ens mereixem. I vivim (per desgràcia i per obligació) en un estat on l'evolució del simi a l'home no ha acabat de produir-se del tot.

El "temazo" del dimecres. Umpah-pah - "La catximba i els rostolls d'Angelina"

Vull dedicar el "temazo" d'avui al poble de Rasquera (Ribera d'Ebre), que ahir va celebrar un referèndum per decidir si accepten posar una plantació de "marihuana" en uns terrenys municipals per tal de fer front a la greu crisi econòmica que afronta l'ajuntament i els habitants d'aquest poble, desconegut per la gran majoria de catalans i gairebé tots els espanyols fins fa quatre dies. En aquest referèndum, el 56,3% dels participants va aprovar la proposta del govern municipal. Així doncs, crec que la cosa està clara, no? O ha de sortir-se amb la seva la minoria per molt àmplia que sigui?

Endavant Rasquera! Legalització ja! Prou hipocresia!

Qui controla als mossos violents i energumens?

Circula per la xarxa aquest vídeo penjat pel setmanari "Directa" que fa esgarrifar. Es veu a un energumen disfressat de policia que a més a més de repartir llenyots com un posseït, es dedica a detenir a ciutadans en cadira de rodes, que prou feines tenen per moure's com per suposar un perill públic! Veient com reparteix estopa aquest "professional de la violència", queda clar que això de repartir llenya ho porta molt endins, i no para fins que algun company li diu que ja està bé, que calma.

Planyo als familiars d'aquest paio, i sobretot als fills si és que en té. No voldria estar a la seva pell i fer enfadar al papa. Espero que aquestes imatges li arribin algun dia a aquest mosso i que com a mínim senti vergonya dels seus actes. Tots sabem que no el tancaran a la presó ni el faran fora del cos de mossos, però si al seu interior sent una mica de vergonya i llàstima de sí mateix, ja haurem aconseguit alguna cosa.