Ramos que nos vamos!

He de reconèixer que el passat dimecres, després de veure llençar el darrer penal de la tanda madridista per part de l'impagable Sergio Ramos, vaig fer un bot del sofà, acompanyat d'una ratxa de botifarres continuades en direcció a l'aparell televisiu. Tot això amb un somriure als llavis que encara avui després de tants dies, no ha marxat del tot. Si dimarts vaig anar a dormir bastant fotut per la injusta derrota blaugrana davant del Chelsea, l'endemà no em va costar gens dormir-me. Com pot canviar l'estat d'ànim d'un en vint-i-quatre hores...

L'acció del penal fallat per Ramos el dimecres serà d'aquelles que es recordaran i comentaran tota la vida, i de fet, ja han aparegut desenes de bromes i acudits al respecte. Per exemple: "en què s'assembla un passe de Xavi a un xut de penal de Ramos? Que tots dos van a Cuenca", o "Missatge dels extraterrestres al planeta terra: hem rebut el vostre missatge però no l'entenem. Què voler dir Addidas Football Champions League", o "Ramos va llençar la pilota a fora perquè els gols fora valen el doble", o que Ramos va llençar on li demanava el públic "A Cibeles oe, a Cibeles oe", o que Ramos va dir que "vi a Mou en el suelo y la tiré fuera para que le atendieran", ...

Jajaja, i després diuen que el futbol no és divertit... He rigut més aquesta setmana gràcies al Ramos que en un monòleg de mitja hora de l'Andreu Buenafuente.

Les set diferències.

En els darrers dies ens hem assabentat del comiat de dos puntals de la indústria de l'opi catalana (sí, sí, opi, ja que el futbol i la religió han estat, són i seran l'opi del poble), l'entrenador del FC Barcelona, Pep Guardiola, i el cardenal de Barcelona, Martínez Sistach. Tot i que el nivell de popularitat de l'un i de l'altre no tenen res a veure, tots dos, en les seves parcel·les han influït en gran mesura en l'estat anímic i emocional de moltes persones (o molta gent) d'aquest país.

Hi ha tanmateix unes quantes diferències més entre els dos personatges, i els seus anunciats comiats:

- Un ha dut a molts catalans a la glòria temporal. L'altre encara espera trobar la glòria eterna.

- Un és "creu de Sant Jordi" de la Generalitat. L'altre no es treu la creu ni per Sant Jordi.

- Un treballa tocant les pilotes. L'altre també.

- Un ens deixa en mans del seu deixeble Tito. L'altre: Tito, a veure en mans de qui ens deixes!

- Un omplia estadis cada diumenge. L'altre veia com cada diumenge tenia menys gent a l'"estadi".

- Un vivia al costat de Déu (Messi). L'altre parlava en nom de Déu, però no l'havia vist mai.

- Un cobrava un sou indecent per la feina que feia. L'altre no (ben mirat, sí. L'altre també).

Ai Rigau, que se t'ha vist el "plumero".

Us deixo aquest magnífic treball d'un col·lectiu de pares d'alumnes francesos implicats amb la causa educativa (suposo que com a casa nostra també deuen ser una minoria), que perfectament es podria traslladar a la situació educativa a casa nostra. I més, ara que acabem de saber que la consellera Rigau acatarà (JAJAJA) la decisió del ministre Wert (Wer-te a la mierda) d'augmentar el rati d'alumnes per aula, incrementar una hora lectiva l'horari laboral dels mestres, etc., etc.

Vaja, que quan la consellera va sortir de la trobada que van tenir a Madrid els responsables educatius de totes les CCAA amb el ministre (Wer-te a tomar por culo), i va aparèixer als mitjans mostrant la seva indignació per la intromissió de l'estat en les competències educatives catalanes, el que realment pensava, era el favor que li feia el ministre (Wer-güenza me daría) aplicant aquestes noves mesures. Per aquest motiu, va ser molt prudent la consellera de manifestar una opinió contraria a les mesures proposades. Simplement va voler fer-se la víctima per guanyar-se la simpatia d'algun innocent que encara es creu que aquesta dona tingui el més mínim interès en reduir el fracàs escolar i totes aquestes coses que es diuen i que queden tan bé de cara a l'opinió pública.

Sap la consellera que el fracàs escolar és fins i tot necessari en tot sistema capitalista que es preui. No podem aspirar a un sistema on tots els alumnes arribin a la universitat. També es requereixen bons obrers submisos que treballin per baixos sous, sense protestar i sabent que no poden aspirar a res més a la vida. I no cal patir per formar als qui hauran de tirar endavant el país, ja que per això ja hi ha unes quantes bones escoles privades-concertades que s'encarreguen de formar a aquells que s'ho poden permetre, és a dir, els de la corda de la consellera.

Es calcula que aquesta nova retallada en l'àmbit educatiu suposarà l'eliminació de prop de dos mil llocs de treball, bàsicament de mestres interins i substituts. Si aquesta és la manera com pensa el govern de la Generalitat reactivar l'economia, ja em direu...

Un altre de les originals decisions del ministre (Wer-dadero inutil) és la de no cobrir les baixes laborals de menys de deu dies. O sigui, que si el mestre d'educació física o d'anglès es posa malalt, els seus alumnes no tindran classes d'aquesta matèria durant tot aquest temps. O potser es pensa el ministre o la consellera que qualsevol mestres està preparat per exercir aquestes matèries?

Però no cal patir gaire a curt termini. No crec que amb les darreres decisions del ministre (Wer-para-creer) i la consellera Rigau mori ningú, ni comenci la guerra, ni cap família es quedi sense escola on aparcar a les criatures, ni res per l'estil. Tot continuarà si fa no fa igual, excepte a les escoles. Però això només ho pateixen els privilegiats mestres i les criatures (que no tenen criteri, ni veu, ni vot), així que no cal donar-li gaires voltes, oi?

El "temazo" del dimecres. Kortatu - "Revuelta en el frenopático"

Muntatge casolà una mica desfasat pels personatges que hi apareixen, però que es podria refer perfectament canviant les cares dels protagonistes pels actuals governants... Gran clàssic del grup irundarra ja desaparegut Kortatu, impulsors del punk-rock-ska radical a l'estat espanyol i a d'altres parts del món. Grups com Inadaptats, Obrint Pas, o Brams han begut de les seves fonts.

Diada de Sant Jordi agredolça.

Ahir vaig viure una diada de Sant Jordi de grans contrastos emocionals, passant al llarg del dia de l'eufòria matinal, a una indignació i ràbia de migdia i tarda, i un final de jornada de recuperació d'ànims i d'autoestima.

El que havia de ser una diada de Sant Jordi plàcida i emotiva com cada any, es va convertir en un dia gris "gràcies" als prejudicis d'alguna companya de feina. M'indigna que hi hagi mestres amb prejudicis i mestres envejosos. Jo no tinc la culpa de que a mi els meus alumnes m'estimin, m'apreciïn, o em respectin (i ho facin evident), i que a d'altres els odiïn, els rebutgin o els ignorin. Hi ha algun manual de mestres on es digui que cal ser un "ogro" amb les criatures perquè tot funcioni?

A banda d'aquesta decepció professional que va marcar en gran mesura el meu estat anímic al llarg de la jornada, haig de reconèixer que la resta d'esdeveniments viscuts i experimentats van ser molt gratificants, tot i que el meu cap no acabes de gaudir-ho al cent per cent. Començant pel llibre que em va regalar la mare, "La cançó dels Maoris" de Sarah Lark, continuant amb l'existosa jornada castellera a la plaça vella on els Minyons vam descarregar sense complicacions un 4d8, el primer 2d8f de la temporada (fent de contrafort al folre i apareixent a la foto!!!), un 3d8 i un vano de 5, amb l'inesperada i emocionada visita d'una alumna marroquina de nou anys de la meva escola que em va dur fins on era la seva mare perquè ens fes una foto plegats (i ben agafats!), i un fi de festa amb uns quants amics sopant al frankfurt, i fent unes cerveses abans de retirar-nos.

Aquest matí encara m'he llevat amb un nus a l'estómac, senyal de que el meu cap encara no ha oblidat del tot el que ahir vaig patir. Espero que aquest nus marxi aviat. Segurament, tan aviat com el que trigui a mirar-me a qualsevol alumne als ulls. Què n'és de cruel la vida de vegades...

El futbol és "asín" (2). O com perdre una lliga.

Avui no em podia llevar. Després de veure el partit d'ahir del Barça contra el Madrid (veieu que he utilitzat la preposició "contra" en comptes de la més estètica i políticament correcte conjunció "i") de lliga, m'ha quedat un cos estrany com feia temps que no tenia. El sabor de la derrota que tenia pràcticament oblidat, ha tornat al meu interior, i el meu cap està treballant intensament per superar el tràfec. Afortunadament, venen molts pensaments i raonaments que m'estan ajudant força a recuperar-me. Alguns exemples:

El Barça no pot guanyar la lliga cada any, i algun any l'havia de perdre. La lliga aquest any estava molt difícil, i tot i que ahir el Barça hagués guanyat al Madrid, el títol continuaria depenent d'ells; Ahir el Madrid va guanyar al Camp Nou com un equip menor. Tancat al darrera i cercant les contres. Deixant que l'equip gran proposés i ataqués i esperant sorprendre amb alguna contra com faria un equip de la segona B en un enfrontament dels vuitens de final de la copa del rei; L'arbitre, amb els seus errors arbitrals va col·laborar amb la victòria del Madrid. No anul·lant el primer gol dels blancs en clar fora de joc (tot i que els de la tele no ho veiessin tan clar), i permetent el segon gol madridista després de no xiular una clara falta a l'extrem culer Tello al mig del camp; Continuem fallant ocasions claríssimes de gol que ens penalitzen letalment. Ahir Xavi en va tenir una en un mà a mà amb el porter. Ells en van tenir una i van fer dos gols...

I ara l'autocrítica. Guardiola haurà de treballar molt per aconseguir vèncer les tàctiques ultradefensives que darrerament li estan complicant en excés les coses. El Barça es troba amb autèntics murs defensius que semblen impossibles de trencar, i que acaben convertint el joc en una mena d'atac d'handbol, basculant d'esquerra a dreta i de dreta a esquerra, sense trobar cap forat per on entrar. I amb l'únic argument fiable de Messi per trencar aquesta telaranya defensiva. Però Messi no ho pot fer tot sol i cada cop està més ben defensat, així que en Pep haurà de cercar solucions si no vol que partits com el d'ahir o el del passat dimecres a Londres es repeteixin en el futur. Un dels principals handicaps amb que es troba darrerament l'equip és el fet d'haver de remuntar marcadors adversos. El rival acostuma a marcar primer i després el Barça juga amb presses i sota pressió. Si aconseguim estar una mica més desperts en defensa segur que no tindran gaires ocasions de sorprendre'ns.

En tot cas i malgrat la derrota d'ahir i la lliga perduda, ara més que mai, i per sempre, olele olala ser del Barça és el millor que hi ha! I dimarts a remuntar l'eliminatòria de la champions contra el Chelsea i a per la revenja amb el Madrid a la final.

I si privatitzen directament l'educació? Ganes no els en falten.

Després de les noves retallades anunciades pel ministre Wert en l'àmbit educatiu, que afecten des de les etapes inicials fins a l'ensenyament superior (universitat), queda clar que tant l'administració central com l'autonòmica han vist clar que retallar en el tema educatiu és la millor i menys difícil solució als problemes econòmics del país.Si es puteja una mica més a aquesta colla de privilegiats (mestres) i a aquesta colla de ganduls (alumnes), apujant taxes, incrementant ratis d'alumnes per aula, incrementant hores de docència, reduint substitucions innecessàries (per exemple una baixa de menys de deu dies!), eliminant estudis inútils que només interessen a quatre hippies, baixant sous, etc., etc., etc., segur que la majoria social ho accepta sense problemes, i fins i tot, potser, aplaudeix les mesures. Que ja està bé de privilegis i que s'han de posar les piles, que fa trenta anys no hi havia tants privilegis i bé que funcionava tot. Oi?

Fa trenta o quaranta anys potser hi havia aules de 30 o 40 alumnes, però aleshores encara estava ben vist que un mestre es fes respectar a base d'hòsties, amb la qual cosa era molt més senzill mantenir una disciplina i un ordre. Fa 30 o 40 anys l'heterogeneitat dins d'una aula no tenia res a veure amb la realitat social actual, en que et pots trobar amb aules amb 25 alumnes de 25 nacionalitats diferents, amb 7 o 8 llengües diferents, i cultures diferents. Fa 30 o 40 anys si hi havia alumnes "tontos" doncs no passava res, ja que no existien els informes PISA, i aquests alumnes podien passar a fer FP i així es formava a bons tècnics i operaris qualificats. No calia atendre la diversitat, ja que ningú es preocupava tant pel fracàs escolar. 

Suposo que la preocupació que mostren els nostres governants quan apareixen els resultats dels informes del nivell educatiu dels nostres estudiants, és en realitat un gest de cara a la galeria, perquè sembli que realment els preocupa. De fet, això no els preocupa gaire. Els preocupa més la despesa que suposa l'educació pública, i el que s'estalviarien si passes a ser tota privada. D'aquesta manera, només estudiarien els que realment tinguin interès. O pasta.

Estic segur que aquest cadena de retallades contra l'educació no s'acabarà aquí. Per què? Doncs perquè les conseqüències de retallar en l'àmbit educatiu no es perceben a curt termini i no alteren gaire la qualitat de vida de les persones (bé, a banda dels mestres i dels alumnes). Si augmenten les llistes d'espera hospitalàries, o els impostos, o el preu dels medicaments, o els peatges, o els transports, tothom es queixarà (o no!). Però què importa si són 25 o 30 o 35 alumnes a l'aula si els ha d'aguantar el mestre, i fa 30 anys ja era així? Què importa si el meu fill està deu dies sense fer educació física perquè el mestre està de baixa i no el substitueixen? Segur que faran alguna altra cosa interessant. Què importa si les escoles privades fan una hora més al dia que les públiques perquè s'ho poden pagar? Què importa si les escoles privades no assumeixen la realitat social que vivim (augment d'immigració) i són petits oasis d'irrealitat? Què importa si un mestre està més cremat que el pal d'un xurrer, i no li queden hores per corregir deures, exàmens, o preparar classes? Per això el paguen, no? I molt bé, per cert (diuen).