Dia 15 - El "temazo" del dimecres. Camarón - "Volando voy".

Com que avui no he fet gaire cosa d'interès  mes enllà d'anar enllacant transports per arribar novament a la capital, Jakarta, us deixo amb un dels temes mes populars cantats pel Camaron, tot i que ideat per Kiko Veneno, per uns dels millors albums de flamenc fussio que s'hagin fet mai: "La leyenda del tiempo". Quin no ha cantat alguna vegada aquest tema al ritme de les palmes...

 

Demà serà el meu darrer dia indonesi i tinc la intenció de fer  una visita llampec a la capital. Res, els edificis mes representatius, i algun basar. Demà us explico.

Dia 14 - Més terrassencs per Jogyakarta!!

L'Edit, terrassenca exiliada a Madrid per motius laborals, a la meva esquerra.

Ahir us comentava l'enorme alegria que m'havia endut al trobar-me al Marçal Roca amb la seva xicota i una amiga a Jogyakarta. No és gens habitual trobar-te coneguts, i a més a més de la mateixa ciutat, tan lluny de casa. Doncs bé, per si no havia flipat prou, ahir a la nit em vaig trobar a una altra coneguda terrassenca, exminyona, i actualment residint a Madrid per motius laborals. De fet, va ser ella qui em va reconèixer, ja que ens podríem haver creuat pel carrer i segurament jo no l'hagués reconegut. Però quan se'm va presentar i em va fer cinc cèntims del seu pas per la colla farà uns quinze anys, vaig començar a fer memòria. Tinc més vist a la seva germana Meritxell, que actualment viu a Terrassa i veig de tant en tant pel carrer i saludo. Totes dues eren de l'esplai Sant Valentí i devien entrar a la colla en l'època que van entrar tot un gruix de joves d'aquest esplai.

Si amb el Marçal i companyia vam fer un sopar ràpid al carrer, amb l'Edit i el seu xicot madrileny (del que tampoc recordo el nom), vam anar a un bar restaurant que regenta una noia basca amb el seu company javanès. Allà van començar a treure birres i vaig beure tot el que no havia begut fins aleshores al llarg de tot el viatge. La veritat és que les birres van entrar millor que mai, ben fredes, i amb bona companyia i animada tertúlia. Normalment en aquestes ocasions es comenten les anècdotes del viatge, així com d'altres experiències en d'altres països. A taula vam acabar juntant-nos dos catalans, tres madrilenys, una basca i un indonesi. Afortunadament, no va sortir en la conversa qüestions polítiques...

Ni José Tomás en el seu millor moment...

 Un dels moments divertits de la vetllada va ser quan ens van cridar l'atenció des de fora del bar (que estava tancat per vacances post-ramadà) per veure un ratot que acabaven de caçar al carrer. És curiós, però en aquest viatge encara no havia vist cap rata enlloc. Recordo els ratots que vam veure l'any passat a Tailàndia i a Malaysia, i se'm feia estrany que per aquí no n'hi hagués. Potser sí que aquest país és una mica més net en comparació amb els dos darrers.

Avui he fet la meva darrera excursió motoritzat, ja que avui havia de tornar la moto. He tornat a baixar cap al sud, a les platges del sudoest de Jogyakarta, a uns 35 quilòmetres. He visitat tres o quatre, molt semblants a la primera que havia estat. Grans explanades de sorra marronosa, negra (volcànic), aigua molt picada i perillosa, i zones amb zero gent, i d'altres de més turístiques. Aquesta setmana és festiva per a molt gent aquí, i això es nota en el transit per les carreteres i en la presència de gent a les zones turístiques. Jogyakarta mateix està quasi al cent per cent d'ocupació, i els preus de les habitacions s'han doblat o més.

Tradició i modernitat alhora.

Per sort, això dels increments de preus només es dóna amb l'allotjament. Perquè us pugueu fer una idea de quin nivell de preus tenen per aquí, ara us en donaré alguns exemples orientatius. Per exemple, el litre de benzina surt a 4.500 rúpies (és a dir, uns 33 cèntims d'euro el litre). Als súpers, l'ampolla de 300 cl. d'Sprite et costa unes 3.000 - 4.000 (25 - 35 cèntims d'euro). Ara, això sí, la birra de mig litre se la cobren "cara": 25.000 (2'15 euros). Un plat de menjar al carrer et surt entre 6.000 i 10.000 rúpies (50 - 85 cèntims). Connectar-te a internet de 2.500 a 7.000 l'hora, depenent de lo turístic que sigui el lloc (20 - 60 cèntims). Llogar una moto 50.000 o 60.000 rúpies al dia (4,25 euros)... Vaja, que no surt gaire car viatjar per aquest país. Si no et deixes estafar per algun dels suposats artistes de Batik (una tècnica de pintura molt colorista), no passaràs gaires maldecaps per motius econòmics aquí.

Tècnica oriental per treure la cera de les orelles. Ho vaig fer a Tailàndia.

Avui he volgut acomiadar-me de Jogyakarta amb una nova sessió de massatge. Aquest cop ha estat un massatge relaxant i amb oli. Res de dolor. Una bona manera d'acabar la meva estada en aquesta zona. Demà al matí agafo un bus de tornada a Semarang, des d'on he de volar cap a Jakarta. Espero que el transit no em jugui una mala passada, però m'he curat prou en salut, i tinc un marge de vuit hores per arribar al lloc. Tenint en compte que al baixar en va trigar quatre, espero que hi ha prou marge. Demà doncs m'espera una jornada de transports per arribar a Jakarta. Quina mandra!

Dia 13 - El món és un mocador, i Terrassa un gran moc.

Quatre terrassencs a Jogyakarta.

La cosa té dallonses. Com bé sabeu els que heu anat seguint el meu periple indonesi, aquest és el primer llar viatge que realitzo en solitari. En d'altres ocasions m'han acompanyat el Mai, el Leandro, el Rubèn, La Maria, el Mia, l'Altissen, el Jordi Alled, el Guillem, el Franc... Normalment en tots els viatges m'ha agradat fer la juguesca de si algú es trobava a alguna persona coneguda al llarg del viatge, els altres havien de pagar una consumició (alcohòlica) en aquell mateix viatge. Doncs bé, resulta que enguany que ningú m'acompanya he anat a fer la trobada tantes vegades desitjada i no aconseguida. Bé, de fet, no he estat jo qui ha trobat al personatge, si no el personatge qui m'ha trobat a mi. Estava jo xerrant amb l'holandesa de la que ja us havia parlat a la terrassa del seu hostel quan se m'ha apropat fent befa del meu anglès el Marçal Roca, un terrassenc, minyó de grans diades i cauero d'alta volada, que porta des de l'abril donant voltes pel sudest asiàtic, i ves per on, m'ha anat a trobar a mi per pura casualitat. El destí, vaja. Quina gran alegria! No us ho podeu imaginar. Només porto quinze dies fora de casa, però retrobar a un compatriota terrassenc d'aquesta manera sempre fa una especial il·lusió. A més, el Marçal és d'aquelles persones que transmeten confiança i bon rotllo. No el conec en profunditat, però d'entrada diries que és un bon paio.

I, evidentment, hem celebrat la trobada anant a sopar plegats. Cap sopar gaire especial. Un "warung" al carrer i unes sopes de fideus a 10.000 rúpies. Al Marçal i la seva xicota (perdonaran per no recordar noms, però és el que té ser un desmemoriat), se'ls ha unit per uns dies una amiga terrassenca, que coma bona amiga, els ha portat pernilet del bo embassat al buit, i unes ampolles de vi. D'això se'n diu enrotllar-se, i el demés són tonteries.

Tros de bosc que va devastar la lava del volcà Merapi el 2010.

Mentres que el Marçal i companyia marxaven avui mateix cap a Bali (26 hores d'autocar de Jakarta a Jogyakarta els van fer desistir de quedar-se per aquesta zona ni un dia més), jo me n'anava a visitar la zona afectada per l'erupció del volcà Merapi l'any 2010. He tingut la sort de que m'assignessin un guia jove que parlava l'anglès, a l'hora de fer una visita en moto per la zona. M'ha explicat com va anar tot i m'ha impactat bastant. He pogut veure el rastre que va deixar el riu de lava, que es va escampar fins a uns vint quilòmetres avall del sostre del volcà. He vist les cases destruïdes pels efectes del fum carregat de cendre a temperatures entre 600º i 1000º.



Nens javanesos que m'he trobat a la visita.

El guia també m'ha explicat que ell i la seva família van perdre la casa i van haver d'estar durant tres mesos allotjats a l'estadi municipal de Jogyakarta esperant que el volcà deixés de eruptar i deixar anar cendra. Ell i la família es dedicaven a cuidar bestiar i a munyir les vaques, i després de l'accident, van haver de replantejar la seva forma de subsistència. Ara es dediquen a viure del record de l'accident, fent de guies en excursions de turistes per la zona.

Tres en moto, sense casc, sense carnet, i menors d'edat? Ui si les pilla el Puig...

Bé, doncs així ha acabat l'excursió del dia, que ha tornat a ser un entretingut passeig en moto, i un bon aprenentatge, que espero no oblidar, com a mínim, en quinze o vint anys a ser possible. Però coneixent-me...

Dia 12 - Cap a la platja.

El propietari de la casa d'hospes on m'he allotjat a Solo.

Aquest matí m'he acomiadat definitivament de Solo, després de tres dies intensos. Ahir al vespre encara vaig tenir temps de viure una nova experiència i aprenentatge cultural. De cultura religiosa més concretament. Aquests dies de final de Ramada se celebren amb molta intensitat, com a mínim aquí a Java. Ahir al vespre tocava una celebració especial. No vaig acabar d'entendre el motiu però estava clar que alguna cosa amb la fi del Ramadà. Doncs ahir els nens llençaven petards i focs d'artifici, i des de totes les mesquites, petites o grans, es podia sentir un cant repetitiu i curt, que venia a dir "Alà és el gran Déu". Vaig coincidir amb el propietari de l'hostal a l'entrada d'una petita mesquita molt propera al hostal, i m'hi vaig quedar a veure que hi feien. En veurem allà, un noi em va treure una aigua petita i una bosseta amb xocolatines variades, perquè compartís amb ells la celebració. Em va impactar veure tot de famílies juntes jaient al terra de la mesquita com si fos una trobada social. Quan van començar els càntics, els adults van marxar i es van quedar els nens (no hi havia nenes) cantant a la rotllana la mateixa melodia una i altra vegada, i acompanyant-la del ritme d'alguna pandereta i tam-tam.

Mentres feia temps amb el propietari de l'hostal i alguns nanos que se m'apropaven, li vaig fer algunes preguntes a l'home. Li vaig preguntar si ell no tenia fills i em va dir que era solter als seus 45 anys (no molt ben portats, per cert), i que vivia amb la seva germana (que jo vaig confondre amb la seva mare...) a la casa on m'allotjava. Quan em va dir que ell no anava gaire a la mesquita perquè creia que no calia, ja que Mahoma no predicava a la mesquita, vaig entendre que potser no era un islamista massa radical. Però quan l'home va començar a explicar-me les avantatges de la seva religió (que si aniria al paradís i coses per l'estil) i a intentar convence'm perquè em fes musulmà i que anés a la meca per salvar-me i anar al cel, vaig començar a entendre que no hi havia res a fer, que res del que jo li intentés explicar li faria replantejar-se cap idea, ni tan sols, apaivagar la seva continua insistència perquè em fes musulmà. Vaig decidir anar a dormir quan ja es posava excessivament pesat amb el tema. I em va donar la sensació que per ell, tots els no musulmans (homes de bé o no), tenien l'infern garantit per no resar a Alà, ni fer tot el que fan ells (o deixen de fer).

Platja preciosa, però impossible el bany.

Així doncs, aquest matí m'he acomiadat dels meus hospes amb gratitud però sense voler a reprendre temes delicats. He agafat novament la moto i me n'he anat cap al sud de Java, a unes platges que havia vist en tríptics promocionals. Amb el gran dubte de si trobaria lloc on allotjar-me ja que a les guies no apareixien aquestes platges, i ni tan sols a les oficines d'informació turística o d'agències de viatges em sabien treure l'entrallat. Finalment, he decidit passar la jornada a la platja i tornar cap a Jogyakarta, que tampoc era tan lluny.

He parat a un parell de platges ben diferents on he pogut viure dues realitats ben diferents. Una platja molt tranquil·la i maca, on no t'hi podies banyar perquè no et cobria mai i a sobre el terra era de pedres punxegudes, i l'altre platja, "plena" de gent vestida de dalt a baix (excepte tres o quatre nens), on sí que t'hi podies banyar... Vull dir que quan entraves a l'aigua, hi tenies sorra sota dels peus, i no calia anar cent metres endins perquè et cobris una mica. El problema era com entrava jo a dins de l'aigua amb el meu banyador eslip de colorins enmig de tota la gentada que estava a la vora mullant-se els peus com a molt. Finalment, he pogut arribar-me fins a un extrem de la platja on hi havia roques altes, i allà he deixat el motxillot i he pogut entrar a l'aigua una mica dissimuladament, tot i que hi havia uns quants que em devien mirar com un bitxo raro.

Platja banyable però rodejat de musulmans vestits fins dalt.

El camí de tornada a Jogyakarta ha estat un d'aquells trajectes que es gaudeixen. Una carretera plena de revolts i de tobogans, amb poc trànsit fins ben be arribar a la gran ciutat, i uns paissatges difícils de descriure en poques paraules. Tant ho gaudeixo que acostumo a conduir la moto cantant. Sempre trossos de cançons, ja que no me'n sé ni una de sencera (les oblido amb facilitat) amb la vena flamenca (o calorra) sempre present. Perquè serà que a l'hora de cantar em surt més de dins lo lolailo que el Llach o La Trinca?

Dia 11 - Definitivament, els javanesos són simpàtics.

Pagès de Selo, mostrant l'eina de treball i els fruits (tabac).

Crec que ja ho he comentat en alguna ocasió al llarg de les diverses entrades al bloc des de que soc per aquí, però vull reafirmar que els javanesos son, en general, gent molt agradable i simpàtica. Tot i que sovint una primera impressió pot portar-te a malfiar-te'n d'algu, enseguida canvien l'espressió de la cara quan els fas qualsevol gest de complicitat com una salutació, un "hello" o una rialla. Fins i tot les dones amb els mocadors al cap s'estan de mostrar-se simpàtiques i no tenen cap mena de pudor a observar-te, saludar-te i somriure quan em veuen (serà el cabell, les ulleres, o tot plegat potser...).

família javanesa de Jogyakarta de vacances pels voltants de Solo.

Els javanesos son molt comunicatius i els encanta parlar. Això ho he comprovat passejant pel carrer o als allotjaments on he anat parant. I senten curiositat per saber d'on vens, que fas, i com et trobes. De vegades tinc la sort de topar-me amb algun que xampurreja l'anglès i podem tenir un intercanvi de paraules una mica mes enllà del hola, moltes gracies i soc fan del Barca... això ho entenen tots. Barcelona es la ciutat mes popular de mon avui en dia, sens dubte.

El Dalí indonesi?

Avui he comprovat l'amabilitat dels javanesos una vegada mes, en una visita improvisada a una escola de Solo. Aquests dies son festius pels alumnes, ja que s'apropa el final de Ramada, i m'he parat davant d'una escola perquè m'han fet gracia els murals que hi havia pintats a les parets. Veient que era oberta m'he introduït fins al pati, fins que ha sortit el conserge, o vigilant, i li he demanat si podia veure una mica l'escola i prendre alguna foto. Doncs el paio m'ha fet la visita completa per aules, biblioteca, aula de musica... Amb un angles mes que just, però fent-nos entendre, m'ha explicat els orígens holandesos i catòlics de l'escola, el nombre d'alumnes per aula, l'any que van començar a anar-hi també nenes, el nombre d'alumnes i professors...

Recollint llenya per fer foc per escalfar la casa.

Avui no he marxat de Solo en tot el dia. M'he dedicat a visitar els llocs mes interessants de la ciutat: el mercat del menjar, el mercat de la roba, els palaus dels sultans, la mesquita (on m'he col.lat en pantalons curts i al sortir m'han preguntat si era musulmà o no, i he hagut de fer cara de poker com aquell que no sabia...), el McDonalds (si, ho se, he caigut molt baix, però necessitava menjar alguna cosa amb sabor recognoscible), i algun que altre monument curiós, com el de la foto:

No hi veieu una mica la cara de l'Artur Mas en aquesta figura?

Dia 10 - Solo a Solo.

Amb un noi javanès hinduista al temple de Sukuh.

Encara que la fotografia mostri el contrari, continuo anant per aquestes terres indonèsies sol i amb la meva (llogada) moto. Malgrat la solitud, la cosa no se'm fa gens avorrida, a banda dels vespres quan estic a l'hostal, tot i que tinc un gran entreteniment en forma de miniportatil que m'ajuda a passar millor aquestes hores, abans no agafo el son. Aquesta nit, afortunadament, he pogut dormir d'una tirada mes de vuit hores, i he recuperat les energies necessàries per continuar donant tombs per aquests mons de deu. Perquè us imagineu com he dormit de profund, ni m'he assabentat de les pregaries de la mesquita que tenim al costat, ni tampoc al gall que tenen al pati de la casa, que quan estàs despert se sent un "rato".

Cascada de 80 m. a Sewu. Amb micos i tal pels voltants.

Avui la ruta motera m'ha dut fins als peus del volcà Lawu, que fa de limit imaginari entre la Java central i l'oriental. Lamentablement, avui hi havia núvols baixos per tota la zona, i no m'ha permès contemplar i fotografiar el volcà de cap de les maneres. Vaja, es que ni l'he vist! El que si que he pogut veure son un parell de temples hinduistes, el Candi Sukuh i el Candi Ceto, així com el salt d'aigua que veieu a la imatge anterior, molt proper al volcà Lawu. Els llocs que he visitat avui potser no son res de l'altre mon en comparació amb altres meravelles arquitectoniques o de la natura, Peró el sol fet de rodar per les carreteres i camins per on he hagut de passar i veure els paisatges que he vist, ja paga la pena. Veieu sinó i feu-vos una petitíssima idea:

Camps de verdures varies i te.

Avui he tingut les meves estones de sociabilitat en diversos moments del dia. Al mati, esmorzant a la casa d'hospes, he conegut a una holandesa que també viatjava sola i que m'ha estat explicant algunes de les seves peripècies per Java. M'ha dit que la van convidar a una celebració del ramada i que va estar un parell de dies allotjada a la casa de la família i complint amb el ramada. Peró saltant-se la norma amb l'aigua... Em sembla que jo no durava ni tres hores de ramada. També he conegut a una família de Jogyakarta que estaven fent turisme per la zona. Era una parella amb dues nenes de 4 i 6 anys, i com que he vist que sabien una mica d'angles, ja que em traduïen el necessari en un local de menjar (no m'atreveixo a dir-ne restaurant d'aquests llocs), m'he apropat per fer'ls-hi alguna pregunta i m'han convidat a seure al seu costat per xerrar una estona.

Si no s'arriba a la benzinera, cap problema! Hi ha benzina per tot arreu.

Avui es commemora el dia de la independència d'Indonèsia. Fa 67 anys que el president Sukarno va declarar-la unilateralment, tot i que els holandesos no la van reconèixer formalment (gracies a la pressió internacional, tot sigui dit) fins al cap de quatre anys. Esperem que els nostres polítics, no triguin gaire mes a adonar-se que Catalunya ha de ser independent o no serà, i que apostin decididament per declara la independencia de manera unilateral, sense esperar que els espanyols ho acceptin. Crec que la comunitat internacional ja ens coneix prou be com a poble, i segur que aquest cop no deixaran que els espanyols enviïn els tancs a la Diagonal de Barcelona.

Dia 9 - He fet el cim!

Cim del Gunung Merapi. 2911 m. 6:00 h. del mati.

Aquesta passada nit el meu guia acompanyant, el Ramne, m'esperava a les 2:00 h. de a l'entrada de la seva humil casa, llest per començar l'ascensió al volcà Merapi. Despres de prop de sis hores al llit (m'han deixat el del germà petit) sense poder conciliar gaire el son, m'he llevat amb molta il.lusio pel repte i cert neguit, doncs feia anys que no pujava un cim d'aquesta envergadura. Tampoc les tenia totes que les noves sabatilles no m'acabessin fent mal als peus (com ha estat en el darrer tram de baixada).

La tradicional casa javanesa a Selo on he fet vespre-nit.

Nomes sortir de casa del Ramne, el camí ja s'enfilava espectacularment (per fer-vos una idea, ahir vaig pujar-lo sencer amb moto i al final tenia problemes perquè continues tirant). Ens acompanyava el gos del Ramne que sorprenentment ha fet mes de la meitat de camí junt amb nosaltres, i després ha desaparegut sense que ni me n'adones. Al principi he patit una mica per veure quin ritme imprimia el guia, no fos cas que em deixes mig ofegat de bones a primeres, però la veritat es que ho he portat be. Esta clar que el paio aquest esta mes fort que el loktite, i esta super acostumat a pujar i baixar del volcà, però amb petites paradetes per agafar aire ho he portat prou be. Fins i tot hem acabat atrapant a un altre grup que havia sortit una hora abans que nosaltres.

Sortida del sol en plena ascensió al Merapi amb els núvols sota nostre.

Un altre tema que m'anava preocupant a mesura que pujàvem era el de la roba que havia triat per fer l'ascens. No m'havia dut a Java pantalons llargs i solament duia una jaqueta tècnica de ciclisme sobre la samarreta kalenji. La veritat, es que per moments, quan bufava el vent sentia una mica de fresca i temia que a dalt pugués ser pitjor, però sincerament, crec que he fet bona tria ja que enseguida a sortit el sol i nomes he notat cert fred durant uns instants al cim amb fortes rafegues de vent. A la baixada, per moments, m'hagués tret la jaqueta i tot.

D'aquest forat diuen que el volcà expulsava magma el 2010 fins 3 Km enlaire.

Val a dir que la pujada no ha tingut grans moments visuals, mes enllà de cap al final quan començava a sortir el sol. Al cim del volcà, la panoràmica era esplèndida i no he parat de fer fotos. Hem vist lava encara incandescent de l'ultima petita erupció farà ja prop d'un mes, però el mes impressionant era la forma cònica de l'interior i tots els paisatges que envoltaven el Merapi. Per sobre dels núvols baixos apareixien altres volcans i muntanyes deixant veure la part superior en forma de punta. Brutal. Apostuflant i tot.

Vista del Gunung Merapi amb camps de tabac a sota.

Com ja he comentat, la baixada se m'ha fet mes llarga (com ja m'acostuma a passar sempre) degut, sobretot, al dolor que em feia a la punta dels peus al fregar amb les sabatilles. Tot i així, veient alguns pagesos/es que baixaven el mateix camí que jo carregadíssims amb herbes que no he sabut perquè eren, he pensat que no em podia queixar massa. Arribats a baix, he trigat poc a treure'm les sabatilles i els mitjons i demanar-me una Coca-cola ben fresqueta, que es un plaer indescriptible quan un acaba de pujar i baixar un cim d'aquest tipus. Em sembla en total (pujar i baixar) he acumulat prop de 2800-3000 metres de desnivell.

Arribat novament a casa del Ramne, m'ha servit d'esmorzar un plat de mie (pasta tipus espagueti) barrejat amb sopa, ou, i uns trossets de de carn sense identificar, m'he rentat una mica (anava cobert de pols fins les orelles) i ho he enllestit tot per marxar amb la moto cap a Solo, a uns 45 km. de Selo per unes carreteres excepcionalment boniques, tot atapeït de camps de tabac, palmeres... Ara soc a Solo, instal.lat a una casa que lloga habitacions (60.000 rupies la meva sense bany a dins) i amb un cansament acumulat que tard o d'hora pagaré. espero que sigui dormint molt be aquesta nit...