Potencial de colla.

Intent de 4d9net de la colla Vella ahir a Tarragona.

Ahir, a Tarragona, es va viure una jornada castellera d'alçada, amb quatre colles castelleres en plena forma, oferint grans castells als afeccionats que omplien la plaça de la Font. Cal destacar la magnífica actuació de la colla Jove dels Xiquets de Tarragona que van aconseguir per primera vegada a la seva història, i descarregant-lo a la primera, l'immens 9d8 (amb tres anxenetes). I també van aconseguir tornar a carregar el 5d9f després d'haver-lo carregat per primera vegada l'any passat per Santa Tecla. A aquests castells hi van sumar un 3d9f i un pd6 de cloenda.

Menció especial per la Colla Vella dels Xiquets de Valls que van començar la seva actuació valents i decidits encarant el 4d9 net, un dels castells més difícils que es poden intentar en aquests moments, i que solament els Minyons i la Colla Joves dels Xiquets de Valls hem estat capaces de descarregar. La Vella devia estar del tot convençuda de les seves possibilitats amb aquest castellàs, i els assaigs devien anar molt bé, per plantejar una arrencada tan espectacular... I de fet, el castells va pujar amb bones mides i bones sensacions, però amb tot el pes dalt, algun segon va començar a perdre la posició i va acabar cedint.

El que més envejo de colles com la Vella, més enllà de la capacitat de portar grans castells a les actuacions, és la capacitat de sobreposar-se a una caiguda o un entrebanc. Ahir, després de la llenya del 4d9 net, van saber sobreposar-se i acabar l'actuació amb una més que meritòria tripleta (4d9f, 3d9f i 5d8). Una de les coses que més em frustren com a casteller és el fet d'haver de rebaixar el nivell dels castells com a conseqüència d'una caiguda. Entenc que quan un castell cau i un bon gruix de castellers queden tocats, no val la pena arriscar més del compte i s'ha de fer una o dues passes endarrera. Però renunciar a continuar amb el programa previst per un o dos castellers em produeix una sensació d'impotència i frustració molt elevada. I suposo que com a mi, a molts companys de colla que han assajat i han preparat uns castells, que veuen com no es poden intentar al primer entrebanc.

Entenc, que el potencial d'una colla també es medeix per la capacitat de reacció davant de les adversitats, i pel nombre de recanvis amb que compta per encarar possibles emergències. Com per exemple, els Castellers de Vilafranca, que van descarregar un 5d9f a la diada de Tots Sants de l'any passat, després d'haver caigut d'un 3d10fm i un 2d9f (carregats), i amb algunes baixes importants del tronc titular.

Una mostra evident del potencial de castellers del tronc d'una colla (que també implica potencial en genèric) és veure quines colles són capaces de plantejar-se un castell com el 9d8. En principi aquest no és un castell de màxima dificultat tècnica, però està clar que cal tenir un bon grapat de castellers preparats per fer castells de vuit pisos. Entenc, que qualsevol dels castellers del tronc del 9d8, han de ser capaços de fer el 4d8 al mateix pis. Quantes colles disposen de fins a 9 castellers per pis de castells de 8? Se m'acudeixen tres actualment...

Els Minyons podem ser la colla amb major potencial pel que fa a castells emmanillats, ja que tenim gent molt experimentada, lleugera i resistent en aquestes posicions. Però de res serveix tenir els millors a la soca, al folre i a les manilles, si després no tens gent per pujar a sobre, o si a la primera caiguda has de rebaixar pretensions perquè no tens ni un recanvi al tronc. No sé qui o quins són els responsables de la situació que vivim/patim en l'actualitat. De fet no es tracta de buscar culpables. És més aviat un problema del que ens hem de fer responsables tots i cadascun dels Minyons. Dels que arriben/m tard a assaig (o directament no venen) i no permeten fer més proves de qualitat amb gent nova, fins als nous que voldrien pujar al tronc i perden la paciència massa aviat, els que ja pugen i fan tot el possible per fer fora a la competència, o els que només venen a l'assaig a fer societat i fan que tot sigui més lent i pesat.

Gran victòria de l'Usap a l'estadi Lluís Companys.

Usap - Tolouse, ahir a l'estadi Lluís Companys.

Ahir al migdia, sota un sol de justícia, es va disputar un interessantíssim partit de la cinquena jornada del Top-14 francès entre els nordcatalans de l'Usap i els occitans del Tolouse, vigents campions de la lliga. Prop de 23.000 afeccionats, molts vinguts de Perpinyà i de les comarques de la zona nord catalana, van donar color i ànims als locals per tal de fer possible la gesta que es va acabar produint a la gespa de l'estadi Lluís Companys.

Contra tot pronòstic, l'Usap va donar una lliçó de rugbi als de Tolouse, i es van acabar imposant clarament per 34 a 20. De bon principi, tot i la marca inicial d'un cop de càstig per part dels visitants, l'Usap va demostrar que estava molt més ficat al partit i molt més endollat. Corrien més, defensaven millor, i feien circular la pilota de tal manera que els visitants es veien incapaços d'aplacar les embestides dels locals. Fins a sis vegades van ser capaços els nordcatalans d'entrar dins de la zona de marca rival, aconseguint el millor marcador global de la jornada de tots els equips de la lliga.

Amb aquesta victòria, l'Usap s'ha enfilat fins a la vuitena posició de la classificació del Top-14, i agafa aire i moral per afrontar els propers partits, al haver vençut de forma clara i contundent contra els vigents campions. El curs passat, l'Usap va tenir un campionat certament difícil i va estar patint fins a darrera hora per no perdre la categoria. Aquesta temporada s'han produït molts canvis de jugadors i és una incògnita saber quina serà la progressió a partir d'ara. Després del que vam poder veure ahir, estic convençut que tant els jugadors com els afeccionats estaran molt més confiats en les possibilitats reals d'aquest equip.

Cal agrair als dirigents nordcatalans la seva voluntat de portar a l'Usap al principat de tant en tant, amb partits del màxim nivell. Ahir "només" vam ser uns 23.000 assistents, però segur que en el futur hi haurà més i més afeccionats d'aquest esport a casa nostra. Ara només falta, que com fan a la gran majoria dels estadis de rugbi del món, puguem beure'ns unes cerveses de les normals, no sense alcohol.

La paràbola del català emprenyat.

Avui, llegint un article de l'escriptor Albert Sánchez Pinyol all diari Ara, he arribat a aquest vídeo del Youtube on s'explica un experiment amb micos, que demostra la estreta línia evolutiva que ens separa als humans d'aquests divertits éssers.

Fixeu-vos en les reaccions del mico emprenyat i penseu si no us fa pensar en un grup humà que pateixi també algun tipus de desigualtat i reaccioni de la mateixa (o similar) manera.

Algunos hombres buenos.

El seleccionador espanyol de futbol, Vicente del Bosque, va fer ahir unes declaracions al programa esportiu lider de la radio espanyola, "El larguero" de la cadena SER, on afirmava que els catalans podíem aspirar a la independència, ja que tots els pobles del món tenen dret a decidir lliurement el seu futur. Sense estridències, però sense que li tremolés la veu, aquest senyor va ser capaç de reconèixer una cosa tan de calaix com aquesta, malgrat la gran majoria dels espanyols no pensin com ell, malauradament.

No vaig seguir el programa, i per tant no sé quina va ser la resposta que devia donar-li el presentador del mateix, Jose Ramón de la Morena (que tampoc destaca pels seus comentaris respectuosos i moderats), però estic convençut que més d'un i d'una oients van quedar una mica boca-badats amb les declaracions del tècnic salmantí. No és gaire habitual sentir comentaris com aquest provinents de les espanyes, i és per aquest motiu que les paraules de Vicente del Bosque tenen especial valor en aquests moments en que només se senten crítiques i comentaris encesos després que més d'un  milió i mig de catalans sortissin el passat dimarts al carrer a reivindicar la independència de Catalunya.

Ja fa temps que molts catalans esperàvem declaracions públiques de personalitats espanyoles amb cert pedigrí com les que ara ha fet el senyor Del Bosque. On són els polítics d'esquerres d'Ejpañia? I els intel·lectuals d'esquerres? I els artistes progressistes i respectuosos amb els drets dels pobles? Al final, veient com s'amagaven tots aquests (si és que algun dia han existit), hom acabava fent certa la dita aquella de que el més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres.

Llàstima que a Ejpañia no hi hagi més Del Bosques i menys Alfonsos, Salvas Ballestas, Sánchez Dragós, Monagos, i gentussa per l'estil. Potser és cert allò de que cada terra té el que es mereix...

El "temazo" del dimecres. Inadaptats - "Canviarem la història"

Ahir el poble català va sortir, massivament i cívica, al carrer a reclamar als nostres governants polítics que facin una passa endavant cap a l'alliberament del nostre país, i vam enviar un missatge molt contundent als polítics espanyols, i a la resta dels ciutadans del món (espanyols inclosos) del què som i del què volem ser.

Ahir ningú reclamava el pacte fiscal, ni el respecte a la llengua, ni més autonomia, no. El que va sortir a reclamar la gent era, curt i ras, la independència. No volem pactar res més amb l'estat espanyol. Ja ens coneixem, i ja sabem com ens estimen. Després de més de trenta anys intentant encaixar amb calçador la nació catalana dins de l'estat espanyol, s'ha demostrat que aquest encaix porta Catalunya a l'empobriment i la dissolució paulatina. Així que ja no calen més pactes ni negociacions. Cal guanyar la independència i deixar de dependre de Madrid.

No sé si ahir érem un milió i mig, un milió, o cinc-cents mil, però el que és evident, és que una multitud de catalans van anar a Barcelona des de tots els indrets de Catalunya, propers o allunyats de la capital, per cridar ben fort que ja n'hi ha prou. Que n'estem farts del sotmetiment a Espanya, de l'espoli continuat, i de les constants agressions a la nostra llengua i cultura.

Avui, alguns polítics espanyols han començat a reconèixer, amb la boca petita, que alguna cosa malament ha fet Espanya perquè els catalans tinguem tanta pressa i interès a ser independents. M'hagués agradat sentir declaracions d'aquest tipus quan es produïen les agressions i les crítiques a Catalunya. Sabem que no ens estimen, més enllà dels diners que ens puguin treure, i no els podem estimar d'aquesta manera. Potser quan siguem lliures, i veïns, aconseguirem entendre'ns millor, sense servituds ni servilismes, ni opressors i oprimits.

Mentrestant, continuarem cridant, lluitant i reivindicant la independència. Com cantaven els Inadaptats "Canviarem la història", tard o d'hora!

Visca Catalunya lliure!! 

Bones notícies pels culers i per Catalunya.

El diari Sport, ha fet públic avui que el Barça lluirà els colors de la senyera en la segona equipació la propera temporada. Aquesta ha estat una reclamació de molts socis i aficionats culers (entre els que m'incloc) des de fa un bon grapat d'anys. Diuen que més val tard que mai, però tot i la tardança, cal reconèixer que aquesta decisió arriba en el moment més oportú per tots els qui, com jo , pensen que el Barça és l'ambaixador més important de Catalunya que existeix, i si un dia d'aquests, més aviat que tard, la comunitat internacional ha de reconèixer la sobirania del poble català, estarà bé que tothom ens pugui situar en el mapa i tinguem bons referents. I quin millor referent mundial que el Barça?

Està clar que per independitzar-nos caldran moltes més coses que no pas un gran equip de futbol, però tot suma, i perquè et reconeguin primer t'han de conèixer.

I no em direu que no serà maco quan sortim de Catalunya i ens trobem a gent de tot el món lluint amb orgull els colors de la nostra bandera, del nostre país. És probable que aquest disseny no acabi d'agradar al aficionats del Barça espanyols, però sempre podran comprar-se la primera equipació.

I mentres no siguem independents i no puguem gaudir d'una selecció catalana competint a nivell internacional, com a mínim, ens podrem conformar veient jugar al Barça defensant els colors de Catalunya.

Segur que aquesta iniciativa portarà crítiques i aixecament de polseguera en alguns ambients del regne d'Espanya, tot i que ningú va trobar malament que el València lluís els colors de la bandera de la comunitat valenciana en la seva segona equipació, però ja estem molt acostumats a sentir bramar als enemics de Catalunya quan des d'aquí fem qualsevol gest o mostra de la nostra catalanitat.

Creu de Sant Jordi pel president d'Extremadura ja!

Crec que el pintoresc president de la Comunitat Autònoma d'Extremadura s'ha guanyat amb escreix el reeconeixement del govern de Catalunya després de les diverses "floretes" que ha deixat anar envers els catalans i el nostre país. Cada vegada que aquest senyor parla dels catalans apareixen uns quants independentistes més, i amb els seus discursos està fent més per l'alliberament nacional que tots els nostres polítics junts.

Aquest senyor, que fa uns mesos, en els seu paper de macarra de discoteca, va amenaçar a l'alcalde Trias que "sitengcullong me lo dices a la cara" per uns comentaris justificadíssims de Trias al voltant de la conveniència de l'Ave per Extremadura, ahir s'hi va tornar a lluir al criticar que els catalans rebin l'ajuda de l'estat amb els diners dels extremenys i de la resta d'espanyols. Mira que podria haver dit coses contra els catalans, però precisament aquesta... N'hi ha per llogar-hi cadires. Després de més de trenta anys vivint de la moma i a costa dels nostres impostos, encara s'atreveix a dir que ara ens ajuden amb els seus calés!!! Veure per creure...

Jo proposo que quan siguem una nació normal i corrent, és a dir, lliure, es concedeixi al senyor Monago la màxima distinció nacional pels seus esforços i compromís amb la nació catalana i la seva gran ajuda en conscienciar al poble català de la necessitat de secessionar-nos. 

Ah! I potser cal permetre que a Extremadura l'IVA cultural es mantingui en el 13%, doncs d'aquesta manera encara hi haurà alguna esperança perquè extremenys com ara ell aprenguin a dir "si tens collons", o d'altres expressions de la nostra llengua, així com a no dir jilipollades cada dos per tres.