El "temazo" del dimecres. Alejandro Sanz - "Corazón partido"

No soc precisament un fan de l'Alejandro Sanz. Sé que dins del món musical se'l considera un gran guitarrista, tot i que s'hagi dedicat majorment a crear cançons de ritmes enganxifosos i hits comercials. Però avui he volgut que aparegués al meu bloc per les seves assenyades i sensates declaracions al programa de TV3 "Divendres" al voltant de les aspiracions dels catalans a independitzar-se d'Espanya.

Entre tant fatxa i antidemòcrata, les paraules de Sanz sonen a música celestial. A veure si amb una mica de sort la gran majoria dels espanyols comencen a pensar com els Sanz, Bosé, Del Bosque, i podem acabar sent bons veïns sense traumes ni conflictes innecessaris.

El president Mas anuncia eleccions anticipades pel 25 de novembre.

Un nou moment històric al Parlament de catalunya. Avançament electoral.

"Ha arribat l'hora que el poble de Catalunya exerceixi el dret a l'autodeterminació", Mas dixit. Al debat de política general d'aquesta tarda al parlament de Catalunya, el president Mas ha fet pública una notícia que ja feia dies que es venia especulant. Aquesta tardor, quan s'hauran complert tot just els primers dos anys de mandat del govern de CIU a la Generalitat, els catalans tornem a estar convocats a les urnes per decidir si volem tirar endavant cap a l'alliberament nacional o si ens quedem com estem, i avui pau i demà glòria.

Com era d'esperar, en les intervencions dels portaveus dels diferents partits que conformen l'arc parlamentari, hi han hagut opinions per tots els gustos. Els partits espanyolistes (PP-PSOE-C's) han qualificat l'anunci d'eleccions de "fugida endavant", "irresponsable", "trencament, divisió", "deslleial", "generador de frustració", "fractura social", "porta a l'abisme"... I alguna portaveu ha recordat la legalitat vigent per negar qualsevol possibilitat perquè Catalunya pugui ser (en el cas que la majoria dels catalans així ho desitgi), en el futur, una nació lliure i sobirana. Vaja, que democràcia sí, però sempre i quan sigui al seu favor...

M'ha sorprès especialment el discurs crític i dur del portaveu d'IC, Joan Herrera, que sembla no haver entès que l'actual decisió del president Mas té molt a veure amb la massiva mobilització del passat 11 de setembre, i dels anhels de molts catalans d'acabar amb la situació actual d'espoli i maltracte de l'estat espanyol envers Catalunya. A IC li interessa més parlar de drets socials que de drets nacionals (per alguna cosa serà...), i no s'adonen que tots dos van estretament lligats.Sembla com si cada avenç que fem cap a la independència, els ecosocialistes fan un pas enrere en les seves posicions pseudosobiranistes. Que els hi està començant a entrar la por a una Catalunya no espanyola?

Molt més alegres i somrients hem vist als portaveus dels grups parlamentaris independentistes. A l'Oriol Jonqueres l'han agafat a mitja classe a la facultat de Filosofia i Psicologia, i s'ha mostrat disposat a col·laborar en el procés obert cap a l'estat propi. Els de Solidaritat eren els que semblaven més contents de tots, amb cares joioses i somrients, eufòriques. I Laporta, com de costum ha fet la pilota al senyor Mas i als de CIU (suposo que es veu en el futur govern de l'Estat Català).

Ah! I afortunadament, aquest cop les eleccions no han coincidit amb la Diada de la colla dels Minyons, com va passar fa dos anys. Aquesta vegada, doncs, no haurem de moure les dates de la diada.

No n'hi ha prou, volem el...

2d9fm ahir a la plaça Sant Jaume

Magnífica actuació dels Minyons ahir a les festes de La Mercè de Barcelona. Tres castells de nou pisos per la via ràpida (3d9f, 2d9fm i 4d9f) que signifiquen la millor actuació dels darrers set anys a Barcelona. Potser no fem els castells més quiets del món casteller, però al cap i a la fi, estem parlant de castells que fins no fa tant es veien pràcticament com inabastables. Segurament estem lluny d'assolir el nivell dels troncs que vam assolir a finals dels 90, o al nivell d'una colla com els Castellers de Vilafranca, que van assolir els mateixos castells que nosaltres amb la cirereta del pd7f, amb unes execucions impecables i "avorrides" fins i tot. A hores d'ara, els troncs dels Minyons s'assemblen més a aquells troncs de les colles vallenques d'anys enrere, que solien bellugar i feien vibrar als espectadors a les places. Ahir els Minyons ens vam endur les majors ovacions del públic, precisament per l'emoció que transmetia cada una de les estructures realitzades.

Aquesta emoció que transmeten els nostres troncs té una segona lectura, tanmateix, no gaire positiva. El 3d9f, el 4d9f o fins i tot el 2d9fm són castells que permeten certa dosi d'emoció i bellugueig. Ara bé, si aspirem a pujar una mica el llistó dels castells que portem a les places, aquestes tremolors i aquestes batzegades, molt probablement no es podran controlar, i tindrem molts números per acabar fent llenya. Si pretenem fer el 5d9f, o el 3d10fm, o qualsevol d'aquests "papinus", haurem de polir en gran mesura el treball dels troncs.

Afortunadament, ahir, tot i que fins i tot a mi em podien les ganes i la il·lusió d'intentar el 5d9f a tercera ronda, els tècnics van prendre la decisió més encertada descartant aquest castell i apostant per un no gens fàcil 4d9f (de fet, aquest d'ahir va ser tot just el tercer d'aquesta temporada). Som molts els que volem intentar grans castells més enllà del 3 i el 4 de 9 amb folre, però la realitat és la que és, i a dia d'avui no podem plantejar-nos res més que el que vam fer ahir a la plaça de Sant Jaume. Potser per Girona, o per la Diada de la colla... De vegades ens pot més la il·lusió i la rauxa que el realisme, i cal tocar de peus a terra per no hipotecar el futur de la colla. Hi ha nous castellers als troncs que necessiten més castells per guanyar confiança i experiència, castellers veterans sobrecarregats de castells que necessitaran descans i relleu, canalla amb molt marge de millora, i molts nous castellers que tenen molt a dir en el futur als troncs dels castells, als que només cal que s'hi confiï.

Però està clar que millorar els troncs no es tan sols cosa dels tècnics (que hi tenen molt a fer i dir) i dels troncaires. Cal que tota la colla s'impliqui, com deia l'Albert al pati d'assaig a la darrera esbroncada. Anant als assaigs, arribant a l'hora a l'assaig, fent silenci durant les proves (per poder fer més proves inclús), tenint paciència (els aspirants al tronc no llençant la tovallola al cap de dos mesos si no els donen les proves que els agradaria), sent menys egoistes i més solidaris (els que ja pugen i no volen "perdre" el seu lloc allà dalt), i col·laborant sempre que es pugui en allò que ajudi a la colla a créixer i anar endavant. Si no hi ha aquesta implicació general, no serveix de res, ni és coherent, que ens queixem i reneguem.

Vinga'n va, que si volem, podem! I si no és aquest any, que sigui el vinent, però que sigui!

Som-hi Minyons!

Alguna cosa es mou al PSC.

Socialistes catalans a la manifestació independentista de la Diada Nacional.

No són gaires (de moment), però sembla que els socialistes catalans i catalanistes comencen a deixar-se veure. Si a la manisfestació de la diada ja vam poder veure a un grupet de destacats dirigents donant suport a la causa de l'estat propi, avui mateix, als ajuntaments de Sant Vicenç dels Horts dues regidores socialistes han votat favorablement per fer que el seu poble s'adhereixi a la llista de municipis independentistes, i a Valls, alguns regidors socialistes han votat favorablament o s'han abstingut a la votació que proposa que el parlament de Catalunya sotmeti a votació una declaració unilateral de sobirania catalana.

Com diem els catalans, mica en mica s'omple la pica...

Estem avui una mica més a prop de la independència?

Aquest matí s'han reunit a la Moncloa els presidents de l'estat espanyol i de la Generalitat de Catalunya (futur estat europeu, o del món, o d'on sigui) per negociar un nou pacte fiscal entre Catalunya i Ejpañia. Vaja, en definitiva, perquè el president Mas sentís com Rajoy li deia que nanai del Paraguai, i que res de concerts econòmics a la basca, i que s'oblidi fins i tot de millorar les actuals condicions de finançament amb la que està caient.

Tot el que ens ha explicat el president Mas en la seva roda de premsa posterior a l'entrevista amb Rajoy era del tot previsible i endevinable. Solament li ha faltat dir una cosa que molts esperàvem que anunciés: davant la negativa del govern espanyol a negociar un nou model fiscal, i davant la reivindicació massiva del poble català amb la manifestació independentista del dia de la diada, l'única sortida que li queda al govern de CIU és la de convocar eleccions anticipades i deixar que sigui el poble qui acabi dient la seva. No ha estat així, i novament, com moltes vegades ha fet CIU en els moments decisius, ha donat un pas enrere i ha decidit que la cosa s'ha de debatre al parlament de Catalunya. O sigui, ja hi tornem a ser amb la puta i la Ramoneta... Collons, no teníem clar que era o caixa o faixa? Doncs que esperen a tirar pel recte i deixar que decideixi el poble?

Què potser tenen por que les forces independentistes els treguin quota de mercat en un hipotètic avançament electoral? O que acabi sortint tot el vot espanyolista ocult i passota i doni la victòria als socialistes? Jo crec que ara és el millor moment per apostar fort per una consulta sobiranista, donades les circumstàncies econòmiques i l'indignació de molts catalans, que fins a dia d'avui mai s'haguessin plantejat marxar d'Espanya. Si esperem a que passi la crisi, potser molts se n'oblidaran de les penúries actuals, i ja tant se'ls en fotrà.

O potser, com molts imaginàvem, els de CIU ens estan enganyant com a xinos, com de costum, i tots els discursos sobiranistes que sentim ara en boca de molts dirigents de CIU serveixen només per desviar l'atenció de les dures retallades imposades pel govern de la Generalitat, i s'acaben diluint com per art de màgia, com ja han fet amb anteriors qüestions (pacte de l'Estatut, pacte amb Aznar, pacte amb Alicia Sánchez Camacho...).

La credibilitat es demostra amb fets i no amb paraules, i de moment, CIU només ha fet que parlar molt i actuar poc. Ara toca passar a l'acció? Estaran preparats? Realment és el que volen?

El "temazo" del dimecres. Joan Manel Serrat - "La tieta"

Ahir va morir un dels polítics fonamentals per entendre la història d'aquest país tant fosc i dividit que anomenen España. Als 96 anys, ni més ni menys, ha mort Santiago Carrillo, líder històric dels comunistes espanyols, i un dels principals responsables de la transició democràtica post-franquisme, per bé o per mal. Diuen que era dels pocs federalistes convençuts, tot i que ho devia ser, bàsicament, en la intimitat, com la majoria dels federalistes.

Recordo que de petit, m'agadava fer creure als companys d'escola que aquest senyor era un tiet meu, per allò de compartir cognom. Ja aleshores, tenia molt clar que a casa erem d'esquerres, i qui eren els bons i qui els dolents.

Avui no tinc tant clar que la figura del Santiago Carrillo anés a favor dels catalans en cap sentit. En tot cas, cal reconèixer-li la seva lluita antifeixista, i a favor de la classe obrera. Així doncs, avui la cançó de la tieta del Serrat pel meu tiet imaginari.

Ens deixa una "grande" (literalment).

Ahir, Esperanza Aguirre y Gil de Biedma, comtessa consort de Murillo i "grande" d'Ejpañia, va anunciar que dimitia del càrrec de Presidenta de la Comunitat Autònoma de Madrid i deixava l'activitat política de primera línia. Una decisió, que segons la pròpia afectada, no té marxa enrere... Va al·legar motius familiars i de salut per abandonar en aquests precisos moments. Curiós tenint en compte que quan li van detectar un càncer, no va deixar de treballar ni tres dies seguits.

Com deia aquest matí el republicà Carod Rovira, amb la marxa de l'Esperanza Aguirre, els independentistes perdem un dels principals exponents del creixement del sentiment independentista a Catalunya, ja que sempre que obria la boca per parlar dels catalans, es multiplicava el nombre d'independentistes convençuts. 

L'Esperanza sempre ha destacat com una de les principals veus de l'extrema dreta espanyola. Al seu costat, en Rajoy semblava un bon jan fins i tot. Tot i no haver pogut donar el salt fins a la presidència del govern espanyol, cal reconèixer-li el mèrit d'haver aconseguit manar les darreres tres legislatures consecutives a la comunitat de Madrid (gràcies en part, al parell de trànsfugues socialistes que li van donar el poder en els comicis de l'any 2003). 

A ben segur, els que més lamentaran la marxa d'aquesta senyora, seran els guionistes del Polònia, que tant de suc havien pogut treure de les seves aparicions públiques o dels seus entrebancs involuntaris (o no), com quan qualificava de "hijoputa" a un company de partit al qual havia deixat sense càrrec per donar-li a un rival polític. El seu successor, Ignacio González, de la mateixa corda d'Esperanza, difícilment podrà arribar als nivell d'histrionisme de la seva cap, per desconsol de molts independentistes i dels polònios.

La veritat, no sé si alegrar-me o entristir-me per la notícia.