Dia 4: My Tho: entrant al delta del Mekong.

El Chau, la Tuyên, i el mestre d'anglès.

Avui he marxat d'hora pel mati amb la moto cap al sud de Ho Chi Min, a la zona del delta del Mekong, el riu més llarg del sud-est asiàtic amb 4.500 metres des del naixement a l'Himàlaia xinès fins a la mort al Vietnam. Conegut pels vietnamites com el "Riu dels nou dracs" pels nou braços o afluents que s'estenen per terres vietnamites.

He arribat després de 76 quilòmetres sortejant motos, camions, autobusos (a veure si penso a fer alguna foto d'algun bus fent la maniobra per creuar en mig de l'autovia d'un carril a l'altre. Impressionant!), bicis, persones, algun gos, algun sotrac, i confiant en el meu sentit de l'orientació per no anar a parar a Hanoi, ja que cartells amb el nom de la ciutat on anava, no n'he vist fins que faltaven 15 quilòmetres, i això que és de les més importants de la zona...

No m'ha costat gaire trobar l'hotel que recomanava la guia que porto al mòbil en format PDF, i així que he tingut temps per fer l'activitat que tothom que ve aquí de turisme sol fer. A més, el recepcionista de l'hotel devia tenir algun "trapi" amb els del moll d'on surten les barques, perquè m'ha aconseguit un passatge al moment i per un preu més que acceptable (200.000 dongs, que ve a ser uns 7 o 8 euros). L'únic "inconvenient" és que m'han endollat a un grup de vietnamites en comptes d'un grup de guiris, i m'he perdut el gruix de les explicacions del guia, en vietnamita. Tanmateix m'ha servit per relacionar-me amb la gent del país i per fer algunes coneixences interessants.

A destacar els germans que m'han encolomat només pujar a la barca. Ja m'ha avisat el guia, que volien que els parlés en anglès. El germà gran, el Chau (38) estava molt interessat en que la seva germana petita (13) aprengués l'anglès a marxes forçades. Deixant a banda els dubtes que m'han quedat sobre si realment era possible que aquella nena fos la germana petita d'aquell paio, l'obsessió del germà gran amb que la nena millorés l'anglès era, fins a cert, punt malaltissa. Li repetia paraules i expressions, i li demanava a ella que em parlés en anglès constantment. Però la nena no tenia ni el nivell d'un nen de tercer de primària!!! Feia patir una mica i tot. A més, li podia fer repetir una paraula fins a l'avorriment fins que no li sortia correctament. Vaja, suposo que al ser una gent econòmicament humil, tenen clar que l'anglès els pot obrir moltes possibilitats a la vida.

Eh! I sense proteccions ni polles... veieu a la reina?

El tour aquest pel riu Mekong ha durat prou temps com perquè poguéssim practicar a bastament. Cinc hores hem estat anant d'una illa a una altra (4 en total), fent activitats (pujant en bot per navegar pels canals més petits, anant en carro tibat per cavallets autòctons) i veient demostracions diverses (com feien caramels de coco, mel i derivats alcohòlics d'aquesta. A banda de dinar en una de les illes i berenar a base de fruites autòctones tot escoltant música tradicional en directe. Vaja, que pel que he pagat no podia demanar més... 

Vietcong per un dia.

De tornada a terra, he passat per l'hotel per agafar la moto i anar a fer el volt per My THo. M'ha agradat l'ambient més relaxat als carrers, i el transit menys atapeït. He visitat un temple caodista molt bufó, que han obert expressament per a mi quan han vist que m'apropava i m'ho mirava amb curiositat, però hauré de tornar demà perquè la càmera s'havia quedat sense bateria. Per sort està molt a prop d'on estic parant. També he tingut temps per fer de guiri enrotllat amb tot de canalla que se m'ha apropat quan feia una foto a un parc i m'han demanat que els fes una foto a ells. Si em despisto tinc a dos pujats a la moto, un altre donant canya al gas, i un fent-me petons al palmell de la mà i dient l'únic que devia saber en anglès: "I Love you, baby". He marxat a tota pastilla després de picar de mans dues o tres vegades amb cada un d'ells.

pitjor que cent Charlies!! hahahaha

Per acabar, he sopat un plat de "fried noodles & see food" en un lloc a l'aire lliure plegat de garitos iguals un al costat de l'altre, pel mòdic preu de 25.000 doncs (ni 1 euro) i de tornada a l'hotel un local m'ha fet seure amb el seu grup a fer una birra. I ens hem entès prou bé gràcies a que havia hagut d'aprendre l'anglès per sobreviure dedicant-se al turisme després de deixar la seva feina de sastre per la competència dels xinesos. Fins i tot els vietnamites la pateixen!!! M'ha parlat una mica de les guerres al seu país (el Vietnam deu ser un dels països amb més conflictes bèl·lics dels darrers 200 anys), i de com va desertar de l'exercit abans que l'enviessin a matar Kèmeres vermells de Cambodja.

Ah! I per acabar, avui en el meu quart massatge consecutiu (aquest de només 45 minuts, eh!) he après com fan una de les coses que més gràcia em fa de les sessions de massatge. Ho fan quan et piquen amb força però suau a la vegada, i sona una cleca que fa les delícies de les meves oïdes. Li he demanat a la massatgista que m'ensenyés la posició de les mans i he intentat imitar-la... i voilà! m'ha sortit!!

Dia 3: "Dios mio, dios mio, esto está lleno de Charlies" (Rambo dixit).

Als túnels de Cu Chi.

No, si ja ho diuen ja que el cos és una màquina de precisió. "Me cagun la mare que em va fabricar..." doncs, no us explicava ahir com de content estava pel fet d'haver dormit prop de 12 hores d'una tirada i com de descansat em trobava? Doncs mira si funciona com un rellotge el meu organisme, que aquesta matinada a les 4:00 quan portava tot just unes quatre hores de son, va i se'm desperta la neurona. Aquella que et fa veure que ja no dorms i que no vol que t'adormis més. Així que tot i que he mirat d'enganyar a la neurona i fer veure que estava cansat i tenia són, la molt porca s'ha acabat imposant i m'ha obligat a desvetllar-me i ocupar les hores fins l'hora que servien l'esmorzar a l'hotel (7:00). Entre la tele (quin gran invent per les matinades de desvetllament), la lectura de la guia del Vietnam, i una mica d'internet (quin altre gran invent), han anat caient les hores. 




Pel foradet, amagats, els vietcongs disparaven als ianquis.

Les hores d'insomni m'ha servit per pensar una mica en el pla del viatge, i he decidit fer un canvi de plans de darrera hora. Tenia previst marxar avui mateix cap al sud de HCM, al delta del Mekong. Però veient que em quedaven coses interessants per veure a HCM i rodalies, he decidit quedar-me una nit més a l'hotel i fer una escapada curta de dos dies al Mekong. Això sí, la moto ja la he llogat als de l'hotel del costat que algun acord de col·laboració deuen tenir amb l'hotel on m'allotjo, perquè va ser la recepcionista del meu la que em va anar a demana'ls-hi, tot i que se suposa que al meu també en lloguen. M'ha ofert una Yamaha de 125 cc. que té bona pinta i un portaequipatges per la maleta (ja la veureu aviat). Aquest cop però, com que ja soc gat vell per aquestes contrades, m'he negat a deixar el meu passaport com em reclamaven(la mala experiència amb la moto que em van robar a Tailàndia em va fer aprendre de cop, tot i que finalment acabés tot miraculosament bé). Li he ensenyat la darrera pàgina del passaport, allà on diu que és propietat de l'estat espanyol i bla bla bla, i que si volia li podia deixar el DNI, que aquest si hi ha algun problema marxo per potes d'aquí sense problemes, i si volen que em busquin per Terrassa.

I per dinar, assegut a la moto, una pinya sencera

Bé, doncs, un cop solucionat el lloguer de la moto (a 6 dòlars el dia), i ja esmorzat, m'he preparat per marxar cap a Cuchi, la zona on es poden visitar alguns trams dels túnels que van fer servir els vietcongs (Victor Charly) per donar pel sac als nord-americans sense ser vistos, i fent tornar completament bojos i paranoics als ianquis.

Aquests túnels, que van arribar a mesurar prop de 250 km de recorregut, es van començar a construir a l'inici del conflicte per la independència amb els francesos (si cal arribar a aquest extrem amb els espanyols, ja he pensat per on podrien passar els túnels de Terrassa) cap a mitjans dels 40. Al llarg de la guerra amb els nord-americans els van desenvolupar i millorar, arribant a disposar d'hospitals de campanya, sales de reunions, sales per preparar i emmagatzemar armament...

A banda d'aquest túnels, la resistència vietnamita va desenvolupar sofisticades trampes mortals, i també amagatalls des d'on poder atacar sense ser vistos. Realment n'hi ha per flipar amb la imaginació d'aquesta gent. Suposo que tants i tants anys de guerra continuada et fan desenvolupar la creativitat per sobreviure. Ara em venen a la memòria algunes escenes de pel·lícules basades en el conflicte, i com sempre els nord-americans acabaven pillant quan menys s'ho esperaven. "Dios mio, dios mio, hay muchos Charlies"!!! Hahahahahaha. Pobres soldats enviats a la mort per una causa aliena.




Propaganda oficial del partit comunista.

És curiós que malgrat que el conflicte al Vietnam va acabar fa ja prop de 40 anys, els vietnamites ho tenen ben present a la memòria, i contínuament es fan actes de recordatori dels fets: que si una estàtua per l'/la heroi/na lluitador/a del Vietcong; ara un espectacle èpic-musical recordant moments del conflicte; cartells del partit comunista recordant el valor del poble vietnamita; etc., etc. La veritat, no m'agradaria gaire ser un nord-americà de vacances per aquestes contrades... Ara, que els diners cicatritzen ràpid les ferides.

Qui condueix?

Abans de tornar a HCM m'hagués agradat arribar fins a Tay Ninh, on hi ha el principal temple dels Caodaistes, una religió del segle XX, fundada per Ngo Minh Chieu, un vietnamita il·luminat a qui se li va ocórrer barrejar en una mateixa creença elements de la filosofia budista,  el Confucianisme, taoisme, espiritualitat vietnamita, cristianisme i islamisme. Es veu que aquest temple és un edifici del tot singular i molt extravagant, amb una barreja d'estils arquitectònics i d'elements de les diverses creences.

Llàstima però que la jornada se m'ha fet curta. O més ben dit, el viatge als túnels se m'ha fet llarg, perquè aquí al Vietnam no hi ha indicacions de cap tipus. Amb sort et pots trobar els noms dels carrers, i algun cartell a l'entrada de les carreteres principals, però més aviat ben poques. I si has de confiar en que la gent del carrer t'entengui on vols anar i t'indiqui en vietnamita... Total, que em sembla que he arribat al destí fent unes ziga-zagues que ni el Guardiola. I no us penseu que quan he arribat a la zona "turística" dels túnels ja estava tot fet... per trobar l'entrada als túnels he hagut d'anar d'aquí cap allà fins a la desesperació. Per moments em venien ganes de marxar d'allà pitant tot i el que m'havia costat trobar-ho. No m'estranya que els nord-americans es tornessin bojos. Com anaven a descobrir on s'amagaven els vietcongs, si ni jo trobava els túnels i estava al lloc on eren??? Per cert, diuen que el vietcong va aconseguir arribar amb un túnel a sota del quarter general dels nord-americans a Saigon!

Res, i per acabar de rematar una jornada boja amb la moto, arribo a HCM i es posa a ploure amb ganes. Per sort duia un impermeable d'aquells cutres de Port-Aventura, que alguna cosa ha fet. En un tres i no res, milers i milers de conductors de moto s'havien posat el seu impermeable. I igual de ràpid se'l treien a la que parava de ploure.

Dia 2: Ho Chi MIn.

A l'entrada del museu de la guerra de Ho Chi Min.



Aquest matí m'ha costat tant despertar que ho he acabat fent que ja era migdia. Entre el cansament de la jornada d'ahir, l'aire condicionat de l'habitació, i la pluja que picava als vidres, he allargat la dormida fins les 13:30. Ben bé unes 12 hores. Mira que he intentat cops dormir aquesta quantitat d'hores a casa, però no he passat de les 7 o 8 rutinàries, per molt que m'hi he esforçat... Doncs quan he vist que la pluja escampava m'he preparat per anar a fer una volta de reconeixement a pau per la zona.

He anat directe cap al museu de la guerra, que xapaven d'hora, i he estat una horeta i mitja recorrent les sales d'aquest museu dels horrors. A banda de l'exposició d'uns quants vehicles militars al pati del museu, a l'interior hi predominen les fotografies que mostren algunes de les coses que es van esdevenir al llarg dels llargs anys de guerra. S'hi presenta l'horror de les morts, de les tortures, la solidaritat mundial amb els vietnamites, les negociacions polítiques, els protagonistes, la vida dels locals durant aquells anys, les víctimes... M'ha fet l'efecte d'estar veient alguna de les pel·lícules de guerra típiques del conflicte (Apocalypse now, Platoon, Good morning Vietnam...).

La gran majoria de les imatges que es mostren estan fetes per fotògrafs de guerra nord-americans, tot i que també n'hi ha de destacades de fotògrafs del Japó, la Xina, alemanya, etc. Les més cruentes i impactants estan presses per fotògrafs de l'exercit nord-americà, que vivien el conflicte al peu del canó. S'explica que prop de 3 milions de persones van morir en aquesta guerra, dels quals 2 milions eren civils. I també s'explica que els EEUU van utilitzar tot tipus d'armes, incloses les químiques, per acabar amb la resistència vietnamita, sense èxit.

Les seqüeles que va deixar aquesta guerra les van patir tant els locals com els soldats nord-americans que van poder tornar a casa. Els primers perquè van haver de reconstruir per complet pobles i ciutats, van continuar patint els efectes de l'armament químic, van conviure amb milers de mines (bombes) que els nord-americans van deixar durant la guerra, i van haver de sobreposar-se a la matança de milions de compatriotes. Els soldats ianquis van patir, a banda de les ferides de guerra, amputacions i demés, un trauma psicològic pels moments horribles al front de combat, i per la mala imatge que es van guanyar per part dels seus propis conciutadans i de la resta del món.

Catedral de Notre Dame de HCM.

Sortint del museu me n'he anat a veure uns quants edificis d'aquells que cal veure (La rèplica de la Catedral de Notre Dame, l'edifici de correus, l'opera, el palau de la Reunificació...). Una volteta quan ja anava fosquejant, tot i que feia una xafogor que et feia suar sense moure't. Tantes coses tenia per veure, que badant badant d'un costat a un altre m'he menjat una barra a deu centímetres del terra passant un pas de vianants que per poc em mato. Sort que he caigut amb les mans pel davant i no amb les dents... Encara no entenc com no m'he fet ni mal al peu. Segur que si ho intento fer volent, em trenco el peu com a mínim.



Cascs al carrer. Semblen per BMX més que per moto.

De tornada cap a l'hotel he mirat de no seguir la ruta més turística que m'havia indicat la recepcionista de l'hotel en un mapa mida din-A4. M'he ficat per algun carreró d'aquells on viu la gent "real", més estrets, bruts, misteriosos, i... sense sortida. Quin fiasco. Els que hi havia per allà devien pensar "on va aquest guiri per aquí si el carrer no té sortida?". Bé, tot i haver fet una mica el capullo, he vist escenes que no es veuen als grans carrers comercials que s'assemblen tots. Hi havia locals (cases?) que devien tenir uns 10 metres quadrats entre la planta de baix i la de dalt. I allà hi vivia gent, mirant la tele, rentant-se o fent el menjar. Sí sí, us ho juro!

Abans d'anar a dormir, encara he tingut temps de sopar un autèntic i tradicional Pho (aquesta mena de sopa de fideus acompanyada amb carn), i de fer-me el segon massatge del viatge. Ben a prop de l'hotel per no haver de caminar massa. Avui ha tocat el massatge estil vietnamita que ve a ser si fa no fa com tots, però et piquen una mica més amb les mans, amb aquell soroll tan peculiar que he d'aprendre a fer, fent el buit. Ah! I també ha acabat...



Autèntic Pho vietnamita. Per l'esquerra apareix el maleït coriandre.

...posant-me unes tires de tela sucades amb algun tipus de crema feta amb cogombres o alguna cosa per l'estil. Suposo que deu ser per tenir cura del cutis.

Dia 1: arribada a Ho Chi Min (Saigon)

Avui he vist com es neteja un avió. Amb 20 netejadors!

Avui després de prop de 20 hores acumulades entre vols, enllaços i esperes, he arribat a l'hotel de Ho Chi Min que havia reservat prèviament per internet. Espero que quan arribi la independència podrem fer molts més vols transoceànics sense tantes escales i connexions, ja que tothom al món pensarà que Barcelona és un lloc molt interessant per on fer passar els avions (un hub en diuen crec), sense necessitat de passar per Madrid que no serveix per gaire...

Per arribar a Ho Chi Min, he fet connexió a Istambul on he hagut d'esperar un parell d'hores per agafar un altre avió que, oh sorpresa, parava a Bangkok abans d'arribar a Ho Chi Min. Crec recordar que l'any passat ja vaig patir aquesta jugadeta dels de Turkish Airlines, però no per això deixa de sorprendre'm i indignar-me. A veure si els puc prèmer una mica perquè m'indemnitzin per danys i perjudicis (ja tinc certa experiència en la matèria...).

Arribat a Ho Chi Min, i amb el cansament acumulat per les hores de viatge i la poca i mala son, encara m'esperava l'odissea de traurem el visat. Per no haver d'anar a l'ambaixada de Madrid o enviar-los el meu passaport per correu ordinari, vaig fer una moguda per internet amb una agència (de les moltes que s'hi dediquen) que a canvi d'una taxa d'entre 10 i 15 euros, t'envia una mena de document que et possibilita per fer-te el visat a l'arribada a l'aeroport. Vaja, una màfia ben pensada: com treure més diners dels turistes... Amb aquest document m'he presentat al mostrador on s'indicava que per allà havien de passar els del "visat a l'aterrar". Tot confiat he anat amb el document que m'havien fet arribar els de l'agencia "d'extorsió" i el passaport, pensant que seria bufar i fer ampolles, però quan després d'uns quinze o vint minuts de cua li entrego a l'oficial al càrrec, em mostra un altre paper i em demana que l'ompli de cap a peus... Ah! I que li he de donar una foto de carnet!! Ja comencem... Total, que després d'una hora ben bona esperant esdeveniments amb tot entregat, em criden per tornar-me el passaport amb el visat enganxat, i em demanen que em faci una foto amb una càmera digital que casualment tenien per allà. La broma tot plegat: 50 dòlars! 45 pel visat més 5 de la foto!!!

Així doncs que amb ganes d'arribar a l'hotel i de deixar de pensar en carregar-me a Txarlis, o a oficials oficinistes corruptes, he sortit cames ajudeu-me cap a fora de l'aeroport en cerca d'una moto-taxi que em portés el més ràpid possible. I a la foto ho veieu... La negociació amb aquest no ha estat ni de bon tros tan durà, tot i que al principi, el paio potser es devia pensar que jo era un guiri més perdut que una puta al vaticà, perquè quan li he preguntat quan em cobraria ha començat a treure bitllets dels seus per una quantitat aproximada de 350.000 dongs. Finalment hem acordat que li pagaria 60.000, tot i que en un gest que m'honora i mostra la meva generositat, li he acabat pagant 70.000. Ha marxat ben content, la qual cosa vol dir que segurament m'hagués fet el viatge per 50.000 o menys.



Jo i el moto-taxista que m'ha dut a l'hotel.



Arribat a l'hotel m'ha agradat comprovar que tot i no ser dels cars, tenia molt bon aspecte. I l'habitació, amb wi-fi inclosa, era més que digne. En un plis-plas he deixat els trastos i m'he preparat per sortir una estona per aprofitar les hores de menys calor del dia, i per fer un primer reconeixement a aquesta ciutat. M'ha recordat molt a altres grans ciutats del sud-est asiàtic com Bangkok, Kuala Lumpur o Yakarta. Moltes motos, molta gent pels carrers, molts llos per menjar pel carrer, mercats, brutícia, algun ratot, i gent que t'ofereix de tot. I a banda de parar a sopar una mica (els cinc àpats acumulats als avions no m'havien tret la gana) i veure l'ambient del carrer, no m'he pogut estar de fer el primer...



Ambient a un carrer del centre de Saigon (HCM)

 ... efectivament, el primer massatge del viatge! Com podeu comprovar en la fotografia de sota, no havia caminat ni tres-cents metres que ja m'havien ofert 7 o 8 fulletons publicitaris de llocs de massatges. A banda dels paios i paies que m'aturaven pel carrer per oferir-me també els seus serveis (entenc que de massatges). Qualsevol es resisteix amb tanta insistència! Per començar he fet el típic de "body massatge" que és més relaxant que res, tot i que la noia se m'ha posat de peus a sobre i ha caminat uns quants metres... Res doncs, avui a dormir com una soca que això tot just comença.



Un massatge? difícil elecció.

El "temazo" del dimecres. Jimmy Clif - "Vietnam"

L'any que jo vaig néixer acabava la guerra del Vietnam, entre el Vietnam del nord i el Vietnam del sud que van mantenir una lluita fratricida de més de vint anys, amb el suport de l'exercit nord-americà els primers, i dels soviètics els segons. Finalment, van ser els nord-vietnamites qui s'emportessin el gat a l'aigua, provocant una autèntica humiliació per l'exercit nordamericà, tot i l'escabetxina que van dur a terme entre la població vietnamita. 

 

37 anys més tard de la fi d'aquella guerra, avui marxo cap allà a cercar una mica d'informació del que va suposar aquell conflicte, i a veure com ha evolucionat el país després d'aquells anys de barbàrie i terror.

Volta motera a Gallifa.

Ruta motera per carreteres del Vallès.

"Pedrolo" en la ruta entre Gallifa i Sant Llorenç Savall

Avui hem tornat a fer ruta motera pel Vallès amb el Timi. Abans però, pel matí, quan encara no picava excessivament el sol hem pujat a La Mola per cremar els greixos que poc després recuperaríem...

 

La ruta ens ha portat per la banda nordest del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt: Castellar del Vallès, Sentmenat, Caldes de Montbui, Sant Feliu de Codines, Gallifa, Sant Llorenç Savall, i novament cap a Castellar i Terrassa. En total uns 70 i tants quilòmetres plens de revolts, vegetació, ciclistes, pujades i baixades, i poc transit. Un plaer pels sentits.

 

Avui hem parat a dinar a Cal Ramon, a Sant Llorenç Savall, en la carretara que va a Gallifa. Un menú casolà per 10 eurets amb tres plats, postre i beguda. Ben dinat hem parat a petar la xerradeta amb les propietàries i ens ha agradat comprovar que al Vallès els Minyons som coneguts i reconeguts. I ens han parlat molt bé de la seva festa major a finals d'agost. Llàstima que encara no hi facin castells...

 

A Gallifa hem volgut arribar fins a l'ajuntament per fer-nos una foto amb la bandera "rojigualda" que es va fer famosa per les seves peculiars dimensions (No sé si vau veure a l'alcalde, Jordi Fornàs, intentant fer entendre als del canal fatxa Intereconomía les raons per haver pres tal decisió). Malauradament, malgrat que Gallifa és un poble amb quatre cases, no hem sabut trobar el famós consistori...

 

Carrer de Gallifa.





El veiem, el sentim, el visualitzem, ens el creiem, n'aprenem... 9d8 dels verds a Les Santes!

Primer 9d8 amb una enxaneta de la història, ahir a Les Santes de Mataró.

Ahir els Minyons teníem una cita castellera de les grans a la festa major de Mataró, Les Santes. Era la primera vegada que actuàvem en aquesta jornada, i no perquè els amfitrions no ens haguessin volgut convidar amb anterioritat, sinó pel fet que normalment els Minyons per aquestes dates ja estem de vacances. Enguany la incertesa de si ens convidarien a l'actuació de Sant Fèlix del 30 d'agost, va fer que els tècnics apostessin per Les Santes com una bona opció per fer grans castells abans de les vacances, amb la inèrcia de la festa major de la nostra ciutat, i amb la hipòtesi de poder allargar el període de vacances més enllà de mitjans d'agost si no s'anava a Vilafranca. 

Finalment, els nous administradors de la festa major de Vilafranca van decidir continuar comptant amb nosaltres, per la qual cosa, mai sabrem com hagués anat l'actuació d'ahir en el cas que als Minyons no ens haguessin convidat a Sant Fèlix. El més probable és que una part significativa del gruix de la colla que només es mobilitza per les cinc grans cites (FFMM, Sant Fèlix, La Mercè, Girona, Diada) hagués optat per venir a Mataró. Descartada la possibilitat d'un any sense Sant Fèlix, molts d'aquests no han fet l'esforç de sumar una nova actuació a les seves esquenes. I així, ahir a Mataró els Minyons no vam ser capaços de mobilitzar un gruix de gent suficient com per poder-nos plantejar castells superiors als que vam fer (3d9f, 4d9f, 4d8a, i pd7f). Fins i tot m'atreviria a dir que no vam anar gens sobrats en quant a soca en un castell com el 4d9f...

Més enllà del llast de la manca de personal que pateix la colla, ahir vam suar sang i llàgrimes (i alcohol alguns) per aconseguir alguns (per no dir tots) dels castells que vam portar a plaça. En part això també és conseqüència directa de la manca de gent i de la (baixa) qualitat de les proves d'aquests castells als assaigs (quants cops podem provar castells de 9 fins a sisens a l'assaig?). També però, s'ha de reconèixer que hi ha canvis importants en posicions dels troncs dels castells, i que s'ha de continuar treballant per polir-los.

En aquest sentit, reconec l'enveja que em provoca veure les estructures (i els troncs) que ahir van portar a plaça els Castellers de Vilafranca, que van mostrar una solvència i una solidesa digne d'admirar. Valdria la pena que els nostres tècnics prenguessin nota de l'espectacular 9d8 que ahir van plantar i descarregar en un plis-plas com si res. Sempre he pensat que aquest castell estava un xic sobrevalorat, sobretot quan s'ha realitzat amb tres enxanetes, però l'execució quasi perfecte d'ahir dels verds, ens ha de servir per cercar possibles millores en el nostre tronc d'aquest castell. Crec que si s'hi fixen una mica en la composició del tres interior dels verds ahir, trobaran la llum al final de túnel.

Ah! I per acabar, vull agrair el magnífic tracte que ens van dispensar els amics Capgrossos, tant la nit anterior cedint el seu local pels minyons més marxosos (i alguna casa particular ;-) ), com a plaça a les pinyes, i al dinar posterior. Ahir ells no van tenir un dia especialment afortunat, i van sortir profundament decebuts amb la seva actuació. Els qui portem uns quants anys en això, sabem com se les gasten els castells... Estic convençut que aviat els Capgrossos tornaran a somriure i a celebrar grans castells. De fet, són una colla resilient com cap altra.