Carta oberta al nou cap de colla dels Minyons de Terrassa, l'amic Guillem.

Un dia històric per als Kurtits i per als Minyons (foto: Rubèn Barba)

Ahir, 144 minyons et van fer confiança, amb la qual cosa t'has convertit en el cap de colla més desitjat de la història d'aquesta colla (diria). Solament et va poder superar en nombre de vots el teu company de projecte, i nou president, Cesc Poch, que va rebre 148 vots favorables. Tanmateix, estic convençut que si la votació del nou equip tècnic s'hagués celebrat abans que la de la junta directiva, podries haver superat els 200 vots sense problemes...

En primer lloc et vull felicitar (i fer-ho extensiu a tot el teu equip) per haver tingut els pebrots de donar aquesta passa endavant. Tots sabem de la gran responsabilitat i l'enorme pressió que et ve al damunt a l'assumir aquest càrrec, però estic convençut que te'n sortiràs. Què no ha de poder fer una persona que, com tu, de ben xic, ha pujat dalt de castells de 8 i 9 pisos? Tu ja saps el que significa que tota una colla depengui de la teva decisió final!

Crec que ahir va quedar clar, que això de parlar en públic no et fa gens ni mica de gràcia, i tu mateix ho vas reconèixer a l'assemblea amb naturalitat i senzillesa. Però no pateixis, perquè als minyons no ens calen grans oradors, ni encantadors. Valorem més i millor a les persones honestes, implicades, coherents, educades, treballadores, respectuoses i amables, i crec que tu de tot això no vas faltat. Pensa que, a la llarga, ningú et jutjarà pels teus discursos, si no pels castells que hàgim assolit i per les teves formes.

Estic convençut que encara hi ha uns quants minyons que a penes et coneixen, i que es deuen preguntar si realment estàs capacitat o no per portar a la colla a bon port. Potser no saben que portes prop de 30 anys a la colla, que has passat per tots els nivells d'un castell (de l'enxaneta a la soca), que ja saps el que és formar part d'un equip tècnic, que et vas partir un braç per la colla, que has hagut de fer malabarismes amb els horaris laborals per poder anar a actuacions i/o assaigs, etc.

Pensa que a partir d'ara se t'aproparà molta més gent de l'habitual (quartes i quintes sobretot ;-)). Alguns per bé i d'altres no tant. Espero que no t'atabalis gaire i que ho portis amb calma i amabilitat. Ja saps que no es pot fer sempre tot al gust de tothom, i hi haurà qui et girarà l'esquena. És un dels inconvenients que comporta això de ser el cap. Però no pateixis perquè sempre et quedaran els Kurtits...

Una darrera súplica. Espero que el dia que decideixis posar punt i final a la teva tasca de cap de colla, no ho facis amb resentiment i odi, si no amb agraïment i satisfacció. Que ho puguis fer amb el cap ben alt, i amb més nous amics que no pas nous enemics. I recorda ser educat fins al final i felicitar i fer costat a la persona que et substitueixi al front de la colla. Segur que ho agrairà.

Carlos González: La importància del joc lliure.

 

 

(article del doctor en pediatria Carlos González a la secció "Criatures" del diari Ara)

El joc, el joc lliure, espontani, no controlat pels adults, és l'activitat més important dels nens. Jugant es diverteixen i aprenen.

Jugant aprenen, primer, a conèixer i a moure cada porció del seu cos. Es miren les mans, es toquen els peus, es mamen el dit, seuen, es giren, s'incorporen, caminen... Incansables, cada nova fita aconseguida és només l'estímul per buscar nous reptes. Tot just comencen a caminar, i ja han de fer-ho de puntetes, de talons, a peu coix, fent saltirons... Jugant, a la mateixa època, exploren exhaustivament cada objecte del seu entorn. Els toquen, els llepen, els xuclen, els remenen, i només queden satisfets quan esbrinen quin soroll fan en caure a terra i quanta força cal per trencar-los.

Jugant es relacionen amb altres nens, i practiquen les habilitats socials que hauran de fer servir a la vida adulta: presentar-se, demanar ajuda i oferir-la, donar ordres i obeir-les o rebutjar-les, enfadar-se i reconciliar-se. Jugant converteixen les capses buides en teatres i botigues, els sofàs en castells, les escombres en cavalls i els ninos en avions, i assagen mil activitats reals o imaginàries, quotidianes o heroiques, de la vida adulta. Jugant escenifiquen els esdeveniments passats i futurs, repassen el seu paper o adopten el d'altres, comprenen els misteris i encaren les pors. Jugant descobreixen les regles, i comprenen que poden establir-les, discutir-les, acordar-les, modificar-les, seguir-les i ignorar-les (i també descobreixen que ningú no vol jugar amb els que ignoren les regles).

Sense haver anat a escola, potser no podríem llegir o escriure; sense haver jugat, no podríem beure un got d'aigua, baixar escales, obrir una porta o tan sols aixecar-nos del llit. Jugar és l'activitat més important dels nens. Però no ho digui a ningú. És un secret! Els adults deixem els nens en pau perquè pensem que "només estan jugant". Si sabéssim que en realitat estan aprenent coses imprescindibles per a la seva vida, voldríem ficar-hi cullerada. Formaríem experts en joc infantil, que serien els únics capacitats per ensenyar i supervisar el joc dels nens (perquè els pares, esclar, no en saben). Els posaríem horaris i objectius, els estimularíem i dirigiríem i renyaríem quan juguen malament. "Silenci, que estem jugant!" Els qualificaríem -"juga adequadament", "necessita jugar millor"-, diagnosticaríem mitja dotzena de trastorns del joc infantil, alguns dels quals tractaríem amb pastilles... I cal dir-ho. Fer esport no és jugar. Fer classe de gimnàstica no és jugar. Fer psicomotricitat no és jugar. Tot això pot tenir el seu moment, però és important que els nens tinguin temps per jugar lliures.

A l'estat espanyol li surten independentistes de sota les pedres.

Juan Manuel Sánchez Gordillo, líder de la formació andalusista i d'esquerres CUT-BAI.

Rajoy, no vols caldo, doncs dues tasses!! 

Si el curt de gambals que fa de president del govern de l'estat no en tenia prou amb la revolta catalana per la independència, ha de sumar-li ara la nova esquerda oberta a Andalusia pel partit CUT-BAI, liderat per l'alcalde de Marinaleda, Sánchez Gordillo. No es pot parlar d'un moviment molt ampli, ni de la transversalitat de la causa catalana, però poc a poc poden anar fent camí, i qui sap si finalment els andalusos acabaran desempallegant-se també de les cadenes espanyoles per alçar el vol i canviar la situació de precarietat que pateixen des de fa segles.

Em temo, però, que la identitat andalusa ha quedat molt diluïda per la identificació amb lo nacional (ejpañió) i el sentiment andalusista és molt minoritari. Només cal veure una mica de futbol per la tele per adonar-se que a la majoria dels estadis andalusos es poden veure tantes o més banderes espanyoles que en qualsevol altre lloc.

Bé, com a mínim ara, quan viatgi per les espanyes i em critiquin pel meu sentiment independentista (insolidari, fracturador, egoista, retrògrad, racista, terrorista, i baixista dels Def Con Dos), sempre podré dir que també hi ha independentistes a Andalusia, i que per alguna raó deuen ser-ho, no? A veure si comencen a animar-se també els gallecs, els canaris, els bascos...

Què hi foten els catalanistes al PScOE?

Navarro, vergonya dels terrassencs.

Aquest matí el Parlament de Catalunya ha aprovat demanar permís a Ejpañia per poder celebrar el referèndum de secessió aquest proper mes de novembre, gràcies als 87 vots favorables de CIU, ERC, ICV, i de tres membres díscols del PScOE: Marina Geli, Joan-Ignasi Elena i Núria Ventura. Han votat en contra 43, del PP, C's, i la resta de botiflers del PScOE. S'han abstingut els tres diputats de la CUP al·legant (molt dignament al meu entendre) que als catalans no ens cal demanar permís a Ejpañia per decidir que volem ser.

És ben curiós això que està passant al PScOE en els darrers temps. Un partit que havia arribat a ser hegemònic a Catalunya, que fins fa quatre dies governava el país, i que veu com darrerament, any rere any, més i més gent abandona el vaixell. A aquest pas, és probable que el PScOE acabi convertint-se en un partit residual a Catalunya i no passi de ser la quarta o cinquena força política al parlament. 

I és que l'actual discurs oficial a can sociata no s'aguanta per enlloc. ¿Com es pot voler vendre Federalisme a dia d'avui quan no fa ni cinc anys que l'estat espanyol va tirar per terra tota possibilitat d'entesa, carregant-se l'"Estatutet", promogut per un dels seus (Maragall) i refermat per una majoria dels catalans a les urnes? ¿Com pot negar un partit que es fa dir socialista, el dret d'un poble a decidir lliura i sobiranament el seu futur? ¿Com poden reclamar els pacte amb un Estat que no està disposat a pactar res? ¿Com poden negar-se a votar a favor de demanar permís, però a la vegada dir que si s'ha de fer un referèndum ha de ser amb el permís dels qui no tenen cap intenció de concedir-te'l?

Confio que després dels esdeveniments d'aquest matí al parlament, i de les reaccions posteriors que s'han desencadenat per part dels principals dirigents del PScOE i d'altres militants i alguns exdirigents històrics, la crisi oberta acabi per rebentar-ho tot i s'aclareixi per fi quin és el percentatge real de socialistes catalans bons i dolents. És a dir, dels que estan a favor de la democràcia i de Catalunya (PSC), o dels que estan a favor dels seus propis interessos i/o dels espanyols (PSOE).

El "temazo" del dimecres. Depeche Mode - "I just can't get enough"

Aquest vespre toquen a Barcelona els britànics Depeche Mode, un grup que es va fer popular a la decada dels 80-90 amb uns quants hits d'un pop electrònic molt apte per a les pistes de ball d'arreu. Personalment, sempre els vaig trobar una mica nyonyos i marietes, ja que a mi m'anava més escoltar als Sex Pistols, a Madness, a Mano Negra o a Metallica. Tanmateix, se'ls ha de reconèixer que alguna cosa devien fer bé, si després de 30 anys continuen omplint pavellons i venent cedés. I puc reconèixer sense que em pugin els colors, que en qualsevol festa on jo punxi la música, pot caure algun clàssic dels Depeche, juntament amb alguna dels grups anteriorment citats.

Espanya, et deixo.

Interessant curtmetratge a mode de paràbola de la situació actual de la relació entre Catalunya i Espanya. Endevineu qui representa a qui?

Interessant article de Josep Pradas sobre la relació entre les idees didàctiques d'A.S. Neill i Howard Gadner.

Navegant per la xarxa vaig trobar-me aquest interessant article de Josep Pradas, llicenciat en Filosofia i professor interí, autor del blog "Filosofía para la buena vida". A l'article relaciona les idees educatives del fundador de l'escola de Summerhill, A.S. Neill, amb les idees del creador de la teoria de les intel·ligències múltiples, Howard Gardner.

Molt resumidament, compara la visió tradicionalista de l'escola que es basa en la idea de forçar els alumnes a aprendre, en contrast amb la visió d'aquests dos autors basada en respectar els interessos d'aquests. Un, A.S. Neill, partidari de deixar que l'alumne sigui l'únic responsable de dirigir els seus interessos quan i cap on vulgui, i l'altre, Gardner, partidari de que el docent proporcioni a l'alumne experiències que desencadenin el seu interès per aprendre.

Personalment, sóc molt més Neillista que Gardnerià.