Polèmiques estèrils...

Quan deixarem d'utilitzar a les dones com a objecte sexual???

Potser quan les dones deixin de prestar-se a tal pràctica??

Apreneu de l'Anna Gabriel i l'Eulàlia Reguant coi!! (No, és que jo ho faig per agradar-me a mi mateixa...)

Els grans canvis comencen per un mateix...

El "temazo" del dimecres. Skatala - "Fent d'aqui".

Fa 30 anys, els Skatalà, banda pionera de l'ska-oi català, enregistraven la seva primera maqueta sota el títol "Fent d'aquí". Un dels temes més celebrats de la maqueta, de títol homònim, anava dedicat al Barça, que aleshores no era tan triomfant com ho és avui en dia, però que també despertava passions entre el jovent i els no tan joves.

Quin goig pels culés de nova generació que s'han acostumat a veure guanyar títols ininterrompudament i que estan gaudint del que és, sens dubte, el millor jugador de futbol de la història, Leo Messi.

Ahir vam fer un nou pas endavant per conquerir un altre títol, gràcies a l'empat contra l'Atleti al Camp Nou que li dona la classificació per a la final de la copa del rei. Serà a finals de maig i contra el Celta o l'Alavés que avui es juguen a Gasteiz ser l'altre finalista.

Salvador Rodríguez: "De una escuela que enseñaba a ganar a una escuela que enseña a vivir".

(M'ha agradat el paral·lelisme que fa l'autor de l'article, el Llicenciat en Ciències de l'Educació Salvador Rodríguez, entre el nostre model d'escola i una cursa atlètica de fons. Molt d'acord amb la crítica).

Imagina la línea de salida de una carrera de 12 km en la que van a participar unos 30 chicos y chicas. Ninguno de ellos ha elegido libremente participar en esta competición, pero todos saben que su futuro (laboral, pero también personal) dependerá en buena parte de su posición de llegada.

Estos chicos y chicas solo tienen en común su edad cronológica. A algunos de ellos les gusta correr y tienen buenas condiciones para ello. De entre estos, los hay que tienen talento para las carreras de fondo y otros, para las carreras de velocidad. También los hay a los que no les gusta correr, los que tienen grandes condiciones para otras actividades deportivas e, incluso, hay algunos que presentan algún hándicap físico.

A pesar de la diversidad, todos tienen que participar obligatoriamente en esta carrera de 12 km, sin tener en cuenta sus diferencias personales, ni sus intereses ni sus habilidades o talentos. Se les va a juzgar a todos bajo las mismas condiciones y se les va a exigir a todos que lleguen los primeros o su participación en esta competición se va a valorar como un fracaso. ¿No te parece que las condiciones en las que se celebrará la carrera son injustas? Ahora piensa en cómo son las escuelas.

¿Eres capaz de ver el paralelismo?

La escuela cuyo objetivo es ganar es una escuela selectiva, competitiva, pasiva y reproductiva; cuando en realidad la escuela debería de ser inclusiva, cooperativa, activa y creativa. Es una escuela que se sustenta en una premisa que suele ser falsa en demasiadas ocasiones:

Un expediente académico excelente es sinónimo de

más y mejor aprendizaje

En realidad, un buen expediente académico suele significar una buena capacidad para adaptarse al sistema: memorizar a corto plazo unos contenidos para responder un examen y luego olvidarlos.

En la escuela, todos y cada uno de los alumnos y alumnas deberían tener la posibilidad de desarrollar sus talentos y de perseguir sus sueños (o buscar su Elemento como diría Ken Robinson). En esta escuela, el nivel de exigencia en cuanto al trabajo y el nivel de lo que debe estudiarse debe necesariamente muy alto.

Hay que exigir a cada alumno el máximo de sus posibilidades. Hay que proponerle retos y desafíos que despierten su curiosidad y despierten el interés por el aprendizaje. No se trata de que los alumnos hagan solo lo que les venga en gana… se trata de personalizar el aprendizaje para exigir el máximo a todos y cada uno de ellos, pero disfrutando del proceso de aprendizaje. En esta escuela todos ganan, nadie se siente derrotado ni fracasado.

En esta escuela no se enseña a ganar,

se enseña a vivir

Avui hem hagut de sortir a defensar la Democràcia.

Els encausats, Mas, Rigau i Ortega amb la resta de la comitiva al passeig Lluís Companys (Foto: El Periodico).

Aquest matí milers de catalans, més de 40.000 segons la guàrdia urbana, hem anat a fer suport a l'expresident Mas, l'exvicepresidenta Ortega i l'exconsellera Rigau, en la seva declaració al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya com a encausats per l'organització del procés participatiu del 9 de novembre del 2014, on més de 2'3 milions de persones van anar a votar sobre la independència de Catalunya.

Els hem cridat que "no esteu sols" i "ni un pas enrere", a banda dels habituals crits d'independència. Pels que insisteixen des dels mitjans que el globus independentista es desinfla, avui deuen haver tingut un petit desengany. Quantes causes polítiques són capaces de mobilitzar prop de 40.000 persones un dilluns al matí?

#Niunpasenrere

#Vullbutà

#LoveDemocracy

La multitud al Passeig Lluís Companys (Foto: Pere Virgili / Diari Ara).

Anna Mansó: "Abraçades i petons".

Jo també crec en l'efecte terapèutic i estimulant de les abraçades, les carícies, les carantoines i els petons. I encara que hi hagi alguns/es fills/es de puta amb prejudicis que vegin a potencials pederastes entre els homes que també es deixen endur per aquest impuls natural tan humà, puc assegurar que l'afecte és una de les millors eines educatives que conec.

Si estimar és cosa de dones, maltractar és d'homes? Eduquem per a la igualtat, en tots els sentits!!

Publicat a l'especial Criatures del diari Ara d'ahir dissabte.


Sé que hi ha gestos que insisteixo a fer als menors d’edat a càrrec (MEC) que els molesten. Que no els agraden gens. O de vegades. Però a mi m’encanta fer-los i m’importa poc la seva opinió. De vegades. Però, ¿què faig que els provoca aquells sospirs de paciència bíblica? Els abraço. Els amanyago. Els faig petons. Els placo, si cal. I ells, cada vegada més sovint, se’m treuen del damunt. No hi ha dret.

Diuen que ja es fan grans i que no cal. Els tres ho diuen en diferents graus i en diferents moments. El MEC número 3 encara es deixa bastant, però està entrant en una fase absolutament perillosa de Preadolescentis comunis i cada cop treu més punxes del futur eriçó que esdevindrà. I per això l’abraço molt. Sé que li agrada. I el suborno amb manyagueries per mantenir-lo durant una mica més de temps en l’etapa de nen. Sé que només em queden sis mesos. Després tururut, ja serà un alumne de 1r d’ESO i ja no colarà. Però encara cola, tot i que el seu nombre de sospirs i bufades puja i puja com el preu de la llum. Caguntot. Però se me’n fot. Jo segueixo abraçant-lo i faig veure com si tingués una sordesa selectiva segons què sento.

L’edat no pot ser un argument, els dic. Les persones es tornen bèsties insensibles si no hi ha contacte físic. Coi. I tampoc soc tan pesada... Crec jo... Però m’he de retenir. Amb el MEC número 2, per exemple. El veig i li pregunto per com va el dia, i exigeixo el meu impost revolucionari, a penes un petó, i mentre ell m’explica coses jo m’aguanto les ganes de remenar-li els cabells, mentre renego per dins perquè sé que si ho fes m’enviaria a pastar fang. Això d’aguantar-me les ganes sí que és una llauna, em dic, i no els hi retrec pas, però ho és. I en canvi ells, quan ja no puc més i mentre faig broma, o mentre aprofito que m’han demanat diners i jo els dic que ara els hi dono i ells no volen disgustar-me, ells sí que protesten amb el típic “Mamaaaaaa”. O tots llaunes o ningú.

APRENENTATGE

Però he trobat una nova tècnica que sembla científica i asèptica per rapinyar-los abraçades. Almenys a la MEC número 1. L’excusa que m’he inventat és que ella no sap fer abraçades. No als seus progenitors. I cal que n’hi ensenyi, ni que sigui per agraïment. Per quedar bé. Ella es limita a passar el braç dret per la meva cintura i a fer-me tres copets educats a l’esquena. I li dic que això és una estafa. I que hi ha uns mínims. I assagem un parell de vegades, fins que fa una interpretació que em sembla prou bona. No cal que sigui sincera, li dic, només que ho sembli. I ella riu perquè creu que m’ha pres el pèl amb la seva actuació. Però jo també ric, perquè sé que m’estima i que, tot i que en mode suec, he aconseguit una abraçada seva. O tres. He, he, he.

Andoni Zubizarreta persona non grata al meu bloc.

Aiba la ostia Andoni!!

Acaba de fitxar com a director esportiu de l'Olympique de Marsella i en menys de mig any ja s'atreveix a contestar les preguntes dels periodistes en les rodes de premsa en francès. A Catalunya ha passat mitja vida, entre la seva etapa de porter i després com a director esportiu del Barça, però mai el vam sentir expressar-se en la nostra llengua.

N'estic fart dels que venen a casa nostra a guanyar-se la vida però ignoren i menystenen la nostra llengua. En canvi quan van a altres països no tenen problema per aprendre i expressar-se en la llengua local. 

Potser ja va sent hora que el Barça exigeixi als seus treballadors que aprenguin i parlin la llengua de la nostra nació, és a dir, el català. Jo crec que en dos o tres anys, amb una mica de voluntat, es pot aprendre... 

Probablement i malaurada, perquè la llengua de la nostra nació tingui el mateix estatus que el danès a Dinamarca, el norueg a Noruega, o l'holandès a Holanda, haurà d'anar desapareixent del mapa l'espanyol. I ho diu un fill d'andalús.

Arrenca el 6 Nacions.

Els capitans d'Itàlia, Irlanda, Escòcia, Anglaterra, França i Gal·les (Foto: Ara).

Demà arrenca a Edimburg, a l'estadi de Murrayfield la 123a edició del torneig de les 6 Nacions. Bé, en honor a la veritat aquesta serà la 18a edició del 6 Nacions, ja que fins a l'any 1999 el torneig s'anomenava 5 Nacions i no hi participava Itàlia. 

Al partit inaugural s'enfrontaran les seleccions d'Escòcia i d'Irlanda, la meva preferida i campiona els anys 2015 i 2014. L'Actual campiona, i principal favorita en les apostes, és la selecció anglesa que encapçala, juntament amb Gal·les, el rànquing de campionats guanyats (26).

Malauradament no hi ha cap canal en obert que ofereixi els partits d'aquest torneig, i només es poden seguir a travé de Movistar + o per internet. 

Una llàstima també que aquest espectacular, noble i educat esport no tingui més seguidors i practicants a casa nostra.

Go on Ireland!!!