El "temazo" del dimecres. Pisko - "Peruano".

Pisko (Piero Campaña) és un artista peruà de casa bona (gairebé tots els blanquets al Perú ho són), que treballava d'economista al Banc Iberoamericà de Desenvolupament als EEUU, però que va fer un gir a la seva carrera després de participar al concurs d'OT del Perú. Amb aquest tema, que explica les excel·lències de la seva pàtria, va adquirir molta popularitat i el vídeo ja l'han vist més de 2'2 milions de persones. Vaja, un Bustamante o un Bisbal qualsevol, però com a mínim coneixereu algunes coses del Perú... ;-)

Perú dia 9: Maras - Moray - Salines.

Dona descansant al costat de la Catedral.

Aquest matí he fet una altre excursioneta amb agència. Sense agència és molt complicat visitar tots els llocs interessants de la zona de Cuzco. De fet, a Cuzco mateix gestionen la venda del bitllet turístic per veure les diferents zones d'interès de la regió. I la majoria dels tour operadors ofereixen packs per fer totes les visites en un o varis dies.

Avui els de l'agència només m'han fet esperar mitja hora sobre l'horari previst (8:00), però l'espera s'ha vist compensada pel nombre reduït dels grup i per un guia jove amb molts coneixements. 

De primera ens han portat a Moray, un antic emplaçament inca on es dedicaven a cultivar i a fer aclimatacions de diferents plantes i fruiters. Amb una tècnica sofisticada de capes circulars aconseguien diferents temperatures de la terra i podien anar aclimatant productes que normalment no es trobarien a tanta alçada (3.800 metres).  Us imagineu plantar albercocs a 3.800 metres als Alps? La qualitat del sòl, la protecció de les grans muntanyes del voltant, i l'intens sol fan possible aquest miracle.

Avui a Moray s'hi celebrava la festa del Pachamama, o mare terra, un ritual d'agraïment a l'esperit encarnat per una deessa que alimenta el món (rius, muntanyes, prats...). Per tal de tenir el seu favor la resta de l'any se li fan ofrenes en un ritual dut a terme per un Xaman, que després de cremar les diferents ofrenes en forma de menjars, comunica a la comunitat la resposta de la Pachamama. Malauradament, no hem pogut veure l'escena, però hem pogut comprovar com l'espai s'anava omplint de gent.

D'aquí ens han dut a les salines de Maras. Unes salines molt especials que treuen una sal magnífica i amb unes particularitats úniques, solament igualades per unes salines de l'Himàlaia com ens han contat. Una sal amb uns nivell baixos de soci, i més alts de magnesi. Ideal per cuinar i no puja tant la tensió sanguínia ni dona tanta sed. D'un manantial de la muntanya surt una aigua salada que aboquen en parceles en una vall i que a mesura que s'evapora van extraient diferents tipus de sal. L'extracció està controlada per dues comunitats indígenes que funcionen sense tecnologia avançada, i que s'agrupen en una cooperativa.

Militars controlant la Plaza de Armas des de les escales de la Catedral.

Moray

Moray (per entendre la magnitud del lloc, mireu les persones al cercle central).

Salines de Maras.

Perú dia 8: Machu Pichu.

Ahir, després d'un trajecte de prop de vuit hores (sis en una van i dos més a peu) des de Cuzco vaig arribar a Aguascalientes, o més ben dit, Machu Pichu Pueblo. Havia quedat amb l'agencia que organitza els transports a les 7:30 a la porta de l'agència, però no hem sortit de Cuzco fins passades les 8:30. Començava bé el dia, amb la paciència que tinc jo per aquestes coses...

La van la conduïa un antic professor, i antic guia turístic, que ara es dedicava a fer de xofer, i era un paio xerraire, així que ens va explicar un munt de coses pel camí: de política, d'història del Perú, de menjar, de llocs d'interès, de les llengües del Perú, etc.,etc. Encara va compensar el retard.

La van ens va deixar a la central hidroelèctrica des d'on es pot agafar el tren que connecta Cuzco i Aguascalientes, o anar xino-xano seguint la via, que és el que vaig fer. Per un recorregut d'11 quilòmetres cobren 40 dòlars pel tren, i si surts des de Cuzco crec que se'n va fins als 120 o més. La caminada no és especialment dura, ja que el camí és planer, però les pedres de la via, i alguns trams amb solana, ho feien una mica pesat. Constantment et vas trobant a gent que va i bé seguint aquesta ruta, i també et trobes amb algun tren que et passa a escassos metres fent sonar la botzina per avisar que et retiris.

L'endemà em vaig llevar relativament d'hora (5:45). Dic relativament ja que el company colombià d'habitació es va llevar abans de les 4:00! La gent vol arribar dels primers a la cua dels busos que et pugen fins al Machu Pichu i que comencen a circular a les 5:30. Quan jo he arribat a la cua, a les 6:15, ja hi havia uns 200 metres de cua. He hagut d'esperar més d'una hora per agafar el mini-bus.

Un cop arribat a dalt, l'espectacle. Ha valgut la pena arribar una mica d'hora quan encara quedaven alguns núvols baixos fregant les muntanyes i les ruïnes. He pogut fer fotos amb i sense núvols. I he pogut fer moltes fotos... 

El Machu Pichu (muntanya vella) és un antic poblat inca construït abans del segle 15 en un emplaçament impactant de la serralada dels Andes, a uns 2.500 metres d'alçada. Se la considerat com una de les 7 meravelles del món.

Si mai penseu en arribar-hi, traieu la calculadora: primer haureu d'arribar fins a Lima. Un vol a Cuzco, 80 euros. De Cuzco a la hidroelèctrica, 20 euros. Pujar en bus fins les ruïnes des de Aguascalientes, 11 euros. Entrada, 50 euros. I a part, els allotjaments, taxis... I després la tornada... Poca broma.

Carlos González: "Violència contra la infància".

La història de la humanitat està marcada per la violència. Fa només un segle es considerava completament normal que un policia pegués als detinguts; un cap, als seus treballadors; un oficial, als seus soldats, o un marit, a la seva dona. A poc a poc, en una petita porció del món, aquestes coses han deixat de ser aprovades per la societat. No només estan prohibides legalment, sinó també socialment. No és que no es facin; hi ha maltractaments com hi ha assassinats, i potser sempre n’hi haurà. Però ningú, tret dels delinqüents, ho troba acceptable.

Queda encara una zona fosca: la violència contra els infants. Encara molta gent considera que una “bufetada a temps” és una eina educativa, que una bufetada no són maltractaments. (I a una dona? Quantes bufetades cal pegar perquè siguin maltractaments?) Mai no acceptaríem, esclar, que un adult desconegut pegués a un nen. Però si ho fa un progenitor o un mestre (precisament les persones que tenen el deure de protegir-lo i educar-lo), aleshores molts ho accepten com una forma legítima de “corregir” un nen.

Ja fa molts anys, quan el nostre Codi Civil va prohibir per primera vegada pegar als nens, em van convidar a parlar en una emissora de ràdio. “Volem fer un debat -em van dir- entre algú a favor i algú en contra de les bufetades als nens”. “Impossible -vaig contestar, innocent de mi-, no trobareu ningú que en parli a favor”. Perquè segurament existeix algú partidari de pegar a les dones o als homosexuals, però ¿dir-ho en públic, a la ràdio? Doncs sí, van trobar algú (una psicòloga, em sembla que era) disposat a defensar públicament que es pot pegar als fills, i que la llei no ho hauria de prohibir. I trucaven pares i mares, la majoria a favor de les bufetades.

El que més em va sorprendre va ser la banalitat dels arguments. Si haguessin dit “Li vaig pegar perquè va pujar a la moto havent begut”, ho podria haver comprès. No ho hauria aprovat, no crec que això justifiqui un cop, o que el cop sigui la manera adequada d’educar el fill; però hauria entès l’error d’uns pares que perden els nervis davant d’una situació molt perillosa. Però és que em parlaven de nens de tres anys que tiraven un paper a terra o posaven els peus sobre el sofà. “Si no li pots pegar, ¿com li fas comprendre que això no es fa?” Jo intentaria parlar amb ells.

Perú dia 6: Cusco (III. Saqsaiwaman).

A la Plaza de Armas, les banderes del Perú i dels pobles indígenes i la catedral de fons.

Avui m'he despertat d'hora i m'he activat aviat. Per esmorzar un cafè amb llet fet amb cafè de la zona i una "llengua de sogra", una pasta de full allargada amb sucre per sobre, per acompanyar-lo. En acabat m'he arribat fins al mercat de San Pedro a fer unes quantes fotos i a fer treballar els sentits. Hi havia gairebé més gent esmorzant que comprant, i això que es pot comprar una mica de tot, tant a l'interior del recinte com pels voltants.

Després he anat fins la casa museu de l'Inka Garcilaso de La Vega, popular escriptor i historiador que va néixer a Cuzco i va morir a Córdoba, convertint-se en un dels primers mestissos amb certa ascendència, com a mínim en el món de la cultura. No tinc fotos del lloc, ja que curiosament, aquí a Cuzco hi ha un bon grapat de museus i temples que no permeten les fotos, ni sense flaix. No acabo d'entendre quin mal poden fer les fotos sense flaix, i ja que pagues l'entrada...

Anant de camí d'un lloc a l'altre m'he entretingut una bona estona amb un botiguer, on he parat a compar una gorra per protegir-me dels raigs de sol (avui no que ha estat mig rúfol). M'ha explicat una mica de la situació actual del Perú, de les reclamacions de mestres i metges, de les reclamacions de la regió del Cuzco d'una major sobirania (el Perú és un estat molt centralitzat), dels casos de corrupció que han afectat ja a varis presidents de la República (dos d'ells a la presó i un exiliat als EEUU), del creixent negoci de la droga amb els càrtels colombians i mexicans repartint-se les zones de cultiu, que han fet desbancar a altres conreus com el cafè, fruites...

Per la tarda, després de mirar-me l'actuació castellera de la Festa Major de Vilanova a través d'internet, m'he anat fins a les ruïnes de Saqsaiwaman, una fortalesa construïda pels inques, ubicada a més de 3.600 metres, però a on s'arriba després d'una curta caminada des del centre de Cuzco. Les enormes pedres unides van formant murs en diferents nivells. I tot això entre grans explanades d'herba que encara ho fan més majestuós.

He sortit a sopar amb la intenció de poder veure el partit amistós Madrid - Barça que es jugava a Miami. Finalment ho he pogut fer a través del mòbil i connectat a internet, tot degustant una magnífica lasanya de verdures acompanyada de la cervesa local, la Cusqueña.

 

Vista panoràmica de Cuzco des de l'explanada de l'església de San Cristóbal.

Dona teixint.

Saqsaiwaman,

Saqsaiwaman i Cuzco al fons.

Perú dia 5: Cusco (II)

Església de la Compañía de Jesús.

Avui m'he despertat mig de resaca perquè ahir vaig estar bevent amb uns locals que vaig conèixer a l'explanada de l'ermita de Sant Cristòfor, on celebraven una festa en honor al sant. La gent menjava i bevia, i llençaven coets cada dos per tres.

Passant per la Plaza de Armas m'he tornat a trobar als mestres concentrats protestant. He pogut parlar amb uns quants d'ells i m'han explicat la situació que pateixen. Un sou de 1200 soles, uns 300 euros, que no és ni la meitat del que cobra un policia per exemple. M'han explicat la mala jugada que els va fer el sindicat majoritari, controlat per un partit polític "Patria Roja" que es veu que de roja en té ben poc. Porten 43 dies de vaga i cada un d'aquests dies s'han concentrat a la Plaza de Armas, de les 8 del matí fins al migdia. Diuen que el govern els exigeix que aturin la vaga per començar a negociar, però no se'ls creuen gens. Avui, pel fet de coincidir la mobilització amb el dia de la pàtria (proclamació de la independència d'Espanya), la majoria dels mestres concentrats vestien elegantment (com podeu comprovar a la foto).

Avui he dinat per tant sols 5 soles (1 euro i escaig) a un lloc local ben digne on m'han servit una sopa espesa de moraya (amb base de patata) i uns espaguetis amb pollastre, acompanyat de la chicha morada, com no. Després he anat a visitar l'església i convent de Santo Domingo, de l'ordre dels dominics. Si ahir vaig fer la de San Francisco, dels franciscans, avui ha tocat la de la competència. L'edifici es va construir sobre les bases d'un antic temple inca i encara queden murs de l'època precolombina. A dins, com de costum entre els bons cristians, obres d'art i luxe per tot arreu. Si volen acabar amb la pobresa al món, que comencin a vendre patrimoni que els surt per les orelles...

Avui, que es compleixen 196 anys de la proclamació de la independència del Perú, em pregunto si finalment Catalunya també podrà celebrar el mateix d'aquí a poquet...

 

Cripta de l'església i convent de San Francisco.

Treballador infantil prenent-se un descans.

Donant suport a les reivindicacions dels mestres, a la Plaza de Armas.

Treballadora infantil cansada de treballar.

Perú dia 4: Cuzco (la gent).

Aquest migdia he arribat a Cuzco (3.428 m.) amb un avió de Peruvian que tenia els seus anys. La maniobra d'entrada a la pista de l'aeroport ha estat de les més espectaculars que he vist mai, volant a escassa distància de les muntanyes que envolten Cuzco, i fent uns girs força impactants per agafar la direcció de la pista.

Només començar a caminar per la terminal de l'aeroport ja he notat que l'alçada estava afectant al meu cos, tot i que m'hi he adaptat força ràpidament. Només sortir de la zona de recollida de maletes hi havia una cistella amb fulles de coca perquè tothom qui volgués n'agafés fins a 3 fulles. M'he posat una a la boca i no sé si per l'efecte placebo o simplement per una qüestió d'adaptació, no he patit marejos ni coses rares en cap moment. El que sí que he notat és la dificultat per agafar oxigen, ja que les quatre passes que he fet des d'on m'ha deixat el taxi (15 soles) fins a l'hostel on m'allotjo, ja respirava entretallat i amb el cor accelerat.

Un cop instal·lat he sortit a passejar, i ràpidament m'he adonat de la bellesa d'aquesta ciutat. També de la gran quantitat de turistes d'arreu, i de locals que intenten guanyar-se la vida a costa d'aquests. També m'he adonat que aquí, al contrari del que passa a Lima, el sol brilla. És més, espetega. Molts locals portaven paraigua per protegir-se dels rajos.

Arribat a la Plaza de Armas, he vist que hi havia una multitud de gent, i m'he espantat una mica pensant en que fossin turistes. M'he tranquil·litzat al comprovar que eren mestres concentrats en una nova jornada de vaga, i van 42 de consecutives!!! Això és lluita i no les "vaguetes" d'un dia que fem al nostre país.

 

Professors concentrats reclamant millores salarials.