El ple ho ha aprovat, acompliu els acords!

Aquest vespre al Raval de Montserrat, davant l'ajuntament de la ciutat.

Aquest vespre els incansables cantants independentistes dels "cants per la llibertat" han fet una acció simbòlica enlairant una pancarta amb el lema de Llibertat Presos Polítics fins al balcó de l'ajuntament. Al darrer ple de l'ajuntament, a finals del mes passat, es va aprovar una proposta per penjar una pancarta per la llibertat del presos polítics al balcó, amb el suport dels grups municipals d'ERC, CUP, PdCat i TEC. Fa ja prop de 10 dies de la moció i el govern municipal del PSC encara no ha penjat la pancarta.

Si fa vint anys m'haguessin dit que el PSC de Terrassa es convertiria en el que és avui dia... Quina pena i fàstic.

El "temazo" del dimecres. Paco Ibáñez - "Palabras para Julia".

El passat divendres va tornar al Palau de la Música, amb entrades exhaurides, el cantautor valencià d'ascendència basca de 84 anys, Paco Ibáñez, amb motiu del 50è aniversari de l'emblemàtic concert a l'Olympia de Paris, en el marc del Festival del Mil·lenni.

Vaig aficionar-me a escoltar la música de Paco Ibáñez arrel d'un concert a Terrassa convidat per la meva colla castellera, els Minyons, amb motiu del 15è aniversari. Corria l'any 1994. Des d'aleshores no he deixat d'escoltar-lo mai. El meu pare tenia el doble directe de l'Olympia i el cert és que és un àlbum brutal, tant per la qualitat dels pomes i la seva interpretació, com per l'emotivitat del moment i la connexió amb el públic parisenc.

El passat divendres al Palau, el gran Paco (en els dos sentits) es va mostrar dubitatiu en alguns moments, però tanmateix, no va perdre el fil de l'espectacle en cap moment. Va explicar un munt d'anècdotes i aventures de la seva fosca experiència a l'exili, i de la seva joventut al País Basc, així com les trobades i coneixences amb reputats artistes com Alberti, Neruda, o Brassens.

A més a més, no es va oblidar de mostrar la seva solidaritat amb els presos polítics catalans als que va dedicar un parell de temes (potser no va recordar que ja els havia dedicat un... :-) ), i va lamentar l'"intolerable anticatalanisme que hi ha a l'estat espanyol".

Gràcies Paco. Gran nit. Un dels nostres.

100 anys de la Vaga de La Canadenca.

Tal dia com avui fa 100 anys els treballadors de la companyia "Barcelona Traction Light and Power", més coneguda com "La Canadenca" per l'origen dels seus propietaris, iniciaven una sèrie de protestes i vagues que van anar escampant-se i creixent en altres companyies i sectors professionals, forçant les autoritats i els propietaris de la companyia a acceptar les demandes dels treballadors, liderats pel sindicat anarcosindicalista CNT, amb el seu secretari general, l'urgellenc Salvador Seguí "El noi del sucre". 

Malgrat les amenaces dels dirigents de la companyia i de les autoritats, els treballadors no van donar el seu braç a tòrcer i van mantenir i intensificar la lluita al llarg de més d'un mes, fins a aconseguir que s'acceptessin les seves condicions per acabar amb la vaga. Una d'aquestes, fou la implantació de la jornada laboral de 8 hores, que encara avui dia gaudim, tot i que potser ja va sent hora que tornem a reivindicar una disminució de les hores de treball, que ja han passat 100 anys!!

Malauradament, tinc la sensació que la societat està tan alienada i narcotitzada (futbol, cinema, videojocs, sèries, consum, etc.) que és més fàcil donar passes enrere que endavant. I a les proves em remeto.

Acció dels CDR: "Quina merda de justícia!"

Aquesta passada matinada, diversos CDR d'arreu del territori han empastifat amb excrements i deixalles diversos jutjats de Catalunya, i hi han deixat cartells amb l'expressió "Merda de justícia". Una acció simbòlica carregada de crítica envers la (in)justícia espanyola que el proper dia 12 començarà a jutjar als presos polítics catalans. Els CDRs em representen!!

El diumenge Mola.

Avui, en una jornada assolellada i ventosa, amb un grupet d'amics hem pujat a La Mola. Ha estat la primera vegada que la filla de cinc anys d'uns amics arribava a dalt del cim. Una experiència iniciàtica que segurament podrà recordar gràcies a les fotografies. En tot cas, el que és segur, és que pujarà moltes més vegades a aquest cim tan estimat per molts terrassencs i vallesans. 

Un cop dalt, hem entrat al pati interior del monestir, on a penes es notava l'aire, i al solet s'estava força bé. Hem parat a fer unes galetes i un raig d'aigua, tot i que alguns han entrat al bar per demanar uns cafès amb llet. Els caps de setmana sempre hi ha molta gent, i avui no ha estat diferent. Desenes, potser centenars, d'excursionistes ens hem trobat al cim provenint de camins diversos, tot i que el més transitat és, sens dubte, el camí dels Monjos.

L'Espanya real.

Quan necessites fer vídeos per netejar la imatge del teu país, el més probable és que necessitis fer-ho perquè realment el teu país deixa molt que desitjar. 

Jo cada dia que passa n'estic més tip que m'obliguin a ser súbdit d'aquest país corrupte, decadent, caspós, i molt anticatalà.

El nostre Maduro.

Lo del Cesc Casanovas és de traca i mocador. Al meu entendre, actualment, és el millor imitador del Polònia (amb Latre i Pep Plaza en el seu moment, formaven una gran tripleta), i de tant en tant ens sorprèn amb un nou personatge, com va fer ahir amb Nicolás Maduro. Un gag curt però molt divertit al meu parer. El personatge ja convida a fer humor amb les seves sortides de to, i la seva manera d'expressar-se. Segur que en trauran molta punxa...