El "temazo" del dimecres. Skaparàpid - "Dona rebel·la't"

Fa vint anys ja que els valencians Skaparàpid denunciaven la situació de discriminació que pateixen les dones, amb aquest tema inclòs a l'àlbum "El cuento de nunca acabar". Un dels seus temes que més m'agraden.

Divendres, 8 de març, se celebra el dia de la dona treballadora i hi ha una vaga general anunciada. Veure'm si les dones realment es rebel·len...

Dona rebel·la't, deserta del teu rol,
viu i sigues lliure, sense dubtes, sense por.

Escalant (en bici) per la Vall d'Aran.

Església de Bagerque.

Aquest pont de Carnaval l'he passat a la Vall d'Aran fent excursions en bicicleta de carretera i coneixent algun poblet més dels que conformen aquesta escassament poblada comarca, malgrat que en aquestes dates hi ha força turistes i forans amb segona residència que fan doblar, sinó triplicar els habitants de la zona.

Entre les fites esportives hi ha l'ascensió als ports del Portillón (1.292 m.), a l'extrem nord-oest de la comarca, límit natural amb França, i del Pla de Beret (1.850 m.), a la banda nord-est, punt d'inici d'un bon grapat d'esquiadors amb el "forfait" de les pistes de Baqueira-Beret.

Les noves descobertes de poblets de la comarca han estat Bagerque, Canejan, i Sant Joan Turan. Aquest darrer són quatre cases mal comptades, i un bar. Tanmateix, ens va donar la impressió que no hi havia ningú al poble, més enllà d'un gat que ens va fer d'acompanyant tota l'estona. A Bagerque vam trobar-nos a un tal Paco, que cuida ovelles, que ens va explicar algunes històries del poble, i també al noi que fa formatges. Per Canejan també vam passejar sense trobar a penes a ningú, més enllà d'un home que va sortir a agafar llenya d'un pati. 

La majoria de les cases de la Vall d'Aran pertanyen a forans, molts estrangers, que van de tant en tant a passar uns dies. Com que es construeix relativament poc, les cases es venen per una bona pasta, i els lloguers estan pels núvols.

També vam tenir ocasió de parlar amb un noi que regentava un bar i que criava algun bestiar i també caçava, i ens va explicar el mal que ha fet la reintroducció de l'ós a la vall. Ens va explicar que l'ós està súper protegit, i ai de qui gosi fotre-li un tret... pitjor que matar a una persona diuen.

Ovella mascle a Bagerque.

Monument al ciclista al port del Portillon per la vessant catalana.

Vista del campanar de l'església de Bossòst amb les muntanyes nevades al fons.

Fent cim al Pla de Beret (1.850 m.)

Vistes des del Pla de Beret.

Una casa al poblet de Sant Joan Turan.

Restaurant al poble de Canejan.

Universitat de Cervera.

Avui que l'humor està amenaçat cal recordar Pepe Rubianes.

Avui fa 10 anys que ens va deixar el gran humorista galaico-català Pepe Rubianes, i m'agrada recordar-lo amb aquesta intervenció extraordinària al programa de tarda de l'Albert Om. Per aquests comentaris el Pepe i l'Albert van rebre una denúncia i van anar a judici, tot i que no van ser condemnats. Què passaria avui si algú parlés alt i clar com ho feia el Pepe? A la puta merda aquest país que ens oprimeix i reprimeix. Gran Pepe!!

El paraigua

Havia costat, però havia valgut la pena. Després de mitja hora caminant per l'arena de la Platja Llarga, cercant un forat on clavar el para-sol i estendre la tovallola, esquivant centenars de tovalloles, estoretes, neveres portàtils, para-sols, butaques, nens, avis, i altres objectes no identificats, havia localitzat un bon lloc per fer-hi parada. Bé, potser bo bo no ho era, ja que es trobava a més de cinquanta metres de l'aigua, dos-cents de la guingueta de begudes i gelats, i si fa no fa igual de lluny de les dutxes. Però havia trobat un lloc i allò era el més important donada l'època de l'any i l'hora del dia. En ple mes d'agost a Tarragona, i al migdia, hi ha més gent a les platges que a les cases.

Un cop al lloc, vaig adonar-me d'un petit problema. A l'hora de clavar el para-sol a l'arena em vaig adonar que el què duia no era el para-sol per a la platja, sinó el paraigua gran del pare. Un d'aquells d'home gran, llargs i amb una punxa metàl·lica a la punta. Segurament, amb les presses, l'havia agafat del maleter del cotxe per error en comptes del para-sol. Però ja no hi havia volta enrere. No pensava pas deixar el lloc que tant m'havia costat aconseguir per un simple paraigua. Vaig seure sobre la nevereta, vaig obrir el paraigua, i aguantant-lo amb una mà em vaig disposar a gaudir d'una meravellosa jornada de platja.

I aquesta és la meva humil participació als relats conjunts del mes de febrer.

 

El "temazo" del dimecres. Paco de Lucía - "Bwana King Kong".

El passat dilluns va fer 5 anys de la mort del geni de la guitarra, Francisco Sánchez Gómez "Paco de Lucía". Potser el més gran guitarrista de flamenc de la història, que va deixar un extens legat en forma d'enregistraments. Ja sigui en solitari, amb banda, o acompanyant als millors cantaors de flamenc. Entre aquests, Camarón, amb qui va enregistrar diversos àlbums.

Vaig tenir l'oportunitat de veure'l tocar en directe tres o quatre vegades i van ser experiències memorables, meravelloses.

El tema d'avui es va editar l'any 1993 dins del disc "Live in America", on Paco de Lucia es va rodejar d'un octet de luxe amb grans músics consagrats com el baixista català, Carles Benavent, el flautista Jorge Pardo, o el seu germà Pepe a la veu.

Lliçons de democràcia.

Avui, al judici farsa contra els independentistes catalans al Tribunal Suprem espanyol, ha estat el torn de declarar del President d'Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, que ha fet un al·legat a favor de la democràcia, del dret a la llibertat d'expressió i de manifestació, motius pels quals se'l jutja i pels quals porta ja més d'un any a la presó.

Les respostes del Jordi han estat del millor, sinó directament el millor, del que he pogut escoltar dels diversos acusats des de l'inici del judici, que no era poca cosa. En el vídeo adjunt hi ha un ampli resum fet per l'organització que el Jordi presideix i de la qual tinc l'honor de formar part des de fa ja un bon grapat d'anys. Una desena o més. Un orgull de president i de català. 

Gràcies Jordi, per la dignitat, pel coratge, per l'exemple.

El PSOE de Pedro Sánchez, obertament i desacomplexada, monàrquic.

Pedro Sánchez davant de la tomba de Machado a Cotlliure. Si Machado s'aixequés...

Ahir, diversos representants de l'estat espanyol, amb el seu president, Pedro Sánchez, al capdavant, van anar a la Catalunya nord a retre homenatge a dos republicans espanyols il·lustres exiliats al final de la guerra civil espanyola (el darrer president de la República espanyola, Manuel Azaña, i el poeta Antonio Machado) enterrats als cementiris de Montauban i de Cotlliure respectivament, amb motiu del 80è aniversari dels massius exilis de milers d'espanyols i de catalans.

Van tenir els sants collons de fer una ofrena en forma de corona de flors amb banderoles amb els colors de la bandera espanyola heretada del franquisme fins a dia d'avui. Seria com bé ha expressat el regidor de Badalona, José Téllez, com anar a fer un homenatge a l'Anna Frank i deixar-li una bandera nazi a la tomba. Ja no es tallen un pèl aquests sociofeixistes. Han renegat dels seus ideals originaris republicans i s'han convertit en ferms defensors de l'Espanya monàrquica i post-franquista. Fastig és poc...

I el més trist de tot, és que als seus votants fets com aquests no els faran canviar el vot. Tant els fa. L'espanyolitat va per sobre d'ideals de democràcia i llibertat. La pàtria per sobre de la democràcia.