Una mica de promoció oficial.

Tot i que (ja semblo el President Mas) a mi m'hagués agradat més que haguessin inclòs alguna cosa dels PPCC, per exemple l'Usap o una mascletà, cal dir que el video està molt ben elaborat i han encabit una mica d'aquí i una mica d'allà (bé, Barcelona sempre és destacada) perquè tothom estigui content. També he trobat a faltar algun altre element de la cultura popular com ara els gegants, les bèsties, o els capgrossos, però en fi, emociona veure tot el que tenim, el que fem, el que som...

Atemptat a Marràqueix.

Abans d'ahir va esclatar una bomba dins d'una popular cafeteria de la plaça principal i més concorreguda de Marràqueix, la Jamaa el Fna. Fa tot just quatre mesos jo estava al mateix lloc on va explotar l'artefacte, prenent un te en companyia de dos amics castellers, un de Minyons i una altra dels Capgrossos de Mataró.

Mentre em prenia el te a la terrassa del local a peu de plaça i la feia petar (la xerrada) amb els amics, dins meu no hi corria ni temor, ni por, ni res per l'estil, de patir un atemptat terrorista. Estava convençut que les probabilitats que hi hagués un boig amb intenció de matar a un grapat de turistes motxil·leros en aquella ciutat, devien ser més aviat escasses. Potser les mateixes que de morir a causa d'un atemptat a Bilbao, a Belfast, a Moscou, a Madrid, a Londres, al Caire, a Tel Aviv o a Johannesburg. És més, l'actitud de la gent d'allà, dels seus habitants, no em donava cap mena d'idea de trobar-me davant de radicals islamistes o possibles membres d'Al Qaida.

És curiós com ens pot arribar a canviar l'opinió respecte a un país o ciutat després de veure pels mitjans de comunicació una acció terrorista. Segurament, i tant de bo, a Marràqueix no hi tornarà a haver un atemptat terrorista en uns quants anys, però és molt probable que les visites a aquesta meravellosa ciutat se'n resenteixin, degut a l'alarma generada a través dels mitjans. De la mateixa manera que després dels atemptats de l'11 M a Madrid, molta gent no s'atrevia a pujar dalt d'un tren, o que després d'un accident aeri, molta gent s'ho pensa dues vegades això d'agafar un avió.

Per aquesta regla de tres, seria millor no moure's de casa... i tot i així, res no t'assegura que sortint pel portal de casa no et caigui un test mal fixat al cap, o un troç de façana, o que un boig al volant se salti un semàfor i se t'emporti pel davant. Si comencem a pensar en tots els perills que un pot córrer quan es disposa a visitar una ciutat o país, potser acabarem viatjant cada any al Pirineu o a Segóvia. A Mèxic no pels Narcos, a Colòmbia tampoc, pel mateix i pels sicaris; a Brasil menys per la violència a les faveles; a tot l'Àmerica Central hi ha les bandes que maten per quatre duros; a l'Orient Mitjà et pot esclatar una bomba a qualsevol lloc; a l'Àfrica es viuen revoltes i matances tribals cada dos per tres; al Magrib entre manifestacions, revolucions i contra-revolucions; i per no parlar del sudest Asiàtic i les desgràcies naturals... és a dir, que si volem alguna excusa per no moure'ns de casa, és ben fàcil.

Per què?

Avui ha estat un d'aquells dies que t'aixeques feliç i content i amb ganes d'anar a la feina. Per a mi, ha estat particularment agradable posar-me la mítica samarreta de color taronja, imitació de la que va lluïr el Barça a la final de la copa d'Europa a Wembley l'any 1992, on vam guanyar per primera vegada aquest títol contra la Sampdoria, i anar a treballar a l'escola del barri de Can Deu de Sabadell on treballo, i saludar al conserge merengue de l'escola.

I es que no passa tots els dies que ens enfrontem al Real Madrid en unes semifinals de la Champions i que els guanyem al seu camp en el partit d'anada. El darrer enfrontament en unes semifinals de la Champions va ser l'any 2002 i aleshores va ser el Madrid qui va guanyar al Barça a domicili pel mateix resultat que es va produir ahir, 0-2. Dues van ser les botifarres que vaig fer davant la tele del Franc quan apareixia en imatge l'entrenador dels blancs, José Mourinho. Era molta la ràbia acumulada i les ganes de donar pel cul a aquest portuguès cregut i fatxenda, i ho vam poder fer per partida doble.

Després vaig disfrutar el post-partit escoltant les declaracions en roda de premsa dels dos entrenadors i d'alguns jugadors. Per la banda madridista, la consgina semblava clara: la culpa de la derrota va ser de l'arbitre, i hi ha una conxorxa blaugrano-federativo-uefística perquè el Barça avanci en el seu camí cap a la victòria final sense impediments. Pel que fa a les paraules de l'entrenador blaugrana, Pep Guardiola, van estar més en la línia de moderació de tota la temporada que no pas com  les de la darrera roda de premsa prèvia al partit contra el Madrid, on va "rajar" de valent contra la xuleria de Mourinho i les queixes constants que se senten des de Madrid per part de la "Central Lechera", és a dir, els periodistes afins al règim (o al president Florentino Pérez).

Em va semblar pàtetica la posició victimista de Mourinho a la roda de premsa, carregant contra l'arbitratge, la Uefa, els triomfs blaugranes del passat, etc., etc. Primer pel fet de no saber perdre, segon, per menystenir (vergonyoses va dir) les victòries del Barça en el passat, i tercer, per no admetre els seus errors propis i no reconèixer la seva actitud poruga en l'enfrontament d'ahir. No sap el senyor Mourinho quin tipus de jugador posa al camp? Que es pot esperar d'un equip amb Pepe, Arbeloa, Xabi Alonso, Sergio Ramos o Marcelo? Doncs que donin patades i trepitjades a tort i a dret, fins que algun d'ells sigui expulsat, tal i com va succeir.

Espero i desitjo que la Uefa actuï amb fermesa contra Mourinho, i sigui sancionat per les seves declaracions acusadores a la roda de premsa d'ahir. I si a Madrid tenen alguna prova evident que el Barça té tracte de favor per algun motiu secret, que ho denunciïn i ho demostrin. I si no, que callin i reclamin al seu entrenador moderació a la sala de premsa i millors arguments futbolístics al camp.

El "temazo" del dimecres - País petit

Vivim en un país tan petit que sovint per fer-nos sentir hem de cridar, com va fer ahir el Pep Guardiola en la roda de premsa anterior al matx de semifinals de la Champions al Bernabéu.

Vivim en un país tan petit, que sovint som ignorats, com aquest vespre a l'estadi madridista on no hi haurà megafonia en català, al contrari del que es fa a la resta de camps europeus quan juga el Barça.

Vivim en un país tan petit, que quan ens cal defensar la nostra llengua i cultura venim del nord, venim del sud, de terra endins i de mar enllà.

Vivim en un país tan petit, que de vegades els turistes es pensen que estan a un altre país.

Vivim en un país tan petit, que els vots d'un sol poble poden fer guanyar al seu candidat a "català de l'any".

Vivim en un país tan petit, que quan anem a La Patum, a les festes de Santa Tecla o a les Fires de Sant Narcís, ens acabem trobant cada any amb les mateixes persones vingudes d'arreu.

El català de l'any.

Aquests dies, "El Periódico de Cataluña" està portant a terme la votació popular per escollir "el català de l'any" 2010. En aquests moments, i fins al 20 de maig, queden deu candidats amb opcions a endur-se la distinció, i el dia 24 es donarà a conèixer el guanyador final de la tria. Entre els deu candidats finalistes, hi apareixen quatre esportistes (Xavi Hernández, Andres Iniesta, Mireia Belmonte i David Miret), dos escriptors (Emili Teixidor i Maite Carranza), tres artistes (Montserrat Caballé, Ana Lizarán i Els Amics de les Arts), i un metge (el doctor Joan Pera Barret).

De la llista dels Top 10 finalistes es pot arribar a la conclusió que Catalunya és un país amant de l'esport, l'art i les lletres. Bé, de la primera activitat n'estic convençut, i només cal veure com es posen els bars cada cop que juga el Barça en canals de pagament. Pel que fa la segona, no n'estic tant convençut, tot i que és cert que hi ha un bon grapat de gent que va als teatres, als museus (encara que sigui de manera obligada amb l'escola) o al cinema (tot i que no sé si se'l pot incloure dins del sector de l'art). I pel que fa a la tercera, és cert que a Catalunya es venen molts llibres (sobretot per la diada de Sant Jordi, quasi per obligació també), però una cosa és que es venguin, i l'altra que es llegeixin...

Per altra banda, també es podria arribar a la conclusió, que els catalans no ens interessem per res, més enllà de l'esport, l'art, o les lletres. Com és que no hi apareixen polítics, arquitectes, industrials, empresaris, mestres, sindicalistes, perruquers o cooperants en el llistat? Potser no hi ha prou massa votant per a aquests? Pot guanyar algú sense apareixer sovint a la tele o a la premsa escrita?

També cal destacar la presència entre els primers classificats d'un cap de colla casteller. En David Miret, cap de colla dels Castellers de Vilafranca, no destaca per ser un personatge especialment mediàtic en comparació amb la resta dels candidats. Tot i així, sembla ser que hi ha un bon grapat de catalans (suposo que majoritàriament per terres del Penedès) que considera que el David mereix ser considerat "El català de l'any". Personalment, no entenc els premis individuals dins d'una activitat tan col·lectiva com són els castells. De fet, els castells ja van rebre enguany una important distinció amb el Patrimoni Immaterial de l'Unesco, i anteriorment unes quantes colles havien estat distingides amb la Creu de Sant Jordi per la Generalitat. És més, posats a distingir castellers, jo hagués proposat, per exemple, al Falcato de Minyons, per ser fundador d'una de les colles que més ha revolucionat el món dels castells, i que l'any 1998, en menys de dues dècades d'activitat castellera portava als Minyons a assolir els més grans castells mai vistos (3d10fm i 4d9net).

Entenc que els d'El Periódico hagin volgut fer un reconeixement a les colles castelleres amb el nomenament del David Miret per català de l'any, però no hi trobo gaire sentit  als reconeixements personals dins del món casteller. I per altra banda, sembla evident que una votació popular a través d'internet i d'SMS pot ser qualsevol cosa menys justa. Quants fans poden tenir els "Amics de les Arts" o Xavi? I el Doctor Joan Pera Barret? Quants castellers de Vilafranca deuen estar enviant missatges a hores d'ara? Diuen que a l'Ajuntament de Vilafranca ha pujat la factura de mòbil el darrer mes un 88%...

Porto.

Aquestes vacances de setmana santa he visitat la localitat portuguesa de Porto, a l'extrem nordoest del país, molt a prop de la ciutat espanyola de Vigo. Té un gran encant aquesta ciutat portuguesa, que viu oberta a l'oceà Atlàntic i dividida per les aigües del riu Duero, com podeu veure en la fotografia que il·lustra aquest article (a la dreta del bloc trobareu un recull de fotogragies més extens d'algunes coses que m'han semblat interessants d'aquesta ciutat).

La veritat és que quan arribes a l'aeroport de Porto, i fins i tot, quan agafes el metro que t'ha de dur al centre de la ciutat, tens la sensació d'estar en una capital europea de primer nivell, i amb res a envejar a qualsevol altre ciutat espanyola per posar un exemple. Però un cop surts de l'estació de metro i comences a caminar pels carrers de la ciutat en direcció a l'hostal, comences a comprovar que no tot està al mateix nivell de modernitat que l'aeroport o el metro: et topes amb un tranvia d'estil antic, i acabes comprovant que és antic de debó; coixeges pels empinats carrers majoritàriament empedrats amb llambordes; veus munts de roba per secar penjant a les descuidades façanes de les cases; comproves que a molts bars i botigues encara no entenen de noves tecnologies i es fan els cartells a mà, com s'havien fet sempre; recordes les clàssiques "bodegues" o "tendetes" on et venien des d'un donut a un enciam, que han anat desapareixent per aquí, mentres proliferaven els Mercadonas, els Caprabos, els Lidls o els Dias;  sents l'olor de bacallà per arreu on vas, ja que a moltes botigues el tenen penjat en exposició a l'exterior...

Tot i que Porto no es destaqui per la seva modernitat i cosmopolitisme, val a dir que hi ha un munt de racons molt interessants i autèntics: un munt de petites esglésies amb el seu encant; uns quants cafès d'estil clàssic molt agradables; restaurants de cuina cassolana regentats per autèntics portuguesos de tota la vida que et fan plats típicament portuguesos; bars musicals ben curiosos on fer la copa i el cigarret (sí, sí, a Porto encara es pot fumar en espais tancats) i escoltar un bon concert o un Dj; un estadi de futbol amb capacitat per prop de 55.000 persones, que vibren amb els èxits de l'equip de la ciutat d'una manera molt intensa; i les populars bodegues de vi de Porto, a la vora del riu, que val la pena visitar i fer uns tastets...

El meu llibre de Sant Jordi.

Enguany, encara que lluny de casa amb motiu de les vacances de setmana santa, també he volgut mantenir la tradició d'autoregalar-me un llibre per Sant Jordi, i de pas també he mantingut la tradició de comprar-me un llibre d'algun autor de la zona visitada. En aquest cas, i ja que estic a Porto, a la llibreria que vaig anar em van recomanar aquesta novel.la del premi Nobel mort el juny de l'any passat, el portuguès José Saramago. Curiosament, quan a la depenenta de la llibreria li vaig presentar tres novel.les portugueses de diferents autors, no se n'havia llegit cap, però em va assegurar que aquesta era novel.la de capcelera a totes les escoles del país, i d'obligada lectura (potser la noia no havia acabat els estudis i per aquest motiu encara no l'havia llegida).

Ja he començat la lectura del llibre, tot i que han estat més aviat pocs els moments per la lectura anant amunt i avall cada dia. Sé que es tracta d'una novel.la històrica ambientada en el Portugal del segle XVIII i que al Saramago aquest li sobraven els punts i li faltaven comes per narrar els fets. És recomanable fer la lectura amb una bombona d'oxigen a prop. Sovint quan arribo a un punt, m'ha donat tanta informació que em costa recordar tot el que m'ha explicat. En tot cas, val a dir, que el que diu, ho diu amb molta gràcia.