El Tribunal Superior de Justícia? de Catalunya? i l'immersió lingüística.

Ja hi tornem a ser amb els nacionalistes espanyolistes del TSJC que insisteixen a imposar la seva llengua (l'espanyola) en el sistema educatiu del nostre país. Es veu que no els acaba d'agradar això de que el castellà sigui considerat com una llengua estrangera més (tot i que els resultats de les proves de nivell i els estudis sobre el coneixement de les diverses llengües a Catalunya demostra que els estudiants catalans adquireixen a la fi de la seva escolaritat un nivell molt similar en català i castellà, no així en la tercera, l'anglès, i no protesten per aquest motiu).

Davant de l'amenaça al sistema educatiu català, ahir va sortir la consellera d'ensenyament, Irene Rigau, per recordar que el sistema d'immersió lingüística a Catalunya ha estat validat en nombroses ocasions per especialistes lingüistes i per altes instàncies europees. I que la Generalitat acompleix amb els requeriments de l'estat espanyol de que els estudiants catalans adquireixin (també) al final de la seva escolaritat la llengua de l'estat, cosa que hom pot evidenciar si es passeja per qualsevol carrer, hospital, bar, cinema, camp de futbol, etc., del nostre país. Va dir la consellera que tornaria a enviar tots els documents (informes, estudis, estadístiques) necessaris per mirar de convèncer a les autoritats judicials de que la seva inquietud i preocupació per la llengua de l'imperi és del tot innecessària.

A mi m'hagués agradat molt més una compareixensa de la consellera una mica més guerrera. Del tipus ja estem farts d'atacs i intromissions a Catalunya, i que ja poden dir missa els espanyols que a Catalunya farem el que creguem oportú. I que no ens sotmetrem a la voluntat dels colonitzadors per molt poderosos que se sentin. I que com continuïn donant pel sac i insistint amb el tema, acabarem deixant de banda el castellà i ens centrarem en l'anglès que és molt més important, o fins i tot el xinès que serà llengua de negocis en el futur immediat. I que vagin assumint que això és Catalunya, i la nostra llengua el català, i que a qui no li agradi pot anar aquí al costat, a l'Aragó per exemple, on no tindran problema per escolaritzar als seus fills en la seva llengua.

Jo com a part afectada en tot aquest batibull per la meva condició de docent, em vaig fent a la idea d'un possible escenari d'insubmissió a les lleis espanyoles. Total, el que passa dins de l'aula queda en la privacitat de l'aula, i sempre podré negar davant d'un tribunal possibles acusacions. De fet, en tots aquests anys d'immersió lingüística a Catalunya, se sap de molts casos de mestres que han continuat exercint en llengua castellana sense que això els hagi suposat cap problema amb la justícia. Així que endavant les "atxes"!

Nou curs, nova aventura.

Abans-d'ahir el programa informàtic del Departament d'Educació encarregat d'assignar les vacants i substitucions als mestres de la borsa d'interins-substituts, em va assignar una plaça a Terrassa, a l'escola Germans Amat de La Maurina, a un 83% de jornada, i ahir ja em vaig incorporar a la nova feina amb il·lusions renovades i amb la incertesa de em trobaré en la nova destinació (nous companys, nous alumnes, noves instal·lacions, nous horaris, etc.).

Es tracta d'una escola amb més de mig segle de vida i que té els dies comptats, ja que han obert una escola nova al barri (Roc Alabern) i ja no entren nous alumnes. Ja només queden cinc grups, de segon a sisè. Això implica que el claustre de mestres sigui també bastant reduït, no passant dels onze mestres comptant la de religió que només treballa unes hores a la setmana. Es tracta d'una escola singular, no només pel fet de portar més de cinquanta anys oberta, sinó que també per la composició de l'alumnat, amb prop d'un 90% d'alumnes procedents de la nova immigració (bàsicament marroquins, i alguns sudamericans i negres africans).

Un altre característica de l'escola, compartida amb la gran majoria de les escoles, és la composició bàsicament femenina del claustre. Només som dos mestres mascle, per nou femelles, i és possible que en un parell de mesos em quedi solet, ja que el company mascle es jubila. Aquest és potser un dels aspectes que pitjor valoro de la meva professió, ja que els homes estem en franca minoria. No tinc cap problema amb les companyes, però una xic més de proporcionalitat no aniria gens malament, ni pels alumnes, ni per les relacions laborals entre companys i companyes.

Fins al dia 12 que no comencin les classes tenim temps per adaptar-nos a la nova realitat, per enllestir-ho tot per quan arribin els alumnes, i per anar coneixent-nos amb els companys. Aquest any ens han deixat una mica més de temps de preparació que el darrer curs, i això s'agraeix. Tot i així, ja començo a tenir ganes de conèixer als Ibrahim, Yassin, Butaina, Ali, Jennifer, Patricia i companyia. Per a mi serà un gran repte haver d'educar a un grup tan culturalment diferent al que estic acostumat. Seran gaire diferents aquests nens i nenes a la resta dels que he tingut fins a dia d'avui? Amb quines dificultats em trobaré? Quantes coses puc aprendre noves? Espero que tots els dubtes es comencin a resoldre aviat... 

Volem bisbes catalans?

Notícia apareguda a l'edició digital del diari Avui-El Punt d'avui:

"Veïns de Palau-solità i Plegamans han denunciat que mossèn Germà Prats, el capellà de les parròquies del municipi, Sant Genís de Plegamans i Santa Maria, serà traslladat perquè feia les misses en català. Els denunciants afirmen que la decisió l'hauria pres el bisbe de Terrassa, mossèn Josep Àngel Saiz Meneses, com a càstig després de les queixes d'un grup de feligresos. El trasllat es farà al setembre a la parròquia de Sant Vicenç de Vallromanes..."

Llegint aquest tipus de notícies és fàcil que a un se li activin les neurones d'autodefensa identitària, i odiï amb més força, si cap, a les institucions i dirigents eclesiàstics. Coneixent el full de serveis del bisbe de Terrassa, Jose Ángel Sainz Meneses, hom pot arribar a creure's la notícia publicada. És notori l'espanyolisme d'aquest senyor, i no m'estranyaria gens que cedís davant les crítiques de quatre feligresos inadaptats, amb poca sensibilitat per lo català. I als d'aquí que els bombin. Total, si cada dia hi ha menys feligresos, com a mínim tinguem contents als pocs que queden.

Quines ganes tinc de que tota aquesta colla de fanàtics i intolerants comenci a desaparèixer de les nostres vides, i deixin de donar pel cul (literalment alguns). Cadascú que cregui en el que vulgui, però que no intenti convencer als demés de que les seves creences són les úniques i verdaderes. I que a sobre vulguin imposar la llengua de l'imperi...

I pensar que aquesta secta encara rep diners de l'estat.

El "temazo" del dimecres. Queen - "The show must go on".

Ahir vam actuar a la festa major de Vilafranca del Penedès, i hi vam descarregar tres "pepinos" com són el 3d9f, el 2d9fm i el 4d9f. Ens va quedar el regust amarg de l'intent de pd8fm que va estar a un pas de carregar-se. Esperem que el descarregarem a la propera (La Mercè potser?). No està pas malament el resultat tenint en compte que arribàvem tot just de vacances, i que no és tasca senzilla mobilitzar a tants Minyons un dia laborable fora de Terrassa.

Ara només queda mirar endavant, i intentar atacar noves estructures que podem tenir a l'abast: 5d9f, 4d9fa, 3d9fa, 3d8ps?, 3d10fm... Tenim un bon grapat d'actuacions molt interessants per poder continuar creixent. L'espectacle ha de continuar!

Felicitat vs patiment.

No sé qui va ser l'inventor del terme felicitat, però la veritat és que fos qui fos, va complicar-nos l'existència inútilment. Cada acció que fem, cada pensament, cada relació, estan encarats a cercar aquest estat anímic tan ben valorat i tan necessari. És el principal causant de la majoria de depressions i trastorns mentals, i també d'estats d'eufòria sobredimensionats, i sovint descontrolats.

Aquest cap de setmana he viscut un bon grapat de moments d'aquest estat anímic a causa d'un seguit de celebracions i trobades familiars i amb amics per diversos motius: l'organització i execució de la missa negra pre-Sant Fèlix després d'un bon grapat d'anys; la inauguració d'una piscina envoltat de col·legues; el 40è aniversari d'un bon amic; el 30è d'un altre; el concert d'una grup tarragoní (La Thorpe Brass) que feia més de deu anys que no tocaven i que han tornat en plena forma; el sant del meu pare amb tota la canalla de la família reunida contagiant la seva alegria; les actuacions castelleres que ens han deixat tres castells de nou, el primer cinc de vuit de la temporada i altres joies com el 2d8f, el pd7f o el pd6, i etc., etc.

Si la felicitat és un estat anímic passatger, val a dir que normalment, en comparació amb l'estat anímic de tristesa, o emprenyament, o ràbia, passa massa de pressa. O bé, que el nostre cervell assumeix com a normal l'estat de felicitat i en canvi, li dóna moltes més voltes quan no estem fins del tot. Per què la gent tendeix a expressar desacomplexadament les seves frustracions, depressions, dolor, i en canvi, no escampem la nostra felicitat, encara que sigui passatgera? Qui més qui menys ha necessitat l'espatlla d'un amic o un familiar per a ofegar les penes i sentir-se millor... per què no cerquem l'espatlla, la cara, o el pit d'altri per compartir la nostra felicitat amb els demés?

Diuen que el riure és un reflex de la felicitat. Aquest cap de setmana he rigut molt més de l'habitual. Tampoc es que la resta de l'any no rigui gaire, però és cert que en època de vacances, amb un clima propici, festes per aquí i per allà, trobades amb els amics, celebracions, etc., som més propensos a ser feliços, i a relaxar-nos i a riure. És per això que els experts en psicologia parlen de les depressions post-vacacionals, quan la majoria de la gent es reincorpora a les seves vides rutinàries, a la feina, als cursos, als horaris marcats, a les obligacions irrenunciables. A sobre, tot això se'ns ajunta amb una baixada de les temperatures, un escurçament progressiu de les hores de llum solar, la fi de les festes per tot arreu, etc., i el nostre cap comença a veure-ho tot negre. Normal, no?

En els moments difícils, quan hom es troba de cop i volta amb la dura realitat de la rutina, i del "sant tornem'hi", cal pensar en el curt termini i cercar moments de felicitat allà on sigui possible. Segur que tard o d'hora apareixen. I si bé no són de la mateixa intensitat que els viscuts anteriorment, saber gaudir-los de la mateixa manera. I reconèixer que la rutina i les obligacions són part de la nostra existència i que s'ha de passar de la millor manera possible (o de la menys dolenta possible), i acceptar que la vida és dura, però també meravellosa. Quina palla mental m'acabo de fotre! En fi, que s'acaben les vacances.

Famílies tòxiques i conciliació familiar.

Avui apareix publicat un article al diari Avui digital al voltant dels problemes que es deriven de la difícil conciliació laboral en l'educació dels menors. Aquests problemes van més enllà de l'entorn acadèmic més immediat dels infants, i afecten fins i tot a l'economia i al futur del desenvolupament dels països segons expliquen alguns experts. Una de les conclusions que extreuen dels estudis realitzats (tanta feina per arribar a una conclusió tan evident?) és que l'èxit escolar comença a casa.

Em sembla molt encertat començar a parlar del tema de la conciliació familiar no des del punt de vista productiu o d'igualtat de gènere, sinó des del punt de vista dels drets del menor a l'educació i el desenvolupament personal. Segons l'informe "Conciliar per Educar" publicat per la Fundació Jaume Bofill cal avançar cap a un nou model d'roganització empresarial que permeti tenir una cura de qualitat dels menors. Totalment d'acord en aquest aspecte. El que ja no comparteixo tant és l'opinió de Cristina Brullet, investigadora de l'Institut d'Infància i Món Urbà, que mostra un total desacord amb les teories que aposten per recuperar valors del passat: “El problema no és que les famílies hagin canviat sinó que la qüestió en què s'ha d'incidir és què es pot fer perquè les famílies puguin complir les obligacions d'educació i de cura”. 

En la meva modesta opinió, potser sí que caldria recuperar alguns dels valors del passat i deixar de banda alguns dels valors moderns. Els valors de la societat moderna van més en la direcció de l'oci personal, el consumisme, l'hedonisme màxim, etc. Aquests valors són bastant oposats als que requereixen l'atenció als menors (sacrifici personal, renúncia a alguns plaers personals, coresponsabilitat, amor incondicinal). 

El director de l'Institut d'Estudis Laborals d'Esade, Carlos Obeso empra el terme de les "famílies tòxiques" referint-se a aquelles famílies que posen molt pel davant el benestar individual que l'educació dels fills, i aquesta actitud condueix inevitablement al fracàs (escolar i vital) dels infants. Davant d'aquest tipus de famílies, l'única solució segons Carlos Obeso,  pot passar per "l'externalització" de la cura dels infants. Fort, però cert?

Ara ve Sant Fèlix.

D'aquí a sis dies els Minyons de Terrassa tornarem a participar en l'exhibició castellera de Sant Fèlix (30 d'agost), juntament amb les colles vallenques (Vella i Joves), i la colla local dels Castellers de Vilafranca. D'aquí a dimarts ens esperen cinc dies d'assaigs molt intensos i actuacions importants de cara a perfilar els castells que ens proposem per a la gran cita. Amb l'assaig especial d'aquest vespre comencem una marató castellera amb una acumulació de al voltant de 16 hores de castells en cinc dies i mig, desplaçaments a banda.

I es que anar a Sant Fèlix compensa tots aquests esforços amb escreix, ja que es tracta d'una de les actuacions més importants del calendari casteller i que atrau a un bon grapat d'aficionats castellers, i a molts castellers de la resta de colles del món casteller, que o bé apuren les seves vacances, o fins i tot es demanen el dia lliure a la feina per anar a gaudir d'aquest gran espectacle. El més vibrant i emocionant de l'any casteller amb tota seguretat, tot i que no sempre el que deixa els millors registres castellers. 

Enguany els Minyons hi anem amb bones perspectives després de la gran actuació per la festa major de la nostra ciutat (4d9f, 2d9fm, 3d9f, pd8fmc), i crec que l'objectiu hauria de ser intentar donar un pas endavant respecte a aquesta actuació. Jo, personalment, estaria satisfet (molt satisfet) descarregant tots els castells que vam portar a plaça per la festa major de Terrassa. Però si aconseguim pujar una mica el nivell i assolir algun altre castell de gamma extra (4d9fa?), l'alegria encara seria més intensa. Ens queden tres assaigs i dues actuacions per comprovar si podem aspirar a pujar el nivell o no.

Per altra banda, m'agradaria comentar un tema que em ronda pel cap. Està relacionat amb l'exhibició castellera de la festa major de Sabadell. M'agradaria que els Minyons poguéssim tornar a fer grans castells en aquesta actuació. No vull dir que darrerament no n'haguem fet de grans castells allà (3d9f, 2d8f, pd7f, 4d8p...), però aquest any en farà deu del darrer gamma extra (2d9fm), i encara recordo quan Minyons mobilitzava molts efectius per dur-hi castells com el 5d9f, o el pd8fm. És veritat que eren temps de vaques grasses i que els Minyons estàvem a tope en aquelles èpoques, però crec que va sent hora que els tècnics de la colla tornin a plantejar-se (i a plantejar a la resta de la colla) una actuació de màxims a la ciutat veïna que tan bé ens ha tractat sempre. A més, crec que hi ha pocs escenaris millors per la nostra colla per poder plantejar-nos castells de la màxima dificultat. Una ciutat molt propera, amb força públic i possibilitat de col·laboració a les pinyes. Crec que Minyons ha de poder superar la barrera psicològica de les cinc actuacions de Gamma Extra (Festa Major de Terrassa, Sant Fèlix, La Mercè, Sant Narcís i Diada), i la millor opció per fer el pas endavant, al meu entendre, és Sabadell. A veure si  ens animem enguany i tornem a la ciutat veïna les gales de plaça gamma extra, deu anys després del nostre darrer.