Banyes i Baves!

S'apropa la Diada dels Minyons, aquest cap de setmana, la que serà la darrera actuació de la nostra colla aquesta temporada (a no ser que ens sortís alguna actuació per una bona pasta abans de cap d'any...), i tenim la intenció de portar grans castells a plaça com de costum. Però aquest any la tècnica ha estat una mica més agosarada anunciant les proves amb un nou monstre, el 4d10fm. El passat diumenge a l'assaig obert a la plaça del Raval de Montserrat, ja vam col·locar els quints d'aquesta estructura, i ahir a l'assaig especial al nostre local no vam reeixir tant i vam haver de desmuntar el castell quan encara no s'havien col·locat tots els quarts, degut a problemes de coordinació en el muntatge.

Esperem que aquest vespre a l'últim assaig abans de les actuacions de dissabte i diumenge, siguem capaços d'arrossegar algun Minyó-terrassenc-col·lega casteller més a l'assaig i amb una mica més de calma que ahir, col·locar els sisens d'aquest castellàs per poder somniar el diumenge, un cop haguem descarregat l'objectiu prioritari de la diada, el 3d10fm. Així doncs, ens veiem tots i totes a l'assaig d'aquest vespre al local de Minyons.

Mentrestant, i per tal que us entretingueu una estona, us deixo aquest divertit capítol de la sèrie "Banyes i Baves", creada per uns castellers de la colla dels Castellers d'Esplugues, i que podeu seguir a través d'internet. El capítol està dedicat a la rivalitat verds-Minyons, amb molt humor i una mica de mala "bava". 

Crítica teatral: "Truca un inspector".

Basada en una novel·la de l’escriptor britànic John Boyton Priestley, "Truca un inspector", és una tragicomèdia ambientada a l'Anglaterra de principis del segle 20, on un inspector de policia fa trontollar l’estabilitat emocional d'una família burgesa en plena celebració d'un sopar. Aquest inspector esta interpretat de manera brillant, per tot un mestre de l'escena catalana, en Josep Maria Pou, que a més dirigeix l'obra.

També hi intervenen altres noms rellevants de l'escena catalana com Carles Canut (el senyor Rafeques del "Vostè Jutja"), en el paper del pare de família i empresari destacat, o Victòria Pagès ("Oh Europa", "Oh Espanya") en el paper de la mare de família i senyora de la casa. Tots els actors sense excepció fan una interpretació més que correcte i creïble, sense floritures innecessàries ni sobreactuacions.

La funció transcorre amb agilitat i sense interrupcions, la qual cosa s’agraeix. El misteri i la intriga van augmentant a mesura que avança l’acció i només es ressol al final de tot, quan es comencen a desvetllar tots els misteris i secrets, les febleses i les misèries de la família. El director es reserva un final sorprenent que deixa a l’espectador dubtant de si ha entès o no els perquès de tot plegat.

En definitiva, teatre amb majúscules, per un bon entreteniment d'un diumenge a la tarda.

El "temazo" del dimecres. Celtas Cortos - "Cuentame un cuento"

L'any 1991, el grup vallisoletà Celtas Cortos publicava aquesta cançó del disc homònim. Els següents anys van ser els anys d'esplendor d'aquest grup de Folc-rock modern, que barrejava els sons del violí, la flauta travessera, la guitarra elèctrica, la bateria...

Aquest vespre, a partir de les 22:30, al local dels Minyons, tindrem sessió de "cuentos" amb Juanan Cuentacuentos amb el títol "Tiempo de descuento", i us aconsello que us passeu   a escoltar a un dels millors contacontes del Vallès Occidental, com a mínim.

Un noi de Terrassa que juga al Barça.

Si hi ha alguna cosa que se li pugui reconèixer al jugador terrassenc del Barça, Xavi, és la seva senzillesa i humilitat. Ho vaig poder comprovar aquest dissabte quan em vaig apropar a ell a altes hores de la nit amb la corresponent "taja" d'aquelles hores, per reganyar-lo per la seva escassa sensibilitat amb la colla castellera de la seva ciutat, els Minyons de Terrassa. I no li ho vaig dir perquè ens hagi fet cap mena de lleig a la nostra colla, sinó per les imatges que vaig poder veure per televisió del bo d'en Xavi aplaudint un pilar de 5 dels Castellers de Vilafranca a la inauguració de la nova Masia blaugrana. Ell estava allà a primera línia, juntament amb altres jugadors del primer equip i antics canterans de les files blaugranes, celebrant l'espadat verd que a ben segur va fer les delícies del personal allà reunit, i dels directius col·legues dels verds que els devien haver convidat. Lògic, tot i que segur que el Xavi devia pensar que allò no era res de l'altre món comparat amb alguns castells que havia vist a Terrassa (ens va comentar que ens havia seguit en més d'una ocasió amagat entre el públic).

També és cert que el bo del Xavi em va comentar que també havia pensat com jo, que perquè no hi podien ser els Minyons en aquell acte. La colla de la seva ciutat estimada, i una de les grans colles del món casteller fins que no es demostri el contrari (vaja, fins i tot diuen que és la única colla que ha carregat i descarregat el castell més alt dels que es fan i, de tant en tant, esperem que més d'hora que tard, es desfan-descarreguen).

No només havia pensat en els Minyons el bo de Xavi, sinó que va accedir a les sol·licituds d'un parell de Minyones que el van empaitar fins que es va fer una fotografia amb un cartellet de suport per a la canalla de la colla. Heu de suposar que les susdites, anaven tant o més alegres que jo a aquelles hores. Ho dic perquè us feu una idea del personal que es pot trobar una estrella del futbol qualsevol nit en un local d'oci. Creieu que n'hi ha gaires jugadors culers que s'atreveixin a sortir un dissabte com un ciutadà més? M'estranyaria.

Al bo del Xavi, també se li ha d'agrair els seus actes simbòlics d'amor a Catalunya. Cal recordar que durant la celebració de la copa del món per part del combinat espanyol, ell i Puyol van treure i passejar una senyera per la gespa, i també ho ha fet nombroses ocasions amb el Barça. Llàstima d'aquella celebració amb la roja a Madrid on el van mig obligar a dedicar un "Viva España" als eufòrics seguidors madrilenys.

Catalonia is not Spain.

El títol d'aquesta entrada, copiat de l'edició digital del diari Avui/El Punt, explica en poques paraules la sensació que m'han deixat les eleccions generals celebrades ahir, que han tornat a donar el poder, set anys després, i novament per majoria absoluta, al Partit Popular (PP) encapçalat per don Mariano Rajoy Brey, àlies "El de los hilillos". Com diria aquell, que Déu ens agafi confessats!

Personalment, el principal punt d'interès en aquestes eleccions era saber el que passaria a Catalunya: Cap a on anirien els vots que perdria el PSC; quants vots perdria, i sobretot, fins on podia arribar a créixer el PP a Catalunya... Semblava clar que a la resta d'Espanya el PP havia de créixer notablement a costa del desgast del PSOE i del càstig que havien de rebre aquests per la nefasta gestió de la crisi que han dut a terme, però a Catalunya hi havia el gran dubte de fins on podia arribar el PP.

Aquestes eleccions ens mostren que a Catalunya, els que se senten més espanyols que catalans (o únicament espanyols), els que no els importaria que desaparegués la nostra llengua, els que ja els està bé que Espanya ens continuï robant, etc., és a dir, els votants del PP, no passen del 20%, que sembla ja un topall infranquejable. Pot créixer més el PP a Catalunya? Em sembla molt difícil. El PP només pot créixer esgarrapant vots de les files socialistes (bé, més algun convergent esgarriat potser), o bé aconseguint que la població "fatxa" a Catalunya augmenti per la via de la natalitat (però se'm fa difícil imaginar, que es pugui convèncer a algú a que es posi a procrear, amb finalitats electorals).

La jornada electoral deixa una notícia bastant encoratjadora. Els propers quatre anys, al parlament espanyol hi haurà vuit diputats més defensant els interessos dels catalans (millor o pitjor, però com a mínim seran interessos catalans), ja que es passa de 14 (10 de CIU + 3 d'ERC + 1 d'ICV) a 22 (16 de CIU + 3 d'ERC + 3 d'ICV). Evidentment, els diputats socialistes catalans (PSC) no compten, ja que estan allà defensant els interessos de partit, i aquests no tenen res a veure amb els interessos dels catalans.

Una altra bona notícia, és comprovar que el discurs nacionalista dels líders de CIU es cada vegada més marcat i reivindicatiu, i que molts dels seus votants i militants, són independentistes, com ho demostra els càntics d'ahir al vespre en els discursos dels líders, i les senyeres estelades que es mostren cada vegada més desacomplexadament. Esperem que aquesta tendència radicalitzadora no es quedi en els discursos i en el posat, i apostin decididament per la ruptura amb Espanya. Clar que, amb Duran i Lleida al capdavant, aquest darrer propòsit sembla una utopia.

Ja per acabar, m'agradaria destacar la força amb la que ha entrat en el joc polític l'esquerra abertzale des que la justícia els ho ha permès, i la banda terrorista ETA els ho ha facilitat. Elecció a elecció, els abertzales han anat conquerint un espai molt considerable en les diverses institucions públiques, i ahir van ser capaços de superar la força nacionalista tradicionalment majoritària a Euskadi en nombre de diputats (7 d'Amaiur contra 5 del PNB). M'agradaria que a Catalunya passes el mateix i que alguna força nacionalista/independentista d'esquerres pogués estar al capdavant. Sembla clar que si hi ha alguna força política a Catalunya que pugui aspirar a ser l'Amaiur catalana actualment, és ERC, però molt hauran de canviar les coses.

Per cert, d'Amaiur m'agrada fins i tot la seva forma de vestir. Veient als seus liders apareixent a escena un cop sabuts els resultats, com la gent del poble normal i corrent, vaig pensar que gent així sí que em representa, i no pas els que volen vendre imatge i surten "trajats" amb les millors gales.

Fem castells, som festa!!!

Aquest cap de setmana els Minyons encetem els actes de la nostra 33a Diada de la Colla, que estarà farcida de castells, concerts, circ, conta contes, pica-piques, dinars, etc., etc. (Podeu veure el programa complet fent clic aquí).

Aquest vespre encetem la ronda d'assaigs definitiva per acabar de concretar els castells que podrem portar al Raval de Montserrat el proper diumenge 27. A la cartera hi portem el 3d10fm, el 5d9f, el 2d9f, i perquè no el pd8fm, i com a cirereta, els tècnics volen fer algun tempteig, als assaigs, a una nova estructura, el 4d10fm. Per poder assajar tots aquests castells caldrà molta gent als assaigs, moltíssima. Esperem que el fred trigui uns dies més a arribar, i que la pluja no ens faci la guitza com a mínim els porpers deu dies.

El programa d'actes d'enguany el trobo força interessant i complet. Això de que la Diada s'hagi hagut de retrasar una setmana per les eleccions generals, enguany sembla més un avantatge que no pas un inconvenient. Per a recuperar als tocats, pels assaigs extra, per la multiplicació de festes... Entre els principals actes, destaca la funció de circ d'uns vells coneguts, el Tub d'assaig 7.70, demà a les 19 h. al nou teatre Principal, i el festival musical d'aquest diumenge amb una banda prou reconeguda dins de l'escena de la música festiva a Catalunya, els Strombers, que sortiran a l'escenari després del concert d'uns companys de la colla, els Eskassa Llibertat i les Gralles Grillades. I no em voldria deixar la narració de contes per part d'un gran contacontes, amic de la colla, el Juanan. Serà el proper dimecres a partir de les 22:30 h. al local de la colla. Tot gratuït!

A banda d'aquest festival, cal destacar que aquest diumenge els Minyons ens estrenarem en això dels assaigs en públic a plaça. Serà al Raval de Montserrat a partir de les 12 h. del migdia. Tinc moltes ganes de comprovar com funciona aquest assaig a plaça. Conec els avantatges i els inconvenients, però vull saber cap a on es dacantarà la balança. Ens veiem a plaça aquest diumenge, i el proper!!

75è aniversari de la mort de Josep Sunyol.

Enguany se celebra el 75è aniversari de l'assassinat del president del FC Barcelona (1935-36) Josep Sunyol, per part de les tropes feixistes, a la serra de Guadarrama. Va ser afusellat sense judici previ juntament amb tres companys de viatge (un periodista del diari "La Rambla", un tinent republicà i el xofer) quan visitaven el front republicà a l'inici de la guerra, l'any 1936.

Josep Sunyol va ser un destacat membre d'Esquerra Republicana de Catalunya i va arribar a ser diputat al parlament espanyol defensant la causa catalana, i també es va destacar en la defensa de la cultura i la identitat catalana a través del setmanari (i més tard diari) "La Rambla", una publicació que pretenia lligar els conceptes d'esport i ciutadania per a millorar la societat del seu temps.

En definitiva, un home compromès socialment i política amb les llibertats dels pobles i de les persones. Un defensor i impulsor de la catalanitat, que va tenir clar que el Barça era un dels millors símbols de la catalanitat, i un magnífic representant dels més nobles valors. Un personatge clau en la història de l'esport català, ja que a més de presidir el Barça, va ser president de la Federació Catalana de Futbol, i va impulsar la premsa esportiva catalana i catalanista.

Diuen que el FC Barcelona està preparant un homenatge a Josep Sunyol que es portaria a terme en un partit de lliga al mes de desembre. Esperem que els actuals dirigents del club estiguin a l'alçada del personatge i li facin un homenatge com es mereix. Avui més que mai, cal recordar la figura del Josep Sunyol, el seu compromís amb el país, amb la gent i amb la llibertat. Tant de bo actualment hi hagués dirigents amb les idees tan clares i amb un xic del seu compromís. Malauradament, en els temps que corren,  sembla que preocupa més el negoci que no pas els sentiments.