Qui diu que el jovent no és creatiu?

L'altre dia tornant d'una visita al MACBA (per cert, de qualsevol cosa en diuen art...) amb els i les alumnes de cinquè de primària de l'escola on treballo, una alumna m'explicava un nou sistema d'emborratxament entre el jovent. Es veu que darrerament es porta el suca-tàmpax (anal i vaginal) i el gota-gota ocular com a noves formes d'absorció alcohòlica. Es veu que d'aquesta manera l'alcohol arriba abans a la sang i la sensació d'embriaguesa és major i més ràpida. 

Casualment, avui, llegint la versió digital del diari Ara he confirmat la informació de la qual m'havia fet coneixedor la meva alumna, en aquesta notícia on afirmen que alguns especialistes sanitaris han donat el toc d'alerta davant d'aquesta preocupant moda. Parlen dels perills per a la salut que aquesta pràctica pot comportar, i dels nombrosos casos amb que s'han trobat.

Aquesta nova moda és un clar exemple de la capacitat creativa del jovent d'avui en dia, i de la capacitat per cercar solucions als problemes derivats de la crisi (econòmica) i de la manca de recursos (alcohòlics en aquest cas). Si els joves de fa quaranta anys descobrien que barrejant vi (barat) i cola en sortia una beguda refrescant (Kalimotxo), dolça, i que pujava al cap que ni te n'adonaves, a un preu raonable, els joves de fa vint anys descobrien que si es fotien un cop al cap després d'engolir un xarrup alcohòlic per la via directa la sensació d'embriaguesa era superior, el jovent d'avui en dia també ha sabut innovar en aquest sentit.

Queda clar doncs que no cal patir tant pel futur del país, amb un jovent tan eixerit i creatiu com el que tenim. A mesura que ens fem grans, tendim a criticar per costum tot el que els que ens venen al darrera, fan o deixen de fer. Potser que també sapiguem reconèixer-los les seves aportacions i la capacitat per fer front a l'actual crisi, encara que sigui en l'àmbit de l'oci (vici).  

Riure fins plorar gràcies a l'Homo APM.

Ahir vaig tenir un d'aquells moments tan estranys de riallades solitàries a casa, gràcies al personatge de l'Homo APM de TV3. Un autèntic monstre aquest paio. Però no dels dolents com els del PP, C's, UPyD, UDC, PxC, Família y Vida, Faes, Intereconomía, La Razón, El Mundo... sinó dels bons i simpàtics amb el seu peculiar humor babau. M'imagino que cada setmana li deu costar més trobar a innocents que no el reconeguin, doncs ja porta uns quants anys fent el pallasso per tot Catalunya. En el darrer capítol l'hem vist pels X-Games a Barcelona i ha deixat unes quantes perles de les seves.

Pareu especial atenció a la que a mi em va fer esclafir a riure tot sol al sofà de casa. Quan es planta al davant d'uns patinadors d'skate i es trenca la samarreta imitant a un cambrer-hoolligan mig tarat (si no del tot) del R. Madrid.

El "temazo" del dimecres. Iron Maiden - "Fear of the dark".

Ahir va reaparèixer un monstre molt monstruós, de carn i ossos, entrevistat a una cadena privada  espanyolíssima de televisió, d'aquelles que intento ni sintonitzar, per tornar a espantar-nos i atemorir-nos amb les seves prèdiques i la seva visió de la situació sociopolítica actual. Sí, és aquell que va donar suport al president dels EUA, George Bush, en la seva croada bèl·lica contra l'Irak (encara ara esperem que apareguin les armes de destrucció massiva). Ah, i també el que parlava català a la intimitat i llegia versos de Pere Gimferrer. Mama por!!!

Potser Iron Maiden li dedicarà algun dia un tema com aquest clàssic "Fear of the dark" de l'àlbum homònim de l'any 1992. Jo ja tinc el títol pensat: "Fear of Aznar".

José Luis Montes: "Ser un consumidor responsable és el que de debò pot canviar el món"

(foto: Ruth Marigot. Diari Ara.)

(entrevista de Lara Bonilla a l'empresari José Luis Montes per l'Ara)

Durant 25 anys va ser un empresari d'èxit fins que va decidir fer un gir i posar els valors al centre de la seva vida. Així va néixer l'entitat sense ànim de lucre que va fundar, Wikihappiness. Ho va explicar a El hombre que tuvo la fortuna de fracasar . Ara demostra que empresa i valors no són incompatibles. Ell en parla com a Organizaciones Gandhi . Aquest és també el títol del seu últim llibre. 

Per què Gandhi?

Ell deia: "Sigues tu el canvi que vols veure en el món". Fem nosaltres petits canvis que sumats siguin grans! El que fem a Wikihappiness és ajuntar gent normal que vol fer petites coses, els inspirem i els oferim diferents possibilitats de canvi.

Un exemple?

La nostra eina de microcrèdit. Uns quants centenars de persones hi posem 50 euros i amb aquests diners des de fa quatre anys estem donant microcrèdits. Ja hem ajudat 1.800 dones a engegar els seus negocis. Al cap de vuit mesos ens tornen els diners. I els wikiinversors -així ens diem- ens trobem, els que volen recuperen els diners i, si no, es tornen a invertir, i decidim on.

Això demostra que hi ha una altra manera de fer.

Sí, i és col·laborativa perquè codecidim les coses i coresponsable perquè ningú hi guanya diners. Hem posat el límit d'inversió en 50 euros perquè no volem grans heroïcitats sinó fer coses petites.

Les empreses i els valors poden anar de bracet.

Hem construït frases del tipus una empresa no és una ONG o una empresa existeix per guanyar diners . No dic que no, però a costa de què? L'empresa està plena de persones. El gran problema de la crisi és que durant molt de temps hem posat els beneficis, sols, al centre. I s'ha de fer que siguin compatibles amb les persones. No es tracta de treure'n uns per posar-hi els altres sinó de crear sinergies.

Com?

El que diferencia les empreses en aquest moment és el talent i com el cultivem. Si tu treballes amb persones de talent que són felices al seu lloc de feina, construiran coses positives, donaran el millor d'elles mateixes, faran que la gent del voltant faci el mateix i es generarà un cercle positiu. I després hi ha els consumidors, que ja no admeten algunes coses, com empreses que produeixin amb treball esclau o en què les dones cobrin menys que els homes. Les empreses tenen cada cop més pressió per funcionar d'una manera sana, si no els treballadors bons i de talent marxaran.

Ara sort en tenim de tenir feina.

D'acord, però quan en tinguis la possibilitat, treballa allà on siguis feliç, allà on vegis que hi ha un cercle positiu. Al final el sentit de la vida és aconseguir que quan moris hagis deixat darrere teu un món una mica millor de com el vas trobar.

Sosté que no es tracta de treballar menys sinó de fer-ho amb sentit.

Com que consumim molt, s'ha de produir molt, i hem de treballar molt i ens venen que això genera llocs de treball, però és mentida. Només genera una roda malaltissa que ens atrapa a nosaltres. El que hem de fer és consumir menys i assegurar-nos que està produït com cal.

Ser un consumidor responsable.

Sí, això és el que de veritat pot canviar el món.

Sovint la por al fracàs ens frena a fer canvis.

Ens atrapen moltes coses que són mentida o són innecessàries i a canvi les paguem amb la nostra llibertat o la nostra vida. És un mal negoci pagar amb la vida coses que no ens fan falta o són falses. Per què vull un cotxe de luxe potent si igualment no puc passar de 120 km per hora?

Per què un dia, després de 25 anys treballant en multinacionals, va decidir canviar de vida?

Va ser una nit, ho recordo perfectament i no va ser cap fet trasbalsador: ni un fill amb càncer o un amic que es mata. I m'agrada que sigui així perquè és trist que hagi de passar una cosa greu perquè decidim donar sentit a la nostra vida. Simplement, estava treballant i pensant en el meu segon fill, que estava a punt de néixer, i vaig sentir una connexió amb un pare que se'n va a dormir amb el patiment de no poder alimentar el seu fill. Vaig pensar que hi havia més pares com aquests que no pas pares com jo. I vaig fer un clic. M'adono que sóc afortunat de tenir unes oportunitats que no són mèrit meu. M'havia passat 38 anys gaudint d'aquesta sort i vaig decidir dedicar l'altra meitat de la vida que em quedava als pares que no tenen tantes oportunitats. Em vaig vendre l'empresa i vaig fundar Wikihappiness.

Diuen que ajudar és una font de felicitat. És més feliç, ara?

Sí, perquè puc anar a dormir tranquil i pensant que estic en el bon camí. ¿Sóc perfecte? Ni de bon tros. ¿No he comès errors? Ni de bon tros. ¿Ja he canviat el món? Ni de bon tros, però estic en el bon camí. És millor viure intentant que la teva vida tingui un sentit, i en comença a tenir des del minut 1 d'intentar-ho. El problema és que vivim en una roda i pensem que ja tindrem temps per fer coses, però ningú t'assegura que visquis fins als 80 anys. Podem triar però també som responsables de les nostres decisions.

Els secrets d'un bon pilar.

Pd6 d'ahir a la Festa Major de Badalona.

Ahir els Minyons vam fer castells a la diada de Festa Major de Badalona (3d8, 2d8fc, 4d8a, pd6), acompanyats pels Micacos locals, i els Capgrossos de Mataró. En aquesta actuació vam estrenar un nou castell en la present temporada, el pilar de sis, que va esdevenir una agradable sorpresa per la tranquil·litat i la suficiència amb que es va carregar i descarregar. I dic sorpresa, perquè tots els minyons sabem de les dificultats i les decepcions que aquest castell ens ha generat històricament. M'atreviria a dir, que pels Minyons aquest és un castell "maleït" o com a mínim, un xic travessat, sobretot els darrers anys. 

Aquesta estructura i els seus derivats (pd7f, pd8fm, 4d8a, 3d8a, 3d9fa...) han fet incrementar el percentatge de caigudes de la colla notablement en les darreres temporades, i algun any ha condicionat la resta dels castells de forma més que notable (recordeu l'intent de 3d10fm de Girona de l'any passat?, recordeu el 3d9fa de la Diada del 2009, i que havia passat dues setmanes abans? que va passar fa dos Sant Fèlix? quantes enxanetes titulars del pilar hem perdut perquè no han aguantat la pressió?).

Tots aquests antecedents han de pesar, i molt, als companys pilaners de la colla. Tots ells saben que quan la colla s'enfronta a aquestes estructures, s'enfronta en part a aquest passat tan present en les memòries de tots i cadascun dels que ho hem viscut. No ha de ser gens fàcil suportar aquesta gran pressió psicològica, àdhuc més si tenim en compte que en l'actual estructura del pilar hi ha un parell de castellers que han viscut de manera directa alguns sonats fracassos, i que segur que se'n senten plenament responsables.

És per aquest motiu que no m'esperava un pilar tan maco com el d'ahir. La força mental que demostren els pilaners és d'admirar. Sobretot els que porten tants anys d'assaigs específics i tants desenganys. Suposo que el treball psicològic del cap de colla hi té molt a veure, i en aquest sentit cal felicitar-lo. Però la felicitació més gran ha d'anar pels companys que dilluns rere dilluns assagen aquest castell i que mai han donat el braç a tòrcer.

I pel que fa al títol d'aquesta entrada... sota el meu punt de vista, el pilar és el castell més psicològic dels que es fan. El fet de no poder repartir-compartir responsabilitats amb altres companys al pis (al dos, al tres, al quatre o al cinc, la responsabilitat d'una caiguda pot ser compartida, o si més no difuminada) fa que l'aspecte mental pesi molt més que en altres estructures. I malgrat que és un castell que es pot entrenar molt més que altres gràcies a les xarxes d'assaig i al nombre de castellers involucrats, la psicologia hi juga un paper tan destacat, que per molt que el castell es perfeccioni tècnicament a l'assaig, els resultats poden no anar en consonància amb les proves als assaigs. És a dir, que descarregar el pilar de cinc net tres-centes vegades a l'assaig, no té perquè significar que a plaça serà bufar i fer ampolles.

Per que us feu una idea de la importància de la psicologia en aquest castell, només cal que feu memòria i recordeu el pilar de cinc de comiat de la vigília de la Diada de l'any passat. L'enxaneta estava tant aterrida que per poc no fa caure tot el castell, i això que era l'enxaneta titular del pilar de vuit. Afortunadament, a dia d'avui tenim un pilar mig nou, i de quarts en amunt les castelleres que hi pugen no saben que és caure d'aquest castell. I si aconsegueixen descarregar-ne set o vuit més de seguits, és molt probable que la colla aconseguim canviar el xip amb aquesta estructura.

Toni Soler: "Compte ministre"

(article d'en Toni Soler aparegut al diari Ara d'avui diumenge)

UN ARIET. Estic una mica perjudicat, com es diu ara, perquè durant una bona estona he fet un esforç sincer de ficar-me en la pell del ministre Wert. Ha estat una experiència desagradable, com es poden imaginar, però m'ha fet arribar a una conclusió devastadora: crec que gairebé cap dels objectius que persegueix el ministre té a veure amb l'educació. Hi ha alguns aspectes, relatius a l'organització dels centres docents, que poden agradar més o menys, però si més no revelen la intenció de canviar el deplorable estat de coses en el món educatiu. Però en general la llei no es pot considerar un objectiu per se , sinó una eina política i ideològica, pensada per satisfer altres prioritats que no tenen res a veure amb les aules. La llei Wert no és una bona llei perquè no ha estat concebuda per millorar el devastat panorama educatiu espanyol. És més aviat un ariet, una bomba de fragmentació, una maniobra de distracció i una campanya d'imatge, tot alhora. Dit d'una altra manera, el govern espanyol no intenta millorar l'escola, sinó servir-se'n de la manera més matussera possible per satisfer interessos tàctics. I això, francament, no té perdó.

MISSATGES. El govern Rajoy està en un moment baixíssim. Bloquejat entre les bronques que rep de Brussel·les i la contestació al carrer, incapaç de fer front al desafiament català amb una certa altura de mires, al PP només li queda aplicar fil per randa la doctrina FAES per mobilitzar els fidels i desviar l'atenció. (Zapatero feia el mateix: quan no convenia parlar d'economia, fotia canya a l'Església i defensava els drets dels homosexuals, les últimes trinxeres del pensament d'esquerres). Pel que fa a Catalunya, el capteniment de Wert és aznarisme pur: que es trenqui Catalunya abans que Catalunya pugui trencar Espanya. No sé si el ministre s'apunta a la moda de titllar-nos de nazis, però segur que quan es reuneix amb Irene Rigau pensa en Munic, 1938, quan Chamberlain va regalar Txecoslovàquia a Hitler per apaivagar-lo (amb els resultats que tots coneixem). Per tant, la nova llei en aquest cas també té una funció instrumental: és un avís, i no va dirigit a les 17 famílies que volen educar els fills en castellà, sinó a les 800.000 restants, és a dir, al conjunt del país. Madrid calling : amb Espanya no s'hi juga. D'avisos com aquest n'hem rebut d'altres, procedents del ministeri d'Hisenda i, especialment, del d'Interior.

RISCOS. Faríem bé de no menystenir Wert, ni la FAES, ni un estat que té segles d'experiència i molts mecanismes d'autodefensa. A més, hauríem d'entendre que el risc de divisió a Catalunya sempre ha estat controlat... però latent. Mentre la qüestió lingüística s'utilitza de manera frívola, aquí fabulem sobre el futur rang del català com a única llengua oficial, la qual cosa és exactament el que volen sentir el PP i Ciutadans; una proposta tan temerària com poc realista. Però Espanya hi té també molt a perdre, en aquest embat. Em torno a posar en la pell del ministre Wert, i em dic: compte, José Ignacio. Compte, perquè el PP està tensant la corda de tal manera, està obrint una rasa mental tan profunda entre Catalunya i Espanya, que podria molt ben ser que amb la seva política se salvi l'Estat, però només com una closca buida, fortificada però sense ànima (no tenir estat és un drama, però no tenir nació és molt pitjor). I que tot això passi en nom de l'educació!

Mourinho, ¿Por qué... no te piras? Ha ha ha ha ha ha....

Mourinho: ves-te'n i no tornis, siusplau.

Si hi ha alguna cosa que ens faci feliços als culés, més enllà de les victòries i els títols del nostre equip, són les derrotes del màxim rival històric, és a dir, el Real Madrid. I la d'ahir a la final de la copa del rei al Bernabeu, va ser especialment celebrada entre la parròquia culé, per raons diverses: enguany el Madrid no ha guanyat cap dels tres títols importants en joc (lliga, copa i champions); enguany Mourinho, "the special one", no ha pogut treure pit com acostuma a fer sempre que guanya alguna cosa; sembla que el darrer projecte del president blanc, Florentino Pérez, ha arribat a la seva fi (tot indica que l'entrenador marxarà al final d'aquesta campanya), amb el trist balanç d'una lliga, una copa i una supercopa en tres anys amb Mourinho al capdavant.

Si normalment, pels culés, veure perdre al Madrid ens deixa un bon cos, en l'etapa mourinhista l'estat de benestar i eufòria és encara major. Aquest entrenador, amb les seves declaracions incendiàries i irrespectuoses, la seva actitud xulesca i prepotent, la seva mala educació i la manca d'esportivitat, ha aconseguit que l'animadversió envers el club blanc hagi crescut arreu. I malgrat que cada dia que passa els seus seguidors incondicionals a Madrid són menys, no podem oblidar que fins fa tres dies es corejava el seu nom al Bernabeu i apareixien pancartes amb el seu rostre o amb lemes tan edificants com "Mou, tu dedo nos indica el camino"...

Veurem quin futur espera als blancs després del pas d'aquest entrenador incendiari. Mourinho ha aconseguit, ell sol, coses que semblaven impossibles: seure a Casillas a la banqueta i que se sentissin xiulets en contra del capità blanc al seu propi estadi; dividir a la plantilla en diversos bàndols i unir-la, finalment, en contra seva; dividir als mitjans entre mourinhistes i no mourinhistes; prendre el control absolut del club, fins i tot per sobre del propi president, Florentino; l'augment de victimisme i barcelonitis entre l'afició merengue; la pèrdua total del "señorío" madridista, si és que mai va existir...

Tant de bo Mourinho marxi finalment al final d'aquesta campanya. Tot i que als culés ja ens aniria bé que continués, vistos els pobres resultats que ha aconseguit amb el club blanc, el nivell d'embrutiment i crispació que ha portat al món del futbol, i el terrible exemple que representa per tots els practicants i aficionats (infants, joves i adults) d'aquest meravellós esport, és intolerable.