El "temazo" del dimecres. Mali Vanili - "Espanya carinyo, lo nostre no funciona"

He descobert aquest duet de joves "cantactors" a través d'aquest videoclip que ha tingut una gran repercussió a les xarxes socials. Em recorden una mica a La Trinca per la seva peculiar barreja de música, teatre i humor satíric, a banda de barrejar diferents estils musicals a les seves cançons. No crec que arribin als nivells d'èxit del mític grup canetenc, però amb aquest tema ja s'han guanyat la meva felicitació...

Em sembla que ens divertirem...

Presentació oficial de Neymar al Camp Nou.

Ahir es va presentar públicament el nou fitxatge culé per a la propera temporada, el jove brasiler Neymar da Silva, en un acte massiu a l'estadi blaugrana, amb prop de 56.000 espectadors a les grades per rebre al nou astre mundial.

 

Tot i que els merengons diguin ara que aquest no era el jugador que els interessava i/o convenia, el cert és que més d'un es deu estar morint d'enveja si no de ràbia en aquests moments pel fet que el Barça s'hagi pogut fer amb els serveis del jugador més prometedor del món, amb tan sols 21 anys.

 

La veritat és que de moment només hem pogut veure unes quantes accions extraordinàries del jove talent a través de resums televisius i talls escollits, però tenint en compte el que diuen d'ell al Brasil, i la seva progressió en els darrers anys fan pensar que al voltant de les figures blaugranes, el jove Neymar pot explotar encara més les seves prodigioses habilitats.

 

Ja m'estic imaginant la dupla que poden arribar a fer ell i Messi a la davantera blaugrana, i els estrips que poden fer a les defenses rivals. Si Messi sol ja era capaç de guanyar partits i lligues, que no podran fer els dos plegats? Em sembla que amb aquest fitxatge el cicle victoriós culé es pot allargar uns quants anyets més...

D'estrena a Cornellà.

Primer 7d8 de la nostra història, ahir a Cornellà.

Ahir els Minyons vam tornar a actuar per la festa major de Cornellà, acompanyats dels amfitrions i de la colla Jove dels Xiquets de Tarragona. Tot i que en anteriors temporades a Cornellà es veien els nostres primers castells de nou de l'any, enguany la manca de camises a plaça va posposar aquesta possibilitat i ens vam haver de conformar amb l'alegria de l'estrena d'una nova estructura de vuit pisos, el 7d8. Al primer intent, tot i cert patiment a la baixada per l'excessiva separació dels pisos superiors del tres respecte del quatre. Tot i així, va quedar palès que aquest castell no té ni de bon tros la dificultat tècnica d'altres estructures (per fer-vos una idea de la dificultat real del castell, només heu de comprovar quantes colles l'han descarregat al primer intent i quants intents totals han acabat amb llenya).

A l'alegria per l'estrena del nou castell cal sumar-hi les bones sensacions amb la resta dels castells que vam dur a plaça: 4d8a, 2d8f i pd6. Si continuem amb la progressió duta fins ara, se'ns presenten unes actuacions de festa major i de Santes molt engrescadores... A dia d'avui, l'únic problema el tenim en el gruix de gent que mobilitzem a les actuacions, que ens condiciona els castells que podem portar. Ahir ens vam quedar sense castell de nou per aquest motiu. Una llàstima. Esperem que la gent es vagi apropant més i més a mesura que s'apropin les grans diades. La llàstima és que per poder-se plantejar, per exemple, un castell com el 4d9fa per festa major, cal haver fet abans alguns 4d9f, però si la gent espera a fer els "papinus" sense la feina prèvia, poca cosa farem...

I dissabte vinent a la tarda tenim una cita molt interessant a Valls, a la diada del Pati. Crec que serà la primera vegada (com a mínim la meva primera) que els Minyons actuem al bressol casteller més enllà dels anys de trobada castellera per la Candela. No sé si en el futur tindrem gaires oportunitats més de fer castells al km 0 casteller, i seria una llàstima no aprofitar l'oportunitat que ens ofereixen els de la colla Joves de mostrar el nostre potencial als aficionats vallencs i de la zona tradicional en general.

Grisha for Capgròs de l'any!!!

Foto: Rubèn Barba

Ahir dissabte es va celebrar a la Plaça Vella de Terrassa la festa de presentació dels capdidats per Capgròs de l'any. Enguany els dotze nominats eren (informació extreta de la web de l'entitat organitzadora, el Casinet de l'Espardenya):

MARGARIDA BOADA: Puntal de Terrassa per la Independència-ANC. En reconeixement als esforços de pedagogia que fa aquesta entitat per explicar la viabilitat d’una Catalunya independent.  

JAUME CABRÉ: Escriptor en majúscules. Les seves últimes obres “Les veus del Pamano” i “Jo confesso” ja són referents literaris al nostre país i han estat traduïdes a mig món.  

ERNEST CASTAÑÉ: Actor aficionat dels Amics de les Arts. Per la seva contribució al teatre de la nostra ciutat i per la seva traça a l’hora de dissenyar i muntar decorats i escenografies sempre desinteressadament.  

PEDRO GARCÍA AGUADO: Waterpolista olímpic, terrassenc d’adopció, ara triomfa a la televisió “educant” adolescents rebels amb mà de ferro i molt sentit comú. 

SARAI GASCÓN: Nedadora medallista paralímpica i millor esportista de Terrassa d’aquest any. Per la seva capacitat d’esforç, per l’exemple de superació i per representar Terrassa a les piscines de tot el món. 

CARME GRACIA: Mestressa del Rex, ha venut la coberteria i les paelles de mig Terrassa. La seva botiga és una garantia on trobar estris de cuina que no es troben enlloc més. Tot un referent en el comerç local. 

GRICHA: Va arribar a Terrassa formant part d’un circ, es va lesionar fent acrobàcies i es va quedar. D’origen ucraïnès, és més conegut com “el russu”. Ciclista urbà, professor de gimnàstica i amic dels bars de la ciutat. 

CARLES MASSÓ: Director de la coral de gospel Tons & Sons. Ha aconseguit que cantants amateurs semblin professionals. Ningú salta i es mou com ell dalt de l’escenari. Ara celebren el 10è aniversari amb la mateixa il.lusió que el primer dia.  

CESC MORERA: Realitzador de Canal Terrassa Vallès i cineasta. És tota una institució dins de la televisió local. No hi ha res ni ningú que s’hagi mogut a la ciutat que ell no l’hagi enregistrat amb la seva càmera.   

MIQUEL NIETO: Ha sigut cap de colla dels Castellers de Terrassa i en continua sent una de les seves ànimes, un puntal, una vaca sagrada. Tota una vida carregant i descarregant emocions.  

 PILAR PUIGMARTÍ: Gerent del Gremi d’Hostaleria de Terrassa. És el motor del Gremi, una treballadora incansable, respectada i estimada per tots els agremiats. 

CARLES TEJEDOR. Xef del Via Veneto de Barcelona. Un autèntic mestre de la cuina i un gran especialista en oli d’oliva. Per les seves mans passen els plats que menja l’alta societat catalana.  

Tot el meu suport al col·lega Grisha, company de farres vàries, i de tertúlies al mig de qualsevol carrer de Terrassa. Monitor de gimnàstica d'un parell de tietes, i coneixedor de mitja família meva i de mitja Terrassa. Petonejador, gran bevedor, i l'artista de les verticals amb llufes.

Rigau i Wert, dues cares de la mateixa moneda.

Es fa ressò el diari El País de la queixa de l'ajuntament de l'Hospitalet de Llobregat per la pèrdua de places escolars públiques. Resulta que el Departament d'Ensenyament es dedica a tancar aules de les escoles públiques per mantenir-ne a les escoles concertades, tot i la voluntat majoritària de les famílies afectades d'escolaritzar els seus fills a la pública. I no és una qüestió de manca d'espai a les escoles públiques, si no de la voluntat del Departament de continuar donant vida a les concertades.

Trobo indignant que el Departament tanqui grups d'escoles públiques per mantenir el negoci de les concertades, a costa dels perjudicis que aquest fet comporta per a moltes famílies que tot i no desitjar portar als fills a la concertada, veuen com el Departament no els ofereix cap altra alternativa. Amb l'agreujant que haver de portar els fills a la concertada suposa unes despeses extres en forma de quotes diverses que no existeixen a la pública. I tenint en compte les dificultats econòmiques de moltes famílies en els temps que vivim, l'estratègia dels responsables educatius del govern, em sembla roí i fins i tot denunciable. No es deure de les administracions públiques el fet de garantir una educació pública (i de qualitat) a tots els ciutadans?

Em fa molta ràbia comprovar com la Consellera Rigau aprofita els atacs a la immersió lingüística i les picabaralles competencials amb el ministeri espanyol per desviar l'atenció d'altres temes tant o més importants que aquests, i dels quals a penes se'n parla, es debat o s'opina. En el fons, l'ideari educatiu dels partits que representen la consellera Rigau i el ministre Wert tenen més en comú del que ens volen fer creure. I m'atreviria a dir que la Rigau i el Wert són les dues cares d'una mateixa moneda, amb l'única diferència dels seus sentiments nacionals (conservadors, catòlics, elitistes, i classistes).

Pilar de sis net!!! (... a Tailàndia).

Avui, navegant per internet, m'he trobat que algú havia penjat aquesta foto d'un grup de torres humanes de Tailàndia fent un pilar de sis net (sense pinya que agafi en aquest cas). Una estructura que no s'ha aconseguit mai al món casteller (més enllà del parell de segons que van aguantar el pilar de sis sense agafar i abans que els caigués, els Falconers de Vilafranca a la tradicional entrada de les colles abans de l'actuació de Sant Félix, farà quatre, cinc o sis anys). Vaja, que això és un "papinu" en tota regla, i el fan com si res, davant d'un reduït grup d'espectadors, i un cordó de seguretat més aviat minso.

 

Sobta, veient la imatge, que l'equilibrista del segon pis (una de les posicions clau) sembli del mateix, o fins i tot menor mida que el que està just a sobre seu. I a la gent que hi ha a sota no sembla que els sorprengui excessivament l'alçada de l'estructura, a tenor de les expressions de la cara i de la posició dels seus cossos.

 

Sé que la tècnica de construcció d'aquestes torres no té gaire a veure amb la dels nostres castells, però no es pot negar el mèrit que suposa arribar a aixecar un "papinu" com aquest.

T'han suspés "Gimnàsia"?? Què dolentots aquests professors...

L'alumna suspesa i després aprovada.

Aquesta setmana ha aparegut als mitjans de comunicació el cas de la jove estudiant gironina Silvia Diao, que ha estat a punt de quedar-se sense beca per estudiar a l'estranger (Escòcia), degut al suspens que arrossegava de l'assignatura d'Educació Física de primer de batxillerat. Segons la versió de la jove estudiant, jugadora d'elit de bàsquet, té a veure amb l'obligatorietat de saber nedar que imposava la professora de l'assignatura.

D'entrada, els mitjans ens presenten la història com un cas evident d'injustícia escolar (com pot una esportista d'elit suspendre Educació Física) i de mala praxis professional per part de la professora (com pot condicionar l'aprovat de la matèria al fet de que l'alumna sàpiga nedar?). Malauradament, no hem pogut llegir ni escoltar la versió de la professora, que potser ens hagués pogut fer comprendre les seves raons per haver suspès a la noia.

A mi se m'acudeixen un munt de possibilitats per arribar a imaginar els perquès d'aquest suspens. D'entrada, he llegit en algun mitjà que la noia va deixar de fer natació al cap de poc d'haver començat a provar, i va decidir no anar-hi més (vaja, quina gran actitud, quina capacitat de sacrifici...). Per altra banda, també expliquen que tot i ser esportista d'elit i tenir la possibilitat de quedar exempta de fer educació física, mai va presentar la documentació requerida (molt responsable...).

Sovint la gent tendeix a creure que l'assignatura d'Educació Física és insuspenible, i encara menys si es tenen unes bones aptituds físiques. No es té gaire en compte que els professors d'aquesta assignatura poden tenir molts i variats criteris d'avaluació més enllà de si un alumne és boníssim en algun esport en concret. Jo personalment, com a mestre d'aquesta matèria, valoro moltes altres coses molt més importants al meu entendre que no pas el nivell de domini d'un esport determinat. Per exemple, l'actitud (participació, interès, implicació...) de l'alumne/a envers les activitats que es porten a terme; el respecte als companys i a l'autoritat del mestre; la solidaritat i el treball en equip; la capacitat d'esforç i sacrifici; l'autonomia; la capacitat de resoldre conflictes autònomament: etc., etc.

Tanmateix, també us he de dir, que preferiria no haver de qualificar (que no és el mateix que avaluar) als meus alumnes, però això ja són figues d'un altre paner...