La minoria cridanera: 1.600.000 catalans per la independència!!!

Els Minyons també vam fer via.

Ahir, molts i molts catalans, de setzena o segona generació, nouvinguts d'aquí i d'allà, i algun que altre visitant, ens vam unir al llarg de 400 km. per fer entendre a qui ha d'entendre, que volem ser un país lliure, i que quan abans millor.

S'ha de felicitar molt especialment a tota la gent de l'ANC que han fet possible aquesta fita (com a minyó i terrassenc em vull recordar de l'Artur, la Margarida, el Pep, la Pepi...). La feina feta al llarg de molts mesos va rebre ahir la recompensa d'una mobilització històrica com mai s'havia vist, i com difícilment es torni a veure. 

Escoltava la ràdio pel mati abans de marxar cap al tram on m'havia apuntat i sentia a gent d'arreu del territori que es desplaçava amb emoció, amb la família sencera, o en grups nombrosos, fins a l'altre punta del país, i tot per assegurar l'èxit de l'acte. Avis, pares, fills, nets, veïns, amics, companys de feina... 

Al meu tram, el 364, hi havia bàsicament gent de Terrassa, dels grups de cultura popular i demés, i érem tants i tants, que podríem haver unit tres o quatre fileres. I fins que no va ser l'hora d'unir les nostres mans, vam tenir temps per exhibir i gaudir de la nostra cultura popular: castells, bastons, Serrallonga, grallers...

Aquest vespre, sentint les declaracions de la vicepresidenta del govern, la Pegui Soraya Saez de Santamaría, que ha comentat que el govern no podia cedir davant les demandes dels 1'6 milions de catalans que havien sortit al carrer, ja que també havia de tenir en compte a la majoria silenciosa de catalans que no s'havia manifestat. No sé si la Soraya aquesta inclou en aquesta majoria silenciosa als hospitalitzats, als avis i àvies majors de 90 anys, i als que estaven obligats a treballar tot i ser la Diada... En tot cas, estaria bé que algú respongués públicament a la vicepresidenta el proper 12 d'octubre quan a Barcelona els unionistes i espanyolistes es manifestin a Barcelona a favor de la unitat d'Ejpañia, i apleguin a uns milers, o tirant llarg unes desenes de milers de persones (entre catalans i espanyols vinguts d'arreu d'Ejpañia com quan torejava el José Tomàs a la Monumental).

Que pensaria el bo del Martin Luter King si aixequés el cap i li expliquessin el que aquesta senyora ha manifestat? Ell que davant de 200.000 nord-americans va proclamar que tenia un somni. Segurament si la presidenta dels EEUU d'aquella època hagués estat la Soraya, els negres encara no anirien a la universitat, ni podrien pujar als busos dels blancs. Total, que són 200.000 manifestants en un país de 100 milions? Que n'opinava aleshores la majoria silenciosa???

El "temazo" del dimecres. Gerard Sesé, Narcis Perich i Gonçal "Mà en mà"

Avui, 11 de Setembre, Diada Nacional de Catalunya, centenars, milers, milers de milers de catalans sortirem al carrer a unir les nostres mans per commemorar l'efemèride, i per reclamar als nostres governants i a la resta dels representants polítics catalans que no facin marxa enrere, ens escoltin, i convoquin una consulta per la independència l'any 2014. Avui doncs, serà un dia que entrarà a la història del nostre país amb lletres d'or, igual que la gran manifestació de la Diada de l'any passat.

"No et limites a contemplar aquestes hores que ara venen. Baixa al carrer i participa. No podran res davant d'un poble unit, alegre i combatiu". (Vicent Estellés).

El Departament d'Ensenyament maltracta als mestres substituts.

Detall d'una llista de nomenaments de substituts de mestres.

Avui m'han donat per fi una substitució a una escola de Polinyà. Com ja va passar l'any passat, el Departament ens retalla als substituts un percentatge de jornada i de salari, per estalviar-se quatre duros. Cap substitut ni treballa ni cobra les estones d'esbarjo dels infants, i té 2 hores i mitja menys de feina retribuïda a casa. És a dir, unes distincions respecte als professors amb plaça fixa i/o amb vacant, que poden generar tensions innecessàries a moltes escoles. A mi, per exemple, que no em busquin a l'hora del pati per una feineta o per una baralla entre nens, que a mi no em paguen i no és responsabilitat meva, m'enteneu?

A sobre, el Departament té la barra de fer incorporar als substituts als centres el mateix dia que comencen les classes els nens, amb la qual cosa, no podem preparar-nos el curs com caldria, i ni tan sols tenim cap coneixement de l'escola on anem a parar. Evidentment, el Departament confia en la bona predisposició dels mestres substituts per fer un esforç extra d'acoblament ràpid al centre, i si pot ser una incorporació prèvia "voluntària" perquè els centres puguin donar alguna instrucció abans del primer dia de classes. Podeu comprovar en la imatge que adjunto, com a les llistes dels nomenaments de substituts posen la data d'incorporació del dia 12/09, igual que els nens, però demanen en una línia inferior que el mestre substitut es deixi caure per l'escola per no anar sense cap mena d'informació, amb els problemes evidents que això implica.

Res, un any més el Departament es cobreix de glòria amb aquesta iniciativa que suposo que no deu estalviar ni un 0'00001% dels pressupostos generals. Dijous quan arribi al centre, que encara no sé ni on para, em posaré a la filera com els alumnes i a veure si em diuen a quina classe em toca...

Les vacances no ens han sentat bé...

2n 5d8 de la temporada ahir a Sabadell.

Ahir a Sabadell els Minyons vam signar un dels pitjors inicis del segon tram de temporada, després de la parada vacacional, com a mínim que jo recordi. Amb les dues caigudes d'ahir, hem acumulat un total de sis en tan sols tres actuacions: dos 4d8p a Sitges, un 2d9fm i un 4d9f a Vilafranca, i el 4d8a i el 2d8f d'ahir a Sabadell. Què ens està passant? us preguntareu. Tan bons érem després de Santes i tan dolents som ara? Home, doncs potser ni una cosa ni l'altra.

Crec que les dues caigudes de Sitges eren francament evitables (decisions tècniques equivocades). Les de Sant Fèlix, no per doloroses deixen de ser comprensibles (inexperiència, precipitació, cansament). En canvi, les d'ahir no tenen cap mena d'explicació lògica, més enllà d'un canvi al tronc del dos, que en principi no hauria ni de notar-se ja que la substituta té els ovaris més que pelats de fer aquest castell. És a dir, que jo computaria les dues caigudes d'ahir a: a) la mala sort. b) l'estat de negativitat general. c) la malastrugança a la festa major de Sabadell. d) hem trepitjat merda.

El despenjament de la canalla d'ahir és un accident que pot passar, i més tractant-se de canalla nova. Seria criticable si comencessin a despenjar-se habitualment com ens va passar fa unes temporades, però en els castells no tot és controlable al cent per cent, i encara menys amb la canalla.

La caiguda de la torre només me l'explico per la vessant psicològica. Tècnicament hem demostrat al llarg de la temporada a bastament que tenim el 2d8f controlat (què en portem? uns 8 o 10 comptant els de l'assaig?). És evident que no és un dos de postal, i que suem sang i llàgrimes per pujar-lo a unes manilles, però d'aquí a que et caigui el que fa onze... Arribo a la conclusió que com més estret és el tronc d'un castell, més influència té la part psicològica en l'execució d'aquest, i darrerament, la qüestió psicològica a la nostra colla està d'un negatiu que tomba. Que tomba fins i tot els castells que no haurien de caure.

És possible que calgui reforçar els troncs dels castells dels Minyons perquè guanyin seguretat i estabilitat. Que falti una mica de força o de consistència. Però això no pot explicar l'ensopegada d'ahir amb uns castells que ja havíem portat a plaça un bon grapat d'ocasions amb èxit. Així que deixeu de llepar-vos les ferides a casa, i veniu a l'assaig que "no estamos tan mal" cony!

Ah! I per cert, no ens oblidem que ahir vam tornar a fer un 5d8 com unes cuixes, que ja tocava! No tot són notícies dolentes doncs... Un pis més, un pis més!

Madrid 2020? Tampoc!

Ahir a Buenos Aires, el Comitè Olímpic Internacional va decidir després de dues votacions que fos Tòquio la ciutat que organitzi els Jocs Olímpics l'any 2020, descartant així les altres dues ciutats candidates, Madrid i Istambul. Pels madrilenys era la tercera temptativa per organitzar uns jocs d'estiu, i pels turcs la cinquena. Confio que tant els uns com els altres (més necessàriament els uns veïns) hagin après d'una vegada la lliçó, i deixin de fer el ridícul tornant-se a presentar. En el cas de Madrid, a banda d'estalviar-se el ridícul d'una nova eliminació en la primera ronda de votacions, també ens estalviaran un bon grapat d'euros dels contribuents de l'estat espanyol, en la promoció i la representació de la candidatura. Estaria bé que els organitzadors d'aquesta iniciativa ens expliquessin quina ha estat la despesa total de la candidatura ja descartada.

I ara, s'obren les opcions d'una candidatura de Barcelona-Pirineus de cara a organitzar els Jocs Olímpics d'hivern l'any 2022. El fet que no se celebrin els d'estiu l'any 2020 a l'estat espanyol obre moltes opcions a la candidatura catalana. Suposo que el govern i els dirigents esportius espanyols no estaran gaire per la labor després del pal rebut per la candidatura de Madrid, però tot i així, estic convençut que Barcelona té serioses opcions d'endur-se aquest esdeveniment. Personalment passo completament dels esports d'hivern, i entenc que la inversió hauria de ser important i no està el forn per "botlles", però també considero que és una oportunitat magnífica per promocionar el turisme i els esports de muntanya al nostre territori (amb els ingressos que això comportaria), i de tornar a situar a Barcelona i Catalunya dins del mapa internacional com un país obert, modern, i preparat per organitzar grans esdeveniments. I això també ens pot ser útil de cara a esdevenir un nou estat d'Europa...

Els Minyons ens adherim a l'ANC! Per Catalunya minyons!!!

Malgrat li pesi a alguns unionistes i espanyolistes de la nostra colla, i fins i tot a alguns talibans exminyons ressentits, la colla, democràticament (amb un 90% dels vots favorables), ha decidit adherir-se a l'ANC (Assemblea Nacional Catalana) per impulsar el procés d'emancipació i d'alliberament nacional. Visca!

 

Es tracta d'un moment clau per a la nostra nació, i crec que els Minyons no podíem quedar al marge. Quina millor manera de defensar i promoure la catalanitat (un dels objectius de la colla, no?) que donant suport a la causa sobiranista? És de calaix, no? O hi ha algú que encara es pensi que Espanya estima la nostra llengua, la nostra cultura, i la nostra identitat? No us ha quedat clar amb els darrers 300 anys de relació?

 

Si en aquests moments crucials, els grups de cultura popular catalana no ens posicionem al costat del poble català, qui ho ha de fer? O hi ha algú que es pensi que la política s'ha de deixar solament en mans dels partits polítics? Sols el poble salva al poble, i jo tinc clar quin és el meu poble. Crec que la majoria dels minyons també.

 

Estem fent política els Minyons al adherir-nos a l'ANC? Doncs potser sí... i? Crec que hi ha una gran diferencia entre defensar la llibertat nacional del nostre país (del de la majoria dels minyons), i demanar el vot per un partit polític concret. No crec que els Minyons hagin de posicionar-se mai a favor o en contra d'un partit polític concret, però defensar la nostra nació... si ens posem tiquis-miquis, hi ha tantes coses que depenen de la política a la vida... i a la vida de les colles castelleres també. O no influeix la política en el món cultural-associatiu? I en el social? I en l'econòmic?

 

Potser caldria plantejar-se un canvi en els estatuts de la colla per deixar ben clar què significa posicionar-se políticament i què va més enllà de la política.

Ferrata de les Baumes Corcades (Centelles).

El pont tibetà més llarg d'Europa segons m'han dit.

Aquest matí, apurant els darrers dies d'atur (confio), he quedat amb un company de professió que es troba en la mateixa situació laboral per anar a fer una via ferrata a la comarca d'Osona, ben a prop de Centelles. Les Baumes Corcades. És tot just la meva segona experiència en el món de les vies ferrates, i tot i alguns trams d'alçada vertiginosa que impressionen, me n'he sortit prou bé. He patit una mica al final del trajecte quan la força dels braços ja justejava després de tanta tibada al llarg del recorregut, i quan les mans ja començaven a posar-se vermelles com un tomàquet de fregar amb els cables i les grapes de ferro. A més, avui duia uns guants que no m'anaven gaire bé, i he fet un bon tram del final sense guants, així que s'ha fet una mica més dur. En tot cas, no he passat cap moment crític, d'aquells que o bé et fallen les forces, o bé no veus manera possible d'avançar. En poc més de dues hores hem fet tota la via, i perquè dúiem a un parell de nois al davant que ens han obligat a esperar en alguns trams... 

Brutal l'experiència, i excepcionals les vistes. I el pont tibetà, per flipar!!! Gràcies David per convidar-me!

Un dels trams més complicats de la pujada.

Dels darrers trams...

Dalt del cim.