Perú dia 4: Cuzco (la gent).

Aquest migdia he arribat a Cuzco (3.428 m.) amb un avió de Peruvian que tenia els seus anys. La maniobra d'entrada a la pista de l'aeroport ha estat de les més espectaculars que he vist mai, volant a escassa distància de les muntanyes que envolten Cuzco, i fent uns girs força impactants per agafar la direcció de la pista.

Només començar a caminar per la terminal de l'aeroport ja he notat que l'alçada estava afectant al meu cos, tot i que m'hi he adaptat força ràpidament. Només sortir de la zona de recollida de maletes hi havia una cistella amb fulles de coca perquè tothom qui volgués n'agafés fins a 3 fulles. M'he posat una a la boca i no sé si per l'efecte placebo o simplement per una qüestió d'adaptació, no he patit marejos ni coses rares en cap moment. El que sí que he notat és la dificultat per agafar oxigen, ja que les quatre passes que he fet des d'on m'ha deixat el taxi (15 soles) fins a l'hostel on m'allotjo, ja respirava entretallat i amb el cor accelerat.

Un cop instal·lat he sortit a passejar, i ràpidament m'he adonat de la bellesa d'aquesta ciutat. També de la gran quantitat de turistes d'arreu, i de locals que intenten guanyar-se la vida a costa d'aquests. També m'he adonat que aquí, al contrari del que passa a Lima, el sol brilla. És més, espetega. Molts locals portaven paraigua per protegir-se dels rajos.

Arribat a la Plaza de Armas, he vist que hi havia una multitud de gent, i m'he espantat una mica pensant en que fossin turistes. M'he tranquil·litzat al comprovar que eren mestres concentrats en una nova jornada de vaga, i van 42 de consecutives!!! Això és lluita i no les "vaguetes" d'un dia que fem al nostre país.

 

Professors concentrats reclamant millores salarials.

El "temazo" del dimecres. Arena Hash - "Cuando la cama me da vueltas".

Arena Hash és un grup peruà de la ciutat de Lima nascut l'any 1986 i referent musical per a la majoria de noves bandes de rock del país.L'any 1988 van editar el seu primer àlbum de títol homònim al de la banda, i s'incloïa aquest tema a ritme d'ska que es va fer molt popular a través de les ràdios del país. La banda es va dissoldre l'any 1993 amb dos àlbums enregistrats.

Perú, dia 2: Lima (platja i centre).

Platja de Miraflores.

Avui he dedicat el dia a visitar el centre històric de Lima. Un autobús urbà m'hi ha portat des de Miraflores, no sense dificultats pel congestionadíssim transit urbà, en prop d'una hora, tot i que la distància no arriba als 10 quilòmetres.

Baixant del bus un senyor local m'ha recomanat que anés molt amb compte pels lladres i criminals varis que hi ha per la zona. M'ha recomanat no lluir gaire ni diners, ni mòbil, ni res per l'estil. Veig que els locals estan bastant preocupats pel tema de la delinqüència i no s'estan d'avisar als turistes. Un cop recorregut el centre i tornat a Miraflores, he de dir que no he percebut en cap moment cap perill ni gent que em fes pensar en possibles xoriços. En tot cas, sempre intento no cridar gaire l'atenció, i si puc evito portar bossa ni la càmera penjant, ni res que pugui atreure els pispes.

La jornada ha estat llarga i de caminar amunt i avall. He visitat els temples de rigor, i en destaco l'església de San Francisco on he recorregut amb una visita guiada racons interessantíssims de l'església i el recinte franciscà on encara hi queda una petita comunitat de monjos d'aquesta congregació. La barreja d'estils arquitectònics (barroc, moçarab, neoclàssic...) configura una recinte de gran bellesa i majestuositat. I les seves catacumbes impressionen amb milers d'ossos (cranis i fèmurs bàsicament) humans reals, de les prop de 25.000 persones que van ser enterrades fins a finals del segle 18 quan el llibertador San Martín va prohibir que es continuessin enterrant allà. Val molt la pena els 10 soles de l'entrada.

Avui per dinar he parat en el restaurant d'Anita i he menjat Papa a la huancaína i Chicharrón de pollo con salsa tártara. Bàrbar. (10 soles). Acompanyat, és clar, del got de chicha morada.

Plaza de Armas, amb el Palau del Govern al fons.

Façana de la Catedral a la dreta i del Palau Episcopal a la seva esquerra.

La banda musical de la guàrdia nacional en el canvi de guàrdia.

Interior del convent de Santo Domingo, on hi ha el crani de Santa Rosa.

Retrat del líder revolucionari anticolonialista peruà, Tupac Amaru, al museu nacional.

Església de San Francisco. Interessant visita a les catacumbes i a l'interior del convent franciscà.

Perú dia 1: Lima (Miraflores).

Municipalitat i església de la Verge del Miracle.

Ahir vaig aterrar a Lima després de prop de tretze hores, en un vol directe de la companyia Latam. Aquesta nova línia s'acaba d'estrenar aquest any, i s'afegeix al grup creixent de destins intercontinentals des de l'aeroport de Barcelona. Això de volar directe sense necessitat de fer escales i trasllats no té preu...

Vaig arribar pràcticament de matinada, cap a les 0:00, i ja m'esperava un transport que havia contractat amb un hostel proper a l'aeroport de Lima i que m'esperava amb cartellet amb el meu nom a la sortida de l'aeroport (25 soles per cinc minuts de trajecte, però a aquella hora no me la volia jugar). 

Pel matí, ben d'hora tot i el cansament acumulat del trasllat, m'he aixecat i he anat a buscar un bus per anar cap a Miraflores, on hi tinc el hostel on hi passaré les properes tres nits. Entre un transit caòtic i amb un ambient permanentment ennuvolat i fresc (que no fred), he arribat a la plaça del Óvalo, on he baixat per anar a buscar el hostel Che Lagarto, una cadena d'hostels sud-americana amb presència a un bon grapat de països sud i centre-americans.

Miraflores és un dels barris més culturals i rics de Lima. Hi ha un bon grapat d'allotjaments per a turistes i llocs per menjar i comercials.

Jo he fet la volta curta de reconeixement i he aprofitat per canviar uns quants euros (a 3'71 soles/ 3'35 a l'aeroport). Després m'he anat a veure les ruïnes de Huaca Pucllana (zona de llocs en quèchua), un lloc sagrat per a la cultura lima (preinca, entre els segles II i VII d.C.), i de la qual només es troben un parell de recintes per la zona. La seva particularitat principal és l'estil de construcció piramidal en forma de llibreries. Està construït a base de petits maons fabricats amb una argamassa de terra, aigua, i closca de petxines esmicolada. Allà, els limes celebraven rituals sagrats, inclosos els sacrificis de dones joves i de nens.

Gran part de l'antic recinte va desaparèixer per l'acció de les diverses tribus que la van ocupar, i fins l'any 1984 ningú no es va preocupar del manteniment i la recuperació de l'espai. Actualment es pot veure en peu un 30% de la construcció original.

Interior de l'església de la Verge del Miracle.

Neteja sabates en plena acció al Parc Kennedy.

Ruïnes de Huaca Pucllana.

Hem de donar valor als castells carregats?

Fa uns dies es va celebrar un interessant debat al local de la colla, al voltant del valor que tenen o que haurien de tenir els castells carregats. A iniciativa del doctor Jaume Rosset es van posar damunt la taula alguns pros i contres del fet de donar valor als castells carregats. Per una banda el Jaume va preparar una exposició molt elaborada dels perquès no s'hauria de donar valor als castells carregats, i per l'altra, l'Albert Pérez, excap de colla, va intentar rebatre alguns d'aquests arguments i donar motius per continuar valorant-los.

Crec que tots vam coincidir en el fet que el valor que els Minyons donem als castells carregats (o als descarregats) és molt subjectiu i depèn molt de les circumstàncies de cada castell. És incomparable el valor que vam donar als primers 2d9fm i 5d9f carregats de la història els anys 1993 i 1995, comparat amb per exemple, el 3d10fm carregat a la passada Festa Major. El valor de cada un d'aquests castells es podria mesurar per abraçades, somriures, plors i petons. I tots plegats podríem arribar a la conclusió que per a la gran majoria dels que vam viure tots aquests castells, els primers 2d9fm i 5d9f carregats del segle 20 van tenir moltíssim valor, i en canvi el 3d10fm de Festa Major, un valor molt menor.  Personalment, jo vaig viure els dos primers com autèntiques gestes, i en canvi el darrer com una petita decepció. Tres castells carregats, diferents valoracions.

Encara faré una altra comparativa per entendre la subjectivitat del valor d'un castell. Quin valor vam donar els Minyons al nostre primer 5d9f carregat (Barcelona, setembre del 1995) i quin en van donar els Capgrossos al seu primer 5d9f carregat (Terrassa, novembre del 2016)? Només cal reviure a través dels enregistraments les reaccions d'uns i altres després de la llenya. El mateix castell, iguals fites, valoracions molt diferents... 

Els únics que s'atreveixen a objectivar el valor dels castells són alguns periodistes que viuen de l'esforç dels castellers, i els organitzadors del Concurs de Castells de Tarragona. Aquests necessiten puntuar cada castell per tal de poder classificar a les colles en funció dels castells que fan. I a més, potencien la pulsió competitiva/arrauxada de les colles donant un gran valor als castells carregats. Una autèntica bestiesa i una frivolitat en una activitat tan magnífica i solidària. Les emocions no es puntuen.

Però, a nivell pràctic, com hauríem de considerar un castell carregat en el marc d'una actuació? Castell fet o no? Primerament, crec que en una actuació estàndard cada colla hauria de fer tres/quatre intents com a màxim, pilars a banda. I aquí incloc els intents desmuntats, intents que han fet llenya, carregats i descarregats. Més de quatre intents per colla ho trobo excessiu tant per als espectadors com per als propis castellers. No entenc l'obsessió de les colles per acabar les actuacions amb tres castells (carregats o descarregats). Si no pot ser i/o no ha sortit bé i s'ha de tancar l'actuació amb zero castells descarregats, doncs un altre dia serà...

També han sortit veus partidàries de considerar els castells carregats com a no fets, amb la qual cosa serien susceptibles de ser repetits en la mateixa actuació. No em sembla mala cosa... Si una colla està convençuda que el castell ha fet llenya accidentalment i que el tenen preparat per descarregar-lo, i tothom està bé (física i psíquica), endavant les atxes. Tanmateix, podria ser que el nivell de risc al repetir un castell que només s'ha pogut carregar uns instants abans incrementaria en el següent intent. Ara, on és la norma que prohibeix tornar a provar un castell que s'acaba de carregar? 

A la Festa Major de Terrassa jo tenia moltes ganes de tornar a atacar el 3d10fm que només havíem carregat, ja que estava convençut que el teníem per descarregar. No obstant també vaig considerar que tindríem noves oportunitats al llarg de la temporada per treure'ns l'espina. No cal arriscar més del compte quan ja s'ha fet llenya. Hi ha moltes diades per endavant.

 

Què volen aquesta gent...?

La Guàrdia Civil entrant al Palau de la Generalitat amb el rostre tapat. (Foto: El Mundo).

De matinada han trucat,
són al replà de l'escala,
la mare quan surt a obrir
porta la bata posada.
Què volen aquesta gent
que truquen de matinada?

El Puigdemont, que no és aquí?",
"N'és treballant per la pàtria,
què li volen, al president?"
El poble ja es revoltava.
Què volen aquesta gent
que truquen de matinada?

Frankenstein educador: no deixeu que els nens s'apropin a ells.

Cor de Ratisbona amb l'antic Papa Benet XVI (Ratzinger) i el germà d'aquest, de negre a l'esquerra.

Abans-d'ahir em vaig quedar glaçat amb la notícia dels abusos físics i sexuals soferts pels alumnes del cor de Ratisbona, al sud d'Alemanya, entre els anys 1953 i 1992, per part de mestres i capellans, sense que els responsables de la institució, entre els quals el germà de l'antic Papa de Roma, Georg Ratzinger, director del cor entre el 64 i el 94, moguessin ni un sol dit.

No deixa de ser sorprenent, que l'església catòlica, que es dedica a escampar el missatge d'amor i esperança de Déu, i que ens prevé contra els pecats que ens poden condemnar a l'infern etern, tingui a tants fills de puta entre les seves files a càrrec d'infants. Em consola pensar que rebran el càstig etern...

Tanmateix, en matèria d'abusos, els religiosos no tenen l'exclusiva, ja que és ben conegut que fins no fa tants anys a moltes escoles (religioses i no religioses) era una pràctica habitual l'ús de la força física i psicològica per tal de disciplinar a les criatures. Bé, m'atreviria a dir que l'abús psicològic no ha desaparegut del tot... I no parlem dels abusos en l'àmbit familiar...

Definitivament, tot i la crisi, la segregació escolar, o el capitalisme imperant, puc assegurar que en matèria educativa, "cualquier tiempo pasado fue peor".