L'Álex Collado en una acció del partit de lliga d'ahir a Balaidos (Foto: EL Mundo Deportivo).
Malgrat que ahir el Barça jugava un partit totalment intranscendent de lliga a Balaidos, contra el Celta de Vigo, personalment el vaig viure amb força emoció i il·lusió pel debut d'un jove jugador de 20 anys de la pedrera, l'Álex Collado, un centrecampista de gran projecció i enorme talent, amb una esquerra exquisida i un potencial de creixement enorme.
Amb l'Àlex vaig coincidir a l'escola Floresta de Sabadell el curs 12/13, quan ell cursava 6è de primària i jo era el seu mestre d'Educació Física. Recordo bé el seu talent innat per a l'esport en general, i les seves exhibicions tècniques davant la resta dels companys de classe quan els deixava jugar un partidet al final de cada sessió. Ja aleshores s'apreciava la seva gran qualitat tècnica superior a la resta: el domini del cos, la coordinació, la velocitat, la potència... Regatejava fins la seva ombra.
Tan de bo l'Álex tingui continuïtat en aquest equipàs de súper figures. Ho tindrà molt difícil, ja que la competència a la seva posició és molt gran. En tot cas, ara per ara ja pot estar orgullós d'haver arribat fins aquí, que no és poca cosa. Debutar al primer equip del Barça només és a l'abast d'uns pocs privilegiats, i ell n'és un. Li desitjo el millor de cara al futur. Sort Álex!
(Article de la Laura Pinyol per al Criatures de l'Ara on exposa els beneficis de l'activitat física per al desenvolupament integral dels infants, i la necessitat d'ampliar les hores d'Educació Física als centres).
L’Organització Mundial de la Salut (OMS) recomana que els
infants i joves, sense distinció de gènere i entre els 5 i els 17 anys,
facin 60 minuts d’activitat física moderada o vigorosa aeròbica
(caminar, córrer, ballar, pedalar) si pot ser cada dia de la setmana. A
banda, tres vegades per setmana caldria fer activitats vigoroses per
enfortir músculs i ossos (grimpar, saltar a corda, utilitzar els
equipaments dels parcs de joc).
Els avantatges per a la salut de la pràctica regular d’exercici físic estan més que contrastats:
afavoreixen el desenvolupament, prevenen les malalties cardiovasculars,
l’obesitat i el sobrepès -una de les amenaces més greus d’aquest segle
segons l’OMS, ja que s’ha multiplicat per deu els últims 40 anys-. A
Catalunya, el 31,8% de la població de 6 a 12 anys té excés de pes, més
els nens (35,8%) que les nenes (27,5%); el 19,1% té sobrepès (el 20,4%
dels nens i el 17,8% de les nenes), i el 12,6% té obesitat (també més
els nens, amb un 15,5%, que les nenes, amb un 9,7%), segons dades de
l’Enquesta de Salut de Catalunya (Esca, 2015).
Atenent-nos a l’Esca, s’observa que 4 de cada 10 infants d’entre 3 i 14 anys tenen un tipus d’oci sedentari,
és a dir, de mitjana passen dues o més de dues hores mirant una
pantalla. El 37,5% tenen un estil d’oci actiu (cada dia de la setmana,
com a mínim, practiquen una activitat física extraescolar o juguen al
parc). Però cal tenir en compte una altra consideració:
tant l’obesitat com el sedentarisme afecten més els infants de classes
socials més desafavorides i el percentatge de pràctica esportiva és
superior en els nens. De fet, l’informe Faros (maig del 2018),
fet entre l’Hospital Sant Joan de Déu Barcelona, en col·laboració amb el
Consell Superior d’Esports, i el Boston Children’s Hospital, assenyala
que, si bé la pràctica de l’exercici ha crescut les últimes dècades,
encara hi ha moltes diferències entre nens i nenes: el 80% de les nenes
no compleixen l’activitat física recomanada per l’OMS.
MÉS ACTIVITAT FÍSICA A L’ESCOLA
L’estudi Faros conclou que l’oferta
de l’activitat esportiva per a la població infantil està condicionada
per valors socioculturals i estereotips que influeixen en la tria de les
nenes propicien l’abandonament precoç. Per això proposen
transformar l’educació física a les escoles i coordinar tasques i
activitats que es fan al pati i als espais d’esbarjo. Un altre element
rellevant és que el pas entre l’escola primària i la secundària
coincideix amb un abandonament generalitzat de la pràctica esportiva,
però molt superior en el cas de les nenes (un 13%, per un 5,9% dels
nens).
Una de les propostes que fa l’informe és que les escoles puguin coordinar les activitats que es fan a l’assignatura d’educació física amb les activitats del pati.
Això implica desplaçar la presència preponderant que té el futbol en
molts patis d’escola, i que majoritàriament practiquen els nens.
Modificar el disseny dels patis escolars, obrir el gimnàs durant l’hora
d’esbarjo i transformar l’assignatura d’educació física són altres
possibilitats.
Però aquesta proposta ve de lluny. L’informe 'L’activitat física millora l’aprenentatge i el rendiment escolar',
publicat per L’Observatori Faros Sant Joan de Déu, coordinat per
Franchek Drobnic, doctor en medicina, fisiòleg del FC Barcelona i cap
del departament d’investigació de l’esport del Centre d’Alt Rendiment
(CAR) de Sant Cugat, ja aconsellava millorar les instal·lacions esportives, estudiar la possibilitat d’oferir esports no competitius (com la dansa o les arts marcials), prohibir l’ús d’aparells electrònics durant l’hora del pati, establir que una persona fes de dinamitzador per proposar jocs físics, mantenir les instal·lacions obertes en acabar l’horari lectiu o els caps de setmana i vacances, fomentar més la diversió que la competició i millorar la intensitat i el nombre d’hores de l’assignatura d’educació física.
UNA EINA EDUCATIVA
Roger
Pallarols és mestre d’educació primària a l’escola El Cim de Terrassa i
és entrenador professional d’hoquei herba (ha entrenat els equips de
divisió d’honor de l’Atlètic de Terrassa, el Júnior FC i properament
entrenarà el Reial Club de Polo de Barcelona; ha estat segon entrenador
de l’equip olímpic de Londres 12 i ha entrenat també en categories
inferiors dels combinats estatals de la RFEH). Acaba de publicar el
llibre 'Eduquem amb l’esport' (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2018),
on es val d’entrevistes a esportistes professionals, com la nedadora
paralímpica Sarai Gascón o el futbolista Andrés Iniesta, i de reflexions
o experiències per a totes les persones que foment part de l’entorn
esportiu dels infants amb l’objectiu de ser una guia didàctica per transformar l’activitat física esportiva en activitat educativa.
“Un
dia vaig anar a jugar al frontó tot sol com un mussol. Vaig tornar a
casa convençut que en aquest esport hi tenia molta traça. Tot havia anat
com jo volia i en la direcció que jo havia decidit. Uns dies després,
entusiasmat pel descobriment esportiu, vaig repetir l’experiència, però
aquest cop amb un rival. Aleshores, com us podeu imaginar, el retorn ja
no va ser sempre el que jo esperava i la derrota va ser dura i
contundent. El retorn del segon dia havia estat ben diferent del retorn
del primer. I del retorn del segon dia és del que en vaig aprendre”.
Aquesta
és una de les moltes reflexions que convida a llegir aquest llibre i
que Pallarols aplica en la seva tasca diària de mestre d’educació
física. “¿En què és més fàcil d’aprendre l’esforç, en un problema de
matemàtiques o en una activitat de resistència física de tres minuts que
el primer dia abandonaries als dos?”, es pregunta, i apunta una
reflexió que cal aprofitar: “Les generacions d’infants han après a aprendre des del joc i la diversió”.
A més a més, l’escola ha de saber treure profit del fet que “el 90% de
la canalla gaudeixi de l’educació física i aprofitar-ho amb
possibilitats infinites per aprendre i transmetre valors”.
L’ESPORT A L’ESCOLA COM A OPORTUNITAT PER A TOTHOM
Com
recull l’Enquesta de Salut de Catalunya, fora de l’escola hi ha molts
infants que no tenen la possibilitat de gaudir de pràctiques esportives,
dada que corrobora Pallarols mateix. “Encara hi ha una part que es deu a
la falta de recursos econòmics”, destaca, i afegeix que el fet que
molts infants i adolescents “pleguin a les cinc de la tarda i marxin cap
a casa fins l’endemà al matí” contribueix al risc del sedentarisme i
les seves conseqüències. Precisament, en les xerrades de divulgació que
fan, solen parlar de “la guerra freda que vivim amb
les noves tecnologies, que contribueixen a formar persones passives,
sedentàries, poc socials, egoistes, mandroses... i que ho volen tot immediatament i sense esforç”.
En contraposició, “la pràctica de l’esport -assegura
Pallarols- ajuda el jovent a guanyar disciplina, a esforçar-se, a ser
constant, a lluitar pel que es vol, a saber perdre, a saber guanyar, a
tolerar l’error, a acceptar les pròpies limitacions, a
respectar els altres. Valors essencials per a la vida!” Però, en aquest
sentit, i valent-se de la trajectòria professional en l’àmbit de
l’esport d’elit, és molt rellevant que Pallerols insisteixi que l’esport
“ha de servir per construir millors persones. Aquests aprenentatges
duraran per tota la vida”.
El passat dimecres, dia del treballador, vaig tenir l'ocurrència de pujar a La Mola. No acostumo a pujar en jornades festives ni diumenges que acostumen a omplir els camins de Sant Llorenç del Munt cap al cim de La Mola, però aquest dimecres va ser diferent. I al saltar-me la normalitat, va passar una cosa extraordinària...
Just arribat al pati exterior del monestir se'm va apropar un home preguntant-me si em deia com em dic. Tu ets el tal, oi? I quan li vaig respondre afirmativament, em va dir que era un pare d'un exalumne d'una escola de Sabadell on jo vaig treballar el curs 14/15 com a tutor d'un grup de 1r. Era la meva primera, i última, experiència com a tutor, i havia estat intensa, feliç, i amb un final amarg i imprevist (algun dia buidaré el pap).
El pare em va dir que tots els alumnes d'aquell grup tenien un molt bon record de mi, i se'n recordava que corejaven el meu nom cada matí a l'entrada de l'escola quan feien fila esperant que els recollíssim. Al cap de poc va arribar el fill, un noiet que ara està fent 5è de primària, i que em va reconèixer sense problemes. El pare, tot emoció, em va demanar de fer-me una foto amb el seu fill.
He de reconèixer que la trobada em va tocar emocionalment. Vaig reviure moments feliços i també difícils, i no sé si va servir més per tancar o per obrir velles ferides. En tot cas, sempre és un orgull i un motiu de satisfacció que se'n recordin d'un positivament i viva. Aquesta és la millor avaluació que puc rebre com a mestre.
Ahir, un geni argentino-català de l'art del futbol, Leo Messi, tornava a meravellar el món sencer amb les seves genialitats amb una pilota. Al partit de Champions que enfrontava, al Camp Nou, Barça i Liverpool, l'astre blaugrana va tornar a deixar tothom bocabadat amb un parell d'accions genials, sobretot en el seu segon gol, amb un llançament de falta impossible, al colpejar la pilota des d'uns vint metres de distància a la porteria, fent-la passar amb una paràbola prodigiosa a escassos centímetres de la tanca defensiva, de la mà del porter, i de l'escaire dreta de la porteria. Brutal. Gràcies als seus dos gols, el Barça jugarà la tornada de les semifinals de la Champions a Liverpool amb una renda força interessant (3-0).
Avui, casualitats de la vida, se celebren els 500 anys de la mort d'un altre geni universal, Leo(nardo) da Vinci. Aquest va meravellar la humanitat amb les seves creacions artístiques, invents i descobriments científics.
Dos estils artístics diferents, dues genialitats separades per 500 anys d'història.
Ahir van tornar a Barcelona, a la sala Apolo, el grup argentí Los Auténticos Decadentes, que porten 32 anys dalt dels escenaris. La comunitat argentina de Barcelona es va mobilitzar en massa i van omplir la sala amb la seva acostumada passió, corejant totes les cançons. També hi érem uns quants catalans, entre els quals vaig tenir una trobada casual amb el cantant i el guitarra (l'Adrià i el Rubén) de La Pegatina que van pujar a l'escenari per col·laborar en un parell de temes dels argentins amb qui han coincidit tocant en diferents festivals per llatinoamèrica i també per l'estat espanyol.
Un gran xou d'uns històrics del rock patxanga argentí.
La setmana passada vaig viure un final de setmana intens pel que fa a activitat cultural. Dijous al cinema (Peret:yo soy la rumba), dissabte al concert dels Obeses a la sala Faktoria de Terrassa, i el diumenge al teatre Principal a veure l'obra Escape Room. Les tres experiències em van fer gaudir molt. Visca la cultura!
Bé, vist els resultats finals de les eleccions al Congreso i al Senado espanyols celebrades ahir, es confirma a Catalunya la tendència a l'alça de l'independentisme (passa de 17 a 22 representants), i el progressiu descens de les forces espanyolistes (de 30 a 26). Personalment, estic força decebut amb la no entrada del Front Republicà que es va quedar a escasos 5.000 vots d'obtenir un escó. Però ja se sap, aquelles coses del vot útil i tal... bé, i cal afegir-hi l'escassa presència mediàtica, fins i tot dels mitjans catalans, que ha tingut, i les mancances pressupostàries per poder publicitar-se i donar-se a conèixer.
En tot cas, fa temps que tinc clar que la nostra guerra no és al Congreso de los Diputados, si no al nostre Parlament. Si volem ser sobirans i arribar a la llibertat ho haurem de guanyar a casa nostra, ja que no hi ha cap partit espanyol amb possibilitats de governar que estigui disposat a cedir en aquest aspecte. El PSOE ho va dir per activa i per passiva durant la campanya, que mentre ells governessin, no hi hauria referèndum, ni dret a l'autodeterminació, ni hòsties.
Un dels temes que preocupaven abans dels comicis era el possible auge de l'extrema dreta a casa nostra. Finalment, això no ha estat així, i VOX tan sols ha obtingut un escó. I entre aquests, C's i PP sumen tan sols 8 escons. Misèria. Evidentment, els votants d'aquests partits es concentren a l'àrea metropolitana, i en algun barri de la part alta de Barcelona. Bàsicament de comunitat immigrant d'origen espanyol poc, o gens, integrada.
Cal destacar la important davallada del PP, tant a nivell català com espanyol. Bé, a Catalunya ja tenia poc marge per empitjorar... Sembla que el discurs radical de Casado i de la Cayetana Álvarez de Toledo no han convençut els votants, que o bé han girat cap a la moderació del PSOE o han preferit els radicals de C's i VOX que són organitzacions en creixement i sense grans escàndols de corrupció.
També remarcable és la nul·la representativitat dels partits de la dreta més reaccionària al País Basc. Ni el PP, ni C's, ni VOX han obtingut cap escó allà. Sembla que en temps de pau, els bascos no compren discursos d'odi i fractura... A Catalunya en canvi, el conflicte és viu, i hi ha massa colons com per evitar que aquestes forces tinguin representació.
Bé, i ara a esperar esdeveniments i a veure què farà el PSOE. No té majoria absoluta, ni té suficient per pactar amb Unidas Podemos solament. O bé pacta amb C's, cosa gens descartable, o bé ha de tornar a negociar amb les forces nacionalistes o independentistes per formar un govern estable. Facin apostes.
