Documental de l'ascens de dos catalans a l'Slovak Direct.

El que van fer el Marc Toralles i el terrassenc, i minyó, Bru Busom, al juny de l'any passat va ser tota una proesa que molt pocs afortunats escaladors han assolit. L'ascens del Denali (6.194 m., antic Mont McKinley), la muntanya més alta del continent nord-americà, a Alaska. I per una de les vies més complicades i dures que es coneixen al món. Tenim la sort que de la gesta en van fer aquest reportatge de bella factura. Imatges impactants, envoltats de neu, roca i gel, i amb temperatures extremadament baixes. Spoiler: van acabar fent cim.

El "temazo" del dimecres. The Specials - "Gangsters".

Els The Specials són una banda britànica de ska clàssic de l'escola 2Tone, nascuts l'any 1977 a la ciutat de Coventry. L'any 1979 publicaven el seu primer LP sota el títol homònim de "Specials" amb alguns dels seus millors temes de tota la seva trajectòria, encara en actiu. Darrerament he tornar a escoltar-me les cançons dels The Specials i m'han entrat unes ganes tremendes de tornar-los a veure. Ho vaig fer per primer, i diria que únic cop, al festival Cruïlla de farà 4 o 5 anys. Espero que tornin aviat per casa nostra. I si no, cap a Anglaterra que es prodiguen més.

Joan Buades: "L’adoctrinament l’estan fent només els feixistes i els capitalistes".

Foto: ElNacional.cat

(Molt interessant les reflexions sobre l'àmbit educatiu d'aquest professor i escriptor mallorquí molt crític amb el sistema).

Joan Buades va donar la sorpresa, el 2017, en ser premiat amb el premi Crexells amb Crui. Els portadors de la torxa, una novel·la sobre un nazi refugiat a Mallorca que havia aparegut en una petita editorial eivissenca gràcies a un Verkami (més tard reeditat a Més Llibres). Ara torna a publicar un llibre: Educar, per a què? (Més Llibres). Es tracta d’un petit assaig molt crític, amb un llenguatge contundent, en què explica les seves experiències com a docent i qüestiona el sistema educatiu i el mateix concepte d'ensenyament que està en vigor avui en dia.

L’educació està en crisi?

És clar. El mestre o el professor ja no són considerats un passaport a una millor vida. El somni de que amb més estudis tindràs una bona vida s’ha acabat, fins i tot per a la gent que té un màster.

Vostè assegura que la meritocràcia és un conte de fades. Avui en dia, l’educació no garanteix un futur pròsper?

Gens. Això és un fet. Un terç de la gent aturada a l’Estat espanyol té una FP, o més. Pots tenir estudis superiors i això no et garanteix un nivell de vida mínim. Hi ha molts joves pobres sobrequalificats, i molts d’ells han de marxar del país. Molta gent amb màster està guanyant mil euros amb feines precàries. Al segle XIX hi havia un somni que deia que l’educació era una garantia de futur. Però aquest somni s’ha acabat.

Ja no importa l’educació?

No de la mateixa forma. Les empreses intenten crear capacitacions que ja no dona el sistema reglat. S’està creant una formació a la carta segons els interessos de les grans empreses. Pots aconseguir a vegades més feines amb formacions fora del sistema reglat que amb l’educació general... I això passa arreu. Les universitats perden alumnes perquè cada cop les taxes són més altes, hi ha una barrera econòmica per accedir-hi, però també perquè hi ha un desànim: els estudis universitaris no et garanteixen una feina per sobreviure. Una part d'Educar, per a què? la dedico al no-lloc de l’educació per als joves.

La crisi de l’educació, com afecta a la professió de mestre?

El que s’espera dels mestres és que aguantem els joves fins als 16 anys, i que després siguin bon tècnics, que ajudin a funcionar el capitalisme, però no volen que de les escoles en surti gent jove amb un projecte propi de vida. Els mestres deixen de ser persones que obren finestres perquè d’adult tinguis una concepció del món. Ara s’espera del mestre que sigui un tècnic, com un lampista. Ara a les oposicions se’ls demanarà que tinguin més capacitat oral. El que volen és que els mestres siguin bons comercials.

I quina és la reacció dels mestres davant d’aquesta situació?

Molts mestres pensen en deixar la feina. Els falten incentius i acaben gestionant problemes socials i psicològics de la gent, sense cap eina per fer-ho. Fins i tot a Alemanya no es troben mestres formats. El resultat final és que hi ha molts mestres (i i quan parlo de mestres parlo de docents de tots els nivells) que acaben cremats. Això passa fins i tot en persones molt joves.

I això no preocupa ningú?

No gaire. No hi ha un debat educatiu. Cap enquesta ens diu que l’educació a Catalunya ni a l’Estat sigui una prioritat. I això per a mi és una catàstrofe social: una societat que no cuida als seus nens i joves, no té cap futur.

Ens estan estafant quan ens venen el sistema educatiu?

Sí. Mai no ens han estafat com ara. Als anys setanta i vuitanta, al principi de la democràcia, hi havia millores evidents en l'ensenyament: l’extensió de l’educació obligatòria, l’entrada de cada cop més gent a la universitat... Però el projecte progressista de la LOGSE s’ha mort, perquè el món ha canviat. No podem deixar que decideixi el nostre sistema educatiu el Banc de Santander o la Caixa. Hem de tornar-lo a les comunitats educatives per dissenyar una educació amb sentit que ajudi als nostres joves a tenir una vida digna. Però no hi ha cap voluntat de crear un debat educatiu en profunditat amb els mestres, amb les famílies... Només ens bombardegen amb idees abstractes com capacitacions, projectes, màsters...

La solució és ampliar els nivells d’educació?

És una barbaritat dir que la gent s’ha de formar tota la vida. La veritat és que és ple de joves que s’han de treure línies del CV perquè estan massa formats per a les feines que els ofereixen, i amb tot això cobren una porqueria. A més a més, s’orienta professionalment molt malament als joves: hi ha massa la gent que abandona la universitat a primer de carrera. Només s’entén això perquè hi ha gent que dissenya els seus estudis al marge de la realitat laboral i de la realitat del món. Hi ha gent que estudia molt, i fa màsters i va a l’estranger, i això no li serveix de res...

Catalunya ha tingut grans pedagogs. Això ajuda a dissenyar el nou model educatiu?

Catalunya té una tradició de renovació pedagògica impressionant, com la dels anarquistes durant la guerra civil, o la de Rosa Sensat... Però sembla que ara tot això no interessa. Estem arribant a un límit en què podem perdre mestres. Fa uns anys les universitats catalanes van haver de fixar una nota mínima de 5 en català, castellà i anglès per entrar a Magisteri, perquè només s’interessava per entrar a la carrera la gent que no tenia plaça a altres llocs. Això no pot funcionar així. Hem de fer com a Finlàndia, on la millor gent va per a mestre. Estem fent un sistema de fast-food educatiu. No hi haurà república si no som capaços de tenir gent culta i formada, però el sistema educatiu actual deixa en molt mal lloc el país.

Què és el que l’escola no ensenya i hauria d’ensenyar?

Hi ha dimensions de la realitat que l’educació no tracta per a res. Hi ha tres tipus de temàtiques que no toca i que són essencials per estar al món: tres forats negres. Hi ha el tema de la població: estem davant un increment demogràfic continu, i la majoria de la població del futur viurà a Àsia i a Àfrica. Però a les escoles no hi ha cap interès per l’Àfrica o per Àsia, i això que els nostres alumnes són molt interculturals, molt més que els mestres, perquè molts venen de famílies mixtes o de famílies amb orígens forans. Si no en sabem res d’altres realitats, no podem explicar als alumnes el món on viuen. I estem fallant en un moment de màxim racisme i xenofòbia, amb fenòmens com Vox.

Quins altres temes no s’expliquen a l’escola?

Tampoc es parla de desigualtat social. Hi ha 26 persones al món que tenen tanta riquesa com mitja humanitat. Espanya, amb Bulgària, amb Lituània i amb Letònia, és un dels països més desiguals d’Europa. Molts dels nostres alumnes viuen en famílies que no saben si els desnonaran. I en canvi a segon de batxillerat han de fer un projecte d’empresa. Del repartiment de la riquesa no se’n parla, i d’això se n’aprofiten els populismes. I el tercer element del que no es parla és la crisi climàtica. Les nostres societats continuen usant el cotxe, i com a molt a les escoles tenen contenidors de reciclatge i un hort escolar. És escandalós que a les escoles no s’aprofiti la crisi climàtica per fer front a aquest problema amb iniciatives amb els joves. Hi ha indiferència respecte a la emergència climàtica.

Tan important és la qüestió de l’emergència climàtica?

L’escola no se n’ha assabentat que hem entrat a una nova fase de la humanitat, l’Antropocè, en què les activitats humanes són les que condicionen en profunditat la natura. Mai com ara, la humanitat ha alterat el planeta. Estem en una situació d’emergència absoluta. La nostra casa està cremant i no ens hem assabentat.

Quines conseqüències té el no ensenyament de la diversitat, la desigualtat i l’emergència climàtica a les escoles?

Els nostres joves no saben els reptes que tenim com a espècie. Estem criant tècnics de tercera categoria que no podran resistir a la desigualtat, a la globalització, a la gran apocalipsi climàtica... Això indica que a desgrat del que diguin el nostre conseller o la ministra d’Educació, no en tenen ni idea...

Perquè passa això?

El sistema no es planteja usar les humanitats o les ciències amb factors humanístics. En una societat on tot es converteix en mercaderia, l’escola també hi participa. Una empresa busca que la gent sàpiga picar l’ordinador i fer de comercials, però no que tinguin capacitats per ser més lliures. Hi ha un massiu adoctrinament des del capitalisme. De fet, el projecte Escola 21 , que s’encarrega de bona part de la formació de mestres al nostre país, ha estat privatitzat. A les administracions els encanta introduir l’economia a les escoles, la mateixa economia capitalista que ha provocat grans crisis amb el món. I tot això ho impulsa la Caixa, el Banc de Santander... També passa a les universitats...

Les escoles, funcionen de forma democràtica?

No. Les escoles públiques s’han buidat de democràcia. Els directius poden triar bona part de la plantilla i això fa que els mestres es limitin a voler acontentar la direcció i evitin dissentir amb les decisions d’aquesta. En l’actualitat, hi ha pocs mestres: la majoria són funcionaris o aspirants a funcionaris. Els estudiants a les escoles no hi pinten res. Els mestres tampoc: els claustres només tracten coses burocràtiques i els directius són gent que està a bones amb l’administració. L’escola s’ha buidat de contingut democràtic i les jornades de portes obertes només són una mena de fira per trobar clients.

El sistema escolar pot impulsar una societat democràtica quan ell mateix és molt poc democràtic?

El sistema educatiu, hauria de tornar a la democràcia. Els grecs parlen de la parresia, la capacitat de dissentir. I l’escola hauria de ser un viver de democràcia i reconstruir el vincle humà. Els joves haurien de participar a la presa de decisions. Els mestres treballem per als joves, no per a la Conselleria, ni per al Ministeri, ni per a Brussel·les. Els directius haurien de respondre davant la seva comunitat educativa: mestres, alumnes i pares. Si la democràcia existís a les escoles, els joves aprendrien que la solució no és Vox, és la democràcia.

Els mestres pateixen censura?

Com que les administracions només fan feines burocràtiques i hi ha moltes plantilles que no són fixes, i com que les direccions poden triar les plantilles, d’una forma que no supervisa democràticament ni pedagògicament ningú, no hi ha ningú que gosi parlar als claustres. Hi ha molt mestre acoquinat, perquè no té plaça fixa (els fixos som una minoria). La majoria dels docents han d’evitar els temes tabú... Del feixisme, per exemple, no se’n parla... I això ho paguen els nostres fills i les nostres filles. Necessitem que els mestres se sentin lliures d’explicar els temes importants. Hi ha joves que no saben que va haver-hi una guerra civil, o que el canvi climàtic amenaça també Catalunya. No saben això; fan uns experiments al·lucinants de química, però no se’ls parla en absolut del seu entorn.

Així doncs, no hi ha adoctrinament?

Quan es parla d’adoctrinament, la gent s’equivoca de direcció. L’adoctrinament l’estan fent només els feixistes i els capitalistes, els que no volen que els joves coneguin la seva història, i els que no volen que els joves sàpiguen que hi ha un altre futur possible. S’ha de reivindicar a les escoles la idea de futur. S’ha de veure el món d’una altra manera. Sense això, guanyen el feixisme i el capitalisme, que ho converteixen tot, fins i tot la gent i la natura, en mercaderia.

Com perceben els joves això?

Els joves es queixen que els preparen per a un món que ja no existeix. I hi ha joves, com els de Extinction Rebellion o els de Fridays for Future, que diuen que no cal anar a l’escola quan el clima se’n va en orris i el món pot desaparèixer.

Creu que la integració en la societat de la informació millorarà la situació dels joves?

No. A la Xina hi ha una expressió per a la relació dels joves amb les noves tecnologies: “Heroïna electrònica”. Amb més tecnologia, la gent no es tornarà més intel·ligent ni més crítica. Pensar això és una barbaritat. Els alumnes haurien d’anar a veure una família que està sent desnonada o analitzar les famílies pobres que pateixen obesitat perquè consumeixen aliments de baixa qualitat. En canvi, al batxillerat fan treballs d’investigació sobre l’alimentació dels astronautes. Els menjadors escolars haurien de tenir oferta bio o vegana, com ja passa a França. La tecnologia sola, no és la solució. La base de l’educació no hauria de ser això. Per tornar a tenir una escola útil per a la societat, hauríem d’usar la tecnologia per posar al dia als nostres alumnes, donar-los més eines per poder tirar endavant. És al revés del que passa ara, els tornem tecnodependents, però això no els fa més intel·ligents.

Perquè publicar aquest llibre?

Educar, per a què? és un pamflet per sacsejar consciencies, per generar debat educatiu. Per què dimonis educar si el que ensenyem no serveix per a res? El silenci sobre el sistema educatiu actual només fomenta la progressió de l’extrema dreta.

Caramelles a Viladecavalls.

Caramellaires a Viladecavalls cap als anys 40. Entre aquests, el meu avi, Miquel Marcet i Bigordà.

A mi la Setmana Senta em transporta a la meva infància i en el record hi veig els grups de caramellaires al poble dels meus avis, Viladecavalls, que arribaven amb carro al davant de Can Benet, la casa dels avis, on cantaven quatre o cinc cançons i passaven la barretina. En acabat els avis materns, la Dolors i el Miquel, treien galetes i moscatell, i un cop fet el refrigeri, els caramellaires continuaven la seva ruta per altres cases del poble.

També recordo alguna missa i el dia de rams, que sortíem amb una branca d'olivera o d'algun altre arbre que no recordo, que devia portar el meu avi de l'hort o la vinya. No m'agradava gaire la missa, però per Setmana Santa tenia aquest caràcter especial i feia gràcia poder anar amb un tros de branca a la mà.

Per altra banda hi havia la Mona, que acostumava a ser en forma de pastís per part del meu tiet Josep, i en forma de regalet per part de la tieta Elvira. Recordo haver tingut algun súper pastís d'aquells completament fets de xocolata negra, amb algun nino de decoració. Recordo especialment una casa dels barrufets.

La veritat és que des que els meus avis ja no viuen, he perdut del tot la tradició d'anar al poble a escoltar caramelles, però sí que he vist algun any les de Súria per contactes amb castellers d'aquest poble bagenc. Allà són l'element cultural més important del poble i molt jovent hi participa. Fa goig veure com es mantenen les tradicions.

Un diumenge de Pasqua tocant-me els ous.

Resulta que l'origen de l'Ou de Pasqua té arrels paganes, significant un renaixement, tot i que el cristianisme l'adoptes amb posterioritat per representar la resurrecció de Jesucrist. Recordo quan era petit que els padrins em feien la Mona cada any. Sempre fa il·lusió que et regalin coses. A la meva família no hem continuat aquesta tradició i actualment no hi ha ni padrins, ni Mones, ni misses de Setmana Santa. Tanmateix, sempre aprofitem l'ocasió per juntar-nos, fer un bon àpat, i si toca pastís de Mona, doncs pastís de Mona que compren els meus pares. Personalment, aquest pastís és dels que menys m'agraden de l'any. On s'hi posi el tortell de reis, la coca de Sant Joan, o qualsevol altre pastís d'aniversari, que apartin les Mones.

Aquest any no podem fer celebració familiar per la Pasqua degut al confinament. Així que, per tal de celebrar-ho d'alguna manera, he decidit quedar-me a casa tocant-me els ous tot el diumenge de Pasqua, esperant la resurrecció de la vida terrenal que teníem fins fa unes setmanes. S'està fent llarga aquesta mort en vida...

75 anys de la mort d'un cacic terrassenc: Alfons Sala, Conde de Egara.

 

Tal dia com avui de l'any 1945 moria a Barcelona, l'Alfons Sala i Argemí, 1r compte d'Ègara. Advocat, engenyier industrial, empresari, i polític, és un dels màxims exponents terrassencs del botiflerisme i el col·laboracionisme amb els enemics de Catalunya per al benefici propi, i per l'odi exacerbat a la terra que el va veure néixer. 

Fou fundador de la ultradretana "Union Monárquica Nacional", conegut com els "salistes" que aglutinà l'oligarquia més conservadora, anticatalana i monárquica de Catalunya. Eren enemics dels republicans, i catalanistes d'esquerres. També va dirigir (i desmantellar) la Mancomunitat de Catalunya (entre 1924 i 1925), després de la distitució de Puig i Cadafalch, designat pel dictador Primo de Rivera. Va exercir com a diputat i com a senador a Madrid, convertint-se en senador vitalici per obra i gràcia del rei Alfons XIII.

Va col·laborar amb les dictadures de Primo de Rivera i de Franco (de fet es va exiliar a Sevilla del 36 al 39), i va incrementar el seu patrimoni gràcies a aquestes col·laboracions. Avui encara se'l recorda a Terrassa en alguna plaça i algun carrer. Seria just i necessari, anar esborrant de la memòria local figures funestes com la d'aquest malparit.

Terrassa confinada.

El Raval de Montserrat buit i jo.

L'altre dia vaig haver de portar la compra a casa dels pares, i de tornada a casa vaig passar pel Raval de Montserrat, al centre històric de Terrassa, i on hi ha l'entrada principal del nostre ajuntament. L'escena és impactant, per insòlita, i per les circumstàncies que la provoquen. El coronavirus ha buidat uns carrers i unes places abans sempre animades i concorregudes. Tan de bo aquesta imatge quedi aviat en el passat i en fotografies com aquesta. I si s'ha de repetir, que sigui per alguna circumstància positiva, com ara el partit de la selecció catalana de futbol a la final del mundial del 2022.