Avui no hi ha Patum.

Diria que en els darrers 25 anys tan sols un any he faltat a La Patum de Berga. Vaig començar a pujar amb un grupet dels Minyons l'any 1996 (el Xavi, el Ramir, i el Lluís), i els primers anys fèiem dimecres i dijous, i fèiem nit a l'hotel Estel. Bé de fet, el primer any vaig fer nit al cotxe del Lluís (quins riures quan el Xavi li va enganxar els dits amb l'elevador del vidre automàtic mentre em posaven uns diaris per tapar les finestres...). Dinàvem i sopàvem a Cal Tonillo, un bar petitó, ja tancat, al carrer del Roser on feien uns menús casolans més que acceptables, imprescindibles per fer base abans de la batalla.

Enguany no hi ha Patum (de moment) degut al Covid19, i ens haurem de conformar recordant les grans jornades viscudes a Berga en el passat. Ho faig amb aquest vídeo que vaig gravar des de l'interior de la plaça de Sant Pere del primer salt de plens del diumenge l'any 2014.

El "temazo" del dimecres. Body Count - "Born dead".

Fa poc més de cinc anys vaig publicar la primera entrada d'aquesta banda nord-americana de rap-metal liderada per l'actor Ice-T, arrel de l'assassinat d'un jove afroamericà abatut per un policia blanc a trets per l'esquena.

Avui he pensat que estaria bé homenatjar Gerorge Floyd, l'afroamericà que va morir la setmana passada ofegat per un altre agent blanc que el va tenir més de 10 minuts estirat bocaterrosa amb el genoll pressionant-li el coll, amb un nou tema, no menys contundent i crític que l'anterior ("Cop Killer").

La cançó va donar títol a l'LP publicat l'any 1994.

A Jordi Arasa li ha arribat el seu Sant Martí.

Jordi Arasa en acció en el desallotjament dels indignats de Plaça Catalunya.

L'Audiència de Barcelona ha condemnat a 2 anys i 4 mesos de presó, suspensió de sou i feina, i inhabilitació professional (a banda d'haver d'indemnitzar econòmicament 4 víctimes), el cap de l'Arro de Barcelona, el mosso d'esquadra Jordi Arasa, per un delicte de lesions durant el desallotjament de l'acampada dels indignats a la Plaça de Catalunya el 27 de maig del 2011. La sentència arriba tard i sembla del tot insuficient contra aquest energumen amb un historial carregat d'actuacions desproporcionades i amb un grau de brutalitat que l'havia fet famós dins del cos.

El més trist de tot és que els successius dirigents del cos dels mossos d'esquadra, i els dirigents polítics responsables d'aquest cos, l'han mantingut, i fins i tot promocionat des d'aleshores, arribant fa tot just quinze dies a cap dels ARRO. És increïble. Fàstic etern per a uns i altres. I, evidentment, a l'Arasa aquest, li desitjo el pitjor.

Tornada a l'escola (post Covid).

Avui, 88 dies després de tancar l'escola pel Covid19, hem reobert per acollir a un grup reduït d'alumnes dels cursos d'infantil, 2n i 3r de primària. Del grup que tutoritzo han assistit 9 alumnes, tots nens, de les 9:15 a les 11:45. Els he rebut a l'entrada de l'aula i he picat colzes amb ells. Han anat a seure a la seva taula individual, que estaven repartides al voltant de l'aula i encarades al centre perquè tots es poguessin veure les cares mentre feien l'àlbum amb les feines que han anat fent al llarg del curs.

Han pogut sortir al pati durant mitja horeta, i els he organitzat tres jocs per tal que no s'apropessin gaire els uns als altres, tasca certament complicada. Alguns d'ells ja s'han anat trobant aquests dies i no han hagut de mantenir les distàncies, així doncs, no entenen que els demanis que no s'apropin. I ja em direu com es juga sense proximitat. Coneixeu gaires jocs que no impliquin un apropament o, fins i tot, el contacte? Potser ens hauríem d'haver estalviat aquesta tornada per dues setmanes. No sabem com pot comportar-se el virus entre infants a aquestes alçades de la pandèmia, i el risc, per a la canalla o per als seus propers encara existeix. En fi, que Déu ens agafi confessats...

Semblances raonables.

Diferents àmbits, mateixes sensacions...

50 anys del penal de Guruceta.

Tal dia com avui fa 50 anys, l'arbitre basc Emilio Guruceta va saltar a la fama gràcies al penal que va xiular a favor de Reial Madrid al Camp Nou, en un partit de la copa del rei. Un penal inexsitent de Rifé a Velázquez que aquest va transformar i va suposar l'empat dels blancs. Un escandalós penal per una falta a un metre de l'àrea que va generar un terrabastall mediàtic i on van haver d'intervenir les autoritats polítiques per calmar els ànims. Va provocar sancions, dimissions, canvis de dirigents...

Jo encara no havia nascut aleshores, però recordo de ben petit que ja insultàvem els arbitres dolents al nom de Guruceta. Anys més tard, ja amb ús de raó, recordo l'escàndol Brito Arceo, en un partit contra el Sevilla també al Camp Nou. Es va popularitzar el crit de "Brito cabrito".

La mare que els va parir: "somos equipo"...

Ahir apareixia a les xarxes una nova campanya de la PN on pretenia mostrar suport als sanitaris, però que, com la majoria d'accions que emprèn aquest cos repressor de l'estat, els va sortir com el cul, i ha estat motiu d'escarni i de nombroses repliques. Em va agradar especialment aquesta que us comparteixo on algun espavilat va imaginar l'altra cara del dibuix de la campanya, que coincideix amb el que jo, i suposo que moltíssima gent va imaginar al veure el dibuix original.

Mireu que jo m'esforço perquè no neixin sentiments d'odi dins del meu cap, però tinc la sensació que cada any que passa, la tendència és a odiar més. No sé si us passa com a mi, però jo no ho puc evitar. I si encens la tele, escoltes la ràdio, o mires la premsa, acostumo a encendre'm més i més, per la qual cosa arribo a la conclusió que és millor aïllar-me de notícies, tot i que és molt difícil.