El "temazo" del dimecres. Green Day - "American Idiot".

 

Avui es feia a Washington la cerimònia de presa de possessió del nou president dels EEUU, un acte tradicionalment multitudinari i espectacular que enguany han hagut de moderar degut a la covid. Avui jurava el càrrec el demòcrata Joe Biden sota unes mesures de seguretat impressionants, degut a les revoltes de les darreres setmanes com a conseqüència de la no acceptació dels resultats del candidat, i expresident, Donald Trump.

Un tema clàssic, frenètic i elèctric, dels nord-americans Green Day inclòs a l'àlbum de títol homònim publicat l'any 2004.

Com anem Patxi? Vatua l'olla!!

 

Ahir TV3 va estrenar la sèrie "Altsasu", producció de la televisió basca EITB, basada en els fets d'Altsasu, poble navarrès d'on són els protagonistes de la història, uns joves que van acabar a la presó per una baralla de bar amb uns guàrdies civils fora de servei durant unes festes al poble l'any 2016.

La qüestió de la que us vull parlar, més allà de la injustícia de l'empresonament dels joves sota l'acusació d'atac terrorista, és de l'emissió d'aquesta sèrie en la versió doblada al català. Si bé soc partidari que TV3 emeti una programació íntegrament en català, o com a mínim el màxim d'hores possibles, amb aquesta sèrie se'm va fer molt estrany, per no dir inaudit, escoltar uns joves bascos parlant amb accent català de Girona, i a uns guàrdies civils també parlant la llengua de Pompeu Fabra.

Hi ha qui ho justifica argumentant que si es dobla de l'anglès o d'altres llengües, per què no s'ha de doblar el basc i el castellà. Personalment, sóc partidari que totes les pel·lícules i sèries s'emetin en V.O.S., tot i que cal reconèixer que a TV3, històricament, s'han fet grans doblatges de grans sèries estrangeres (Escurçó Negre, Els Joves, Allo Allo...). Tanmateix, trobo que amb el castellà, una llengua que tenim tan propera i que som capaços de reconèixer els matisos dels diferents accents d'arreu, la pèrdua pel doblatge és molt major. I tot i que la gran majoria de nosaltres no té ni idea d'euskera, hagués estat bé poder escoltar aquesta bella llengua dels germans bascos, ja que tenim ben poques ocasions de fer-ho.

Bé, en tot cas, diuen que qui no vulgui sentir la versió doblada sempre pot canviar a la versió subtitulada prement un botó del comandament. Jo, ja la miraré per internet en la V.O.S. quan em convingui.

Primera expulsió amb vermella de Messi amb el Barça.

Acció en que Messi colpeja i es treu de sobre el jugador de l'Athletic Villalibre.

Ahir el Barça va perdre la final de la supercopa espanyola a l'estadi sevillà de La Cartuja (2-3), enfront de l'Athletic de Bilbao, en un partit dominat per les defenses, que semblava guanyat pel Barça (guanyava per 2-1 al minut 90), però que l'Athletic va saber remuntar a base de coratge, pressió defensiva, i la dosi justa (bé, justa segons el criteri arbitral) de joc brut.

Però potser, el fet més destacat, i que serà més recordat en el futur. d'aquesta final, va ser l'expulsió de l'astre argentí a manca d'uns cinc minuts per al final de la pròrroga, quan l'arbitre va considerar que havia agredit al jugador basc Villalibre (el barbes) quan aquest es va abalançar sobre Messi per aturar la seva cursa en atac, i l'argentí se'l va treure de sobre amb un gest violent. El cert és que no hi ha cap imatge propera de la jugada i no es veu clarament tota l'acció, però es veu el moviment brusc de Messi i com Villalibre cau desplomat a terra.

He de dir que tot i que no es pot justificar l'acció de Messi, entenc la seva frustració i la seva indignació creixent amb els jugadors rivals que es van passar tot el partit fent faltes i agafant qualsevol jugador culer que intentés iniciar un contraatac amb la pilota als peus. I aquest fet no va ser penalitzat per l'àrbitre del partit, el senyor Gil Manzano, que va ser molt permissiu amb el joc brut dels bilbaïns.

Carme Timoneda: ‘L’emoció és la clau de l’aprenentatge, és el motor que ens impulsa’.

 

(Entrevista de Vilaweb a la directora de la Fundació Carme Vidal Xifré de Neuropsicopedagogia).

L’estudi del cervell i de la manera que té de funcionar i de generar emocions, la neurociència, ha fet passos de gegant els últims anys. Ha canviat tant que ja som capaços, fins i tot, d’analitzar científicament les emocions i la gestió que en fem a partir, per exemple, de l’anàlisi de l’activitat elèctrica del cervell. I, per primera vegada, la neurociència ens dóna pistes de com ho podem fer per educar millor els nostres infants. Apassionada de la divulgació científica i allunyada dels discursos basats en la intuïció o en la mística, la pedagoga Carme Timoneda, professora i investigadora de la Universitat de Girona i directora de la Fundació Carme Vidal Xifre de Neuropsicopedagogia, ho té clar: “Tan sols podem aprendre si l’emoció ens ho permet. L’emoció és la clau de l’aprenentatge.” Per a ella, el sistema educatiu necessita una sacsejada forta, qui sap si revolucionària, per a ajustar-se al nou paradigma que ara ens dibuixa la neurociència. I potser el terrabastall causat per la pandèmia no és sinó una bona oportunitat per a començar-ho a fer, perquè, malgrat tot, amb el context actual marcat per restriccions, confinaments i també per la mort i la incertesa, una cosa ha quedat clara: “L’emoció ha esdevingut protagonista i ara en som més conscients.” De fet, Timoneda encara fa un pas més: “Cal repensar a fons què entenem per educació emocional.”

—Què és la neurociència?
—La neurociència, de manera sintètica, la podríem definir com la disciplina que es nodreix dels coneixements sobre el funcionament del cervell.

—I a què ens referim quan parlem de la neurociència aplicada a l’educació?
—Consisteix a identificar aquelles aportacions de la neurociència que ens poden ajudar a fer millor la nostra tasca educativa, tenint en compte que la tasca educativa és molt àmplia i que aquesta aplicació es pot fer des de diferents àmbits, com ara la docència, l’orientació educativa i també com a pares i educadors en general.

—Ja s’apliquen aquests coneixements a l’educació?
—En general, crec que no. Encara hi ha molt de camí per a recórrer. De fet, la neurociència també té molt de camí al davant i, alhora, cal tenir en compte que no és gens fàcil traslladar els coneixements derivats d’estudis científics sobre el cervell a la vida quotidiana o, en aquest cas, a l’educació. Confesso que aquesta tasca, aquest traspàs, per a mi és apassionant, hi dedico molts esforços, i crec sincerament que de mica en mica l’hem d’anar fent.

—Què ens diuen aquestes aportacions? Què hauríem de començar a canviar?
—La neurociència ha de servir, sobretot, per a fer-nos preguntes des d’una altra mirada. Ens ha de permetre de preguntar-nos, per exemple, com ens relacionem amb els alumnes, com tenim organitzades les classes, les aules i els centres, entre més coses. I quan ens ho preguntem hem de mirar de respondre si allò que fem respon als fonaments i a les aportacions que la neurociència ha fet aquests darrers anys. Ha de servir per a qüestionar-nos coses que potser hem donat per bones sense pensar-hi, o que potser ni tan sols ens hem preguntat.

—Podeu posar un exemple concret d’això que dieu?
—Un de molt clar és l’educació emocional. Allò que entenem per educació emocional és quelcom que hem de repensar a fons.

—A què us referiu?
—Les aportacions que ens dóna la neurociència sobre la naturalesa de les emocions són molt diferents de l’enfocament que els darrers anys hem tingut de l’educació emocional a les aules. És a dir, d’ençà que es va començar a parlar de la intel·ligència emocional i tot seguit de l’educació emocional, s’ha donat a l’educació emocional un caràcter massa cognitivitzador i massa racional. S’ha volgut aplicar l’educació emocional des de la raó i en canvi la neurociència fa una aportació molt important segons la qual l’emoció se sent. No es pensa, se sent. És un sentir emocional que és involuntari, que és incontrolat i que simplement es dóna. I, a més, ens diu: nosaltres tan sols aprenem si l’emoció ens ho permet. És a dir, l’emoció és la clau de l’aprenentatge. Podem tenir tants mètodes docents, iniciatives i recursos tecnològics com vulguem, que si les emocions ens juguen una mala passada, el resultat no serà, ni de bon tros, l’esperat. I això encara no ha arribat a les aules.

—Potser no hi ha arribat perquè no deu ser fàcil i potser encara no sabem com fer-ho…
—Efectivament. Crec que aquesta és una tasca molt complexa que toca fer ara. Jo intento dedicar-hi tots els esforços. L’educació emocional no és els dimarts i els dijous a les quatre de la tarda, tampoc no és una assignatura i tampoc no és una peça més del currículum educatiu. L’educació emocional, des de la perspectiva de la neurociència, es troba immersa en el dia a dia, en tota acció d’aprendre, en com el docent es comunica amb els alumnes, en com exerceix la funció d’orientador, en com els pares contribuïm o no a fer que els nens se sentin més segurs de si mateixos. Cal fer molta pedagogia sobre això i, tot i que l’estudi del cervell i les emocions és en realitat molt recent, hauríem de començar, com a mínim, a reconèixer la gran importància que té en tot procés d’aprenentatge. I això no ho dic jo, sinó que la ciència ja ho ha provat i fonamentat aquests darrers anys. Aleshores el pas següent seria extreure de la base de la neurociència que en aquests moments és ben fonamentada estratègies i recursos que ens puguin ser útils.

—De quina mena d’estratègies parleu?
—El gran canvi és la mirada sobre el concepte d’emoció. L’emoció és el motor que sentim i que ens impulsa. De fet, la mateixa paraula ‘emoció’ està vinculada etimològicament amb l’acció de moure’s. L’emoció ens motiva i ens mou. La neurociència ens fa entendre que qualsevol conducta que tenim i qualsevol acció que fem té una base emocional. La base emocional és allò que genera cada conducta. I ja que m’ho preguntes, una estratègia concreta: cal aprendre a copsar si un determinat comportament –d’un adult, o d’un nen si ho acotem a l’educació– obeeix a una gestió de l’emoció o no; o si obeeix a una emoció que ni el mateix individu que la viu no comprèn ni gestiona i que li és aliena. Un cop copsat això caldria treballar recursos comunicatius per ajudar aquest alumne a ser conscient d’allò que li passa, però que no sap per què li passa, perquè l’origen emocional que es troba a la base de les conductes és inconscient. Notem l’emoció, la sentim, però no la podem controlar des de l’origen, perquè aquest origen és totalment involuntari. Cal conèixer això i proveir-nos de recursos.

—Parleu de recursos comunicatius. Quins?
—Per exemple simbolitzar, generar símbols, utilitzar imatges per a les emocions. Això ajuda a desculpabilitzar aquell alumne que té necessitat d’aixecar-se molt sovint, o aquell altre que té comportaments més apàtics, o aquell que tendeix a molestar els companys. Que l’educador pugui copsar que aquell nen no gestiona l’emoció i que l’emoció li està guanyant la partida és el primer pas i el primer recurs. El segon pas és tenir els recursos per a comunicar-nos amb ell i oferir-li imatges i eines que l’ajudin a objectivar, a posar un cos a aquesta emoció que el mou a tenir aquest comportament i que és etèria i incontrolable fins aquell moment. Si hi reeixim, l’alumne podrà començar a gestionar aquesta emoció. Sabem que a partir de vivències noves aquest alumne podrà aprendre a gestionar aquesta emoció i per tant aconseguim no tan sols que guanyi en educació emocional sinó que creixi com a persona i, en el fons, que l’emoció, com deia, no li impedeixi d’aprendre, que deixi de ser una barrera.

—Això implica fer molta pedagogia, com dieu, però també molta formació, perquè probablement els educadors no tenen necessàriament aquesta mirada ni la formació que es requereix per a extreure i aplicar els recursos i estratègies dels quals parleu…
—Ens hem de formar col·lectivament, sí. Però cal tenir en compte que tan sols estem formats quan tenim l’oportunitat de fer-ho, i aquests coneixements són molt nous! Per tant, és un procés que cal anar fent de mica en mica. Això sí, ara ja és una realitat, ja no és parlar per parlar, és ciència, i penso que hem de començar a fer aquesta tasca de formació i de conscienciació a mesura que anem obtenint i processant tots aquests coneixements que la neurociència ens va aportant.

—Tot plegat és una petita revolució.
—Sí, la veritat és que sí. És un repte i té quelcom de revolucionari, però sóc optimista. I si se’m permet, i no voldria que se m’interpretés malament, amb tot això que passa ara en temps de pandèmia, i tenint en compte que quan es tanca una porta se n’obre una altra, ara s’ha evidenciat aquesta necessitat. La pandèmia destapa la comoditat que teníem, perquè ens havíem habituat a parlar de les emocions d’aquesta manera més racional, però ens ha sacsejat i ha escombrat tot allò que hi havia abans. Ara ens hem d’adaptar a una situació nova i, per tant, la inseguretat hi és servida. L’emoció ha esdevingut protagonista i ara en som més conscients. Per tant, tornant a la pregunta, sí, és tot un repte, però ara més que mai cal encarar-lo i veig viable assolir-lo. Crec que de tot això en podem sortir reforçats si ho encarem bé.

—Com ho hem d’encarar, per fer-ho bé?
—El primer pas és estendre aquest coneixement i que els ciutadans ens el fem nostre. Tots plegats hem d’aprendre a viure amb aquesta incertesa i a trobar petites certeses que ens ajudin a tirar endavant, perquè si no seria molt desesperant. Es tracta, en el fons, d’aprendre a gestionar aquestes emocions per poder-hi conviure. I a partir d’aquí entendre, tornant a l’educació, que estàvem habituats a una manera de fer docència, a uns mètodes, a unes organitzacions, a unes dinàmiques de centre i a unes normes de convivència que eren regides per un paradigma que no quadra amb el nou paradigma que ens aporta aquest coneixement profund de les emocions. Això és un aprenentatge per a tothom perquè, a més, no sabem què passarà demà. Però tothom, educadors inclosos, hem de fer aquest aprenentatge.

—La pandèmia ens deixarà ferides, en l’àmbit de l’educació també.
—I tant. Qualsevol crisi o canvi sempre té una part negativa i una part positiva. Es tracta de copsar i acceptar la realitat perquè no la podem escombrar d’un dia per l’altre i en el cas de la pandèmia no tenim més remei que fer-ho. Un cop acceptada, cal guarir les ferides i intentar de minimitzar la part negativa i aprofitar, després del terrabastall, per generar tot allò que pugui ser positiu. Al final, malgrat que hi haurem perdut molt perquè serà inevitable, que almenys hàgim pogut aprendre’n i avançar. Que no sigui un fre.

—Quines coses concretes hem de fer de manera diferent després del terrabastall?
—Crec que és molt important, i que cal que fem tant sí com no, aquest canvi en la mirada sobre què és l’emoció. I si em demaneu un canvi encara més concret, un de molt clar és el respecte cap als alumnes. Cal entendre l’alumne com una persona íntegra, que no és un nen que aprèn, sinó que és un nen que viu, cadascun amb el seu entorn familiar concret, amb la situació concreta que tingui, que es mereix respecte i ajuda quan les coses no li van bé.

—Tot això, però, no implica restar atenció a les matemàtiques o a la lectura.
—No, en cap cas. De fet, diem que quan eduquem fem molt més que instruir. Un mestre és un educador, no un transmissor de coneixement. Transmetre coneixement és una de les nostres funcions, i m’hi incloc com a docent, però no és l’única. És com si se’ns demanés d’aparcar un cotxe en un garatge que té les portes tancades. Ja podem ser molt bons aparcant o conduint, que si no s’obren les portes poc que podrem assolir l’objectiu. Un mestre pot transmetre molt millor el coneixement i per tant l’alumne pot aprendre molt millor, que de fet és l’objectiu, si té les portes del garatge obertes. Si no és així, el mestre se sentirà decebut i l’alumne no aprendrà. I la mancança que ara tenim no és en la part d’instruir, que és saber conduir, sinó en la part educativa, que té molt a veure amb la gestió de les emocions, i que són les portes.

—Sou optimista quant a aquesta idea d’aprofitar el terrabastall? O la complexitat de l’estructura educativa us fa ser incrèdula?
—És cert que el sistema educatiu té una gran complexitat, amb molts actors, començant per l’àmbit polític, i aquesta complexitat fa que mentre el món va molt de pressa, l’educació va lenta, malgrat que no hauria de ser així. Amb tot, estic convençuda que en moltes unitats escolars concretes sí que hi haurà canvis positius i significatius després de la pandèmia. A gran escala, malauradament, sóc més escèptica. I tant de bo m’equivoqui.

—Amb tot, tornant a la neurociència, el cervell encara el coneixem poc.
—Depèn. Si ho comparem amb el coneixement que en teníem fa deu anys, hem avançat moltíssim. I si ho comparem amb vint anys enrere, som a anys llum.

—L’escola d’avui és gairebé la mateixa que la de fa deu anys i fins i tot vint.
—És com aquell acudit: si ara ressuscita algú de fa cent anys no reconeixerà els bancs, perquè els bancs i les caixes han canviat molt, ni el telèfon, ni l’ordinador, ni moltes altres coses; però en canvi si passa per davant d’una escola, dirà: “Mira, una escola!” Per això és important d’aprofitar aquest moment per començar a repensar-la i treure profit de què ens diu la ciència, a diferència d’anys enrere.

—A la Fundació Carme Vidal, que dirigiu, heu començat a estudiar el ‘neurofeedback‘, un nou corrent de la neurociència que sembla que és revolucionari. En què consisteix?
—Va sorgir als Estats Units i nosaltres ho vam conèixer fa un parell o tres d’anys. Tot just n’aprenem i ho comencem a aplicar. És un tractament diferent per a trastorns de l’atenció, de conducta… I he de dir que l’experiència d’aquest any i mig és molt i molt positiva. Consisteix a analitzar l’activitat elèctrica del cervell, que funciona de manera paral·lela a l’activació de les neurones. Com que hi ha alguns punts del cervell en què podem mesurar-la i tenim patrons d’ones elèctriques, podem saber si el cervell analitzat regula bé tant la part cognitiva com la part emocional. Quan fem una avaluació de les ones cerebrals, podem fer una hipòtesi molt acurada de si aquest cervell necessita ajuda i en quin punt la necessita. I si el subjecte col·labora i vol, se’l pot ajudar perquè les seves neurones es regulin d’una manera més adequada tant cognitivament com emocional. Sí, això sí que és revolucionari. Podem fer que algunes connexions neuronals s’afebleixin i se’n generin de noves de manera que l’electricitat resultant propiciï que aquell cervell funcioni d’una manera més adequada que no ho feia. És una intervenció de caràcter biològic i neurològic que es basa en la neuroplasticitat. De fet, això està molt vinculat a una gran aportació que ha fet la neurociència a l’educació: la confirmació de la plasticitat del cervell. És a dir, que el cervell és plàstic: canvia i pot canviar. I, per tant, podem ajudar-lo a gestionar de manera diferent les emocions. Sabem que el cervell canvia molt els primers anys de vida, que fins als vint-i-cinc anys té molta plasticitat i és molt modelable, i que alhora durant tota la vida podem rectificar les connexions neuronals. Això és una gran notícia. I seria bo d’aprofitar-ho.

 

La caputxeta i el llop.

 

Jessie Willcox Smith, 1911, Little Red Riding Hood.

Feia vint minuts que havia sortit de casa per anar a visitar l'àvia, que vivia a l'altra banda del bosc de Can Sanhuja, i portar-li un tros del pastís de gerds que havia fet la mare. Anava de pressa perquè no volia tornar massa tard a casa i que se li fes fosc pel camí. No perquè tingués por de la foscor, però el bosc de Can Sanahuja era un bosc molt tupit, amb arbusts i esbarzers per tot arreu, i no volia patir una esgarrinxada o una entrebancada si no s'hi veia.

Sense ni adonar-se'n havia començat a taral·lejar una cançó que havia après a l'escola sobre una guineu i un llop, i més que caminar, anava donant saltirons esquivant pedres, branques i arrels. Tot d'una va sentir un soroll estrany que no va saber identificar i va parar de cop. Va mirar al seu voltant sense poder distingir res que la fes sospitar d'on havia sortit el soroll, si el seus sentits no l'havien enganyat... Va fer una volta completa sobre sí mateixa per mirar cap a totes bandes, i quan ja pràcticament havia completat el gir, va veure un gran gos que es dirigia a gran velocitat cap a on ella es trobava.

El gos es veia gegant ja des de la distància, i a mesura que s'apropava a tota velocitat guanyava corpulència. La caputxeta es va adonar en seguida que el gos no se li apropava amb ànim de joc, ja que la posició de la boca, amb els ullals ben visibles, i els lladrucs amb que l'amenaçava indicaven que volia atacar-la. Ella va reaccionar amb molta sang freda, sense perdre la calma, però sense perdre el temps. Va enretirar el tovalló que cobria el cistell on duia el pastís per a l'àvia i va posar-hi la mà. Va extreure una pistola que li havia deixat el pare, que era guàrdia urbà al poble on vivien, i va apuntar amb determinació el gos que tenia cada cop més a prop.

Quan el gos va saltar-li al damunt, encara a tres o quatre metres de distància, ella ja tenia el dit al gatell i el punt de mira apuntant el cap de la bèstia, i enmig del vol d'aquesta es va sentir la detonació del tret que va anar a parar entre cella i cella de l'animal, aturant el seu vol en sec, i anant a parar amb els ossos a terra ja sense lladrar ni respirar.

La caputxeta va guardar l'arma al cistell amb delicadesa i va continuar el seu camí cap a casa de l'àvia passant per sobre del gos salvatge que l'havia volgut atacar. 

Aquesta és la meva humil aportació als Relats Conjunts del mes de gener.

Gossos assassins.

 

Fa uns dies vaig llegir la notícia d'un noi de Cassà de la Selva de 32 anys que havia mort per l'atac d'un gos Terrier Staffordshire americà, propietat d'un amic seu, al que havia tret a passejar. M'ha vingut al cap perquè avui fent un volt amb la BTT per camins dels voltants de Terrassa m'he trobat amb un d'aquests gossos perillosos, tot i que anava ben lligat al costat del seu propietari.

No hi ha cosa que em tingui més en tensió que la possibilitat que em surti un gos quan vaig en bicicleta, sobretot si vaig sol, i no fa gaire del darrer ensurt quan em vaig apropar a la masia de Can Cadafalch, a Castellar del Vallès, i van sortir corrent dos o tres gossos i per poc no se'm mengen. Em fot molta ràbia que els gossos no vagin amb murrió, i que vagin solts pels llocs. Sempre penso que, tant de bo, el dia que a l'animal se li creuïn els cables ho faci contra el propietari o contra algun familiar d'aquest. Que es fotin, per tenir bèsties perilloses.

I ja no parlo dels imbècils que van amb el gos deslligat i quan se't llença al damunt bordant et diuen allò de "tranquil que no fa res". No fa res? I per què collons se'm tira a sobre lladrant com un animal? T'agadaria que jo m'apropés cridant als teus fills? Oi que no? Doncs a mi tampoc m'agrada que se'm llenci ningú bordant. Kapullo!!

Ha nascut una estrella: Ronald Araujo.

Araujo en una acció del partit de supercopa d'ahir contra la Reial Societat.

El Barça d'aquesta temporada sembla un equip en recomposició després d'un cicle victoriós que es va trencar la temporada passada sense cap títol important. Enguany amb l'arribada de Koeman d'entrenador sembla que es vulgui fer una renovació tant d'estil com de jugadors, i tot i la irregularitat de l'equip en aquest inici de temporada, hem pogut veure alguns debuts esperançadors com ara els joves Araujo, Pedri, Dest, Mingueza, Trincao, o la millor versió de jugadors que ja eren a la casa però que no havien destacat com en els seus equips anteriors (De Jong, Dembélé).

Personalment, trobo que una de les sorpreses més positives ha estat la del defensa uruguaià Ronald Araujo, de tan sols 21 anys. Fitxat l'any 2018 per al filial blaugrana, es va estrenar la temporada passada al primer equip, sense pena ni glòria, i semblava un d'aquells jugadors que havia d'escalfar banqueta i donar uns minuts de descans als defenses titulars. Tanmateix, la lesió de llarga durada del central titular, Piqué, juntament amb les poques peces per aquesta posició, li van donar la titularitat, i partit a partit ha anat creixent i demostrant que és un jugador molt intel·ligent, ràpid i potent, ideal per a aquesta posició tan compromesa.

Ahir al partit de la semifinal de la supercopa contra la Reial Societat va fer una exhibició de velocitat, col·locació, anticipació, i poder físic davant la davantera de la Reial, que van veure com l'uruguaià els prenia la majoria de possibilitats de crear ocasions de gol davant de Ter Stegen.

Un central amb molt futur i un gran potencial. Tan de bo quan Piqué estigui recuperat el bo d'Araujo no perdi la titularitat, ja que s'ha demostrat com un central molt fiable i amb enorme projecció.